-Quan s’interessa pel cas català?
-Hi arribo per diverses vies. Ja fa anys que vinc a Catalunya com a convidat a conferències i escoles d’estiu. A poc a poc, des d’allà, he anat veient el procés català abans que explotés. De fet, jo deia als companys catalans que hi hauria un procés independentista molt fort que sorprendria el món. Tenia clar que la crisi del 2008 i les mesures austericides de l’Estat espanyol i Europa ho farien créixer. Els amics catalans no em creien. Ho veia molt clar per la meva experiència a Puerto Rico, que és una colònia americana, on el vot independentista creix en funció de conjuntures econòmiques. També hi ha una qüestió familia:, a Puerto Rico tots som descendents de famílies catalanes per algun costat. Durant el segle XIX hi ha una migració catalana molt gran a Puerto Rico. A la meva família hi ha cognoms com Domènech o Pàmies.
-Té a veure també amb els seus interessos acadèmics?
-Soc especialista en els temes de descolonització. Per mi el tema català és una lluita descolonitzadora. Tot i que lamentablement la majoria dels catalans no ho veuen així. En el llenguatge del sobiranisme hi ha absents unes categories conceptuals que no es fan servir i que porten a la confusió. Per mi hi ha una lluita de descolonització contra un estat imperial. Veig una absència de la consciència de bregar contra un imperi i que hi ha un lluita que es dona en una situació neocolonial. Tot i que l’imperi espanyol és un imperi en decadència, és un imperi. Perden totes les colònies amb les guerres d’independència de les Amèriques, després tenen les guerres colonials a Marroc on intenten mantenir l’imperi, i després tens la Guerra Civil Espanyola, que jo la interpreto d’una manera diferent de com s’interpreta a l’Estat espanyol.
-Expliqui’s…
-No es pot entendre la Guerra Civil espanyola sense entendre les guerres colonials d’Espanya, sobretot al Marroc. L’exèrcit que fa el cop d’Estat és el que feia anys que batallava al Marroc. És l’exèrcit que imposa el feixisme. I el feixisme sempre té arrels colonials. Això se li escapa a molta gent, però si mires el Discurs sobre el Colonialisme d’Aime Cesaire veuràs la relació entre el hitlerisme i el colonialisme. El hitlerisme és una continuïtat del colonialisme europeu al món dins el territori europeu amb les mateixes lògiques racistes i colonials. S’han fet estudis que evidencien que Hitler pensava en la història colonial britànica quan feia el que feia. Si això ho apliques a l’Estat espanyol, és brutal. És encara més evident. Amb la guerra civil el que fan és mortificar als rojos, deshumanitzar-los. Sota el concepte rojos, equivalent al terme moro a les colònies, el que fas és passar-los per sota el llindar d'allò humà i passar a exterminar-los. Hi ha historiadors que parlen d’Holocaust espanyol. Després tenim quaranta anys de franquisme i una transició malparida que no és més que la impunitat de les elits del franquisme. Per això, l’Estat espanyol segueix avui amb una judicatura i elits polítiques que són filles del franquisme. Per això tenim l’”a por ellos” del cas català.
-Però, té sentit parlar de Catalunya com a colònia o com a part d’un procés de descolonització? Catalunya va participar dels processos colonials espanyols d’ultramar i les elits catalanes es van beneficiar d’aquests projectes.
-Hi ha una doble colonialitat. Hi ha la colonialitat que exerceixen grups de l’estat espanyol que històricament oprimeixen altres pobles i que van participar del saqueig colonial de l’Estat espanyol a la resta del món. També hi ha la colonialitat interna al si del mateix estat espanyol. És a dir, tu pots ser un colonitzador respecte als països del tercer món, ser racista i a la vegada patir una opressió nacional i colonial dins d’aquest estat. Hi ha una doble colonialitat. Pots ser opressor i oprimit a la vegada. A Catalunya tenim elits que es beneficiaren de la dominació colonial de l’imperi espanyol, i a la vegada tens una situació de doble colonialitat. Ser una nació oprimida dins l’imperi espanyol, en cert moment, ha esclatat i s’ha fet evident per a milions de catalans que busquen alliberar-se’n. Jo faig servir la paraula neocolonial: no és que les autonomies siguin una administració colonial, però no tenen sobirania real que descansa a Madrid. S’assemblen més a les neocolònies.
-Què són les neocolònies?
-Les neocolònies són estats que en aparença són independents i formalment també. Al sistema jurídic apareixen amb sobirania, però a la pràctica no la tenen. Els estats imperials els dominen políticament i cultural, fins i tot de forma militar. Això passa, actualment, a totes les perifèries del món. Tenim estats suposadament independents on els imperis fan cops d’estat, desestabilitzen… es diu neocolonialisme perquè ja no és la vella forma de la dominació colonial. Així són les autonomies a l’Estat espanyol. A l’hora de la veritat és l’Estat espanyol qui decideix sobre tu.
