La muga 567 domina un pas estratègic del Pirineu: el coll de Panissars, entre el Vallespir i l’Alt Empordà, allà on en temps dels romans se situava el quilòmetre zero de la Via Augusta. Aquest indret carregat d’història ha vist circular. La 567 té aspecte de monòlit altiu, poderós, visible. És una de les 663 mugues que delimiten els 685 quilòmetres de frontera francoespanyola, des del Cantàbric fins al Mediterrani, i una de les 175 ubicades dins les comarques gironines, fruit de la delimitació pactada al Tractat dels Pirineus (1659). Una mica a l’est de Panissars, en plena agitació del Pertús i de la seua marea comercial, hi ha les mugues numerades entre la 574 i la 577, imperceptibles a la mirada dels foranis atrets per la ingent oferta de productes. Som al barri dels Límits del Pertús, un indret singular, compartit, com el seu nom deixa intuir, entre tots dos estats: per accedir-hi, cal travessar la frontera. Als Límits, el marge dret de la carretera interestatal en sentit nord correspon a l’estat espanyol —i pertany al municipi de la Jonquera— i l’esquerre al francès: aquesta mateixa s’anomena tant Avinguda Catalunya com Avenue de France. El vessant espanyol s’ha especialitzat en venda de tabac i alcohol, molt més barat, i el francès en oferta de diversa.
El pas internacional del Pertús és, sense cap mena de dubte, el principal del Pirineu oriental: per ell, desfilaren durant el primer semestre de la dècada dels seixanta del segle passat més d’un milió de viatgers, entre camions, viatges de treball i l’explosió del turisme de sol i platja. Llargues cues de fins a 10 quilòmetres, que en ocasions arribaren al poble rossellonès del Voló, col·lapsaven el lloc, com un dia d’agost del 1963, quan s’hi comptabilitzaren més de 81.000 vehicles estrangers. El 1993, amb l’entrada en vigor de l’Acta Única Europa, les fronteres interiors eren abolides i les instal·lacions de control duaner i policial tancaven portes.
Altres indrets fronterers singulars mereixen una menció: és el cas de la darrera muga, la 602, que es troba dins la cova Foradada, situada arran d’aigua, al peu dels penya-segats que separen Portbou de Cervera de la Marenda; la 427 —la primera de la geografia gironina—, s’ubica a la Portella Blanca d’Andorra (2.515 m), un pas d’alta muntanya remarcable, el trifini que connecta els estats espanyol, francès i andorrà. I no lluny d’aquest hi ha Llívia, un enclavament dins de territori francès, al qual se li va dedicar una numeració especial, amb 45 mugues que en dibuixen el perímetre.
Els Pirineus com a límit
Més enllà de qüestions mitològiques i de la tempestuosa relació d’Hèrcules amb Pirene, és evident que la serralada que ens ocupa fa de frontera natural entre el continent europeu i la península Ibèrica. Les primeres mencions en aquest aspecte són atribuïdes als grecs Polibi (205-120 aC) i Estrabó (mitjan segle i aC–20 dC). Aquest segon detalla, a més, que “[Empòrion] es troba a 40 estadis dels Pirineus i de la frontera que separa Ibèria de la Cèltica”.
Aquesta delimitació natural va ser profundament alterada a les darreries de l’Imperi romà, amb la presència del regne visigot que s’estengué per gairebé tota la península Ibèrica i bona part de l’actual estat francès. Posteriorment, durant l’Edat Mitjana, la corona catalanoaragonesa practicaria una política d’expansió cap a Occitània. Hagueren de passar uns quants segles, perquè el concepte dels Pirineus com a frontera sorgís de nou. El 7 de novembre del 1659 representants dels governs espanyol i francès signaren el Tractat dels Pirineus a l’illa dels Faisans, al riu Bidasoa. La també anomenada Pau dels Pirineus va ser fruit dels Tractats de Westfàlia (30 de gener de 1648) que posaven fi al litigi de la Guerra dels Trenta Anys.
El document establia vagament la nova frontera, a l’article 42: “se convino […] que los Montes Pyrineos, que havian dividido antiguamente las Galias de las Españas, harian tambien en adelante la division de estos dos mismos Reynos […]”. En el mateix article, se citava la creació d’una comissió, la qual “[…] para convenir en esta division se nombrarán al presente Comissarios de ambas partes, los quales juntos, de buena fé declararan quáles son los Montes Pyrineos, que segun lo contenido en este Articulo, deben dividir en adelante los dos Reynos, y señalaran los límites que han de tener”.
Al Tractat dels Pirineus es va acordar cedir a França el comtat del Rosselló —amb el Conflent, Vallespir i Capcir— i la meitat del comtat de Cerdanya, amb trenta-tres pobles, segons quedà determinat a la conferència de Ceret el 1660. En aquesta trobada s’aconseguí mantenir per al Principat l’enclavament de Llívia, pel fet d’ésser vila i no poble. D’aquesta manera, la nova frontera francoespanyola suposaria la mutilació definitiva de Catalunya, sense que Felip IV haguera consultat prèviament la decisió amb les Corts catalanes.
No obstant, el Tractat dels Pirineus no detallava la delimitació fronterera i no aconseguia cessar tampoc —ans al contrari— apaivagar les lluites veïnals anteriors a la promulgació del tractat. Joan Capdevila remarca al seu treball “Qui va dibuixar la ratlla? Treballs de la Comisión Mixta de Límites (1853-1868)” que “la frontera, el seu desconeixement o la manca de traçat precís fou usada a conveniència per avalar raons i reclamacions, en litigis sobre confiscacions de bestiar, ocupacions de pastures i aprofitaments de boscos i aigües”.
