Eleccions del mes de maig

L’any del populisme a Europa

Els partits europeus d’extrema dreta han anat guanyat pes durant els darrers anys. Ara esperen aprofitar les eleccions al Parlament Europeu del maig com a trampolí per guanyar més influència al si de la Unió Europea. Les enquestes els pronostiquen èxit.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Una ovació espontània sonava quan va entrar a la cambra. Era mitjan novembre i Marine Le Pen accedia a l’Assemblea Nacional de Bulgària. Era la convidada més destacada en una reunió de populistes europeus de dreta. Els representants de Flandes hi eren. També delegats d’Itàlia i radicals de Bulgària i de la República Txeca.

La cap de l’Agrupació Nacional, fins el juny Front Nacional, va seure davant un cartell que anunciava el Moviment Europa de les Nacions i les Llibertats. «Un nou model per als ciutadans europeus!», exclamava l’eslògan.

Per això havia viatjat a Europa: per demostrar que ella i els seus aliats són una força a tindre present i que el 2019 serà l’any dels populistes de dreta en l’escenari europeu. Confien que les eleccions al Parlament Europeu del maig canvien la direcció política del continent.

Les enquestes auguren que la dreta serà més forta que mai. Hi ha, sens dubte, diferències importants entre alguns dels partits de l’extrema dreta. De fet, no estan suficientment organitzats com per desenvolupar una plataforma política unitària. Però podrien frenar la integració europea.

Els populistes de dreta s’han convertit en actors fonamentals del panorama polític de quasi tots els estats membres de la Unió Europea. A Itàlia, Àustria, Polònia, Hongria, Dinamarca, Eslovàquia i Finlàndia en són part del Govern o l’hi donen suport. Ja no són un simple fenomen marginal o una anomalia efímera. Més aviat formen un moviment que podria continuar creixent i que fa tot el possible per complir amb aquesta expectativa.

Malgrat totes les diferències esmentades entre aquests partits, la causa de la seua ira és la mateixa: les elits, els líders liberals d’opinió presents als mitjans de comunicació i els buròcrates de la Unió Europea a Brussel·les. I els seus pitjors enemics? La cancellera alemanya, Angela Merkel; i el president francès, Emmanuel Macron. Aquest darrer ha demostrat ser un constant promotor d’una integració europea més profunda.

Des de la perspectiva de l’extrema dreta, els plans impulsats per Macron i els seus partidaris només significaran noves imposicions sobre la «gent normal», que ja en pateix moltes: tenen prohibit fumar, paguen impostos excessius pel medi ambient, han d’acollir refugiats o han d’acceptar els matrimonis homosexuals. Els populistes afirmen que ells són els únics portaveus reals de la major part dels europeus i un dels seus objectius principals és una Europa lliure d’immigrants. Ho conceptualitzen com l’«Europa de les nacions».

L’extrema dreta espera transformar les eleccions europees en una mena de plebiscit. Quina Europa vol la gent? Ha de ser oberta o tancada? Tradicional o tolerant? S’ha de convertir en una unió amb menys poders per als estats o ha de ser, simplement, una zona de lliure comerç en què cada país pot fer el seu camí de manera individual?

 

El problema

A Europa, l’extrema dreta influeix. Segons l’enquesta més recent de l’eurobaròmetre, el 62% dels europeus pensa que ser membre de la UE és positiu. Però alhora, exactament la meitat dels ciutadans de la UE creuen que les coses «van en la direcció equivocada». Un pensament que ha crescut un 8% respecte a l’enquesta anterior, publicada sis mesos abans. La immigració encara és vista com el problema que més preocupa i divideix.

Els analistes de l’opinió pública pensen que els populistes d’extrema dreta podrien sumar el 20% dels vots en tota la Unió Europea. Això és, segur, molt per sota de la majoria. Però suficient com per bloquejar iniciatives conjuntes sobre temes financers, de benestar social i d’immigració. Resumidament, l’extrema dreta podria fer retrocedir el rellotge de la integració europea. Daniel Hegedüs, hongarès membre del think tank German Marshall Fund, creu que les eleccions de maig seran vitals per al desenvolupament d’Europa.

Això satisfà Marine Le Pen. «Estem en un punt d’inflexió històric», va dir a Sofia. «La globalització salvatge arriba al seu final». Ara és l’hora perquè els pobles d’Europa ocupen un lloc central, diu.

