Poques personalitats han generat tant de debat a la política catalana com el president Jordi Pujol. Vint anys després que deixara la presidència de la Generalitat, que va ostentar entre 1980 i 2003, Jordi Pujol no ha deixat d’estar al centre de la política. La simpatia de Pujol per l’independentisme, expressada a l’inici del procés, va anar seguida de la seua confessió sobre la famosa deixa a Andorra, tal com va confirmar el juliol del 2014. A partir d’aquell moment, Pujol es va apartar de la llum pública i els seus hereus polítics, que carregaven amb altres rèmores judicials, van prescindir de la referència pujolista i fins i tot del nom del partit, Convergència.
Encara no ha passat una dècada d’aquella convulsió i la figura del president Pujol mira de ser rehabilitada. L’expresident freqüenta actes, participa en debats, es deixa veure en convocatòries polítiques i concedeix algunes entrevistes. Les evidències de l’operació Catalunya i de les clavegueres policials de l’Estat contra l’independentisme atorguen més credibilitat a la seua presumpció d’innocència. I és en aquest context, sumat al catalanisme desorientat del postprocés, que la seua figura ha cobrat valor. Especialment en les darreres presentacions dels dos llibres sobre ell que recentment s’han publicat.
D’una banda, hi ha el llibre L’última conversa: Trobada a Queralbs (Lapislàtzuli), que reflecteix els diàlegs entre l’expresident català i el seu amic japonès Ko Tazawa, filòleg catalanòfil mort el setembre passat, un treball que va ser presentat en un acte a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans. I també hi ha la reedició, a càrrec de Comanegra i a cura de Joan Safont, del llibre que Pujol va escriure des de la presó a inicis dels seixanta, quan havia sigut condemnat per un consell de guerra després dels fets del Palau de 1960. A l’acte de presentació d’aquest llibre, Des dels turons a l’altra banda del riu, el mateix Pujol explicava que la seua muller, Marta Ferrusola, sempre li ha parlat de “la importància que té que hi hagi gent jove que s’interessi per les coses que dius”.
És sota aquest pretext que hem consultat una desena de persones, nascudes a partir dels vuitanta, que acostumen a analitzar la política de distintes maneres per a saber com pensen que serà recordat Pujol en la posteritat. Persones que, per la seua edat, han crescut fora de l’etapa en què Pujol va acaparar el protagonisme polític més directe.
Joan Burdeus. Barcelona, 1989. Crític cultural i articulista
Possiblement, hi haurà una divisió molt clara entre “dos Pujols”. D’una banda, hi ha el Pujol del llibre Des dels turons a l’altra banda del riu, que reflecteix la seua part més nacionalista, revolucionària i combativa. Després hi ha el Pujol de la política més convencional, pactista i d’interessos materials. El seu èxit radica en la combinació d’ambdues actuacions. Convergència va esdevenir aquell catch-all party que ho abraçava tot. I el Pujol de la presó havia criticat les polítiques moderades, la falta d’ambició i el nihilisme de què més tard l’acusaria, a ell mateix, l’independentisme.
Crec que Pujol serà recordat a través de la disputa sobre com utilitzar la seva figura. Distints historiadors i articulistes utilitzaran el Pujol nacionalista de la construcció nacional com a model ideal i com a guia i paràmetre. I a l’altra banda hi haurà qui parlarà de Pujol com un cínic absolut: com una persona que es va convertir en un d’aquells pragmàtics que ell havia criticat des de la presó. El que és segur és que el relat per la seva memòria serà salvatgement disputat.
Guillem Carol. Subirats, Alt Penedès, 1988. Empresari de la comunicació
Crec que, com passa amb tots els personatges històrics, la figura de Pujol s’acabarà ressituant: la part emocional dels últims anys perdrà pes i aquest pes el guanyarà la seva obra de govern. La seva deixa potser també quedarà més apartada. Evidentment, totes aquestes coses sorgiran de manera recurrent, però en termes generals crec que serà tal com dic. La meva generació, la que mai no ha pogut votar Pujol i va viure sobretot el final del seu mandat i els casos de corrupció vinculats a la seua família, ha sentit poc parlar del Pujol empresari que abans de ser polític tenia un banc, una farmacèutica i invertia en mitjans i en empreses culturals. Tampoc no sap gaire del Pujol escriptor, de l’home que va accedir a la presidència de la Generalitat després d’haver escrit quatre llibres. Ni del Pujol intel·lectual que parlava anglès, francès, alemany, italià, català i castellà en una societat aïllada.
