En una de les moltes revoltes de la carretera que uneix Planes amb Benimarfull, sobre una paret a mig assolar, es pot llegir “Tragsa mercenaris”. Per als qui no coneguen la realitat d’aquest territori d’interior a cavall entre València i Alacant, resultarà, probablement, una inscripció absolutament críptica. Per aquestes contrades, però, tot el món sap que la llegenda fa referència a la companyia pública a la qual, els darrers anys, la Generalitat Valenciana ha encomanat l’arrencada dels arbres afectats per la Xylella fastidiosa.
La malaltia va fer-se present l’any 2017 per aquestes latituds i ha suposat l’arrencada i destrucció de milers d’arbres, majoritàriament ametlers. L’estricte protocol d’actuació del Govern valencià (seguint les pautes marcades per la Unió Europea s’havia d’arrencar tots els arbres a cent metres de l’exemplar afectat) va revoltar, al seu dia, els llauradors. Per a molts, era una mesura excessiva, desmesurada. La ferida anímica d’aquella actuació encara supura.
Diu la dita que a gos flac, tot són puces i sembla que, en aquest cas, la frase feta és ben certa. Sense haver-se pogut recuperar del tot del cop de la Xylella, l’agricultura de secà de la zona del Comtat i la Marina Alta afronta un nou contratemps, ara per culpa de les reiterades males campanyes de la cirera. Cinc anys fa que no en tenen una de bona i la preocupació s’ha instal·lat entre els qui s’hi dediquen.
La ruïna que venia del cel
“Enguany he fet cinquanta anys i et puc assegurar que mai de la vida no havia vist una cosa com aquesta. Clar que hi ha anys més bons i anys més dolents, però mai havia estat una cosa tan continuada”, explica Hilari Calabuig, que és president de l’IGP (Indicació Geogràfica Protegida) Cireres de la Muntanya d’Alacant i conseller de la Cooperativa Agrícola de Planes, el poble on va nàixer. L’IGP agrupa 36 municipis de la Vall d’Albaida, la Marina Alta, el Comtat, l’Alt Vinalopó, la Folla de Castalla, l’Alacantí i el Vinalopó Mitjà, per bé que d’aquests 36, 21 corresponen al Comtat. És ací, entre les muntanyes de Mariola, Benicadell, la Serrella i la Safor on es concentra el gruix del problema.
Les xifres parlen per elles mateixes. L'any 2018 l'IGP collí un milió de quilos de cirera. L'any passat en fore 33.164.
L’any 2018 l’IGP collí un milió de quilos de cirera. L’any passat en foren 33.164.
És una disminució del 96,5%. La situació és tan greu que la Cooperativa Muntanyes d’Alacant, que donava servei a la Vall de Gallinera ha decidit no obrir aquest any. No es tracta d’un tancament definitiu —la intenció és reobrir l’any pròxim, si supera les dificultats econòmiques que travessa—, però explica fins a quin punt la situació s’ha tornat endimoniada en alguns municipis.
“La situació que travessem és molt greu”, adverteix Teresa Alemany, representant d’ASAJA-Alacant a la zona i veïna d’Alpatró, un dels vuit diminuts municipis que formen la Vall de Gallinera. Entre tots sumen una mica menys de 600 habitants.
Encaixonat entre la serralada de la Foradada i la Mirant, es tracta d’un dels llocs més bells del País Valencià. Des de la costa, s’hi pot accedir a través d’una sinuosa carretera que voreja la rambla Gallinera. A banda i banda, hi ha els bancals que, treballosament, el veïnat d’aquest municipi ha furtat a la muntanya. Una tasca herculana. Hi ha una mica d’horta, tarongers i cirers, com ací els anomenen. Ací i allà, el paisatge es tiny de blanc quan arriba el temps de la floració, allà pels volts del mes de març, en un espectacle visual efímer.