Le Pen ja ha imprès cartells per a la campanya electoral europea. Li acompanya el ministre italià d’Interior, Matteo Salvini, un amic pròxim. En un dels pòsters es llegeix un missatge esperançador: «Les nostres idees estan guanyant a tot Europa!».

Matteo Salvini

Això és cert a Itàlia. D’acord amb els resultats de les eleccions de març del 2018, Salvini és, simplement, el soci menor de la coalició que governa des de Roma. El cap de la Lega, però, ha assumit un paper dominant a l’hora de definir l’agenda del Govern. I no deixa dubtes sobre la seua ambició per convertir-se en la figura principal de la dreta europea.

Durant una visita a Moscou el mes d’octubre, va dir, fins i tot, que podia imaginar-se a ell mateix com a candidat per succeir Jean-Claude Juncker, el president de la Comissió Europea, un home pel qual només sent menyspreu. A Roma, al desembre, semblava ple de confiança. «Sovint llegisc que Europa està en perill per culpa d’aquests populistes, racistes i feixistes de Salvini, Le Pen i Alternativa Per Alemanya (AfD)». Però el problema de la UE, en realitat, és «que ha estat malament governada per les mateixes persones durant dècades». Això és el que vol canviar.

 

Relacions internacionals estretes

Des de la Piazza del Popolo de Roma, després d’adreçar-se a 80.000 seguidors, va prometre iniciar una nova era a Brussel·les. «Hi ha persones», deia Salvini en aquell discurs, «que han traït el somni europeu. Però donarem la nostra sang per Europa». Tot i així, destacava el fet que no diguera res sobre abandonar la zona euro, cosa que prometia amb freqüència quan el seu partit encara estava a l’oposició. Una vegada més, sembla que Salvini s’ha reinventat. Ara, es presenta com a líder per prendre el poder al Parlament d’una Europa unida.

Salvini rep, de manera constant, convidats de tot Europa. Un d’ells, el vicecanceller austríac Heinz-Christian Strache, es va presentar al juny en una visita en què es va fer un selfie amb el nou home fort d’Itàlia per penjar-la al seu perfil de Facebook.

Heinz-Christian Strache

El Partit de la Llibertat d’Àustria (FPÖ per les seues sigles en alemany) ha estat, durant molt de temps, un actor important al moviment de la dreta europea. L’exlíder d’aquest partit, Jörg Haider (1950-2008), va adoptar fa molts anys el lema «Europa de les nacions», un eslògan inventat per Charles de Gaulle. El deixeble de Haider, Strache, qui dirigeix el partit des de 2005, ha continuat amb l’estratègia, enfortint la seua posició establint vincles internacionals com el que ha consolidat amb Salvini.

Strache ha suavitzat la seua retòrica antieuropea des que es va convertir en soci de la coalició de govern de dreta, encapçalada per l’actual canceller austríac Sebastian Kurz. Continua, però, cultivant relacions estretes amb altres populistes d’arreu d’Europa. El secretari general del seu partit, Harald Vilimsky, qui va esdevenir mediàtic per ridiculitzar la presumpta afició a l’alcohol de Juncker, ha demanat reiteradament solidaritat entre la dreta. Diu que s’ha de desenvolupar una aliança perquè «podem salvar Europa».

Després estan els vincles, tradicionalment estrets, de l’FPÖ amb Moscou. Els de Strache tenen un acord de cooperació amb el partit Rússia Unida, el del president rus Vladímir Putin. Un acord que es va enfortir l’agost, a la boda de Karin Kneissl, ministra austríaca d’Afers Exteriors, qui va agrair a Putin la seua assistència amb una reverència que es va interpretar com un menyspreu a la Unió Europea i a les seues sancions contra Rússia.

L’FPÖ també té vincles amb els partits d’extrema dreta dels països veïns d’Àustria. Per exemple amb Fidesz, el del primer ministre hongarès Viktor Orbán, qui pren partit contra la immigració. Però l’extrema dreta europea té una debilitat significativa. Fins ara, els distints partits han tingut problemes per cooperar a nivell europeu. Hi ha dos grups populistes de dreta al Parlament continental: Europa de la Llibertat i la Democràcia Directa (EFDD per les seues sigles en anglès, liderat pel britànic pro-brexit Nigel Farage i integrat, entre més, pel seu UKIP, per l’italià Moviment 5 Estrelles i per Alternativa per Alemanya) i el Moviment Europa de les Nacions i les Llibertats (ENF per les seues sigles en anglès, integrat, entre més, per l’FPÖ austríaca, pel partit de Marine Le Pen i per la Lega de Salvini). La coordinació entre tots dos grups en les votacions és excepcional. I la cooperació, per tant, reduïda.