Potser la seua última època és morbosa, però un cop tot acabi caldrà posar el focus en el Pujol constructor, en el que creia que una comunitat autònoma podia funcionar pràcticament com un estat amb policia pròpia, amb mitjans propis i amb diplomàcia pròpia. No s’ha d’oblidar que amb Pujol es creen els Mossos d’Esquadra, la TV3 i es fan les primeres visites diplomàtiques a Israel, a la Casa Blanca o es rep, de manera solemne, el president soviètic Mikhaïl Gorbatxov.
Montserrat Dameson. La Garriga, Vallès Oriental, 1997. Jurista, politòloga i articulista
El llegat de Pujol, com tots els llegats, dependrà com l’interpreti la gent i, per tant, la interpretació estarà dividida. Hi ha persones que han decidit no reivindicar la seva figura arran la seva confessió, perquè es pensen que les reivindicacions només es poden fer a les persones que tenen trajectòries immaculades. Però hi ha qui oblida que no hi ha ningú que tingui trajectòries immaculades. Per això hi ha una part del catalanisme que ha decidit no anorrear grans figures arran una confessió com la que va fer el president Pujol. És així que s’entén, ara, que una part important de l’independentisme comenci a reivindicar públicament la seva figura.
Alhora, cal dir que la interpretació de la seva posteritat dependrà si s’ha viscut o no el període més intens de Pujol com a polític. Jo, que vaig nàixer el 1997, no tinc una relació sentimental amb el Pujol president, i la meva perspectiva és més ampla. Bona part de la generació dels meus pares sí que es van vincular al seu projecte, i ells, com tants altres, es van sentir decebuts amb la seva confessió. De la mateixa manera que la meva generació no té una relació sentimental amb el seu període presidencial, tampoc no es va sentir decebuda amb aquella confessió, atès que érem molt joves, i això potser ens permetrà fer una anàlisi més freda i, segurament, més justa.
Gerard Furest. Figueres, Alt Empordà, 1980. Coordinador lingüístic d’Intersindical Educació i autor del Decàleg irreverent per la defensa del català (Edicions del Núvol)
Primer, crec que Pujol serà recordat com una persona que va marcar una època, sigui en sentit positiu o en negatiu. Vint-i-tres anys és una eternitat, tenint en compte que Enric Prat de la Riba va estar tres anys a la Mancomunitat i que Francesc Macià i Lluís Companys en van estar dos a la Generalitat.
La visió que tindrem en un futur tindrà clarobscurs, perquè penso que ni els més messiànics amb la seva figura, que ara tornen amb la desfeta del procés, ni els que el denigren, no donen la imatge correcta. En ell hi ha la llavor de la construcció i de la decadència del país. D’una banda, ell va posar les bases de l’autonomia i de la recuperació de la consciència nacional. Recentment, vaig veure en una enquesta dels setanta que aproximadament el 10% de la gent se sentia, en aquell moment, més catalana que espanyola o només catalana. Per molt que la llengua catalana estigués més viva, hi havia poca consciència nacional. Ara aquest percentatge supera el 40%. Però, al mateix temps, Pujol va ser l’aturador d’una recuperació nacional amb una autonomia desconflictivitzadora, atès que va comprar el marc de Jaume Vicens Vives: el del poble català pactista. Alhora, Pujol també té el valor que va saber crear un sistema de partits polítics propi. Si Catalunya hagués caigut en mans del PSC, difícilment hi hauria hagut una política d’obediència catalana. Això ho va evitar ell amb la creació de Convergència.
Per donar alguns apunts més, un dels seus errors va ser la seva aposta nul·la per propiciar el sindicalisme propi. A Catalunya, ara mateix només hi ha el 2,9% de representació en delegats de sindicats propis, mentre que a Galícia la CIG –Confederació Intersindical Gallega– en té el 30%. I a Navarra, que no és un territori amb majoria independentista, entre ELA i LAB sumen el 40%. A Euskadi la xifra arriba al 60%. Per tant, Pujol no es va preocupar tant dels sindicats, cosa que sí que va fer el PNB amb ELA, i això cal tenir-ho en compte, perquè el PNB és una referència per a Pujol.
