La ciutat d’Alacant ha aprovat els pressupostos municipals després que el govern local, integrat pel Partit Popular, haja acceptat la major part de les esmenes plantejades per Vox. Després de les eleccions del 28 de maig l’alcalde, Luis Barcala, va poder revalidar el seu càrrec amb majoria simple de 14 regidors, a només un de la majoria absoluta. És per això que necessita del suport dels ultres, que tenen quatre edils, per a aprovar uns pressupostos que l’any passat es van haver de prorrogar.
El motiu d’aquell rebuig va ser la negativa de Vox a aprovar l’ordenança de la Zona de Baixes Emissions (ZBE), un projecte lligat a l’Agenda 2030 i exigit per Europa i que els ultres rebutgen fent gala del seu negacionisme climàtic. Enguany, el PP ha aconseguit el vot afirmatiu de Vox a canvi d’establir una ZBE que no comportarà sancions contra els vehicles contaminants. Una decisió que els dos partits asseguren que està avalada pels tècnics municipals, tot i que no han mostrat cap informe al respecte. És per això que molts dubten de la viabilitat de la futura ordenança que definirà la ZBE, i pronostiquen que l’Ajuntament d’Alacant haurà d’acabar retornant a Europa els 15 milions d’euros que ha rebut per a fer aquest projecte amb garanties.
Però més enllà d’aquesta qüestió, que és la que ha ocupat els titulars de la premsa a nivell estatal, hi ha el de les altres condicions de Vox per assegurar a Luis Barcala l’aprovació pressupostària. Un d’aquests és l’esmena número 13, vinculada a la Regidoria de Cultura, que demana convertir el 4 de desembre, dia de Santa Bàrbara, en una jornada de record i de commemoració de l’alacantinitat.
Els fets
Tot i que els historiadors medievalistes ho qüestionen, en l’imaginari alacantí ha quedat que la conquesta d’Alacant per part de l’infant Alfons, gendre de Jaume I d’Aragó i que el 1252 es convertiria en rei de Castella, es va materialitzar el 4 de desembre de 1248, dia de Santa Bàrbara. És aquest el motiu pel qual el principal castell de la ciutat té aquesta denominació religiosa i la raó que Vox ha fet servir per a desenvolupar commemoracions. No està clar, en tot cas, que el partit ultradretà s’haja deixat assessorar per historiadors a l’hora de fer aquesta esmena.
Juan Antonio Barrio, catedràtic d’Història Medieval a la Universitat d’Alacant, apunta a aquest setmanari que “l’ocupació d’Alacant es va produir a partir de la primavera de 1247”, i assegura que la data del 4 de desembre de 1248 és “una llegenda”. L’ocupació de 1247 va ser el punt i final del període de domini musulmà a la ciutat, que va durar cinc segles.
La incorporació d’Alacant al Regne de Castella es va produir en virtut del Tractat d’Almisrà, signat el 1244 per les corones d’Aragó i Castellà, que establien el repartiment de territoris que havien sigut ocupats. Aquest tractat va ser el que va fixar la famosa línia Biar-Busot, que situava els territoris ubicats al sud d’aquesta frontera dins del Regne de Castella, del qual en formarien part temporalment ciutats actualment ben destacades com ara Oriola, Elx o Alacant fins el 1304.
Abans, Medina Laqant, nom que rebia Alacant en època musulmana –la similitud fonètica amb el topònim en català és evident– va veure instal·lat un alcaid castellà el 1243 després d’una capitulació pacífica amb la signatura del Tractat d’Alcaraz. El govern castellà prenia el poder del castell i poc a poc aniria aconseguint el domini del conjunt de la ciutat, objectiu que culminaria a la primavera del 1247 amb l’eixida de Zayyán, l’últim rei musulmà, cap a Tunísia, moment a partir del qual es va produir l’ocupació definitiva.
Segons el també medievalista José Hinojosa Montalvo, citat per Juan Antonio Barrio en un article acadèmic, la llegenda de la presa del castell de Santa Bàrbara el 4 de desembre de 1248 està relacionada amb el relat dels cronistes locals, que en canvi “no aporten proves de l’afirmació i es basen només en la notícia donada al segle XVII pel deán Bendicho que «potser va ser aquell dia quan es va guanyar el castell». El cert és que data i nom es van incorporar a les tradicions locals, fonent-se realitat i llegenda”, deixa escrit el catedràtic.
