Que les relacions humanes són de naturalesa líquida és una obvietat indiscutible; que es caracteritzen per connexions orgàniques que no saben de fronteres, que beuen i viuen d’afinitats, complicitats i solidaritats, o bé, tot al contrari, que es deixen portar per reaccions irracionals d’ira, rivalitat i revenja. Difícilment poden ser constrenyides pels límits artificials d’una frontera. Per sobre d’aquesta —o per sota—, els contactes i lligams es mantenen vius, tot i que no sense dificultats. Són contactes ancestrals, primaris, essencials; intercanvis seculars que es produeixen per proximitat i que creen, com en el cas dels Pirineus, un marc geogràfic comú, amb una frontissa entre dues vessants, desafiant el límit administratiu.
No obstant això, la imposició de la frontera provoca, a la fi, el desmembrament forçós de les relacions, a causa de la divisió de l’espai on s’han produït històricament, i una dissolució del sentit identitari i de pertinença al lloc, amb cultura, tradicions i creences pròpies, i acords per a l’aprofitament compartit dels recursos naturals. Malgrat tot, hi ha activitats que per inèrcia han persistit, malgrat els entrebancs imposats per la frontera sorgida del tractat dels Pirineus: els ramats transhumants es desplacen cíclicament a les pastures d’alta muntanya, al marge de fites i mugues de límit; les peregrinacions i romeries s’apleguen anualment a les seues destinacions, per no parlar del contraban, sorgit de la presència frontera i disposat, sempre, a desafiar la legalitat del límit.
Transhumància a les terres altes del Pirineu
És 13 d’octubre. A Espinavell, poble pertanyent al municipi de Molló (Ripollès), se celebra la festa ramadera de la tria de mulats. És tradició que aquesta done per finalitzada la temporada d’estiu que el bestiar local —equí i boví— sol passar a la muntanya de Rotjà, al municipi de Pi de Conflent (Conflent). L’estada en altitud s’inicia per Sant Joan, amb la transhumància cap a aquelles terres. A Rotjà, hi ha tres famílies de Molló que disposaven de pastures i en mantenen els drets perpetus, gràcies a la simbòlica possessió d’una hectàrea. Un altre cas és el del Campmagre, situat al peu del cim de Roca Colom (2.506 m), que dibuixa una dilatada successió de plans herbosos d’alta muntanya que connecten amb la comarca del Ripollès a través de la portella de Morens. Aquest espai, que en la seua majoria es troba dins el terme de Mentet (Conflent), ha acollit històricament ramats provinents de l’Empordà i també ha estat espai habitual de la ramaderia ripollenca pròxima, que solia assentar-se a la zona d’Ulldeter.
La importància ramadera de Campmagre es fa palesa per mitjà del testimoni excursionista de Carles Bosch de la Trinxeria (1831-1897), al seu llibre Recorts d’un excursionista (1887): “Nos toparem ab un remat de bestiar de llana, de 16.000 caps. [...] Eixos terrenos situats á l’extrem-frontera, perteneixen als comuns de Pi y de Mantet, los quals exigeixen per dret de pastura, desde 15 de Juny á 15 de Setembre, 50 céntims per cap de bestiar de llana. Los propietaris del baix y alt Ampurdá, reuneixen sos remats, y lo 15 de Juny van á montanya. Lo 15 de Setembre lo bestiar baixa de montanya gras, valguent algunas pessetas més de lo que valia”.
Aquest parell d’exemples il·lustren com els drets històrics de pastura es troben per sobre de la presència de la frontera, els treballs de delimitació de la qual varen haver de fer excepcions, concedint drets de pas a la transhumància. Si el text original del Tractat dels Pirineus es presentava com una fórmula vaga pel que fa al traçat del limes, la seua concreció duta a terme dos segles més tard, per mitjà dels tres Tractats de Baiona (1856, 1862 i 1866), contempla la pastura transfronterera, amb la voluntat de salvaguardar els drets de les valls pirinenques.
