Molt abans que el sol ixent il·lumini la riba oriental del Nil, molt abans que els morters i les granades saltin d’una banda a l’altra de la corrent, l’Ayman al-Amin Taha arriba al menjador social que regenta. L’únic que se sent pels carrers desèrtics són els esgarips suaus dels ocells. Fa un dia clar i, de tant en tant, arriba la flaire dels gesmilers florits.
Els soldats que ocupen els punts de control d’Omdurman encara dormen damunt de taulons de fusta i en Taha s’asseu davant d’un perol d’alumini gros com una roda de cotxe. Agafa una ceba, la pela i la posa dins d’un cassó amb aigua. No gaires quilòmetres enllà, un canó FlaK obre foc.
Cada matí a partir de dos quarts de 6, en Taha es planta davant de cinc grans focs de gas per preparar el menjar que al migdia i al vespre repartirà entre centenars de persones que passen gana. Avui, juntament amb quatre ajudants més, farà sopa d’arròs amb ceba.
Molts habitants de la zona afirmen que, si no fos per aquests menjadors socials, moririen de gana.
Allà on el Nil Blau i el Nil Blanc conflueixen, on en Taha cuina per als pobres, jauen, destruïdes pel foc de l’artilleria, les ciutats germanes d’Omdurman i Khartum. Hi ha barris sencers que han quedat totalment en ruïnes i pels carrers, plens de cotxes i tancs socarrimats, hi corren camionetes amb metralladores al remolc. A Omdurman, la ciutat que fou el centre espiritual del Sudan, avui les dones parlen de violacions i els joves de reclutaments forçosos i de lluites, atordits i col·locats de metamfetamines.
En els pocs hospitals que encara hi ha oberts, els metges parlen de tirotejos diaris i de tot el que els manca mentre atenen infants tan desnodrits que només són pell i ossos i soldats amb extremitats amputades.
Els principals mercats de la ciutat han patit saquejos i pràcticament no se n’ha salvat cap botiga, ni cap fàbrica. A les carnisseries s’hi veu com es balancegen els ganxos rovellats que havien aguantat la carn. Les premses de les fàbriques d’oli han desaparegut. Al mercat de les espècies, que fa olor de comí, hi ha un pilot de dàtils podrint-se. El mercat de l’or està del tot enrunat.
A uns cinc quilòmetres d’on és en Taha, a l’altra banda del Nil, s’alcen els rasca-cels de Khartum, la capital abandonada pel govern. És on va esclatar la guerra l’abril del 2023.
El detonant: l’exèrcit sudanès tenia la intenció d’incorporar un grup paramilitar, les Rapid Support Forces (RSF; en català, Forces de Suport Ràpid), que comptaven amb uns 100.000 homes abans de l’inici de la guerra. Les negociacions sobre la futura estructura de comandament, però, no van anar bé i, des d’aleshores, les forces armades regulars del Sudan, comandades pel president de facto, el general Abdel Fattah al-Burhan, s’enfronten a les RSF comandades pel seu antic company, el tinent general Mohamed Hamdan Daglo, conegut com a Hemeti.
Hemeti va començar la seva sagnant carrera l’any 2003 com a comandant de les milícies “janjauid” a la regió de Darfur, a l’oest del Sudan. Els seus homes, coneguts per la seva brutalitat, entraven als pobles, n’assassinaven els habitants, en violaven les dones, i robaven i saquejaven les cases. Centenars de milers de civils van morir durant el genocidi.
El 2013, l’aleshores dictador, Omar al-Bashir, va cedir el lideratge les RSF —en aquell moment acabades de fundar— al lleial Hemeti. Se suposava que aquesta maniobra l’havia de protegir d’un cop d’estat per part de l’exèrcit regular. Hemeti va endur-se molts dels seus antics guerrers a les seves noves tropes.
Al-Bashir havia creat un monstre.
Avui, les RSF controlen 8 de les 18 capitals regionals del Sudan i continuen avançant al sud-est del país. Les zones controlades per l’exèrcit estan governades des de la ciutat costanera de Port Sudan. A la regió de Darfur, les RSF tornen a cometre massacres contra milers de residents. Territori que envaeixen, territori que saquegen. Alex de Waal, director de la World Peace Foundation a la Tufts University de Boston i expert en el Sudan, descriu la milícia com una màquina de saquejar. Tanmateix, els comerciants també acusen l’exèrcit de buidar-los les botigues.
Segons càlculs nord-americans, la guerra ja ha causat unes 150.000 víctimes en l’últim any i mig. Les converses d’alto el foc iniciades forçosament pels Estats Units van començar a Ginebra el 14 d’agost, però l’exèrcit sudanès encara no hi ha enviat cap delegació.
