Sebastià Serra i Busquets (Pla de Sant Jordi, Palma, 1950) va ser el febrer de 1976 un dels fundadors del Partit Socialista de les Illes (PSI), una formació que l’any següent es reconvertí en el Partit Socialista de Mallorca (PSM). Estigué a la direcció política d’aquesta força nacionalista, progressista i ecologista —tal com es definia— des del primer moment fins a principis dels anys noranta, per abandonar-la el 2007 per mor d’una profunda desavinença amb la decisió de la direcció de llavors de teixir una aliança electoral i estratègica amb Esquerra Unida.
En representació del PSM fou diputat del Parlament balear entre 1983 i 1993, quan dimití per dedicar-se en exclusiva al càrrec de regidor de l’Ajuntament de Palma, el qual havia guanyat a les eleccions 1991 i que mantingué fins al 2001, any en que renuncià a l’acta per les citades divergències que posteriorment el portarien a abandonar el partit que ajudà a fundar.
—No degué ser una decisió fàcil deixar la militància en el PSM.
—Havien estat trenta-un anys. En el PSM conjugàrem nacionalisme, progressisme i ecologisme, apostant sempre per una combinació de professionalització política —que en part és imprescindible— i un alt grau de voluntarietat. Tanmateix, les coses anaren canviant, igual que tota la societat. I arribà un punt que vaig arribar a la conclusió que les decisions es prenien des d’una òptica cada cop més professionalitzada i menys relacionada amb la normalitat del carrer. Fruit d’això, sorgí la idea de convergir amb Esquerra Unida. En una assemblea del partit vaig exposar per què no hi estava d’acord i al cap d’uns dies vaig enviar una carta (al secretari general d’aleshores, Biel Barceló), en la qual li explicava les meves divergències i la decisió d’abandonar el partit, cosa que vaig fer sense provocar renou.
—Què li contestaren?
—Res. Mai em contestà ningú de la direcció.
En paral·lel a la seva activitat política, Serra —llicenciat en Història per la Universitat de Navarra el 1972— desenvolupà la seva professió de docent, primer als instituts d’ensenyament mitjà —des de just després d’acabar els estudis universitaris— i, més tard, ja com a doctor en Història Contemporània, a la Universitat de les Illes Balears com a professor titular d’història contemporània —el 1986— i com a catedràtic de la mateixa disciplina el 2001. Com a historiador ha publicat nombrosos llibres i una infinitat d’articles, quasi sempre relacionats amb la seva línia especialitzada d’investigació: la dels moviments socials, culturals i polítics.
Com per a tants altres activistes del progressisme de la seva generació, Europa sempre fou una referència de normalitat democràtica, una aspiració que sota el franquisme —quan morí el dictador, Serra tenia 25 anys i ja militava en l’esquerra i l’activisme cultural— pareixia massa llunyana, però que arribà per ser una realitat, i sobre la qual plana des del diumenge 9 de juny passat l’ombra de la ultradreta.
—Què li sembla el resultat de les eleccions al Parlament Europeu?
—Reflecteix que no existeix una sola societat europea. Europa sempre ha estat molt diversa. I ho segueix essent. Vist amb la perspectiva d’aquests últims quasi quaranta anys —des que l’Estat espanyol va ser acceptat a les Comunitats Europees, el 1986—, hem de concloure que el somni de la unificació està lluny de ser una realitat social, cultural i política. Econòmicament, és vera que s’ha avançat més, però se segueix notant la llunyania entre aquelles aspiracions teòriques d’anar restant diferències i igualar a l’alça el benestar i la realitat que està marcada per una gran diferència entre els països del nord, del centre i del sud.
—Això explica l’increment de la ultradreta?
—L’extrema dreta s’alimenta del fracàs del sistema tradicional de partits que, per raons diferents en cada cas, s’ha enfonsat en un bon grapat de països. Allà on més s’ha enfonsat, més ha progressat la ultradreta. Ho veim a França, Alemanya, Itàlia, Àustria... És el trencament amb la història política tradicional que va néixer després de la Segona Guerra Mundial i que donà estabilitat. Els nous partits no han quallat socialment, com ho feren abans els tradicionals. El sistema antic de partits s’ha enfonsat en molts països i el nou no ha estat capaç de gestionar amb èxit alguns dels aspectes més controvertits i que afecten amples capes de població popular: la immigració, l’habitatge... Aquesta manca de resposta de la gestió institucional és camp adobat per al creixement de l’extrema dreta.
—És previsible que hi hagi canvis a pitjor a la Unió després dels resultats del 9 de juny?
—No, si ens referim només a la composició parlamentària que aguanta l’estructura política de la Unió. Crec que d’una manera o d’una altra hi haurà l’acord que la nit electoral reclamava (Ursula) Von der Leyen. Per tant, des d’aquest punt de vista tot pareixerà que es manté com està i ha estat durant dècades.
—Però...?
—Per a mi el que és preocupant del gran avenç de la ultradreta no és només l’increment d’eurodiputats que tendrà, sinó en especial la influència que podrà desenvolupar els pròxims anys. Em referesc, en concret, a la pressió que desplegarà contra qualsevol avenç en matèria de fiscalitat i, sobretot, en qüestions de relacions laborals. Respecte a això últim, havíem arribat els últims anys a amples majories a favor d’incrementar la justícia social a través d’un repartiment més equilibrat dels beneficis de les grans corporacions. Ara tenc dubtes que aquest camí segueixi obert. I de la mateixa manera crec que l’extrema dreta pressionarà fortament contra tot el que siguin drets laborals, que no seguiran progressant, si és que no hi ha una clara involució.
—Com analitza la situació política actual a les Balears?