Així es plasmaven, a l’acta final de juliol de 1868, les demandes dels pobles fronterers: “Habiendo manifestado tanto el pueblo español de Setcases como su vecino en Francia el de Prats de Molló, el deseo de que se autorizase por un acuerdo internacional su recíproca compascuidad en la porcion de sus pastos limítrofes desde el Pico de Costabona, al Puig de la Pedra Dreta, en una anchura de 200 metros á cada lado de la frontera, se ha convenido que siendo este uso favorable á la paz y buenas relaciones existentes se mantengan en la forma antedicha.” Dos anys abans, en el Tractat de 1866, s’establien drets de pas per una sèrie de camins transfronterers detallats en el mateix document, atenent els contactes entre pobles i considerant, també, l’activitat ramadera: “[...] las sinuosidades y extremada escabrosidad del Pirineo, obligan á varios fronterizos, ya españoles, ya franceses, para trasladarse de un punto á otro de su propio país, á valerse de algunos trozos de camino que atraviesan por territorio extranjero, por lo que continuarán gozando unos y otros de la franquicia necesaria para su libre circulación por estos pasos; pero con expresa condición de no abandonar el camino y de quedar éste absolutamente prohibido para el servicio de los agentes extranjeros de la fuerza pública”.
Pelegrins en trànsit
El Tractat de Baiona de 1866, al qual ens hem referit en les línies anteriors, enumerava un conjunt de camins de lliure circulació i contemplava, a més, la presència de pelegrins en camins transfronterers i, en concret, en aquells que es dirigien al santuari de la Mare de Déu de Núria (Ripollès). Tenien dret de pas en “el camino que siguen españoles y franceses que van en peregrinación al santuario de Nuestra Señora de Nuria en España pasando por Err y el Coll de Finestrella”. Aquest itinerari és un camí d’alta muntanya, exigent, costerut i que supera, al coll de Finestrelles mateix, la cota dels 2.600 metres d’altitud. Una proposta més que aconsellable per al senderisme actual.
Però no és aquesta l’única deambulació espiritual a través de la frontera: quatre segles abans de l’aprovació i signatura del Tractat dels Pirineus, alguns pelegrins rumb a Sant Jaume de Compostel·la que desitjaven fer escala a Montserrat, assolien els Pirineus per l’antiga Via Domitia i travessaven les muntanyes pel coll de Panissars, a tocar del Pertús, on aquesta calçada romana era rellevada per la que havia de recórrer el litoral mediterrani de la península Ibèrica: la Via Augusta. A Panissars, allà on havia estat erigit el gran monument romà dels Trofeus de Pompeu, el substituïa el priorat medieval de Santa Maria de Panissars, que proporcionava als pelegrins sostre i un plat calent.
Hi havia qui optava per l’itinerari d’interior, tot remuntant la vall del Tec, fent parada a l’abadia benedictina de Santa Maria d’Arles —fundada el 778, és, per cert, l’abadia carolíngia més antiga dels Països Catalans— i creuant el Pirineu pel coll d’Ares (1.511 m), en direcció al monestir de Santa Maria de Ripoll. I una tercera alternativa dins el Pirineu oriental contemplava aprofitar la vall del Tet, al Conflent, saltar als plans de la Cerdanya, assolir la Seu d’Urgell, amb la transcedència eclesiàstica que posseïa, i des d’aquesta població, Lleida i Saragossa.
El monestir benedictí de Sant Pere de Rodes, una talaia única sobre el sector septentrional de la Costa Brava, va veure augmentar l’afluència de pelegrins durant l’Edat Mitjana, tant dels que es disposaven a travessar les darreres estribacions del Pirineu posant rumb a Roma i a Terra Santa, com dels que la seua destinació última era el cenobi empordanès mateix, pel fet que custodiava peces de gran valor i era autoritzat a atorgar als pelegrins les mateixes indulgències que concedia Sant Pere de Roma. Per entendre’ns, aquestes consistien en la remissió de tots els pecats.