Aquesta guerra civil ja fa temps que ha originat la crisi de refugiats més gran del món. Es calcula que uns 9 milions dels 48 milions d’habitants del país han hagut d’abandonar les seves llars des de l’abril de l’any passat. Més de 25 milions viuen en situació d’inseguretat alimentària severa. Segons el Programa Mundial dels Aliments, és la crisi de fam més greu de l’actualitat.
Per aquest motiu, centenars de Takias —tal com s’anomenen els menjadors socials— reparteixen àpats a les ciutats germanes a la riba del Nil. Estan finançats amb donacions nacionals i estrangeres. Molts han obert els últims mesos. Gairebé tothom els necessita. Metges, tècnics de laboratori, professors, advocats, estudiants, empresaris: tothom s’hi apropa diverses vegades al dia a recollir tres cullerades d’arròs estofat o de sopa de llenties.
Aquests menjadors socials són indrets en què perviu la cohesió social, però també han esdevingut llocs en què la gent que comparteix el seu relat de la guerra.
A última hora del migdia, en Taha, que té 50 anys, és a l’annex d’un centre comunitari amb sis dones més, tots darrere d’olles d’alumini, posant sopa en els poals de plàstic i alumini que la gent els allarga. Pels forats que ha causat la metralla al sostre de llauna entra una llum polsegosa. El germà d’en Taha, un home de negocis ric, és qui finança el menjador social. Quinze dones i homes s’encarreguen de cuinar, fer pa i rentar els trastos cada dia. Els ajudants porten taulons de fusta plens de pa acabat de fer de la fleca que també regenten els germans.
“Cada dia ve més gent”, explica en Taha. Duu una camisa verda i texans, i la barba ben retallada. “Gairebé ningú no té feina ni tampoc diners per comprar menjar. Almenys fer funcionar el menjador social ara és menys perillós que a principis d’any. En aquell moment, els milicians de les RSF saquejaven el barri, arrestaven o disparaven persones a l’atzar. En aquells moments, en Taha només s’atrevia a enviar tres vegades al mes una camioneta a través dels punts de control fins a un dels mercats controlat per l’exèrcit, explica. Era l’únic lloc amb prou productes disponibles. Els milicians li van matar tres conductors. “Ningú no gosava sortir, la gent es moria de gana dins de casa”, diu. Però no s’ha plantejat mai plegar veles. “La gent ens necessita.”
Al març, l’exèrcit va recuperar el control de certes zones d’Omdurman. Actualment, les RSF envolten la ciutat i també controlen Khartum, a l’altra banda del Nil, gairebé completament. La zona del menjador social, però, torna a estar sota control de l’exèrcit.
Davant d’en Taha s’hi amunteguen centenars de persones ordenades en una fila que arriba fins a fora al carrer. Els més vells són els que tenen dret a agafar menjar primer, seguits de les dones. Els nens se’ls esmunyen entre les cames. L’aire calent put de suor.
L’Ali Saleh col·loca, tremolós, una bossa de plàstic de color groc en una olla d’alumini que li allarga una cuinera. Estira curosament les nanses de la bossa per les vores de la cassola. La dona submergeix el cullerot tres vegades dins l’estofat d’arròs i li omple la bossa. En Saleh mira la dona cansat.
“Aquest menjador social” explica “m’ha salvat la vida”. Els pantalons li embolcallen les cames balders. Les té tan primes que, en alguns punts, gairebé les pot encerclar amb una sola mà. En Saleh té 60 anys i calcula que ha perdut uns 20 quilos durant la guerra. Un oncle segon seu havia sigut president del Sudan i ell mateix havia treballat de xofer per a un ministeri.
El juny, l’ONU va advertir que 14 regions del Sudan podrien patir epidèmies de fam, una realitat que va confirmar-se oficialment per a certes parts de Darfur el juliol. Almenys 750.000 persones estan a punt de morir de fam, inclosos 220.000 infants. Un grup de recerca holandès adverteix que fins a dos milions i mig de sudanesos podrien morir de fam aquest any. Els experts de l’ONU acusen ambdues parts en conflicte d’utilitzar la fam com a arma de guerra. L’exèrcit, per exemple, no permet que els combois d’ajuda humanitària arribin a les zones controlades per les RSF.
En Saleh posa amb cura la seva bossa plena de sopa i una altra amb vuit barres de pa en un sac de plàstic que havia deixat sota una acàcia davant de les portes del menjador social i, acte seguit, s’ho penja a l’espatlla amb un moviment encarcarat. “El més habitual és que no pugui permetre’m comprar menjar”, explica de camí a casa. Des que va esclatar la guerra, s’ha posat greument malalt fins a cinc vegades a causa de la desnutrició.