Precisament per donar-li una empenta al sector i, de retruc, al territori, la Unió Cultural d’Amics i Amigues de la Vall de Gallinera va decidir, l’any 2000, organitzar la Festa de la Cirera. Des d’aleshores, i amb el suport de l’Ajuntament, cada segon cap de setmana de juny té lloc aquesta trobada, que se celebra de forma itinerant en cadascun dels nuclis urbans. La cita serveix per dinamitzar el territori i donar a conèixer els productes que s’hi conreen. L’any 2019 s’hi celebrà la darrera edició. El 2022 s’anul·là, oficialment, per la situació sanitària.
"Pensàvem que l'any passat havíem tocat terra; però resulta que no".
Enguany, l’Ajuntament encara no ha decidit si reprendrà la iniciativa o ho deixarà córrer, a la vista de la magra campanya. “Un mal any de collita és una cosa habitual en l’agricultura. El problema és quan s’acumulen les pèrdues”, adverteix Teresa Alemany, qui a més de representant d'ASAJA-Alacant és propietària d’un camp de cirera on té plantada la varietat Early Lory i Prime Giant. Es tracta, només d’una hectàrea i mitja de terreny. Aquesta és la tònica per aquestes contrades: el minifundi de secà en la seua màxima expressió. Per a uns pocs és la font d’ingressos principal de la família; per a molts altres, una font complementària. “L’any passat pensàvem que havíem tocat terra, però resulta que no: aquesta campanya ha sigut pitjor que l’anterior”, lamenta.
Pomells de contratemps
L’any passat van ser les intenses pluges de la primavera les que van jugar-hi a la contra. Enguany, el fet que l’entrada de l’hivern es retardara i que al març feren temperatures pròpies del mes de juny ja els va posar en alerta. Amb tot, la intensa floració que va tenyir de blanc els bancals els va fer pensar que la campanya, al remat, remuntaria. “Ha resultat que el pol·len era de molt baixa qualitat i que a penes no s’han vist abelles, com hauria sigut normal”, explica Lluís Català, llaurador, jubilat de la banca i president, durant vuit anys, de la cooperativa de Planes.
En una campanya normal, aquests dies, la cooperativa d’aquest municipi encimbellat entre muntanyes seria un anar i vindre de persones. L’any 2018 les vendes van arribar a 719.000 euros. L’any passat a 111.957 euros. Enguany el registre podria ser inclús pitjor, sobretot després de les darreres pluges. No és d’estranyar, doncs, que les caixes de plàstic negres, roges i verdes, que habitualment els agricultors s’emporten per fer la collita, però, estan acumulades en el magatzem, en una pila gegantina. En tot el matí els socis de la cooperativa a penes han dut una desena de basquets amb l’apreciat fruit roig. Ací el pesen i a la vesprada una màquina s’encarrega de seleccionar-lo en funció de la mida i el color.
Tot i que a ull inexpert tots els fruits tenen un aspecte semblant, cadascuna té la seua particularitat. La Nimba i la Royal Tioga són les primeres a arribar al mercat. A partir de meitat maig, la Prime Giant guanya terreny, junt amb la Santina i és a la Sweethearth, de maduració tardana, a qui li correspon tancar la campanya, allà pel mes de juny. L’univers de la cirera és divers i variat. Totes són grosses, carnoses i molt abellidores a la vista.
La majoria dels agricultors abandonaren la cirera autòctona a partir de la dècada dels noranta: la Planera, la Sobarbina, la Telegal, la Ripolla... Era, en realitat, un fruit molt bo, gustós i de sabor intens, però d’un aspecte molt més esquifit que no les noves varietats. El mercat es va decantar per les segones i, amb elles, els agricultors. També els d’aquesta zona muntanyosa a mig camí entre Alcoi i Dénia, situada en una ubicació i una altura ideal per a un arbre que necessita el fred de l’hivern per donar els seus fruits. Els cirers que ja hi havia se substituïren per noves plantacions o bé s’empeltaren. Aquest microclima entre muntanyes li havia estat tradicionalment propici. Fins ara.
