La vall de Madriu és una joia andorrana, un espai amable de muntanya, plàcid, amb equilibradíssimes proporcions de petjada humana i natura en estat pur. Per aquest motiu, va ser declarada el 2004 Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO en la categoria de paisatge cultural. Excursionistes i turistes s’hi passegen despreocupadament i, amb tota probabilitat, sense la consciència que per aquest mateix indret varen fugir a les acaballes de la Guerra Civil espanyola, des de la Cerdanya, civils del bàndol republicà. Travessaren cap a Andorra guiats per passadors, pels ports de Perafita i, més a l’est, de Vallcivera, tot dos a més de 2.500 metres d’altitud.
Al fil de la frontera de les comarques gironines, altres passos de muntanya permeteren l’evasió cap a la Catalunya Nord: els de Malrem i Pregon, al Ripollès, connectaven respectivament amb la Menera i Prats de Molló; i els de Lli i del Suro, a l’Alt Empordà, amb el Vallespir i el Rosselló.
Aquestes rutes cap a la llibertat castigaren la gent que s’hi arriscà amb dies durs, amb llargues hores de marxa, precarietat i pernoctació a la intempèrie, i amb una manca notòria d’aliments. Tot i això, de les 500.000 persones que varen travessar la frontera en el termini d’unes setmanes, entre final de gener i la primera quinzena de febrer de 1939, la gran majoria va emprar passos de carretera: a la Cerdanya, la frontera entre Puigcerdà i la Guingueta d’Ix es presentava com l’opció més planera i de fàcil accés; pel coll d’Ares, entre Camprodon i Prats de Molló, tocava enfilar-se fins als 1.500 metres d’altitud; per la Jonquera i el Pertús, així com pel coll dels Belitres, entre Portbou i Cervera de la Marenda, per bé que l’orografia i la climatologia eren més indulgents, calia suportar, per contra, els repetits bombardejos de l’aviació enemiga.
El volum d’evadits es repartí de la següent manera: gairebé 100.000 persones passaren pel coll d’Ares; per la Cerdanya, eixirien més de 40.000 persones, de les quals 10.000 eren civils; i per l’Alt Empordà —Portbou, La Jonquera i altres passos menors—, unes 350.000. L’allau de civils i efectius militars no va impedir, malgrat el tancament temporal dels punts fronterers per part de l’estat francès a final de gener del 39, que aquesta esdevingués una línia porosa i permeable, auxiliada per una orografia accidentada que posava traves a un control eficient.
De fet, algunes figures notables varen utilitzar viaranys de muntanya poc vigilats per a l’evasió. És ben sabut que pel coll de Lli, sobre el petit municipi de la Vajol, eixiren la matinada del 5 de febrer del 39 el president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys i el seu homòleg basc José Antonio Aguirre, mentre que un parell d’hores abans ho havia fet la comitiva del govern central encapçalada pel seu president Manuel Azaña. És ben sabut, també, que el major republicà Enrique Líster va conduir fins a França el V Cos de l’Exèrcit Popular —encarregat de cobrir la retirada de civils i militars—, a través d’una ruta de contrabandistes que enllaçava Portbou amb Banyuls de la Marenda, a través del coll del Suro. Itinerari que, per cert, un any més tard efectuaria en sentit invers el filòsof alemany Walter Benjamin, fugint dels nazis i guiat per l’activista Lisa Fittko, tal com ho testimonia ella mateixa al seu llibre La meva travessia dels Pirineus. La ruta, actualment batejada com Ruta Walter Benjamin, es coneix també com la Ruta Líster.
Un hivern plàcid
Quan hom intenta imaginar les condicions hivernals sota les quals es visqué aquest èxode massiu, vénen al cap imatges del Pirineu nevat, de caminar penós, de fred, hipotèrmia i d’episodis de lluita contra el temut torb, aquell vent violentíssim que s’alça al Pirineu oriental i que arrossega neu amb una caiguda infernal de les temperatures.
Sortosament sembla que no fou així. Segons va explicar al Diari de Girona Lluís Bassaganya, gestor de l’Espai Cultural Cal Marquès de Camprodon, “llegia diaris personals d’aquella època i no coincidien; sempre em preguntava quin temps deuria fer realment”. Bassaganya va proposar, doncs, al físic i president de l’Associació Catalana de Meteorologia (ACAM) Jordi Mazon d’analitzar dades històriques. Varen constatar que “les condicions meteorològiques d’aquells dies no van ser desfavorables, sinó benignes”. En aquell període, només es va produir una situació d’inestabilitat que podria haver portat neu els dies 29 i 30 de gener, amb un pam de neu als colls de muntanya per on passaven els exiliats. A partir de l’1 de febrer s’assentà un anticicló i la conseqüent estabilitat meteorològica fins al 14 de febrer, que és quan finalitzà el pas dels refugiats pel Coll Pregon.