-Entén, però, que hi hagi persones del moviment decolonial català que es molestin quan algú es refereix a la situació colonial de Catalunya perquè creuen que és menysprear els processos colonials patits, per exemple a l’Amèrica Llatina?
-Em sembla una teorització, amb la qual he debatut, que crec que no entén el tema colonial en la seva complexitat. Si un català em diu que és com un zapatista, un palestí o un indígena americà, doncs jo seré el primer a dir-li que no pot comparar aquestes opressions amb la que viu el poble català. Són realitats molt diferents. Una cosa és el colonialisme amb racisme i l’altra el colonialisme sense racisme. El colonialisme amb racisme es viu amb una violència brutal. Maten palestins, indígenes o afrodescendents cada dia al món. La violència és brutal. És una forma de dominació molt diferent de la catalana, que és una dominació neocolonial sense racisme. Hi ha moments de violència com una excepció, no com una constant. En aquests racons la violència és quotidiana. A Catalunya, de moment, afortunadament, no han matat a ningú. Hi ha hagut moments de violència brutal de l’Estat, però no té la mateixa connotació o la mateixa violència que té una situació, per exemple, com la dels migrants o els gitanos al si de l’Estat espanyol. O afrodescendents que s’enfronten cada dia a la violència de l’Estat, no per un referèndum, sinó per la seva sola presència al carrer. Aquesta distinció és fonamental i la sostinc. Però, com deia, hi ha una doble colonialitat. Però que a Catalunya hi hagi conductes racistes és obvi. Soc el primer que diu que el moviment independentista ha de sortir d’aquestes lògiques.
-Quina crítica fa als grups decolonials que rebutgen aquesta denominació de “colonial” per a Catalunya?
-La meva crítica a aquests grups que rebutgen l’ús del terme colonial o neocolonial per la situació catalana, que fins i tot es posicionen d'esquena al moviment d’alliberament català, és que estan perdent de vista la cartografia del poder d’allà on estan localitzats. Si et dediques a atacar el sobiranisme català, a la pràctica ets una quinta columna de l’Estat espanyol en aquell territori. El teu antiracisme, per no tenir una visió clara de l’antiimperialisme, es converteix en una qüestió identitària i una cosa que l’estat dominant pot instrumentalitzar a favor seu. Té una quinta columna de suposats decolonials que en comptes de criticar el sistema espanyol, les estructures de dominació de l’estat, acusa el moviment sobiranista. Si acuses el moviment sobiranista de ser còmplice d’aquestes eines de dominació, estàs perdent de vista qui és el principal enemic. Tot decolonial ha de ser, primer, antiimperialista. En el cas de l’Estat espanyol, antiimperialista espanyol. No pots ser antiimperialista ianqui i no ser antiimperialista espanyol. Perden de vista l’enemic principal del territori on estan localitzats. Ara bé, en el moviment sobiranista, també hi ha qui alimenta aquestes posicions perquè se situen en posicions racistes front aquests grups. Cal ser crítics amb això, però no perdre de vista qui és l’enemic principal. Cal fer la crítica des de dins el moviment, però no una crítica de franctiradors, atacant el moviment en grup. Això és el que fan els decolonials colonials, que acaben conciliats amb l’imperi. A Amèrica Llatina hi ha molt d’aquests decolonials que es dediquen a criticar principalment els governs progressistes i s’obliden de l’enemic imperialista.
-En quin punt es troba ara el procés d’emancipació nacional català?
-Està en un moment d’estancament. Veig un abisme entre el poble sobiranista català i el seu lideratge. El poble ha estat llest per la batalla amb l’esperit del primer d’octubre, això es veu cada vegada que hi ha mobilitzacions. Després, però, hi ha un lideratge que s’ha de posar a l’altura del moment històric, perquè no està a l’altura de moment. Un lideratge que està posant il·lusió en una taula de diàleg que no existeix i que volen frenar el procés sobiranista català. Pels motius que siguin, perquè creuen que s’ha acabat el moment i el que volen és gestionar la rendició. Jo ho resumeixo amb el terme “junquerisme”. És a dir, el fet d'entendre que la lògica és que hem perdut la batalla, però no la guerra, i hem de seguir per d’aquí a quinze o vint anys. El junquerisme és una mena de neopujolisme. És a dir, administrar la colònia durant els propers quinze o vint anys per veure si més endavant es pot tornar al procés. És una rendició davant l’Estat espanyol quan tens un poble sobiranista. Quan dic sobiranista vull dir un espai més ampli que l’independentisme. A Catalunya hi ha un vuitanta per cent de la població que creu en el dret a decidir.
-Es refereix a En Comú Podem?