Unes quantes illes de cases més enllà, els carrers queden deserts i les façanes de les cases es veuen totalment perforades per la metralla i les bales. L’únic que se sent és el soroll del vent fent espetegar les planxes dels sostres i els trets. El novembre passat, explica en Saleh, gairebé va morir de gana. En aquell moment, el seu barri estava sota el control de les RSF. Van saquejar les cases, però sobretot les botigues. No hi havia res per comprar, ni verdures, ni arròs, ni cereals. De l’aixeta no en sortia ni una gota d’aigua. L’havia d’anar a buscar a la riba del Nil.
La seva dona va fugir a casa d’uns coneguts. Es va endur el fill amb ella perquè les RSF no el reclutessin per força. En Saleh no volia deixar desprotegida la modesta llar que el seu pare li havia deixat en herència. Va perdre pes ràpidament, passava dies sense menjar. Va passar dies ajagut en un matalàs, bevent uns pocs glops del suc que encara els quedava a casa: tamarinde i llima. “Mai no havia tingut la mort tant a la vora” afirma. Al cap de quatre dies va aconseguir alçar-se i arrossegar-se fins a casa d’un conegut.
En Saleh tomba la cantonada del seu carrer. Les escombraries s’amunteguen davant les parets de les cases abandonades. Enmig del camí hi ha una bicicleta infantil aixafada. Gairebé tots els veïns han fugit. Molts, explica en Saleh, se n’han anat a Egipte. Aquest barri, explica, era un bon lloc per viure.
La gent d’aquí s’ha pogut permetre el luxe de fugir.
Darrere d’una porta de metall abonyegada s’hi espera la dona d’en Saleh. Duu un mocador groc i té la pell dels pòmuls ben xuclada. Calcula que ha perdut la meitat del pes. Té 45 anys, però sembla molt més gran. “Cada cop que el meu marit va al menjador social”, diu, “tinc por que no torni”.
En Saleh col·loca el contingut del sac damunt del somier d’un llit davant de casa. Treu la bossa d’arròs i el pa que ha dut del menjador social i els posa al costat d’albergínies, cogombres i patates que va comprar al mercat amb la seva minsa pensió. Quan vol anar a buscar els diners —l’equivalent a uns 18 euros—, se n’ha d’anar fins a una ciutat a unes tres hores de cotxe cap al nord. El d’avui és un autèntic banquet. “Això ens ho podem permetre una vegada al mes, dues com a molt.”
L’endemà, en Taha torna a ser al menjador social. Solia dedicar-se a la importació de peces de recanvi de cotxes usats, dirigia un complex al Nil i tenia una petita flota de vaixells per fer excursions pel riu, explica. Les RSF els va enfonsar tots. Tan sols li queda un restaurant i un parell d’instal·lacions frigorífiques. I el menjador social.
“On governen les RSF” afirma en Taha, “no es dediquen a governar: només fan que robar”. En Taha voldria que les dues parts en conflicte s’asseguessin a negociar. “Ja n’hi ha prou. Hem de viure en pau d’una vegada.” Històricament, l’exèrcit ha tingut vincles sòlids amb Egipte i l’Aràbia Saudita, i últimament ha rebut armes de l’Iran i de Rússia. Els Emirats Àrabs Units, en canvi, en proporcionen a les RSF.
En Taha va a la fleca del centre comunitari per comprovar si tenen prou subministraments. Dins d’un forn que els flequers han d’alimentar amb llenya perquè no tenen gas, els pans van agafant un to daurat.
Aquest matí l’Abdulrahim Mirghani ve a recollir un pa i se l’emporta cap a casa, una petita habitació que comparteix amb el seu germà. Dos somiers amb matalassos esllanguits al damunt davant de dos armaris.
És jove, té tan sols 21 anys i porta una samarreta descolorida. Duu els cabells ben rectes cap enlaire. Tres cops al dia, diu, surt d’aquesta habitació tan parca i camina fins al forn o fins al menjador social. La resta de temps se’l sol passar assegut darrere les cortines, tancades, escoltant música i donant voltes a tot el que no ha sortit bé.
Aquesta guerra és el punt més baix i fosc de la història d’una revolució fallida en la qual els sudanesos havien dipositat grans esperances. I en Mirghani, com ell mateix explica, en va formar part.
