A les portes de Camprodon, venint del sud, dos búnquers custodien la carretera. La indiferència rutinària dels conductors és absoluta. Aquestes petites instal·lacions fortificades són testimoni d’una època de tensions i desconfiances. Un moment històric, en plena postguerra i en el context de la Segona Guerra Mundial, en què Franco va témer per una possible invasió del país per part d’antics socis, però també de nous simpatitzants. Malgrat els equilibris polítics que havia aconseguit amb tots dos bàndols, Franco no es fiava ni dels moviments alemanys, ni de les forces aliades. Els uns quedaven a l’altra banda de la frontera, controlant-la, després d’haver envaït França; els altres, des del nord d’Àfrica i amb una base d’operacions a la península, com és Gibraltar, podien en qualsevol moment penetrar a Espanya.
De fet, aquest temor no era infundat, perquè en els plans de l’armada britànica es trobava la invasió del territorio nacional des d’abans que Alemanya entrara a França el juny de 1940. I encara més: com a resposta a l’anhelada —i mai consumada— invasió de Gibraltar per part del Fürer, Anglaterra havia projectat l’operació Pilgrim (1941) d’invasió de les illes Canàries, amb l’obejctiu de seguir mantenint el control marítim, encara que una mica distant, sobre l’Estret. El front soviètic va diluir les intencions germàniques, i amb elles Anglaterra va abandonar la Pilgrim. A aquesta operació, li succeirien d’altres que finalment no serien executades, com l’operació Tonic i la Strong, sempre amb la finalitat de contenir i enfrontar-se a les tropes nazis.
Encara quedava un tercer front que mantenia Franco en alerta: els guerrillers espanyols evadits a França i les possibles incursions sorpresa que aquests podien perpetrar a través dels passos pirinencs. En aquest sentit, el que era un temor es va fer realitat, quan el 19 d’octubre de 1944, a les sis del matí, contingents de l’Asociación de Guerrilleros para la Reconquista de España i de la Unión Nacional Español (UNE) varen envair la Vall d’Aran, per tal de proclamar-hi la III República. La comarca aranesa era un dels indrets fàcilment accessibles des de França, tot seguint naturalment les aigües de la Garona, però de difícil accés des del vessant sud del Pirineu —a banda del túnel de Viella, llavors túnel d’Alfons XIII, hi ha el port de la Bonaigua, a 2.076 metres d’altitud, que queda tallat a l’hivern per neu—.
No obstant, l’operació Reconquista de España s’havia iniciat a principi d’aquell mes d’octubre, amb penetracions guerrilleres per Navarra, amb més de 800 efectius concentrats a l’àrea d’Oloron, Mauleon i Ustaritz.
La fortificació de la frontera
Malgrat la manifesta neutralitat de l’Espanya franquista en el context de la Segona Guerra Mundial, anunciada amb la declaració governamental de l’1 d’octubre de 1943 —mentre que el febrer d’aquell any Espanya havia signat secretament amb Alemanya un acord de subministrament de wolframi, mineral necessari per a la construcció de tancs—, un mes més tard el dictador prenia la determinació de fortificar la frontera.
De manera discreta i puntual, la construcció d’assentaments defensius s’havia iniciat ja l’any 1939, amb alguns exemples, com el conjunt ubicat a la collada de Toses, a pocs metres de la carretera que uneix la Cerdanya amb la vall de Ribes (Ripollès), i al coll de les Basses, al fil de la frontera entre el Ripollès i el Vallespir. Aquell 39 la tensió internacional i l’esclat de la Segona Guerra Mundial provocaren en el règim franquista una justificada inquietud que desembocar en el reforç de la vigilància i fortificació d’alguns punts fronterers o pròxims a la ratlla.
Va ser durant l’estiu de 1940, quan els presoners de guerra republicans del 65è i 70è Batallons Disciplinaris de Treballadors construiren les infraestructures defensives de la collada de Toses, dissenyades pel comandant Vicente Martorell Otzet, sota la direcció del segon i tercer Regiments de Fortificació. Encara avui és fàcilment localitzable el conjunt format per tres búnquers anticarro protegits per nius de metralladores. Els més orientals, a tocar de la N-260, formen un petit complex subterrani, fàcilment accessible, units per una galeria d’una vintena de metres. Algunes inscripcions resisteixen el pas del temps, i encara podem contemplar-hi la memòria gràfica de la Divisió 43 a les parets de les galeries.
Si a Catalunya trobem els casos citats, a l’extrem occidental del Pirineu es duria a terme la construcció d’una veritable estructura defensiva, la Línia Vallespin, en la qual participaren uns 6.800 homes, la majoria antics combatents republicans agrupats en els anomenats Batallons Disciplinaris de Soldats Treballadors (BDST). Els búnquers del Pirineu català, així com de la Línia Vallespin, serien aprofitats posteriorment per a la construcció de la Línia P, a partir de 1944.
La Instrucció C-15, el tret de sortida
L'agost del 44, la Instrucció C-15 de l’Estat Major de l’Exèrcit marcà l’inici de la construcció de l’Organització Defensiva dels Pirineus, o Línia P, que havia d’impermeabilitzar definitivament la frontera i completar les fortificacions realitzades amb anterioritat a ambdós extrems de la serralada pirinenca. Per a blindar els 500 quilòmetres de muntanyes es varen projectar 10.000 búnquers —dels quals se’n construïren 6.000 que mai varen entrar en servei—. Aquestes xifres elevaven la Línia P a la principal obra de fortificació construïda a Europa després de la Segona Guerra Mundial.