Imprecisions historiogràfiques i omissions voluntàries
Més enllà de la data del 4 de desembre, validada per Vox però no pels professionals en la matèria, hi ha altres qüestions que els ultradretans eludeixen al voltant d’aquest episodi històric. El 1252 va començar el repoblament d’Alacant amb el repartiment de terres i cases i el 1258 va ser entregat el llibre de repartiment. Els primers pobladors cristians, tal com va passar en la gran major part del País Valencià, procedien de Catalunya, malgrat que Alacant s’haguera incorporat en primer terme al Regne de Castella.
Això es deu al fet que Alfons X, ja convertit en rei, no disposava de repobladors i va haver de ser ajudat pel seu sogre, Jaume I, aliat en la conquesta i adversari en el repartiment territorial. En el capítol d’“El cas d’Alacant” de Nosaltres els valencians, Joan Fuster explicava que “Jaume I havia conquistat les terres sud de Biar-Busot, però en aquell conveni [el del Tractat d’Almizrà] volgué ho hagué de cedir-les a la sobirania del rei castellà. Va haver-hi després una revolta dels moros indígenes d’aquestes comarques –que formaren part del regne de Múrcia, unit a la Corona castellana–, i fou Jaume I qui va reprimir l’alçament musulmà perquè el seu gendre, Alfons X, era incapaç de fer-ho. Alfons X havia estat també incapaç de repoblar els territoris que el rei català li conquistava per dues vegades. En la pròpia Crónica confessa: «porque no podía haver gentes de la su tierra que los poblasen, vinieron e poblaron muchos catalanes de los que eran venidos para poblar en el reino de Valencia»”. L’arribada de nouvinguts catalans –i també aragonesos– es va produir a partir de la revolta mudèjar de 1264, quan Alacant encara pertanyia a Castella.
Aquesta repoblació, que es reflecteix en la llengua autòctona de la ciutat i en tot el que això comporta –cognoms, toponímies, etc.– és omesa per Vox i pel PP, que han volgut llevar la ciutat de la considerada com a zona de predomini lingüístic valencià per a impedir que els xiquets puguen ser escolaritzats en català.
Tornant a la qüestió històrica, el 1304 Jaume II incorporaria Alacant i tot el sud de la línia Biar-Busot a la Corona catalanoaragonesa, on restaria fins la derrota d’Almansa de 1707. Els territoris meridionals s'integrarien en la Corona d'Aragó amb la creació, durant la segona meitat del segle XIV, de la Governació d’Oriola. Aquell va ser el desenllaç de la Guerra dels Dos Peres (1356-1369), quan Castella va intentar recuperar els territoris citats –entre ells Alacant– i la ciutat va resistir per mantenir-se dins del Regne de València, en aquell moment en mans de Pere el Cerimoniós. Dos segles més tard el papa Pius IV erigiria la diòcesi d’Oriola, creada justament per deixar de dependre de la de Cartagena, inserida dins de territori castellà. La Corona castellana va mirar d’impedir-ho, tal com va aconseguir fer en dos intents previs al llarg del segle XV. Aquests episodis de la història també han sigut ignorats per PP i per Vox.
D’altra banda, un altre dels termes emprats per Vox en l’esmena referida i que els historiadors discuteixen és el de reconquesta, utilitzat per la ultradreta per encaixar-lo amb el seu relat antimusulmà actual. Un concepte que també fan servir els fonamentalistes islàmics que parlen de recuperar Al-Andalus i que és discutit pels historiadors en ambdós casos.
Són dades que PP i Vox obvien amb el propòsit de desvalencianitzar Alacant, objectiu que s’ha intensificat des de l’arribada de la ultradreta al consistori i gràcies a la identificació del PP amb aquestes tesis elaborades al marge de l’àmbit acadèmic. Mentrestant, les esmenes proposades pel PSOE i per Esquerra Unida-Podem a Alacant per a reforçar la celebració del 9 d'Octubre han sigut rebutjades per l'executiu local. També ha sigut negada la proposta d'aquest últim grup per a rememorar el 25 de maig, dia de l'aniversari del bombardeig contra el Mercat Central per part de les tropes de la Itàlia de Benito Mussolini en el context de la Guerra Civil, l'any 1938.