Han passat més de cinc anys des que va sortir al carrer amb desenes de milers de persones més. El desembre del 2018, la població sudanesa va intentar transformar el país en una democràcia. Mirghani, que aleshores encara anava a l’escola, era membre del comitè local que organitzava les protestes al seu barri. Ell i molts altres van ser arrestats, però van aconseguir el que ningú no s’esperava: es van manifestar fins que van foragitar el dictador Omar al-Bashir.
Després de 30 anys de dictadura, de sobte el país semblava tenir la democràcia a l’abast de la mà.
A partir d’aleshores, dos homes van determinar el destí del país: Burhan, el líder de l’exèrcit, i Hemeti, el líder de la milícia. Els dos homes que avui s’enfronten l’un amb l’altre. En aquell moment, van fundar un consell de transició, format per civils i militars a parts iguals. Al final del procés de transició, s’havien de celebrar comicis lliures. Tanmateix, el 25 d’octubre del 2021, l’exèrcit i les RSF van fer un altre cop d’estat i van dissoldre el govern interí. Aleshores encara anaven a la una.
En Mirghani i els seus companys de lluites, segons explica a la seva petita habitació, van tornar a sortir al carrer i van exigir que els generals es retiressin. Un combatent de les RSF va disparar-li un tret al braç, diu. La cicatriu li recorre tota la part superior del braç. L’exèrcit va tornar a prometre una transició cap a un govern civil.
Tanmateix, l’abril del 2023, quan se suposava que els generals havien de renunciar al poder i acordar la rapidesa amb què es podrien integrar les RSF a les forces armades, va sorgir una nova disputa. Hemeti es va girar contra l’exèrcit.
Durant la revolució, en Mirghani explica que no només es van manifestar per derrocar el règim de Bashir, sinó també per reclamar la dissolució de les RSF. “Coneixíem la seva història, coneixíem les massacres de Darfur, els saquejos i la brutalitat. Ara també veiem aquests crims aquí i, per això, com molts dels seus companys, ara dona suport a qui havia considerat el seu enemic: l’exèrcit.
En Mirghani s’asseu a la catifa. La pluja pica a l’altra banda de les cortines. Quan va esclatar la guerra, explica, volia acabar el batxillerat per estudiar art.
Però va ser víctima de la violència de les RSF per segona vegada. Ell i tres amics més volien recollir escombraries de la zona que controlaven les RSF. Els veïns s’havien queixat que els mosquits hi feien nius i que augmentaven els casos de dengue. De sobte, però, una camioneta se’ls va aturar al costat, en van saltar membres de les RSF i se’ls van emportar. Els acusaven de ser espies de l’exèrcit.
Durant els dies següents, tres cops cada dia, els milicians els agafaven a ell i altres presos, els treien de la cel·la i se’ls enduien fins al pati de l’antiga central de la ràdio municipal, lligats. Els tapaven els ulls i els colpejaven l’esquena amb culata de fusell i els posaven mullades a la cara fins que es pensaven que quedarien asfixiats. Els disparaven prop dels peus. En Mirghani explica que estava convençut que no sortiria viu d’aquell lloc. Dos companys presoners van morir davant seu torturats.
Al cap de quinze dies, en Mirghani va ser alliberat. Pel que sembla, els milicians havien arribat a la conclusió que, ben mirat, no era cap espia.
Malgrat tot, diu assegut a la seva parca habitació, espera que algun dia el Sudan tingui un govern civil. Encara que, avui, la democràcia sembli més llunyana que mai. “Però les idees” afirma “no poden morir.”
L’endemà al matí, en Mohamed Hassan recull 35 barres de pa al menjador social. Durant uns quants mesos, el germà d’en Taha va dirigir un hospital de campanya al descampat d’herba que hi ha al costat del menjador social. En Hassan hi va treballar juntament amb uns 15 metges, infermeres i altres voluntaris.
Dins la tenda, aquest antic responsable del laboratori d’un hospital universitari es converteix en metge. O en cirurgià, si les circumstàncies ho exigeixen: va aprendre a treure bales i metralla dels cossos dels pacients i a tractar les ferides. “Sempre tenia por que el següent pacient fos un dels meus fills” diu.
Avui, en Hassan i tres companys més dirigeixen l’únic centre de salut del districte. Molts metges i infermeres han fugit, ens explica mentre anem cap a la clínica. O han mort.
A Omdurman hi queden dos grans hospitals. La resta han estat destruïts i saquejats. “Les RSF s’hi van instal·lar per fer-los servir de base i, és clar, l’exèrcit els va bombardejar.”
“Es calcula que entre el 70 i el 80% dels hospitals de les zones afectades pel conflicte ja no estan operatius” conclou un informe de l’organització no governamental Metges Sense Fronteres. “Més del 65% de la població no té accés a assistència sanitària.”