De data més recent és l’anomenat Aplec dels Francesos, a Sant Aniol d’Aguja (Garrotxa), citat per Marià Vayreda a La Punyalada, a inicis del segle XX. Sembla que va ser a principis del segle XVII quan veïns de Sant Llorenç de Cerdans i la Menera, al Vallespir, instauraren una peregrinació a aquest temple erigit en honor al sant en qüestió. La romeria quedà fixada en el calendari pels volts de la Pentecosta. A la trobada, s’hi aplegaven habitants d’ambdues vessants del Pirineu, com narra el mateix Vayreda a la seua novel·la: “Aviat aparegueren pel coll de Clarioles, i com una torrentada davallaren pel camí que serpenteja entre les alzines. Eren pastors, artigaires, carboners, contrabanders, francesos de la Menera, Sant Llorenç i la Muga; culleraires de Tortellà, parcers d’Oix i Baget (sic), i terralloners de les masies i llogarrets de cinc hores a la rodona”. Al marge de la signatura del Tractat dels Pirineus, la cita va mantenir-se per tradició, suspesa només, per força major, en comptades ocasions, com ara la Revolució Francesa, la Guerra Civil i la crisi de la Covid-19. La secular de confraternitat va concretar-se l’any 2010 amb la unió de tres entitats excursionistes —Banyoles, Sant Llorenç de Cerdans i Montagut— i la creació de l’associació Amics de Sant Aniol d’Aguja, la qual compta entre els seus objectius principals amb la rehabilitació de la rectoria com a refugi.
Camins de contraban
Les comarques frontereres han incorporat l’existència de l’activitat contrabandista, per terra i per mar, com una pràctica que ha permès sobreviure molts habitants de les poblacions pròximes al límit. El contraban local a petita escala —fora de les xarxes organitzades— ha estat tradicionalment acceptat, amb una mirada comprensiva i una certa complicitat per part de la gent del lloc.
Aquesta pràctica ha estat perseguida des de l’estat: al segle XVIII aquest posseïa el cos dels parrots, i el 1829 creà el cos de carrabiners, reorganitzat el 1842, amb la finalitat de vetllar per la seguretat i vigilància de costes i fronteres, des de terra, al llarg dels innombrables quilòmetres de camins de ronda que ressegueixen la costa empordanesa i que avui posseeixen un ús turístic i contemplatiu dels paisatges del litoral gironí. Uns camins, per cert, que visqueren el pas de traginers i tractants de bestiar, i dels vinyaters de l’àrea del cap de Creus. A banda dels cossos de vigilància, s’establí una legislacó periòdicament renovada: el 1904, es publica la Ley de Contrabando y Defraudación, que precedeix la del 1929. El 1953 es publica la Nueva Ley de Contrabando; el 1964, la Ley de Contrabando, i el 1982 la Ley Orgánica de Contrabando.
Vista des de l’òptica local, la pràctica del contraban, com hem apuntat, era assumida com a complement de les economies tradicionals de les zones liminars. El mateix Josep Pla en deixa constància a Contraban: “Si la nit es presenta bé, la colla es carrega els embalums a l’esquena i puja riera amunt per camins afressats. [...] En el moment que es considera més oportú, la mercaderia és estibada en bocois de vi, i els bocois són transportats en carro i per la carretera al lloc que calgui. Això s’ha de saber fer molt bé. S’ha de saber aprofitar l’hora, el moment precís. [...] Portar un carro de mercaderia en aquesta forma, fins a un vagó de l’estació de Llançà, requereix una certa presència d’esperit”. Pla mateix va organitzar el 1947 una petita operació de contraban —frustrada—, a bord del Mestral, el seu llagut d’onze metres: la missió era la d’importar de Gènova peces d’automòbil, per a revendre-les en un escenari de postguerra, manca de recursos i autarquia. Per aquell temps, també, el tabac ros era un dels productes estrella del mercat il·legal.
A cada època, no obstant, corresponen uns productes de contraban: aliments i productes de primera necessitat —protagonistes de l’anomenada pràctica de l’estraperlo durant la postguerra—, peces d’automòbil, objectes de luxe, antiguitats, tecnologia, drogues... El pas fronterer de la Jonquera, com a porta d’entrada principal, en pot parlar a bastament. En l’actualitat, la circulació lliure de mercaderies dins el mercat europeu ha convertit la zona de control duaner en un espai erm, composat d’àmplies esplanades d’asfalt on dècades enrere esperaven resignadament camions i vehicles la inspecció reglamentària.