Sebastian Kurz: «Em pertoca a mi decidir amb qui vull fer coalició»

—Vostè té 31 anys i està a punt de convertir-se en el nou canceller d’Àustria. L’espanta la idea, de tant en tant?

—No, en absolut. Sóc conscient de la responsabilitat que m’espera. Les coses han anat molt de pressa els darrers anys, però no de la nit al matí. Tinc més de sis anys d’experiència de govern. Vaig prendre la decisió de presentar-me a candidat molt conscienciosament al maig, vaig decidir canviar el Partit Popular austríac i engegar un moviment de base àmplia dirigit a canviar aquest país per a bé.

—Entén que hi hagi gent una mica espantada de veure algú tan jove com vostè fent-se càrrec del país?

—Si haguessin pensat així els austríacs, no m’haurien triat a mi. Han tingut temps de recapacitar sobre qui sóc jo. I de candidats, n’hi ha que han estat en l’escena política menys temps que jo encara.

—S’ha escrit i comentat molt sobre el seu aspecte. El molesta, això?

—No puc dir que m’hi hagi fixat. Durant la campanya el focus estava posat en multitud d’altres coses, qüestions específiques, en la manera de fer campanya, en les “campanyes brutes” i mètodes que no volem per a Àustria. L’aspecte dels candidats no era cap element important.

—Ara i adés han portat a col·lació el seu aspecte jovenívol.

—L’important són els problemes. Ara i adés rep missatges de text de gent proposant-me que porti corbata quan surto en televisió. Però no en faig cas.

—La setmana passada un diari de Viena indirectament el comparava a Jörg Haider, el polèmic polític austríac d’ultradreta que va perdre la vida en un accident de trànsit el 2008.

—M’han comparat amb Haider i també amb Viktor Orbán. Fins i tot m’han descrit com el gos falder de Merkel. Res d’això no fa al cas. Sóc conscient que tant la política com els mitjans de comunicació serveixen per encasellar la gent. Jo tracto de combatre-ho amb les idees.

—En les eleccions del 15 d’octubre, el seu Partit Popular (ÖVP), de centredreta, i l’ultradretà i populista Partit de la Llibertat d’Àustria (FPÖ) plegats van atraure el 60% dels vots, cosa que significa el màxim percentatge per a partits a la dreta del centre des de la Segona Guerra Mundial. Com explica vostè aquest escorament cap a la dreta?

—L’ÖVP i el Partit Socialdemòcrata (SPÖ) també han rebut entre els dos un suport del 60%. Però és clar que l’FPÖ ha incrementat el seu suport. Això podria indicar que un major nombre de votants han estat arrossegats al programa del partit. Com a partit d’ampli espectre, l’embranzida ens la dóna la societat majoritària. Quan vaig assumir el lideratge del partit el maig passat, vam prendre la decisió de crear un ampli moviment popular. Els darrers mesos hem guanyat 200.000 nous simpatitzants —i això en un petit país de nou milions d’habitants .

—Intenta dir-me que l’opinió de que hi ha hagut un escorament cap a la dreta no té sentit?

—No penso posar en dubte les idees del seu setmanari. Però el resultat de les votacions és inequívoc. El Partit Popular ha guanyat. Partits que no siguin el Partit Socialdemòcrata només han guanyat dues voltes en els darrers 50 anys. Hem captat molts vots de gent que anteriorment havia votat per Alternativa Verda.

—No va el seu programa una mica més a la dreta?

—Cada vegada és més difícil per als treballadors austríacs fer-se un patrimoni. Els impostos que paguem són altíssims. La diferència entre salari brut i ingressos nets ací és més marcada que en quasi qualsevol altre país del món. La ràtio entre els impostos i la contribució és considerablement més gran ací que a Alemanya, tot i que vostès tinguin també bons hospitals i escoles. Nosaltres volem desfer-nos d’estructures fossilitzades i construir un Estat racionalitzat i orientat als serveis. La despesa en la sanitat s’ha triplicat des de 1990, però la qualitat del servei, particularment a Viena, ha empitjorat. Estem al caire de tenir un sistema sanitari de dos nivells.