Viktor Orbán

 

Els préstecs de Rússia

Les diferències entre els interessos de les parts són bastant substancials en alguns països. Salvini, per exemple, vol veure els refugiats distribuïts de manera més equitativa per tot Europa, inclosos els països de l’Est. A aquesta proposta s’oposa fermament el partit polonès Llei i Justícia, que encapçala el Govern del país. També és rebutjada pel governant hongarès Viktor Orbán.

Quan es tracta de relacions amb Rússia, la dreta europea també mostra divisió. Per raons històriques, els polonesos no volen res de Putin, però Le Pen i Orbán s’han adreçat al president Rússia per obtenir préstecs a interès baix.

Els ultradretans d’Alternativa per Alemanya (AfD) també són observats amb sospites, atesos els precedents històrics d’aquest país. Aquest passat impossibilita pràcticament que la dreta populista polonesa treballe amb l’AfD. La fundació Desiderius Erasmus, de l’AfD, impulsada el 2017, està dirigida per Erika Steinbach, qui va presidir la Federació d’Expulsats (BdV per les seues sigles en alemany), que representa als alemanys ètnics expulsats de distints punts d’Europa després de la Segona Guerra Mundial. Entre aquests punts hi ha l’actual Polònia. En la dècada de 1990, Steinbach fins i tot va qüestionar la legitimitat de l’actual frontera entre Alemanya i Polònia. Ella és, al capdavall, la primera enemiga dels nacionalistes polonesos.

Tampoc no hi ha massa sintonia entre l’extrema dreta en qüestions pressupostàries. Alice Weidel, una de les líders de l’AfD al Bundestag, va llançar recentment un comunicat en què es mostrava molt crítica amb el pressupost italià. «Alemanya no es pot convertir en la mantenidora d’Itàlia!». Weidel va recordar a Salvini que sense el suport de la Unió Europea, Itàlia «hauria caigut en fallida fa molt de temps». La declaració va acabar amb una cita d’Astèrix: «Estan bojos, aquests romans!».

Alice Weidel

A més, hi ha desacord sobre qui hauria de ser la figura principal de l’extrema dreta: Salvini o Orbán. Aquest últim és el primer ministre hongarès des de fa nou anys i li agrada transcendir com el pioner de la nova dreta populista. Compta amb una sòlida majoria parlamentària al seu país (133 de 199 diputats i quasi el 50% dels vots) i ha posat bona part de l’Estat, dels mitjans de comunicació i del poder judicial sota el seu control.

 

Difonent les idees d’Orbán

També va ser ell qui l’estiu del 2015 va demanar finançament en relació als refugiats. En una ofensiva propagandística, va identificar els refugiats com a possibles terroristes i com a competència per al mercat laboral del seu país. I fins i tot com a possibles portadors de malalties infeccioses. El seu Govern, després, va construir un reixat de filferro amb punxes de fins quatre metres d’alçada. I Orbán va exigir posteriorment que la Unió Europea se’n fera càrrec de la despesa.

L’entorn d’Orbán també va inventar la mentida generalitzada sobre el presumpte pla Soros. D’acord amb l’argument, el multimilionari George Soros, d’origen hongarès, estudiava omplir Europa de refugiats musulmans i preparava aquest pla amb el finançament de tota mena de fundacions liberals. Aquesta teoria de la conspiració és constantment esmentada pels nacionalistes polonesos i búlgars.

A Orbán li agrada presentar-se com el salvador de l’Occident cristià. Compta amb espais de reflexió vinculats al seu partit. N’estableix sucursals a les capitals més importants d’Europa per expandir les seues idees.

Els vincles d’Orbán amb l’establishment polític li proporcionen un avantatge estratègic envers la resta de líders de l’extrema dreta europea. El seu partit, Fidesz, pertany al Partit Popular Europeu, el grup parlamentari que també integren els conservadors demòcrates d’altres països. El politòleg Hegedus pensa que podria augmentar la seua influència al si d’aquest grup i atraure nous votants.