La Comisión Mixta de Límites
Malgrat que l’actual de la frontera francoespanyola té l’origen en el Tractat dels Pirineus, el seu traçat i afitament definitius no varen efectuar-se fins dos segles més tard, amb els Tractats de Baiona (1856, 1862 i 1866), per mitjà dels quals quedava definitivament fixada la divisòria entre ambdós països. Per a la seua delimitació concreta, es crearia la Comisión Mixta de Límites, formada per delegacions d’ambdós estats, que havia de contemplar particularitats històriques i equilibris polítics més enllà de la línia orogràfica —el traçat fronterer només segueix la carena principal dels Pirineus en un 54%, segons Capdevila—. L’esmentada comissió hagué, doncs, d’actuà simultàniament en dues escales, tal com ha indicat el mateix autor: en el marc de les relacions internacionals, però també considerant el marc local, allà on es donaven conflictes en les relacions de veïnatge per l’aprofitament dels recursos naturals.
De la impermeabilitat a la permeabilització transfronterera
Si els acords de Baiona del segle XIX i la delimitació definitiva de la frontera distanciava els pobles històricament units d’una banda i altra del nou límit, el 10 de març de 1995 se signava, de nou a Baiona, el Tractat de Cooperació Transfronterera entre els estats francès i l’espanyol, el qual s’ampliaria, gairebé una dècada després, amb l’adhesió d’Andorra.
Un dels projectes punters en aquest marc, ubicat dins les comarques gironines, és l’Hospital de Cerdanya, que va ser inaugurat el 19 de setembre de 2014. La infraestructura sanitària, el primer hospital transfronterer d’Europa, es faria realitat per mitjà de la creació del Conveni de Cooperació Sanitària Transfronterera i de la constitució de l’Agrupació Europea de Cooperació Territorial (AECT). L’hospital rebria dos anys més tard el premi Building Europe Across Borders que atorga el Comitè de les Regions de la Unió Europea al millor projecte de cooperació transfronterera.
Un altre exemple és el País d’Art i d’Història Transfronterer de les Valls Catalanes (PAHT), una associació que comprèn 24 municipis del Vallespir i vuit municipis del Ripollès (set de la Vall de Camprodon i Sant Joan de les Abadesses), i el qual agermana les valls del Tec i del Ter. Es tracta d’un projecte cultural que té com a finalitat valoritzar el patrimoni natural i paisatgístic, arquitectònic, urbà i mobiliari, així com el patrimoni tècnic i etnològic, i aquells valors que “contribueixen a la identitat d’un territori”. El PAHT disposa a Prats de Molló d’un centre d’interpretació que permet descobrir el patrimoni comú, com també la història compartida a ambdós vessants del Pirineu. Aquest es troba ubicat a la Verneda, una antiga fàbrica tèxtil que va fer funcions d’acollida de refugiats i de famílies desfavorides. Com apuntava Clara Pedrosa, una de les tècniques del centre, durant l’acte d’inauguració, el 27 de desembre de 2020, “A la Verneda, expliquem com és aquest territori, no com a espais diferents sinó units pels Pirineus”.
Al marge del marc institucional, altres accions d’agermanament tenen lloc periòdicament al fil d’aquestes muntanyes. Una d’elles és la trobada al coll del Malrem, per sobre de Rocabruna. Aquest és un poble petit, com el seu nom indica, de pedra rogenca. Perviu penjat en les altures de la vall de Camprodon, proper a la frontera que, en aquest punt, recorre la part superior de la carena que travessa les valls del Ter i del Tec. Sobre Rocabruna, el coll de Malrem (1.133 m.) ha vist transitar exiliats, traginers, gent del lloc i algun o altre contrabandista. Actualment hi té lloc cada estiu una trobada senderista d’agermanament d’ambdós vessants del Pirineu oriental, aprofitant la presència del Sender de Gran Recorregut Transfronterer GRT-83.
Col·loquis d’Estudis Transpirinencs
Els Col·loquis d’Estudis Transpirinencs varen nàixer el 1998 en un context d’aproximació i superació de fronteres en el camí de la construcció d’una identitat comuna europea que es produí a final dels anys noranta del segle passat. Aquestes trobades foren impulsades per la Unió de Centres d’Estudis Transpirinencs, creada aquell mateix 1998 i concebuda com una federació de centres d’estudis. La primera edició dels Col·loquis tingué lloc a la Vall de Núria, en un entorn entre muntanyes de gairebé 3.000 metres capitanejades pel Puigmal. Des d’aquella primera trobada organitzada pel Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès s’han celebrat trezte edicions amb caràcter biennal, la darrera de les quals va tindre lloc a Puigcerdà entre els dies 29 de setembre i 1 d’octubre de 2023 i que en aquesta ocasió han organitzat conjuntament l’Institut Ramon Muntaner, l’Arxiu Comarcal de Cerdanya, el Grup de Recerca de Cerdanya, l’Institut d’Estudis Ceretans, el Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès, la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, l’Institut de Desenvolupament de l’Alt Pirineu i l’Aran, el Centre d’Estudis Ribagorçans, l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell i la Societat Andorrana de Ciències.