Alhora, Pujol va construir l’escola catalana amb els pactes amb el PSC i altres partits. Amb la majoria demogràfica, amb la majoria d’alumnes i professors del país, el model va funcionar molt bé. Però per no entrar en conflicte no va activar la inspecció, i per tant no va vigilar tant com calia els drets lingüístics. Quan la castellanització entra a les classes sense mecanismes de control, el model deixa de funcionar.
Per acabar, Pujol va desenvolupar un model urbanístic concret, que ha tingut efectes negatius sobre el territori. Al Baix Penedès, on la Generalitat té competències en exclusiva en matèria d’ordenació urbana, s’ha passat de 29.000 habitants el 1980 als 113.000 actualment. Això és un model d’urbanització salvatge que també té repercussions lingüístiques, de turistificació i de desindustrialització: un model que desnacionalitza.
Mariona Lladonosa. Lleida, 1984. Politòloga, doctora en Sociologia i professora de la Universitat de Lleida
Hi ha diferents interpretacions a l’hora de valorar la figura política. A escala social, en termes més immediats, és evident que la seva figura ha quedat marcada per tot el context familiar i de la qüestió de la deixa, que ha tingut conseqüències sobre la seva projecció. Però caldrà veure si el paper i els anys ho aguanten tot, i el pas del temps fa que desemocionalitzem algunes realitats polítiques i mirem els fets d’una altra manera. Des del punt de vista més historiogràfic, Pujol es recordarà com la figura que va encapçalar, de manera important, tot el procés de recuperació democràtica i la consolidació de la Generalitat com a institució a Catalunya. Des d’aquest punt de vista, independentment de les ombres, aquest factor en termes històrics no variarà, perquè ha estat així: el seu paper ha estat molt protagonista en la recuperació democràtica a Catalunya, independentment de la valoració política que en puguem fer. D’altra banda, hi ha la part més pròpiament vinculada a la projecció intel·lectual de la persona, i el llegat reflexiu i ideològic que ell ha volgut remarcar aquest últim any, amb aparicions públiques més sovintejades i vinculades a la reconstrucció, diguem-ne, del seu paper com a intel·lectual de Catalunya. Diria que, en aquest sentit, sense atrevir-me a dir quin llegat en quedarà, és evident que hi ha una operació personal i familiar per intentar visibilitzar i portar a la superfície els elements de valor amb què ell se sent més còmode. És el que ell ha volgut reivindicar i el que vol que es reconegui més enllà dels fets que l’han afectat els últims anys. És a dir, hi ha una qüestió, també, de voluntat personal de fer recordar tot aquest llegat, tal com hem vist amb les publicacions recents.
Júlia Ojeda. Granollers, 1994. Investigadora predoctoral a la UOC i crítica literària
Crec que Pujol serà recordat de manera dual. Es podria resumir sota la idea o imatge de les "dues Catalunyes", que serien, per una banda, la que el recordarà com el gran pater familias, com el gran pare de la Catalunya moderna i de la Catalunya democràtica; i l’antipujolisme, que té dos grans vectors: l’espanyolisme furibund i el que s’identifica potser més amb els comuns, que l’han vist sempre com el gran mal nacionalista i de dreta. Aquests dos sectors s’uneixen per difamar, corrompre i distorsionar absolutament la figura de Pujol, tal com s’ha vist quan han sortit els casos de corrupció. Les dues etapes de Pujol representaran, una mica, aquestes “dues Catalunyes”.
Evidentment, el més interessant és veure què passa amb els sectors crítics que de cop i volta han vist el gir d’Esquerra Republicana quasi com una necessitat per recuperar la figura d’aquell pater familias pujolista. Jo mateixa em podria definir com una persona declaradament antipujolista, després d’haver-me dedicat a estudiar els grans paradigmes de politització que permeten pensar en aquella Catalunya autonòmica. No sento nostàlgia, evidentment, però ha arrelat la sensació que amb Pujol teníem coses, que Catalunya existia al mapa de l’Estat espanyol, que teníem un cert poder, i ara tot això no existeix. En tot cas, aquesta idea de les “dues Catalunyes”, de les dues etapes de Pujol, resumeixen molt bé aquest abans i després marcat pel procés, per la deixa i per la campanya de deslegitimació absoluta.