En canvi, els hongaresos depenen en gran mesura dels subsidis de la Unió Europea. Entre l’any de la seua incorporació (2004) i finals de 2017, el país va rebre 40 mil milions d’euros de Brussel·les. El mateix ocorre amb Polònia. Amb una població de 38 milions i liderat per Llei i Justícia, ha passat de ser un país eminentment agrari a experimentar un creixement, en part, gràcies a l’ajuda europea.

 

Esvalotadors a Brussel·les

En canvi, malgrat aquests beneficis obtinguts per ser membres de la Unió Europea, Polònia i Hongria hi tendeixen a ser problemàtics. Per què?

És una pregunta sobre la qual el professor Kryzstof Szczerski, cap de gabinet del president polonès Andrzej Duda, ha reflexionat molt. «La Unió Europea ha perdut suport social», assenyala. «Ja no garanteix seguretat, tal com feia en el passat».

Europa va fracassar amb la crisi de l’euro, diu, però encara més en la protecció de fronteres. Aquest sociòleg afirma que la migració massiva musulmana està portant el terrorisme a Europa. «Sense aquesta política de la Unió Europea, la gent no se sentiria amenaçada».

També diu que la Unió Europea està assumint poders cada vegada més grans. «Qualsevol que compre una casa o òbriga una empresa ho sap». Szczerski afirma que Brussel·les s’ha convertit en una amenaça per a la llibertat. «És per això que l’elit política tem les eleccions: tem la insatisfacció de la gent».

Der Spiegel

En qualsevol cas, diu, la democràcia només és possible a nivell nacional, pel que creu que els estats membres de la Unió Europea necessiten més poders. Vol veure la Unió Europea tornar al principi d’unanimitat en totes les decisions. «Res no es pot decidir sense nosaltres». El professor s’enfada quan pensa en el to «paternalista» que procedeix, sovint, de Brussel·les. «És similar al dels alemanys de l’oest amb els de l’est. I no volem ser els alemanys de l’est de la Unió Europea».

Quan fa la comparació entre alemanys orientals i occidentals al país reunificat, furga en una ferida oberta que els alemanys tenen molt assumida. Tres dècades després de la caiguda del Mur de Berlín, encara persisteix un ressentiment considerable all llarg del teló d’acer. No és una coincidència, per tant, que Alternativa per Alemanya tinga un suport particularment fort a l’est. A Saxònia només estan a quatre punts percentuals de la CDU de Merkel, amb aproximadament el 25% dels vots.

 

L’AfD, contra l’Europa Soviètica

Quan Jörg Meuthen, president d’Alternativa per Alemanya, va pujar a l’escenari el 16 de novembre, sabia exactament com fer riure el seu públic. «A les eleccions europees, la gent tindrà l’opció de triar entre dues opcions polítiques completament distintes». D’un costat hi ha «els verds socialistes que van desintegrar la pàtria, aboliren Alemanya i reeducaren la gent» per complir amb el seu desig de crear una versió europea de la URSS. L’AfD representa tot el contrari: «polítiques conservadores (econòmicament), liberals i patriòtiques».

Jörg Meuthen

El terme despectiu d’EUSSR (sigles en anglès d’European Union i Union of Socialist Soviet Republics) ha sigut popular durant molt de temps als cercles radicals de la dreta. Ara, però, ha arribat al si de l’AfD. Meuthen també va prometre al seu públic que té molts «aliats» al Parlament Europeu.

Quan va ser interrogat unes setmanes després en una cafeteria de Berlín, Meuthen va dir que les relacions del seu partit amb altres d’europeus encara eren poc madures. Meuthen diu conèixer bé l’austríac Strache, però mai no s’ha trobat amb l’italià Salvini. El seu contacte amb Orbán s’ha limitat a una breu salutació. Pel que fa al partit de Marine Le Pen, les connexions resten paralitzades des que l’exlíder de l’AfD, Frauke Petry, i el seu marit Marcus Pretzell, marxaren del partit el setembre de 2017.

 

Aliances fràgils o inexistents

Així són les aliances de l’AfD amb altres partits europeus d’extrema dreta. No només perquè Meuthen és l’únic membre de l’AfD al Parlament Europeu: també pel fet que els seus companys ideològics el consideren incapaç.

Meuthen diu que la barrera de l’idioma també representa un obstacle per a l’èxit de les relacions del seu partit. «És difícil imaginar una campanya electoral conjunta», es justifica, abans de suggerir la idea d’un míting polític conjunt entre totes aquestes formacions.

¿És possible que la iniciativa reba ajuda dels Estats Units, concretament de Steve Bannon?