Els desertors
Durant la Guerra Civil, el control fronterer a Catalunya va viure no només el pas de civils, sinó que hagué d’enfrontar-se, a més, a la deserció de militars republicans que fugien a França, o bé que a través d’aquest país, creuaven al bàndol franquista pel País Basc. Durant el conflicte bèl·lic, el control fronterer va viure dos moments ben difrerenciats: si en els primers deu mesos de guerra aquest es trobava a mans de les milícies populars, a partir de l’abril de 1937, seria el cos de carrabiners del govern de la República qui se n’encarregaria.
Dels diferents passos, la Cerdanya va esdevenir punt calent i de control excepcional, a causa de la quantitat d’intents de deserció que s’hi varen produir. Aquells dies la duana de la capital cerdana estava custodiada per 136 homes. No hi mancaren, tampoc, les amenaces al ban municipal de Puigcerdà contra qualsevol pretensió d’abandonar l’exèrcit. A tall d’exemple, segons cita l’historiador Jordi Rubió al seu llibre Èxode català de 1936 a través dels Pirineus, més de 30 desconeguts varen ser assassinats a la collada de Toses, el port de carretera que connecta Puigcerdà amb Ripoll, quan intentaven arribar a França.
El Museu Memorial de l’Exili, una visita ineludible
Al número 43 del carrer Major de la Jonquera, s’ubica el Museu Memorial de l’Exili (MUME). Va ser inaugurat l’any 2007, com un espai per a la memòria, la història i la reflexió crítica. Es tracta d’un centre d’interpretació que recorda els exilis provocats per la Guerra Civil d’Espanya i de Catalunya, i en especial l’exili dels vençuts, però també obre la mirada a altres exilis, èxodes, migracions i desplaçaments forçats arreu del planeta. El MUME col·labora amb la Càtedra Walter Benjamin, Memòria i Exili de la Universitat de Girona en la realització d’accions d’impuls i de canalització de projectes a l’entorn de la figura de Walter Benjamin. El MUME és de visita obligada, tant per la temàtica com per trobar-se simbòlicament situat a proximitat d’uns dels principals passos transfronterers de l’exili del 1939: el Pertús, els colls de Manrella i Lli, el coll de Banyuls i el dels Belitres.
museuexili.cat
Puigcerdà, sota el domini dels anarquistes, visqué regularment afusellaments i una tensió que desembocaria en el tancament de la frontera per part de les forces franceses. L’abril del 37 els passos fronterers varen ser finalment controlats, com hem dit anteriorment, per la guàrdia d’assalt i el cos de carrabiners de la República. La presència d’aquests darrers provocaria una reducció —i gairebé desaparició temporal— de les xarxes d’evasió. El control de la frontera es tornà molt més exhaustiu: fins i tot, s’instal·laren reflectors a indrets com la Molina, per tal d’il·luminar la muntanya durant la nit i evitar així desercions. e la mateixa manera, es reforçà el control a l’Alt Empordà, amb dues línies de vigilància: una primera, dia i nit, als passos de muntanya, com els colls del Teixó i del Llop; i una segona a alguns pobles, com Garriguella i Vilajuïga.
Francesc Macià, Prats de Molló i la República Catalana
Antic tinent coronel de l’exèrcit espanyol, Francesc Macià abandonà les armes per la política, com a diputat de Solidaritat Catalana entre el 1907 i 1923. Al setembre de 1923, el cop d’estat de Primo de Rivera l’obligà a exiliar-se. Es refugià llavors a Perpinyà i tres anys més tard llogà una casa a Prats de Molló. Vil·la Denise hauria de ser la mansió que esdevindria centre d’operacions i seu de l’Estat Major, des de la qual es llançaria una ofensiva per tal d’alliberar Catalunya de la dictadura espanyola i proclamar la República Catalana a Olot. Els coneguts com a fets de Prats de Molló quedarien finalment frustrats per la denúncia de Ricciotto Garibaldi, un agent secret del govern de Mussolini.Si s’hagués dut a terme l’operació, els passos dels Pirineu Oriental haurien estat testimonis, una vegada més, d’un episodi cabdal de la història catalana. La incursió havia de constar de dues columnes, una que partiria de Sant Llorenç de Cerdans cap a l’Alt Empordà i una segona que empraria un pas més elevat, el coll d’Ares, en connexió amb la vall de Camprodon. Ambdues haurien convergit a la capital garrotxina.