D’altra banda, Pujol sempre ha estat darrere dels grans debats de país, també durant el procés. El fracàs del pacte fiscal, la retallada per l’esquena de l’Estatut i l’enuig corresponent i la crisi econòmica són el tret de sortida del procés, i la Convergència clàssica n’és la gran perjudicada. El gir cap a l’independentisme crispa l’espai: marxa Unió, hi ha divisions, etc. Tot això prepara l’escenari perquè a Pujol li caigui el cas de la deixa i l'espanyolisme, i els sectors d'esquerres espanyols ho aprofiten, la qual cosa s’uneix a un historial de corrupció del partit. Ambdues crisis no s’entenen l’una sense l’altra.
Ara mateix no m’atreviria a dir que estem en una etapa de rescabalament de Pujol. Hi ha un espai postconvergent i un país ressentit que se senten còmodes recuperant la seva figura, perquè per a ells Pujol representa la imatge d’una persona que tenia clar què s’havia de fer amb el país. Mentrestant, hi ha el paper d’ERC al Govern i el PSC traient profit de diversos pactes. Potser la reivindicació de Pujol és una operació familiar o fins i tot editorial, però la seva forma de fer política troba ara noves versions. El cas de la deixa va ser massa gran perquè sigui oblidat, però hi ha un nou relat que juga a favor de la seva imatge. Hi ha una ERC ressentida que no dona per tancat el relat de l'independentisme processista, perquè això voldria dir que es plega obertament davant Espanya i que aniríem cap a un neoautonomisme (o que ja hi som), que no serà mai com l’autonomisme de Pujol.
Toni Rodon. Mataró, Maresme, 1985. Professor i politòleg a la Universitat Pompeu Fabra
Recentment, el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) va fer una enquesta en què preguntava pel llegat dels distints presidents. El 58% dels catalans aprovava el llegat de Pasqual Maragall i el 42%, el de Jordi Pujol. Aquell estudi evidenciava també que la ciutadania jove té un gran desconeixement sobre aquestes figures.
Pujol, segons el meu entendre, deixa un llegat molt important en polítiques públiques. La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals o l’estructura interna de la Generalitat, amb virtuts i amb defectes, tenen una arrel pujolista. També hi ha un discurs catalanista que va convèncer tantíssima gent.
Al seu torn, i si mirem més a curt termini, Pujol potser deixa un llegat més negatiu si mirem l’evolució del seu món polític, afectat per casos de corrupció que no han afectat directament el president, però sí el seu entorn.
Per tant, és complicat de dir quin llegat deixarà, però serà una barreja de totes aquestes coses. Al capdavall, és la combinació de dues visions, la positiva i la negativa, que sempre ha predominat al voltant de la seua personalitat, tant quan era president com després.
Marta Roqueta. Barcelona, 1988. Investigadora de la Universitat Oberta de Catalunya, articulista i coimpulsora del manifest “Per un nacionalisme feminista”
Jo crec que Pujol passarà a la història com l’home que va esculpir la Catalunya de la Transició i la Catalunya autonòmica. De fet, el seu auge i la seva caiguda són molt significatius del que ha sigut la política catalana. D’una banda, ell va crear la Catalunya autonòmica. El pujolisme és la forma com Catalunya es materialitza durant la Transició, que consolida la dominació espanyola sobre Catalunya amb un projecte nacionalista moderat, que, paradoxalment, té molta més vocació d’estat que el Govern independentista català actual. La manera de Pujol d’estructurar Catalunya fa que Esquerra Republicana, en el moment actual, s’inspiri en el model pujolista de domini de les institucions, però no se’n surt, perquè estem en un moment pseudoautonòmic o postautonòmic que és resultat de la repressió espanyola posterior a l’1 d’Octubre. Un moment en què la gent és conscient que l’autonomisme no condueix enlloc.