—El PP està consolidant posicions, com ho indicava una enquesta fa unes setmanes i han confirmat les eleccions europees. I si se li suma l’extrema dreta, el panorama és encara pitjor. Els dirigents dels partits d’esquerra haurien de ser capaços d’analitzar i treure conclusions de fets com que no existeix un paral·lelisme lògic entre el nombre de persones que ens manifestàrem a favor del català (el 5 de maig) i contra la saturació turística (el 25 del mateix mes) respecte dels resultats electorals al Parlament Europeu. Per ventura alguna cosa estaran fent malament.
—Vostè ha defensat sempre el nacionalisme. Com veu aquesta opció a les Illes?
—Pateix una seriosa crisi larvada. Les expectatives dels anys setanta, vuitanta i fins i tot noranta no s’han vist complides, ni prop fer-hi. Basta veure quins han estat els resultats electorals de les europees i els de l’any passat. Ni tan sols els de 2019 i 2015 foren bons, no ens enganyem. Si aleshores fou possible el govern d’esquerres, va ser pel vot en clau espanyola de Podemos. Quan s’enfonsà aquest partit (2023), s’acabà el govern d’esquerra. El panorama és preocupant: en aquests moments, ni Més ni el PI són capaços d’aprofitar el potencial electoral que se’ls suposa a partir de la demostració de força de la mobilització social al carrer a favor del català.
—Com veu la situació del català després de quaranta anys d’autonomia política?
—S’han fet avenços legals, és indubtable. Però també ho és que la situació social del català és dolenta, en especial a les zones més turistificades, com Eivissa, la badia de Palma... La resposta social que existeix en aquests moments a favor del català i contra les agressions (de PP-Vox) és admirable i fa mantenir l’esperança, però llavors gires fulla i veus que l’acció dels partits polítics no es correspon amb aquest activisme social. Si no fos per aquesta mobilització d’associacions com l’Obra Cultural (Balear) i sobretot del moviment dels docents, la situació seria encara molt pitjor.
—A vegades em fa la sensació que durant la transició i els primers anys d’autonomia la situació política i social del català era millor que ara: no se’l contestava políticament a no ser per part de grupuscles, socialment era majoritari, s’aprovà per unanimitat la Llei de normalització lingüística...
—Així era, és vera, però ja et dic que em fa mantenir l’esperança el grau d’activisme social. Fixa’t en una cosa: després de la manifestació (del 5 de maig), el govern de (Marga) Prohens ha abaixat el to, procura esmorteir la polèmica, el conseller (d’Educació, Antoni Vera) va per tots els centres aguantant les crítiques i reparteix bones paraules, la presidenta diu que no vol conflicte... Cerquen rebaixar la tensió, no volen problemes per aquest costat.
—Vostè va ser fundador del PSI-PSM i abandonà el partit abans que es convertís en Més. Creu que aquest últim és el mateix que era l’anterior només que amb un segell més esquerrà?
—Me pareix que tenen molt poc a veure. Més està clarament inclinat cap a l’esquerra i ha abandonat a la pràctica la reivindicació nacionalista. El PSM sempre va tenir clares les tres potes amb les quals s’identificava ideològicament —nacionalisme, progressisme i ecologisme— i que formaven el seu únic segell. Més, en canvi, es diu ecosobiranista, però sobretot és d’esquerres.
—Què se n’ha fet, d’aquell PSM que ara fa quaranta anys volia canviar Mallorca i les Balears?
—Una part sobreviu dins de Més, una altra està o estava dins del PSIB, és a dir en el de Francina Armengol, i una altra part s’ha anat desmobilitzant a través dels pas dels anys i les dècades, així com s’ha adonat que aquelles esperances han quedat sepultades sota un excés de professionalització dels aparells que a la pràctica es converteix en un fre per a la participació popular en política i fa perdre la connexió amb el batec del carrer.
—Com ha dit vostè abans, això és part del canvi social.
—Sí, però el problema és que no es fa res per compensar-ho i així la dreta té més camp per córrer. Fixa’t en l’urbanisme: al principi de l’autonomia es protegí territori, amb grans encerts de salvació d’espais naturals com sa Dragonera, es Trenc... i creixia la conscienciació social al respecte. Però després t’adones que la pràctica política de l’esquerra quan governa no atura el creixement de la construcció relacionada amb el turisme. I així no hi ha manera.
—L’autonomia no ha aturat el procés de turistificació; tot el contrari, més aviat
—És evident. Amb l’inici de l’autonomia es pogué començar a regular una certa ordenació del sector i amb els anys arribà a ser possible una ecotaxa, el 2001, que va ser un gran avenç, amb un conseller, Celestí Alomar (del PSOE), que per imposar-la s’enfrontà als grans poders econòmics. Avui això és impossible, impensable. Els darrers vint anys i busques no hem avançat. Per exemple: hem tengut aquests darrers vuit anys de govern d’esquerres i seguim sense la capacitat de gestionar nosaltres els aeroports per poder determinar els fluxos turístics. Per això passa el que passa, com la saturació que patim. Som capaços de mobilitzar-nos de forma transversal contra la massificació, però no sé si l’esquerra serà capaç d’oferir una sortida factible a aquesta situació.
—Què en pensa, de la Mesa per a la Sostenibilitat, Social, Econòmic i Ambiental que patrocina Marga Prohens?
—Mem, dolenta no ho és. Està clar que Prohens imposa el canvi de parer del PP degut a la transversalitat de les queixes contra la saturació. Però em preocupa que tot acabi, per dir-ho d’una manera gràfica, amb un llibre blanc. M’entens, no? Tant de bo m’equivoqui i de bon de veres serveixi per prendre decisions efectives, però en tenc dubtes.