Els Crítics

Per què tornes, Mary Poppins?

Dirigida per Rob Marshall, més amb vocació de taxidermista que de cineasta, la nova 'Mary Poppins' comença 25 anys després de la primera aparició. Però aquesta mainadera ja no té màgia.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Convertida en peça de capçalera de la infantesa feliçment ensucrada de cinc generacions —passin els anys que passin, segueix allà, per alguna raó—, és inevitable, quan arriba la seqüela d’un film com Mary Poppins, amb 54 anys de marge, que ens preguntem per què ho fa. Erigida com a gran apologia lúdica de la imaginació i dels beneficis que comporta —siguis nen o bé t’hagis pervertit en l’adultesa—, és justament aquí on aquesta nova versió flaqueja, en la seva manca d’iconografia pròpia, en l’absència de relat (i d’objectius) com a història en si mateixa, en aquesta estranya distància que existeix entre allò que es predica (imaginació) i allò que s’és (previsibilitat), apropiant-se del precedent per repetir (en diran homenatge) el que ja funciona. És una operació abocada al fracàs, com bé demostra una era cinèfila de reboots i remakes, de macrosagues i trilogies ad aeternum, de multiversos artificiosos i versions definitives que acostumen a no tenir cap raó de ser.

Dirigida per Rob Marshall (Chicago, Nine, Into the woods), més amb vocació de taxidermista que de cineasta, la nova Mary Poppins comença 25 anys després de la primera aparició, paraigua en mà, amb Michael Banks vidu i amb tres fills, amb Jane Banks disposada a lluitar per l’obrerisme i pel seu germà i nebots, amb un mecanisme que s’activa de seguida, amb el risc imminent —només cinc dies de marge— de la desaparició de la llar familiar. Però aquesta mainadera ja no té màgia.

Mary Poppins Returnsdos problemes estructurals greus. Un, que no adopta mai el caràcter que li pertoca, per història, per imatgeria popular, perquè ja no és aquell esperó que convida a trencar normes —per càndides que siguin— i perquè no ens sap respondre en cap moment per què ha tornat. Des de l’inici ens queda clar que no voldrà explorar nous camins que eixamplin l’horitzó de la història i que intentarà captivar el públic a partir de la fascinació retronostàlgica. Que l’obra es valdrà d’una estructura calcada de l’original, amb lleus modificacions en personatges i escenes —sempre escrites com a resposta, mai com a proposta: de les coreografies al terrat passem a les coreografies en clavegueres, dels escura-xemeneies als fanalers, dels estels als globus, de la reivindicació sufragista a la sindical-obrera i als desnonaments, de les curses de cavalls al teatre de varietats—, dirigides cap al no-res d’un final tan previsiblement feliç com letàrgic.

L’altre gran problema és la música. Sonen cançons, ballen els personatges i canten els protagonistes. Però no aconseguirem recordar cap cançó, cap ball, cap tonada. Cap coreografia tindrà l’ànima de qui es volia menjar el món (sort que apareix Dick Van Dyke estel·larment per esmenar la plana), ni cap dels protagonistes (ni Emily Blunt, imponent com a actriu, discretíssima i insulsa com a cantant; ni Lin-Manuel Miranda, tan expressiu com una alzina surera) tenen el nivell, ni l’ímpetu, per construir una obra tan gran com el seu record, oferint un film de Nadal com els que es fan ara, d’artificiositat enganxifosa, d’emoció teledirigida, sense capacitat de ser.


Mary Poppins Returns
Direcció: Rob Marshall

Estats Units, 2018
Durada: 130 minuts
Guió: David Magee (sobre un llibre de P.L. Travers)
Fotografia: Dion Beebe
Música: Marc Shaiman, Scott Wittman
Repartiment: Emily Blunt, Lin-Manuel Miranda, Ben Whishaw, Emily Mortimer, Nathanael Saleh, Pixie Davies, Joel Dawson, Julie Walters, Colin Firth, Meryl Streep, David Warner, Dick Van Dyke, Angela Lansbury.
Gènere: Musical


 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.