—Pot una sola persona remodelar un partit —tot un país, inclús?

—Ningú ho pot fer a soles. Però al llarg de tota la meva carrera política no he fet mai res pel meu compte. Al contrari, hem creat el moviment que més gran diversitat d’interessos representa de tots els que hi ha a Àustria. I tenim el més alt nombre de parlamentaris, i tots ells amb la corresponent experiència en els seus camps, sigui l’econòmic o el científic.

—Què s’estimaria més? Una coalició amb l’ultradretà i populista FPÖ, difícil de digerir en l’escenari internacional, o una coalició amb el centreesquerrà SPÖ, difícil de digerir per a Àustria?

—La meva meta és formar un Govern estable que sigui prou fort per conduir un canvi. Un Govern en minoria és també una altra opció si no reeixim a trobar un soci de coalició, però no és l’objectiu. A Àustria moltes de les decisions requereixen una majoria de dos terços. Això seria possible si aconseguíem l’acord amb els NEOS [Nota: Un moviment de ciutadans d’ideologia transversalista], per exemple.

—Però amb qui li agradaria governar?

—Vull parlar amb tots els partits. I esperar a veure què diuen.

—Seria una alternativa a l’FPÖ una coalició amb l’SPÖ, liderat per Hans Peter Doskozil, actual ministre de Defensa, i de l’ala conservadora del seu partit?

—Doskozil i jo sempre hem treballat bé junts. Té tot el meu respecte.

—La immigració ha sigut un dels temes principals de la seva campanya. Demostra aquesta victòria que és possible tallar-los les ales als partits d’extrema dreta adoptant els seus programes?

—Els polítics haurien de fer allò que pensen que és correcte, més que buscar estratègies que creuen que els donaran vots. D’ençà que esclatà la crisi dels refugiats, jo he adoptat una línia clara, coherent i —si ho vol— dura en matèria d’immigració il·legal. Si fracassem controlant la immigració en països com Àustria, correm el risc de posar en perill l’ordre públic i la seguretat. No es tracta només d’iraquians i sirians, sinó també de milions de persones d’Àfrica que estan disposades a venir a Europa així que creguin que la porta és oberta.

—El líder de l’FPÖ Heinz-Christian Strache diu que vora el 60% d’austríacs ha votat pel programa de l’FPÖ en aquestes eleccions, una acusació clara de que les seves propostes polítiques són les mateixes que les d’ell.

—Strache té raó quan diu que hi ha hagut certes coincidències en alguns aspectes dels nostres programes. Però, segons quines qüestions, coincidim amb uns altres partits. Això està molt bé que sigui així. Altrament, com podríem treballar junts? Ja m’agradaria a mi veure més coincidències d’aquestes a nivell europeu.

—Se l’ha comparat sovint amb Emmanuel Macron, per l’edat. No obstant, ell s’oposava fermament al Front Nacional, l’equivalent francès de l’FPÖ. Per la seva banda, vostè està considerant una coalició amb un partit ultradretà. Quina estratègia és la correcta?

—Macron té la voluntat de canviar Europa per a bé, cosa de la qual, com a ciutadà europeu i polític austríac, m’alegro. Faré tot el que pugui per donar-li el meu suport i, igualment, a tots els que estiguin decidits a canviar i enfortir la UE. Quant a la seva actitud amb Marine Le Pen, no es poden comparar els nostres sistemes polítics. A Àustria, el partit més fort té la missió de trobar socis de coalició. Per a mi, hi ha dos socis possibles. És possible també que l’SPÖ miri de quedar-se en el poder entrant en coalició amb l’FPÖ contra el guanyador de les eleccions.

—Considera l’FPÖ un partit completament normal, fins i tot amb un líder com Strache, un home reconegut inclús per Jörg Haider com a massa agressiu?