“La cirera és una fruita molt delicada, que requereix un clima molt específic: necessita les seues hores de fred a l’hivern i cal que durant el temps de floració, al març, no plogue ni faja massa calor”, explica Teresa Alemany. El temporal d’aquesta darrera setmana, tan beneficiós per a altres fruites i verdures, ha estat la gota que ha fet vessar el got de la paciència dels llauradors. L’aigua provoca allò que els entesos anomenen cracking i que no és altra cosa que el clivellat de la pell, una circumstància que en dificulta la venda.
Assegurances a la contra
Rafa Pérez sap bé les dificultats que travessa el sector. Enginyer industrial de formació, venedor de cotxes de professió, va abandonar la feina l’any 2010 per dedicar-se a l’agricultura. En realitat, sempre n’havia estat lligat, però sempre com una activitat complementària. Ara és propietari de Cerezas Aitana, la principal empresa cirerera de la comarca. La seu social està a Planes, però les seues parcel·les es distribueixen per Benimarfull, Benifallim i el mateix Planes. En total, un centenar d’hectàrees. Cerezas Aitana és un transatlàntic en comparació amb l’explotació mitjana de la zona. Té cinc treballadors fixos, però, en temps de recollida ocupa al voltant de 170 temporers. Un any normal produeixen al voltant de 800.000 quilos. L’any passat es quedaren en 500.000 i l’exercici d’enguany és una incògnita encara.
Els productors de cirera reclamen un sistema d'assegurances agràries propi que s'adapte a les necessitat dels territori.
Millorar els sistemes d’assegurança del camp és la seua gran obsessió. “El problema que tenim és que les assegurances no s’adapten a la realitat del sector”, lamenta. Per aquestes contrades són moltes les veus que es planyen d’Agroseguros, el pool d’asseguradores del camp, amb seu a Madrid. Tot i la pujada de preus dels darrers anys, cobreix només una part dels danys. “El problema és que, com que no proporciona una cobertura adequada, molta gent opta per no assegurar i, com que no assegura, si un any va mal, tot són pèrdues”, lamenta Pérez. Aquest any ell ha desembutxacat 230.000 euros.
La queixa del sector cirerer l’han feta arribar a la Conselleria d’Agricultura. Reclamen una assegurança del camp valencià, autònoma, sota el patronatge de la Generalitat Valenciana, assentada i gestionada des del territori, que atenga les particularitats del cultiu. “En ser tan car, els productors no asseguren. I com que hi ha menys assegurances, s’apugen els preus i aleshores encara es desincentiva més l’agricultor. Per això molta gent no assegura i les indemnitzacions baixen. I si és un mal any, és un desastre. És com el peix que es mossega la cua”, es plany el propietari de Cerezas Aitana.
D’una opinió molt semblant és Teresa Alemany, que lamenta que, a pesar que la Generalitat és l’organisme autonòmic que més aporta a Agroseguros, les indemnitzacions que aquesta paga no cobreixen les pèrdues dels llauradors. “La Generalitat hauria de pegar un colp damunt la taula”, opina Alemany. “Si el que es pretén és un canvi varietal, calen recursos, i això suposa, també, assegurances adequades”, resol Lluís Català, que recorda que, des del moment que s’empelta un cirer fins que dona fruit, passen com a mínim quatre anys.
Combustible per a les flames
“Hi ha una multiplicitat de factors que ens estan afectant, entre aquests, el canvi climàtic”, lamenta Hilari Calabuig. El colp anímic és fort en la seua localitat, Planes. De la presència de la cirera en aquesta localitat ja en va deixar constància Antoni Josep Cavanilles en les seues Observacions al segle XVIII. També se’n feia referència en la carta de poblament atorgada al municipi. Ja al segle XIX hi ha constància del comerç amb Alcoi. Amb l’arrencada de la vinya a la dècada dels seixanta, molts agricultors optaren per la cirera, a la vista que era un producte que tenia eixida al mercat. Juntament amb l’ametler i l’olivera, conformava el triplet de l’agricultura de secà.
