A Els ulls de Mona, l’historiador de l’art Thomas Schlesser ens vol introduir en el món de l’art amb la història d’una nena amenaçada per la ceguesa. El seu avi li vol explicar la història de l’art en un temps rècord. La gràcia de Schlesser és que aconsegueix que la mirada de la neta aporti noves idees a la mirada de l’avi, com quan parlen de L’arbre dels corbs de Caspar David Friedrich: “L’arbre únic que domina la tela”, explica l’avi, “simbolitza el seu destí. S’assembla a una dansa macabra o a un entramat d’esquerdes. La vida de Friedrich va estar esquinçada per tot un reguitzell de traumes. De molt jove va perdre la germana i la mare...”.
Però la neta l’atura: “Exageres, Dadé, només n’hi ha seixanta-sis [corbs]... I hauries pogut veure també, a la part esquerra, el pinzell que ha fet cinc punts blancs! Jo crec que són velers. I mira l’arbre. Has dit que era únic, oi? Però de fet, és com si n’hi hagués dos!”.
La Mona, diu el narrador, “tenia raó. Gràcies a la neta, ara ell distingia aquell desdoblament evident, que per si sol no havia observat”.
A Del natural, Martí Domínguez destacava de Friedrich la seva llibertat per modificar la natura en benefici de l’obra d’art. Ho feia analitzant el Watzmann, el quadre que Friedrich va fer a partir d’“una pintura anterior (...) d’Adrian Ludwig Richter, que també havia pintat aquesta muntanya amb una mirada i disposició geològiques. (...) Richter també buscava pintar les muntanyes d’una manera més objectiva i menys idealitzada”. Però, reconeix el naturalista Domínguez, “el quadre de Fiedrich talla l’alè, de majestuós i bonic; en canvi, el de Richter és recarregat i pompós, massa ensucrat”.