Si un turista vagareja pel centre de València a la cerca d’un restaurant on dinar és poc probable que Google Maps li suggerisca dinar a El Ventorro. Acostumats com estem a restaurants cools, amb llums led i vaixelles de disseny, l’asèptic cartell d’aquest restaurant del carrer de Bonaire, al barri de Sant Francesc, passa pràcticament inadvertit. Res a veure amb els enormes finestrals i la sala diàfana del restaurant de la cadena Saona que hi ha molt a prop, al carrer de la Pau.
A El Ventorro es menja bé, molt bé. Cuina casolana, sense sofisticació. Matèria primera excel·lent. La fabada o la cua de bou són de deu. I el lloc és tan recòndit que s’hi passa desapercebut. Com que la clientela sol ser selecta també disposa d’una sala, en la segona planta, per a aquells que no volen ser vistos.
És poc conegut en l’anecdotari valencià que fou a El Ventorro on Carlos Mazón i Alberto Núñez Feijóo es reuniren per primera volta cara a cara després de la victòria electoral del primer. Era el 7 de juny de 2023 i Feijóo havia presidit, aquell mateix matí, la junta directiva regional d’un PP que es disposava a recuperar el poder després de vuit anys del Botànic.
A sobre de la taula, Mazón i Núñez Feijóo tenien un plat complicat: el PP, sí, estava en disposició de fer el cim, però per a aquell viatge li calien els xerpes de Vox. Només sis dies després, el 13 de juny, a la vora del migdia, els de la gavina i la formació d’ultradreta, després d’una reunió llampec, van anunciar un acord de govern. Pel camí, i per fer més assequible la travessia, va caure Carlos Flores Juberias, el cap de llista de Vox condemnat per maltractar la seua parella, un llast massa pesat per al PP.
Si fou allà, a El Ventorro, on Feijóo li va donar el nihil obstat a la negociació amb Vox, mai ho sabrem. Quan aquest setmanari va preguntar-li a Carlos Mazón (llegiu l’entrevista que el company Víctor Maceda li va fer al cap del Consell aquest estiu) si la direcció del PP estava assabentada de l’entesa, el president de la Generalitat va respondre de forma ambigua. Costa creure, i molt, que Gènova no estigués al cas d’una operació d’una envergadura tal. Al capdavall, el País Valencià era la peça més cobejada d’aquella contesa electoral.
L’acord exprés entre PP i Vox per recuperar el Govern valencià, tanmateix, fou un regal enverinat per a Feijóo. La visibilització de l’entesa entre dreta i extrema dreta —i els termes en què es va materialitzar l’acord— va mobilitzar l’electorat d’esquerres i va possibilitar la reelecció d’un Pedro Sánchez en la corda fluixa. El mateix Feijóo ha reconegut públicament la correlació entre tots dos episodis.
El PP, com a partit, no té cap incentiu per moure fitxa en matèria de finançament.
És poc probable que Feijóo guarde rancor a Mazón per aquella maniobra. Amb el permís de la totpoderosa Isabel Díaz Ayuso, Mazón ha esdevingut, junt amb l’andalús Juan Manuel Moreno Bonilla, un baró territorial de pes dins la formació conservadora. Ara, aquest polític, a qui —no ho oblidem— va encimbellar el defenestrat Pablo Casado en detriment d’Isabel Bonig, té l’ocasió de demostrar quin vol que siga el seu pes dins la seua formació matriu.
El Partit Popular té un bon embolic damunt la taula amb això de la hipotètica reforma del finançament. Perquè si bé el primer divendres de setembre tots els barons territorials del PP es van reunir per consagrar una única postura, dimarts de la setmana passada Carlos Mazón va advertir públicament que estava disposat a franquejar línies que, en principi, Gènova havia vetat.
Al capdavall, si el govern de Pedro Sánchez es lliura a un procés de negociació bilateral i ofereix una quitança del deute equiparable a la catalana, Mazón tindrà molt complicat donar-li l’esquena. Perquè una quitança del deute és, precisament, la condició indispensable que experts i agents econòmics i socials han posat per desllorigar aquest embolic. El consens és total en l’àmbit valencià i fins i tot la Conselleria d’Hisenda ho admet, amb la boca petita.
Dimarts de la setmana passada, durant un desdejuni del Fòrum Nueva Economia, Mazón ja va deixar entreveure que la posició del PP no és tan monolítica com semblava. I que si la Moncloa posa damunt la taula el tema de la condonació del deute, la Generalitat hi pararà l’orella.
Caldrà veure com cau això a Gènova. Els de la gavina tenen un problema ben gros amb això del finançament, perquè mentre hi ha autonomies que anhelen de fa anys la reforma, hi ha altres que no volen ni sentir-ne a parlar. El PP, com a partit, no té cap incentiu per moure fitxa en aquesta matèria, menys encara quan el desllorigador de tot plegat ha estat Catalunya i el seu finançament singular.
Carlos Mazón, doncs, té un paper complicat, una disjuntiva de difícil solució. Perquè, o és lleial al seu partit i al dictat d’Alberto Núñez Feijóo o bé s’avé a escoltar les propostes de la ministra María Jesús Montero. A València, en les dues últimes setmanes, s’han multiplicat els moviments de les patronals per pressionar els partits polítics i impel·lir-los a moure fitxa definitivament. Després d’anys de mobilitzacions per aquesta causa, la sensació de fartera és generalitzada. Tant PP com PSOE hi han estat embolicant la troca, en funció de quines eren les correlacions i els interessos polítics.
Ara, Mazón té al darrere l’alè dels agents econòmics i socials. El mecanisme d’anivellament acordat entre els barons del PP —i presentat pel cap del Consell com una victòria— els satisfà. Li reclamen que aprofite aquesta finestra d’oportunitat, més enllà del dictat del seu partit; que s’escabusse en un debat que és tècnic, però que, sobretot, és polític. I per a això haurà de marcar perfil propi dins el seu partit, potser en contra o deslligant-se de la postura d’Alberto Núñez Feijóo, el mateix líder que aquell 7 de juny de 2023 es veia acaronant la presidència del Govern espanyol. En tot cas, un plat —aquest del finançament— de difícil digestió.