Sòlida tradició política

Itàlia, estable inestabilitat

El resultat de les eleccions italianes del diumenge dia 4 de març deixa obertes diferents opcions de govern i també constata altres característiques, força importants, de la vida política del país. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Itàlia continua essent Itàlia. És la primera constatació després de les eleccions del passat diumenge 4 de març. Molts analistes asseguren que estan “preocupats” per la “probable inestabilitat” governamental com a resultat dels comicis. Com si fos res de nou. En realitat, l’estable inestabilitat ha marcat el país políticament des de després de la Segona Guerra Mundial. D’ençà de les primeres eleccions de la República Italiana, el 1946, s’han succeït 64 governs diferents i 27 presidents del Consell de Ministres, alguns dels quals han arribat a ser investits tres, quatre o més vegades de manera contínua o discontínua, com Alcide de Gasperi entre 1946 i 1952, Amintori Fanfani entre 1954 i 1987, Giulio Andreotti entre 1972 i 1989 o Silvio Berlusconi entre 1994 i 2008.

Un segon element important que cal tenir present és que la inestabilitat crònica de la vida política i institucional italiana és possible perquè el seu sistema electoral és dels més proporcionals. Fins ara, el tall per obtenir representació per a cada circumscripció ha estat del 3% —i enguany el 10% per a coalicions— i en conseqüència assoleixen representació més partits i més petits que, per exemple, a l’Estat espanyol, on el tall és del 5%. Són sistemes diferents: un no és millor o pitjor que l’altre. Ara bé, resulta si més no curiós que hi hagi analistes —i polítics— que es preocupin per la inestabilitat italiana i no diguin ni piu respecte al model electoral que la fa possible.

La tercera constatació és que la reforma de la llei electoral, aprovada l’octubre passat, no ha servit per estabilitzar la situació política però sí que ha funcionat com a mur contra el Moviment 5 Estrelles. S’hi va introduir un nova mecànica que pretesament volia deixar endarrere la inestabilitat anterior. Per assolir l’objectiu s’uniren la Lliga, Força Itàlia, Àrea Popular i el Partit Demòcrata. Amb els seus vots al Parlament imposaren que a les següents eleccions generals, les d’ara, es triessin dos terços dels electes per cada circumscripció mitjançant el sistema tradicional proporcional i la resta per majoria, així com es mantenia al 3% per als partits en solitari i s’imposava el 10% de tall per a les coalicions. Un funcionament que satisfeia sobretot les esperances dels partits de dretes, que estaven disposats a formar una aliança que tenia expectatives de ser la majoritària o, almenys, que evités la victòria del Moviment 5 Estrelles amb prou força per formar Govern en solitari. De fet, era l’essència de la reforma: intentar que de cap manera els antisistema arribessin al poder. L’operació recordava a allò de “tots contra el PCI” que s’imposà entre els partits del sistema des de 1946 per evitar que el poderós Partit Comunista d’Itàlia arribés al Govern, i que va funcionar fins ben entrada la dècada dels setanta. I quan el 1976 els comunistes i la Democràcia Cristiana estigueren a punt d’arribar a un pacte —el “compromís històric”, se’n deia— el màxim dirigent de la força dretana, Aldo Moro, i principal impulsor de l’acord, fou segrestat i assassinat per evitar l’acord polític. No se’n tornà a parlar.

Totes les anàlisis dels grans mitjans de comunicació italians i europeus en general fan referència a quin Govern es formarà. Encara que només sigui per un any o dos i, després, tornar convocar a urnes, seguint amb la tradició d’inestabilitat crònica. La primera opció podria nàixer d’un pacte, fruit d’una mena de nou compromís històric entre els dos més votats: el Moviment 5 Estrelles i la Lliga, units únicament per la postura contra les imposicions de la Unió Europea. En general, es considera l’opció menys probable. Segona possibilitat: un Govern de dreta, presidit possiblement per Matteo Salvini, de la Lliga, amb el suport de la resta dels partits dretans. Caldrà veure què n’opina Força Itàlia, tot i que en principi el seu fundador, Silvio Berlusconi, li dóna suport. Però és que ni així tindria assegurada del tot la presidència, ja que sumen 260 escons, 56 per sota de la majoria absoluta, que són 316. La tercera opció és un Executiu populista, liderat per Luigi di Maio, dels 5 Estrelles, i vist des de fora sembla la combinació més raonable, i tindria escons de sobra, però el problema és que els del Partit Demòcrata, liderat per Matteo Renzi, que serien imprescindibles en l’operació, no volen veure ni en pintura Maio i els seus, i molt menys asseure’l a la presidència del Consell de Ministres. Cal dir també que el Moviment 5 Estrelles sempre ha rebutjat formar part de coalicions. L’última de les combinacions és un nou Govern del president de la República, és a dir, de tecnòcrates, o bé de representants de tots els partits majoritaris, una mena d’Executiu de concentració, que s’ocupés només de gestionar el dia a dia, de tornar a reformar la llei electoral i, tot seguit, convocar noves eleccions.


Més enllà dels possibles governs, la cosa més important que han mostrat les eleccions és la radical separació entre els votants del sud, més empobrits, més enfadats —amb la Unió Europea, amb les retallades de les administracions italianes...— i més favorables a la política anti-establishment del Moviment 5 Estrelles; i els del nord, en general més benestants i moderats, més conservadors i que confien en les opcions de dreta i, sobretot, en la Lliga. La societat política italiana està xapada en dues parts que pareixen irreconciliables. Cosa que augmenta la probabilitat que no es pugui formar Govern i que, si es formés, fos tan inestable com tants d’altres abans. I que més d’hora que tard el resultat fos el mateix: unes noves eleccions.

Un últim apunt, important. Fins el diumenge dia 4 de març, els europeistes confiaven que Itàlia i Alemanya no es convertissin en el nou gran maldecap, a l’estil de Gran Bretanya, per a la Unió Europea. Els germànics, gràcies al vot de dos terços dels militants del Partit Socialdemòcrata que decidiren aprovar la coalició amb els Democratacristians d’Angela Merkel, no presentaran problemes. No obstant, els comicis italians han beneficiat, i molt, els dos partits més eurocrítics, el Moviment 5 Estrelles i la Lliga. Entre tot dos sumen més del 50% dels vots (32,2% i 18,2%, respectivament). Es pot intentar dissimular de moltes maneres aquesta evidència, però 5 de cada 10 votants italians han dit no a la Unió Europea.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.