—Els partits són diferents. Porto actiu en política de dels 17 anys. La meva postura i els meus ideals són clars. Però en una democràcia les teves opinions no són les úniques que compten. Al Parlament austríac hi ha cinc partits representats. Tots han sigut elegits democràticament i tots tenen legitimitat.

—Deu haver vist les fotos de Strache en uniforme de guerra jugant a batalletes pels boscos. La seva implicació amb tot el món de la ultradreta ve de molt lluny. No el preocupa el fet de nomenar algú com ell vicecanceller?

—He vist les fotos. Crec que són d’abans de nàixer jo.

—Però això no canvia res.

—Els electors tenen dret a decidir. No hi ha decisions equivocades. Com a partit proeuropeu majoritari, hem guanyat aquestes eleccions de totes totes. I els partits que han quedat en segon i tercer lloc són igualment forts.

—Els electors poden triar qui vulguin. Però no cal formar coalició quan l’altre partit és obertament xenòfob.

—Em pertoca a mi decidir amb qui vull formar coalició. Mantindré converses i faré el que pugui per formar un Govern estable que redundi en l’interès del país.

—Hi ha cap línia vermella que no trepitjaria? Què seria un impediment, en la seva opinió?

—Ja ho crec que n’hi ha, de línies vermelles. No sols a la dreta, sinó a l’esquerra també. Però no crec que sigui apropiat iniciar les negociacions per a una coalició a través del setmanari alemany Der Spiegel. Li demano comprensió. Si vols formar un Govern i treballar en benefici del teu país, aleshores cal bastir una relació de confiança amb els teus socis i arribar a acords. Si el que fas és enunciar una llarga llista de condicions a través dels mitjans de comunicació, no podràs fer-ho.

—En la seva opinió, què va ser més efectiu a l’hora de posar fi a la crisi dels refugiats el 2016, el tancament de la ruta dels Balcans, mesura impulsada per vostè, o l’acord de la UE amb Turquia, que comptà amb el suport de Merkel?

—Ambdues coses van ser molt efectives, ambdues tenien sentit. Sigui quina sigui la mesura que s’adopti per aturar la immigració il·legal i proporcionar ajuda als països d’origen, és una bona mesura. Els darrers mesos les coses han avançat en la bona direcció a escala europea, gràcies a Déu. Itàlia ha canviat completament la seva política. Però seria un error fatal pensar que la qüestió de la immigració s’ha resolt i que podem descansar armes. Les xifres no són tan altes com en els darrers anys, però són encara massa altes i les pressions conduents a la immigració no sembla pas que estiguin per disminuir.

—Què li agradaria que passés?

—A escala europea cal que treballem dur per aturar la immigració. Frontex necessita un nou mandat, absolutament. Cal que bastim una política comuna de protecció per a les nostres fronteres exteriors que no deixi que Itàlia i Grècia se les hagin d’haver amb el problema totes soles. Nosaltres, ací a Àustria estem disposats a aportar el nostre granet de sorra amb policia i exèrcit.

—Durant la seva campanya, va parlar de tancar la ruta mediterrània. Serviria, això?

—He de deixar clar que a ningú que intente entrar il·legalment a Europa se li concedirà asil aquí. Hauríem de rescatar gent en les fronteres exteriors de la UE, fer-nos-en càrrec i a continuació enviar-los de nou a països de trànsit o als seus països d’origen. Només hauríem d’acollir gent mitjançant programes de reassentament i fomentar l’ajuda en els seus països d’origen .

—I com funcionaria tot plegat? Tindria els vaixells aturats i enviaria els passatgers de tornada a Líbia?

—Per començar, cal que cooperem més amb la guàrdia costanera líbia a fi que la gent ni tan sols iniciï el viatge i les barques no puguin ni tan sols fer-se a la mar. Un cop hagin arreplegat algú, no els haurien de dur a terres italianes. I si no és possible portar-los de nou allà d’on han vingut, se’ls hauria de dur a centres on hom pugui tenir cura d’ells. Però no se’ls hauria de prometre una vida millor a Europa. Si prometem això, aleshores cada vegada més gent intentarà venir ací.