En Hassan obre les portes de la seva petita clínica. Els primers pacients arriben immediatament. Un home gran pateix d’uns nervis malmesos per la metralla i una dona necessita urgentment medicaments per al seu pare, que pateix malària.
Damunt d’un taulell del laboratori hi ha una màquina d’esterilització. En Hassan encén un llum i mira al seu voltant amb tristor. “De fet, ens falta de tot”, conclou. “No tenim centrífuga, ni tan sols un microscopi.” D’una bossa de plàstic en treu una bossa de maquillatge feta de pell de cocodril rosa d’imitació. Agafa un parell de tires per fer tests de tipus i de malària. Són les seves pròpies reserves, les que va poder salvar de l’hospital universitari.
Al quiròfan, en Hassan treu la pols d’una ronyonera. Cada nit, el poc instrumental de què disposen queda recobert d’una fina pel·lícula polsosa que entra amb el vent que entra per les finestres sense vidres.
El primer pacient s’asseu en una llitera inestable. Ha trepitjat un tros de vidre. En Hassan es posa un parell de guants de làtex, posa el peu de l’home a la vora d’una paperera, obre la ferida i n’extreu sang i pus. El pacient es retorça i clava un cop al llit de dolor. D’anestèsia no en tenim pas, explica en Hassan. “Només tenim iode.”
Una tarda, els nens del barri juguen al tros d’herba que hi ha davant del menjador social. En Taha baixa del cotxe. Ve del nord de la ciutat, on la gent duu una vida relativament plàcia. Les RSF no hi han arribat mai, els supermercats estan plens de productes massa cars i els restaurants estan oberts. També el d’en Taha.
Ha passat per davant dels cementiris en què s’han convertit els camps de futbol perquè les RSF han prohibit que la gent pugui enterrar els morts com els manen els preceptes. Les tombes estan marcades amb branques o amb trossos de marcs de finestres.
En Taha diu que està cansat. El que més li molesta, afirma, és la violència contra les dones. Les RSF han violat moltíssimes dones i nenes a la capital sudanesa i les ha obligades a casar-se, conclou l’ONG Human Rights Watch en un informe. Els dos bàndols en conflicte, però, han negat ajuda a les víctimes.
En Taha explica que els homes del seu centre comunitari van fer tot el possible per protegir les dones de la zona. Malauradament, no sempre se’n van sortir.
A l’ombra d’uns arbres, l’Elaf Yahja juga amb les seves amigues. Té dotze anys. En la llunyania se senten trets. Cap criatura ni tan sols es pren la molèstia d’alçar la mirada.
“Al principi de la guerra vaig passar molta por, sobretot quan passaven els avions” explica. Porta una brusa blanca brodada amb lluentons daurats, malles negres i sabates tipus ballarina. “Però ara ja no. Ni tan sols quan passen coses a la vora.” El que més li molesta són els franctiradors que hi ha a la vora del Nil. “Per culpa seva ja no podem jugar a la vora del riu.”
Quan parla, la seva mirada és desafiant. Diu que vol ser metgessa. L’Elaf s’ha acostumat a la realitat bèl·lica que l’envolta, però es nega a acceptar que la seva escola —com totes les institucions educatives d’Omdurman— estigui tancada des de l’inici de la guerra.
El març del 2023 va fer-hi classe per última vegada. Quan van arribar les vacances, era una de les millors de la classe i estava impacient per començar les classes d’àrab i d’anglès del curs següent. Però no gaire temps més endavant, l’escola va quedar enmig d’una zona de combat.
Aquest diumenge de juliol, els militars li permeten tornar a l’escola per primera vegada. L’Elaf està molt emocionada. En entrar vacil·lant al pati, veu pilots de cendres, blísters de píndoles i ampolles de perfum per terra. Material que els milicians de les RSF que hi havia estacionats al centre segurament havien fet servir per desinfectar-se les ferides.
Els veïns, però, expliquen altres coses. Al vespre, els milicians de les RSF s’enduien noies de 16 o 17 anys a les cases que ocupaven. Se sentien els crits. Gairebé cada nit.
L’Elaf camina cap a l’escala, incrèdula. La majoria d’aules estan buides. “Tots els bons records…” murmura, però no acaba la frase. Finalment obre la porta de la seva antiga aula.
A la pissarra hi ha un dibuix de l’Àfrica fet amb guix. A la cantonada superior dreta hi ha una data: 4 de març. “Aquesta va ser la nostra darrera lliçó d’història” xiuxiueja. Les taules i les cadires que hi queden estan recobertes d’una capa de pols vermellosa. “No hi ha gaire res fet malbé, però tot és diferent.”
Traducció de Laura Obradors