La caiguda de Pujol també va ser significativa. Tothom era conscient del sistema, de les seves virtuts i de la pàtina de corrupció, i sembla que el que més se li recordarà serà una deixa que, en realitat, és una pràctica que coincideix amb la de bona part de la burgesia catalana que temia haver de marxar fora durant el franquisme i que deixava diners a l’estranger per si havien de tocar el dos. A Pujol se l’ha jutjat públicament per aquesta pràctica i no, per exemple, per altres pràctiques qüestionables que no s’han plantejat tant, com ara el cas Banca Catalana i altres controvèrsies sonades. La deixa ha tingut més rebombori que el control descarat de TV3 o l’afavoriment del Grup Godó.
Tot això, crec, és més significatiu, en el bon i en el mal sentit. Pujol, al capdavall, va crear un cert orgull de país que encara perdura. I, d’altra banda, el judici públic que s’ha fet sobre la seva figura és un símptoma com Catalunya s’examina a si mateixa, fixant-se en la punta de l’iceberg, en el que és menys important, i prescindint d’analitzar tota l’estructura. Perquè el pujolisme era tota una estructura. Tothom volia ser Pujol. Ara hi ha gent que també ho vol ser, però no pot. Entre altres coses, perquè Pujol és un polític del seu temps i en l’actualitat no ens cal un Pujol.
Joan Safont. Mataró, Maresme, 1984. Periodista i escriptor
Pujol és el polític més important del segle XX. O és, directament, el polític català del segle XX. És el que ocupa més anys el poder autonòmic, que era la lluita o l’ambició del catalanisme des dels seus inicis. Pujol és també el polític que construeix i modela aquest poder després que les experiències anteriors similars fossin breus i, malgrat la seva influència, no arribessin a arrelar. Més enllà de valoracions personals, fetes a partir de l’afinitat o l’antipatia envers la seva figura, és innegable que no hi ha figura política amb tanta empremta, tant durant el seu moment com a president com també posteriorment, com la que ha tingut el president Pujol. Per això crec que, malgrat qualsevol judici moral com a individu, serà recordat així: com el polític més important del segle XX. No hi ha cap altra figura, per més mítica que sigui, que pugui ser comparada amb Pujol quant a longevitat, influència, relació amb el poder i definició i ostentació d’aquest poder.
Maria Vila. Barcelona, 1990. Advocada, col·laboradora en diversos mitjans i autora del llibre Tornarà a ser rica i plena: Una història (im)pertinent de Catalunya
Per contrast amb la talla intel·lectual del que ha vingut després, Pujol serà recordat amb honors, fins i tot, per part dels seus detractors. Però, en canvi, crec que molt del que estem veient ara és el resultat de la seva política durant vint-i-tres anys. En un moment determinat, Pujol va reconnectar el país amb la seva història, mentre al mateix temps intentava adormir el conflicte amb l’Estat a través de dosis folkloritzants, renunciant a tenir un discurs ferm de país fort que pogués aguantar el pas dels anys. De fet, hi ha coses que ara han sigut desfetes, com per exemple la immersió, o aquesta projecció internacional cada cop més afeblida a Catalunya. Crec, en aquest sentit, que en l’època pujolista es va crear una mena de ficció institucional visible en viatges del president als Estats Units, on era rebut amb honors, que van servir per a retornar l’autoestima al país. Però més enllà d’això no sé si es van crear les eines necessàries perquè el país s’emancipés.
Si parlo des de la meva experiència, jo soc filla del pujolisme. I he descobert, recentment, que tenia besavis que van ser d’esquerres durant la guerra i abans. I més tard, en lloc d’optar per posicions més d’esquerres durant i després del franquisme, es van fer pujolistes perquè la persona que els va reconnectar amb la seva catalanitat va ser Pujol. Això explica part del seu èxit, però no contribueix tant al llegat que deixarà. Cal recordar que el Pujol dels meus avis, i fins i tot dels meus pares, és el Pujol de la presó, represaliat pel franquisme. També hi ha, en canvi, el Pujol que pacta amb Aznar, que és el Pujol que coneix la meva generació i que hi impacta de manera molt distinta. Això explica la gran quantitat d’interpretacions que té al si de la societat catalana.