Aquell estiu es desplegaren, entre el Cantàbric i el Mediterrani, un total de 12.000 homes agrupats en 24 batallons de sapadors i recolzats per unitats d’artilleria i d’infanteria. Uns mesos més tard de la publicació de la Instrucció C-15, l’octubre d’aquell 44, la invasió de la Vall d’Aran per part de 3.000 guerrillers antifranquistes posava en evidència l’existència d’un perill real —a més, de les potencials invasions tant per forces aliades com alemanyes— per a la dictadura i justificava, sense cap mena de dubte, la impermeabilització definitiva de la frontera.
La Línia P s’estructurava en 166 centres de resistència, cadascun dels quals abraçava entre 12 i 16 quilòmetres de territori i concentrava un batalló d’entre 400 i 500 homes. Aquests centres, al seu torn, s’atomitzaven en elements i subelements de resistència que sumaven de 60 a 80 búnquers de ciment, ferro i pedra estratègicament situats i mimetitzats en el paisatge, així com nius de metralladores, trinxeres, nius de tirador i altres solucions de l’arquitectura defensiva.
Una obra magna en un context de precarietat
Els ingents recursos destinats a fortificar la frontera contrastaven amb la situació de precarietat que vivia el país l’endemà de la Guerra Civil: el 1940, el 40% del pressupost general de l’estat estava destinat a defensa. I això no ho és tot: entre el 1942 i el 1948 l’increment d’aquesta partida va ser del 53%, passant dels 2.358 milions de pessetes als 3.608, segons explica Albert Ibáñez Sampol al seu llibre Franco i la Línia P. La fortificació del Pirineu (1940-1947), fet que només s’explica per correspondre’s amb el període de màxima activitat constructora de la línia defensiva.
Ibáñez Sampol detalla, a més, els costos de construcció, que “oscil·laven el 1945 entre les 25.000 pessetes d’un niu de fusell metrallador i les 127.000 per a una obra de canó anticarro”. Aquesta suma incloïa “dos paquets de tabac setmanals, un got de vi pel matí, un entrepà i una pesseta diària per soldat”, segons puntualitza l’historiador Ferran Sánchez Agustí a Maquis y Pirineos. La gran invasión (1944-1945).
Una defensa per estrenar
El 1958 el règim d’autarquia espanyol tocava la seua fi, enmig d’una postguerra mundial que es definia en dos blocs. Tres anys abans, Espanya havia ingressat a l’ONU i establert relacions amb els Estats Units. Aquest escenari complex va fer que l’estat decidira aturar la construcció de la Línia P, considerada, d’altra banda, en el panorama internacional com anacrònica i vulnerable, i amb poc per defensar davant d’una aviació eficient i d’uns avenços armamentístics innegables demostrats amb el llançament la bomba atòmica.
Uns 5.000 búnquers havien estat ja construïts —2.850 a Catalunya, entre Portbou i la Vall d’Aran—, a costa dels migrats recursos d’una societat sumida en la precarietat i la pobresa d’un país arrasat. Aquests búnquers mai varen ser utilitzats. De fet, molts d’ells llueixen, encara, les fustes dels encofrats de les espitlleres, mentre que portes, filats i altres elements complementaris no varen arribar a eixir mai dels magatzems ubicats a Figueres, la Seu d’Urgell, Martinet, Jaca o Pamplona. Tot i l’abandonament de la Línia P, l’estat va reservar una part del pressupost per a realitzar-ne inspeccions periòdiques fins el 1986.
El Parc dels Búnquers de Martinet i Montellà, un museu in situ
El 1999 l’exèrcit cedia a l’Ajuntament de Martinet i Montellà (Baixa Cerdanya) un conjunt d’assentaments del Centre de Resistència 53 per a la seua museïtzació, el futur Parc dels Búnquers, inaugurat el 5 de maig del 2007. El Parc dels Búnquers ha esdevingut de visita ineludible per a conèixer la realitat i la dimensió del que fou una obra faraònica, de la qual es va construir tan sols el 43% del que hi havia projectat. Els búnquers de Martinet i Montellà ocupen un espai estratègic, l’estretament de la vall del Segre que separa la Baixa Cerdanya de la comarca veïna de l’Alt Urgell.
A banda de la visita a galeries i fortificacions, el Parc dels Búnquers ofereix visites guiades a altres construccions defensives de la zona de tipologies diverses. No obstant això, qui desitge descobrir búnquers haurà de viatjar amb la mirada amatent, perquè n’apareixen discretament en indrets freqüentats, com els marges de la carretera N-260, entre Martinet i la Seu d’Urgell, a la collada de Toses, o al coll del Frare, entre Colera i Portbou. D’altres es fan presents, com ulls enmig dels prats, com els de la collada de Peiró, enfront del pàrquing de l’estació d’esquí de la Molina —foto de portada—, o corberts de molsa, enmig dels boscos entre Planoles i Nevà, al Ripollès.