La dreta també es retirà
No només l’exili republicà va fer de la frontera un espai permeable, sinó que des de la victòria electoral del Front d’Esquerres el 16 de febrer del 36, amb la consegüent tensió política, gent de classes benestants de tall conservador, religiosos i membres de la dreta catalana i espanyola varen fugir del país per a un exili temporal, o bé per canviar de bàndol, accedint al País Basc, que era zona nacional, a través d’Andorra i França. Quin va ser el nombre de refugiats catalans d’aquell èxode? Segons Rubió, unes 15.000 persones haurien travessat el Pirineu oriental entre el 1936 i el 1938. Ara bé, si afegim els refugiats provinents d’altres punts de l’estat espanyol, la xifra podria ascendir fins els 25.000.
Évadés de la France
El 22 de juny de 1940 va establir-se a França el règim de Vichy, després que aquest país fóra vençut i ocupat pel Tercer Reich. El 10 de juliol d’aquell any el mariscal Pétain va instaurar un règim dictatorial aliat d’Alemanya. Jueus, intel·lectuals, gent d’esquerres, aviadors abatuts, presoners fugitius i desertors de l’exèrcit francès amb voluntat d’unir-se a les tropes de la França Lliure de Charles De Gaulle —els anomenats Évadés de la France— varen iniciar l’èxode cap a Espanya, escala cap a països d’ultramar, Anglaterra i el nord d’Àfrica. Ràpidament varen desenvolupar-se xarxes de passatge, que eren vistes amb simpatia per les forces aliades. Les xifres delaten poc moviment entre l’agost de 1940 i l’octubre de 1942, tan sols uns centenars d’individus creuaren la frontera. Serà, no obstant, a partir de novembre de 1942, i sobretot al llarg del primer semestre de 1943, arran de la invasió alemanya del sud de França, quan l’exili assolirà cotes de rècord, amb una frontera francesa custodiada completament per efectius nazis. Segons l’historiador Robert Belot, en aquell període uns 23.000 francesos varen aconseguir travessar a Espanya, mentre que uns 7.000 haurien estat detinguts en l’intent. Segons el perfil dels exiliats, la majoria eren homes de menys de 30 anys que tenien com a objectiu unir-se al nou exèrcit francès que estava formant-se al nord d’Àfrica, l’Armée Française de la Libération.
Pel que fa als jueus, entre 1939 i 1941, es va permetre el pas per Espanya a 30.000 persones amb destinació a Portugal, per a salpar posteriorment cap a ultramar. Per contra, quan el control fronterer fou assumit per l’exèrcit alemany, les condicions s’enduriren, fet que comportà un increment de passatges clandestins guiats per coneixedors de la zona, els quals, pel que fa al Pirineu oriental —corresponents a les comarques gironines— empraren, entre d’altres, els colls de Lli, Ares, Banyuls, la Portella de Mentet, la Portella Blanca, o el coll Pregon. Com ja hem comentat, un dels casos paradigmàtics va ser Walter Benjamin, que passà de Banyuls de la Marenda a Portbou per la muntanya. Benjamin trobaria la mort —presumptament per suïcidi— al poble empordanès dotze hores després de la seua arribada. Al cementiri, una placa en la seua memòria i a la porta d’aquest, la instal·lació artística Passatges, de Dani Karavan, el recorden.
Guerrillers en trànsit
Durant la postguerra i fins la dècada dels seixanta, la guerrilla resistí en pobles i muntanyes, assaltant masies, empreses, fàbriques i mines. Alguns noms ressonaren en l’ambient i sovintejaren la frontera: Marcel·lí Massana, Josep Lluís Facerias, o Ramon Vila, àlies Caracremada, l’últim guerriller antifranquista, abatut a trets a Castellnou del Bages el 7 d’agost de 1963.
Tres anys abans, el mític Quico Sabaté va patir la mateixa sort a Sant Celoni, en el seu darrer viatge cap a Barcelona. Des del 1947, Sabaté vivia amb la seua família —dona i dues filles— al mas Casanova Loubette, ubicat a un parell de quilòmetres de Costoja (Vallespir), a tocar de la frontera i no lluny de l’antic Hostal de la Muga, en terme ja d’Albanyà (Alt Empordà). El dia 31 de desembre de 1959, va iniciar el seu darrer periple. Com a bon coneixedor de la zona, evità passos vigilats, habituals del contraban i dels anys d’exili. Sembla que travessà cap a l’Alt Empordà pel camí de l’Hostal de la Muga en direcció a Albanyà. No hi anà directe, deixant-se portar per les aigües del riu Muga, sinó que feu una marrada vorejant el vessant septentrional del Bassegoda, a través dels colls de Principi i Bassegoda. Tocà Sarrià de Ter i Canet d’Adri, als peus de l’imponent cim del Rocacorba. Ferit en un tiroteig en aquesta última població, aconseguí travessar de nit el riu Ter a Girona, enfilar-se a un tren a Fornells de la Selva i saltar a Sant Celoni, cercant l’auxili d’un metge. Allà va ser sorprès per un sometent que li clavaria una bala mortal. Era el 5 de gener de 1960, fi de l’últim guerriller.