El volum de producció de la cirera valenciana és minúscul en comparació amb el que es fa en altres territoris de l’Estat. Extremadura i Aragó concentren el 58% de tota la producció, amb 9.560 i 11.399 hectàrees, respectivament. El Baix Llobregat, la Ribera d’Ebre i el Segrià converteixen Catalunya en el tercer territori en extensió, amb 3.280 hectàrees. El País Valencià en té al voltant de 2.800, segons dades del Ministeri, una xifra molt semblant a la d’Andalusia.
Les dimensions, doncs, no són les dels grans productors de l’Estat, però els bancals del cirer formen part del paisatge. La seua importància va molt més enllà de l’estrictament comercial. “La gent està començant a avorrir-se, després de cinc campanyes dolentes, perquè inverteix uns esforços i uns diners i no obté res a canvi”, exposa Lluís Català. Sobre la zona plana l’amenaça de l’abandó dels camps de cultiu. “El cirer requereix atenció. Si durant dos anys no fas res, el camp es tira a perdre”.
I un abandonament massiu és el combustible per a la propagació dels incendis, com fa temps que adverteixen els experts en gestió dels focs al Mediterrani. L’incendi en la veïna Vall d’Ebo de l’agost passat està en la retina de tothom ací. Durant vuit dies va cremar 12.150 hectàrees, en un perímetre de cent quilòmetres. La proliferació de massa boscosa a causa de l’abandonament dels cultius fou una de les claus de l’avanç de les flames. Margarida, una pedania a quatre quilòmetres de Planes, va haver de ser evacuada. Fou el segon incendi més important del País Valencià, per darrere del de Begís.
Hilari Calabuig: "Mantenir aquesta activitat és estratègic també des del punt de vista de l'equilibri territorial".
“Ací predomina l’agricultura de temps parcial. Per a molts és un complement important a l’economia familiar. L’agricultura genera riquesa i la seua progressiva desaparició és un incentiu també perquè la gent marxe a viure a altres llocs i es genere despoblament. Mantenir aquesta activitat és estratègic també des del punt de vista de l’equilibri territorial —avisa Hilari Calabuig—. Però si l’ametler està amenaçat per la Xylella i la cirera no dona de si, només amb l’oliva poca marxa tindrem. I si tot açò es converteix en serra, no apagarem els incendis”.
Rafael Pérez, per la seua banda, reclama una acció contundent de l’Administració, especialment en el camp de les assegurances. “Han de decidir si consideren que l’agricultura és un sector estratègic o no. Què passarà si un dia no som capaços de produir els nostres propis aliments? —es pregunta—. Perquè a voltes es pensa que perquè s’abandone un bancal no passa res. Però, i quan no és un de sol sinó que en són molts? Hauríem de reflexionar sobre si volem o no tindre sobirania alimentària”.
DE PLANES A LA SALZADELLA
No només Alacant és territori de cireres. També a les comarques nord hi ha xicotetes illes que, fins fa uns anys, tenien les condicions climàtiques adequades per a la producció d’aquest fruit. En especial a l’Alt Palància i a la Salzadella, un municipi de 729 habitants del Baix Maestrat.
Ací, com a la Vall de la Gallinera, han estat dubtant fins a l’últim minut si celebrar o no la Festa de la Cirera. Finalment, la faran aquest cap de setmana del 3 i 4 de juny, a pesar que, d’alegries, el camp els n’ha donat poques. “Fa vint-i-cinc anys fèiem uns 300.000 quilos per temporada. Fa una dècada en fèiem 100.000, no perquè baixara la producció, sinó a causa de l’abandonament de terres. Els últims quatre anys hem fet entre 3.000 i 4.000 quilos”, explica José Luis Vilaplana, president de la Cooperativa Sant Blai de la Salzadella.
Els temps en què els basquets procedents de la Salzadella travessaven els Pirineus cap al mercat europeu queden lluny i avui s’han de limitar a vendre el producte al detall en el mateix municipi. Vilaplana és taxatiu quan se li pregunta pel futur: “S’acabarà. No durarà ni quatre anys”. Alguns, en el municipi, ja han començat a abandonar els camps.