-No. Ells han demostrat repetidament que són una quinta columna de l’Estat espanyol. Amb aquesta gent no hi ha res a debatre. Són l’esquerra de l’imperi, l’esquerra espanyolista dins de Catalunya que mai no donarà suport. S’ha vist que contínuament traeixen els postulats sobiranistes. ERC comet un error greu en pensar que són interlocutors d’un procés sobiranista. No són interlocutors de res. Els comuns són l’esquerra del règim. Si no ho tens clar, confons aliats amb enemics i enemics amb aliats. Això és el que els passa a ERC. El junquerisme és una espècie de neopujolisme que no acaba d’entendre que a Catalunya la majoria de la població és sobiranista. Quan dic sobiranisme no independentista, no em refereixo als comuns. No tenen representació política, tot i que hi ha gent del moviment com Albano Dante Fachín que ho representa. No falsos sobiranistes com En Comú Podem. Ells van pactar amb Manuel Valls perquè ERC no governés a Barcelona. Se m’escapa com és que ERC els té com a interlocutors. A Catalunya l’eix esquerra-dreta no funciona. Tens una esquerra de règim que són formalment esquerra del règim, però que a Catalunya són de dretes. En Comú Podem, a Catalunya, és la dreta. Són un grup que va a contracorrent del moviment antiimperialista sobiranista català. Que Esquerra Republicana no tingui clar que els comuns són una quinta columna del règim em sembla d’una ingenuïtat política impressionant. Em sembla ingenu que a hores d'ara creguin en la taula de diàleg. Jo no dic que no calgui diàleg ni que Catalunya hagi d’anar a la lluita armada, jo defenso la desobediència civil pacífica.
-Deia que hi ha una part de l’independentisme aposta pel junquerisme. I l’altra?
-No pots anar a una taula de diàleg sense un moviment al carrer que estigui fent pressió i fent Catalunya ingovernable perquè l’Estat espanyol es vegi obligat a seure a negociar. Per tant, l’actual taula de diàleg és una ficció que no funcionarà. Hi ha una altra opció, la que jo anomeno cuixartisme. És a dir, el sector del sobiranisme català que diu que encara hi ha l’esperit del primer d’octubre català i que cal tirar endavant. Que ja hi ha majoria suficient i no cal esperar molts anys. El problema és si penses només en la majoria independentista. Pots pensar que no la tens, però tens majoria sobiranista. Per fer front a l’Estat has de contemplar que tens més d’un 70% de la població que és sobiranista. Però, quan jo parlo de junquerisme, no parlo només d’Esquerra Republicana. A la CUP hi ha versions junqueristes que diuen que el cicle de l’1-O ha acabat i que cal iniciar un nou cicle, que l’esquerra ha d’articular un moviment de base per d'aquí deu anys perquè llavors el moviment tingui hegemonia d’esquerres. Hi ha sectors de la CUP que fan un junquerisme amb una retòrica d’esquerres. Que és el mateix que rendir-se i esperar uns quants anys. Hi ha expressions d’això en tots els corrents. Ho veus en alguns sectors de Junts i al PDeCAT.
-Com creu que ha d’avançar el moviment sobiranista?
-La xerrada de l’ANC se centra en l’experiència dels Bàltics. Fixi’s que fan servir exemples antiimperialistes russos. És un missatge pels que diuen que el moviment català és un front rus. Discutim la desobediència civil perquè, en una situació en què la lluita armada no és una opció -aquí la violència sempre ve de part de l’Estat-, els mètodes de lluita han de ser pacífics. Desobediència civil és un mètode pacífic per fer ingovernable Catalunya davant l’imperi espanyol. És una mica el que va fer Gandhi davant l'Índia, Martin Luter King als EUA, o els Bàltics. Són mètodes pacífics, però contundents i coherents. Per dissenyar l’estratègia has de tenir clar els possibles moviments del teu enemic i tenir clar que la UE dona suport a l’Estat espanyol en contra teu. Has de tenir una estratègia adequada al moment. Has de saber que l’Estat espanyol reaccionarà com un estat imperial. Per això deia que les categories són fonamentals. Si el veus com un estat democràtic, això és una ingenuïtat. És un estat imperial que reacciona com a imperi, i un estat monàrquic que et tracta com a súbdit.
-Té sentit mirar l’experiència dels bàltics en un context com el que parla, amb la UE recolzant l’Estat espanyol? La independència dels bàltics es dona en un moment en què les potències mundials són favorables a desestabilitzar l'URSS i, per tant, a donar suport a les independències d'aquests països.
-Definitivament, el context internacional és fonamental. En aquell moment, l'URSS era un imperi en caiguda lliure i els altres imperis volien que caigués. Això va fer que l’imperi rus no reaccionés. Quan van veure tanta gent als carrers es van frenar. Caldria veure, en el context català, què significa l’aplicació no mecànica de l’experiència dels bàltics. Cal veure com es van alliberar de la dominació imperial de forma pacífica, però no és el mateix context. Cal mirar-ho com a inspiració, però no pots escapar del fet que has de dissenyar una estratègia pròpia per al context català. El poble català és un poble digne i preparat per seguir endavant amb el primer d’octubre. Però el lideratge independentista no està a l'altura del moment històric. Si el lideratge no està a l'altura de la història, el poble català ha de produir nous líders que passin per sobre dels anteriors. Cal generar nous líders, però no es poden rendir.