—En el moment àlgid de la crisi dels refugiats el 2015, quin va ser el gran error de la cancellera alemanya?

—Dels seus errors, ara i ací no toca parlar-ne. Molta gent a Europa estaven pressionant a favor d’una política errònia —una política de fronteres obertes. Pensaven que qualsevol que aconseguís arribar a Europa hauria de tenir el dret de sol·licitar-hi asil. I doncs, un nombre cada vegada més gran de gent aprofitaren l’oportunitat. I va resultar que vam ser incapaços de fer-hi front, i moltes persones van perdre la vida a la Mediterrània. Sempre he rebutjat aquesta tàctica i gràcies a Déu no hi ha hagut molts polítics que hagin continuat propugnant-la.

—Unirà les seves forces a les dels països de l’Est pel que fa la qüestió de la immigració?

—M’alegre per cada país de la UE que manté la mateixa posició que jo pel que fa a la qüestió de la immigració. Ara mateix en són uns quants, i cada mes que passa se n’hi ajunten d’altres. No resoldrem pas el problema de la immigració distribuint-los arreu d’Europa.

—Quin és el seu rol en les relacions amb Hongria i la República Txeca, països de forts lligams amb Àustria?

—Àustria podria ser una mena de cap de pont entre l’Europa occidental i l’oriental. Econòmicament sempre ha resultat molt fructífera i crec que políticament també és el paper que ens toca.

—Vostè es descriu a si mateix com un proeuropeu de pedra picada, però està considerant una coalició amb un partit euroescèptic. Què espera aconseguir quan Àustria assumeixi la presidència del Consell Europeu l’any que ve?

—Jo represento un partit majoritari i el mandat que he rebut dels votants ha estat com a agent de canvi proeuropeu. Ens agradaria fer una UE més subsidiària i més col·laborativa, i passar més aviat a un segon pla en qüestions en què els Estats nacionals puguin prendre millors decisions.

—Què significa exactament això?

—Necessitem una col·laboració més estreta en política exterior i de defensa. Els Estats membres més grans, en particular, no hi estan sempre tan interessats com nosaltres, però nosaltres sí. No cal que tinguem una unió social, no crec en això. Com volen que això funcioni? Haurien de caure els estàndards socials d’Àustria al nivell dels dels romanesos? I el salari mínim d’Àustria, de 850 euros mensuals, l’haurien d’adoptar a Romania —on estaria molt per damunt dels seus ingressos mitjans? A Europa no sempre necessitem més normes. Però hauríem d’assegurar-nos que les ja existents siguin respectades, de Maastricht a Dublín.

—A Brussel·les, s’oposarà a les reformes proposades per Emmanuel Macron?

—M’agraden molt algunes de les seves idees. En particular, el que diu sobre immigració i seguretat. Pel que fa a política pressupostària, som més a prop d’Alemanya. Estic d’acord amb Wolfgang Schäuble. Hi ha qüestions en què no coincideixo ni amb França ni amb Alemanya, i no passa absolutament res.

—Què farà si l’SPÖ i l’FPÖ formen una coalició i vostè en queda exclòs?

—A Àustria, el que porta les regnes després d’unes eleccions és el president. És una qüestió que ara com ara no hem d’afrontar.

—Vostè va arribar a ministre d’Exteriors quan tenia 27 anys i sembla que es convertirà en canceller als 31. Què creu que farà quan en tingui 45? Té altres ambicions?

—Hi ha un fum de coses que m’apassionen i he disfrutat de tot el que he fet en la meva vida fins ara. Sempre he sabut que no em passaré la vida ficat en política. Seré un polític en tant que senti que tinc coses a aportar. Però, si hem de ser francs, no tinc el més mínim dubte que hi ha també coses boniques en la vida fora de la política.

—Senyor Kurz, gràcies per l’entrevista.

Traduït de l’edició en anglès per Francesc Sellés