Meuthen afirma, no sense orgull, que l’exconseller de Donald Trump està intentant concertar una cita amb ell. «Jo tampoc estaria en contra de reunir-me amb ell». Però no sembla tindre pressa. «No crec que els europeus necessitem el suport nord-americà en la campanya electoral. Ens podem organitzar bé pel nostre compte». Bannon, qui va dirigir la campanya de Trump per arribar a la Casa Blanca el 2016, ha assumit la tasca de promoure l’èxit de l’extrema dreta europea a través d’una iniciativa pròpia, The Movement. Amb aquesta finalitat ha estat viatjant pel continent, reunint-se amb Salvini, Le Pen i Orbán. I sembla que pensa quedar-s’hi: l’ajudant de Bannon, Benjamin Harnwell, recentment va llogar un monestir de 800 anys d’antiguitat als afores de Roma. És allà on es desenvoluparà un grup d’experts per aconseguir l’objectiu.

Steve Bannon

 

Límits

Però, tot i els èxits parcials, Bannon no avança en els seus propòsits. Tal com va informar The Guardian, rebre ajudes de l’estranger per a campanyes electorals està prohibit en molts estats membres de la Unió Europea. Per exemple a França, Espanya, Polònia, República Txeca, Hongria i Finlàndia. Només és possible, en certa mesura, a Alemanya i Àustria. Els únics països sense límits en aquest sentit són Dinamarca, Suècia, Itàlia i els Països Baixos, i els populistes de dreta dels dos primers estats s’han negat a treballar amb Bannon.

Fins i tot el polític d’extrema dreta holandès Geert Wilders, debilitat després d’un mal resultat electoral el 2017 (el seu Partit per la Llibertat va obtenir 20 diputats de 150, el 13% dels vots), ha rebutjat el polític dels EUA. «Bannon és el nostre amic, però no necessitem que ens ajuden d’aquesta manera», diu.

Geert Wilders

Tot i les nombroses diferències, el populisme europeu de dreta continua sent perillós. El seu missatge central, un desafiament directe a la democràcia, ha fet forat: som la gent, i hem d’expulsar les elits. També és probable que la dreta aconseguesca estructurar-se en el futur Parlament Europeu. D’una banda, està el grup comparativament moderat dels Conservadors i Reformistes Europeus (ECR per les seues sigles en anglès). Com que aquest grup està perdent els tories de la Gran Bretanya pel Brexit, és possible que els polonesos de Llei i Justícia, que en formen part, guanyen influència al si del grup.

És probable que els partits més orientats cap a la dreta formen part de l’Europa de les Nacions i la Llibertat (ENF per les seues sigles en anglès), que acull els vertaders escèptics de la UE. La Lega de Salvini, l’FPÖ d’Àustria i l’AfD d’Alemanya en podrien formar part amb l’Agrupació Nacional de Le Pen. Les darreres enquestes pronostiquen que els dos grups podrien sumar fins 150 diputats dels 705 que té el Parlament Europeu.

 

Frenar Europa

Dins del Consell Europeu, que representa els caps dels estats membres, la política de refugiats ha quedat aturada perquè Salvini l’ha bloquejada.

Els populistes també podrien frenar un seguit d’iniciatives a la Comissió, que ostenta el poder executiu de la Unió Europea. La pregunta és fins a quin punt els governs euroescèptics entrebancaran l’eficàcia d’aquesta institució europea. Fins ara, només hi ha hagut problemes amb la persona designada per Viktor Orbán, Tibor Navracsics, responsable de les disciplines d’educació, joventut, cultura i esport. Àmbits en què no pot aturar massa coses.

Però si diversos governs crítics amb la Unió Europea enviaren comissionats al mateix temps, no seria tan senzill marginar-los amb responsabilitats de segon nivell. En els jocs de poder de Brussel·les, la Comissió ha estat fins ara l’autoritat que més s’ha compromès a trobar solucions conjuntes. Però una Comissió amb membres crítics que ho aturen tot per sistema debilitaria la Unió Europea.

I això seria tota una benedicció per als euroescèptics. Al capdavall, un dels seus missatges principals ha estat, durant molt de temps, que Brussel·les és incompetent. Afirmen que la UE és incapaç d’identificar i resoldre els problemes de les persones. Si ascendiren més euroescèptics als llocs clau de poder, la UE probablement s’assemblaria al que els seus crítics afirmen que és: burocràtica i irrellevant.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.