Cada 25 d’agost des de fa quaranta-sis i si no hi ha un fet excepcional que ho impedeixi (recordem que eixim d’una pandèmia), la població del Camp, dit «de Mirra», a la vall de Biar, representa teatralment un fet històric esdevingut en aquesta localitat: el tractat subscrit per Jaume I, rei de catalans i aragonesos, i l’infant Alfons de Castella i Lleó en nom del seu pare Ferran III. És el tractat d’Almisrà, perquè en un lloc dit en àrab andalusí al-Misra‘a (o sigui, «el Camp») Jaume I i qui havia de ser el seu gendre, l’infant castellanolleonès, s’entrevistaren i pactaren, el 26 de març de 1244, els límits dels seus estats respectius. Aquest succés ―tractat― determinà la primera frontera meridional valenciana i, identificat el topònim al-Misra‘a (Almiçrà en grafia catalana medieval i en altres llocs, com a la Safor, Almiserà) amb la localitat anomenada avui dia el Camp de Mirra, sorgí una escenificació de teatre popular, representada per primer cop en 1976, la qual, amb el pas dels anys, s’ha convertit en un senyal d’identitat del poble que la promociona.
Jaume I i l’infant Alfons s’entrevisten a Almisrà
El rei català Jaume I i l’infant Alfons —el futur rei de castellans i lleonesos conegut en la posteritat com «el Savi»— pactaren a Almisrà el repartiment d’Espanya, és a dir, d’Alandalús. Ep! No de l’Espanya, bastida pel «dret de conquesta» i el supremacisme castellà, invenció borbònica divuitesca que s’agencià el nom. Jaume I, us ho ben asseguro, mai no pensà a convertir els seus regnes en regions saquejades per l’avarícia carpetovetònica, ni tampoc —això ens hauria d’ensenyar la representació teatral que té lloc cada agost al Camp de Mirra— a abaixar-se els pantalons per quatre rals, com habitualment fan els polítics convencionals que, apoltronats a les institucions «autonòmiques», siguin de la vora dreta o de l’esquerra del rierol de la Sènia o de mar enllà, en l’actualitat pul·lulen pel nostre país. Des del «dret de conquesta» de Felip V, mani qui mani a Madrid, els Països Catalans sempre depredats.
Jaume I i l’infant Alfons, a Almisrà, es repartiren el que restava d’Alandalús. Atenció: el corònim àrab al-Andalus té accentuació aguda en neoàrab dialectal andalusí i d’això que l’adaptació al català sigui «Alandalús», que és la forma que ha d’adoptar el mot en català. Igual que escrivim Alzira, Algesires, Almudaina, Alcarràs, Almiserà, Almisrà, etc., i accentuem gràficament a la catalana, no té sentit no fer-ho igual i prescindir del guionet en el corònim àrab del país dels andalusins. I és que fins a ben entrat el segle XIII, mentre Alandalús continuà sent una realitat abans de ser reduïda als estrictes límits del regne de Granada, Hispania era el seu corònim en llatí i Espanya, doncs, en llengua romanç. Després el corònim àrab evolucionà a l’Endeluzia, l’Andaluzia, l’Andelozia, l’Andeluzia, sempre amb l’article al davant, que és com l’escriu el Llibre dels feits de Jaume I. El país d’al-Andalus, Andalusia, aleshores tant era València, com Xàtiva, Elx, Múrcia, Còrdova, Sevilla o l’Algarve.
A Almisrà el colp sobre la taula el donà Jaume I, bo és saber-ho, tot i les coaccions castellanes, que n’hi hagué. Els castellans volien fer seves Xàtiva i Alzira. Però aleshores, ni rei català ni súbdits estaven disposats a ajupir el cap; ni ofrenes a Espanya, ni taules insulses de negociació ni hòsties. A Almisrà, però, sí que hi hagué una negociació, amb taula o sense, una de debò, i el castellà se n’anà amb la cua entre les cames. Fixeu-vos: els castellans volien situar la frontera al Xúquer. Carai! I els paios —tan prepotents ells— es pensaven que tindrien un carallot al davant dient-los «sí bwana». No! Jaume I no li rigué les gràcies al «cínic» castellà —l’habitant de la Moncloa o de la Sarsuela del moment— de torn. No ho dic debades, que Alfons, l’infant castellà (tenia vint-i-dos anyets aleshores), era un cínic de collons de mico i anava de sabut ―de sabut i sobrat!― per la vida. Volia Xàtiva per la cara, com a dot ―proclamava― per haver accedit a casar-se amb la filla del rei català. Ei! —deia— amb qui la casaràs millor que amb mi? Barrut! Jaume I li parà els peus: «qui en Xàtiva volrà entrar sobre nós haurà de passar. E vosaltres, castellans, cuidats passar ab vostres menaces, e aquelles esperar-les vos he». Atenció! Poca broma, el rei els envià a fer punyetes, als missatgers castellans i, indirectament, a l’infant arrogant. I, és més, encara els etzibà, als castellanots: «No ha hom al món que vosaltres no féssets eixir de mesura, per ço quant fets totes les coses ab ergull, e cuidat-vos que tot ço que vós volets deja hom fer» (capítols 347 i 348 del Llibre dels feits). Vegeu: en el segle XIII i ―què us diré?― ara també, castellans! Jaume I els ben retratà. No obstant això, sabia del poder, en homes i diners, que havia acaparat aquella gent mesetària i, finalment, després d’ensenyar les dents disposat a mossegar, s’avingué a un tracte. Vaja! També hi intervingué la dona, la segona (hi havia una primera encara viva, que el rei repudià), l’hongaresa Violant, que, amb plors, ficà el nas, delerosa d’arranjar un casament reial per a la seva filla primogènita. Què s’empatollava l’hongaresa? En 1244 el primogènit de Jaume I i hereu, Alfons (el fill de la primera muller, Elionor de Castella), encara vivia. La senyora, ras i curt, volia assegurar-se la jubilació, car l’Alfons fillastre —vaja— no li tenia gaire simpatia. I —pensava l’hongaresa— si mor el meu regi espòs què fem? Ostres! Així que Jaume I, llàgrimes cocodrilesques de la muller pel mig, arranjà, finalment, un acord amb el castellà per a poder casar la filla. Aquell plany, fingit o no, evità la guerra, car Jaume I no estava disposat a deixar-se prendre el pèl per aquells insolents de la Carpetovetònia. Poca broma, Alfons era carpetovetònic fins a la medul·la: toledà, fet, parit i criat a Toledo, la Carpetovetònia pura i dura. Així nasqué, el 26 de març de 1244, la frontera d’Almisrà, que és la recollida en la primera redacció dels Furs valencians: «e feneix [el Regne de València] a Cabriol, e al terme de Garamoxén e a la Font de la Figuera; e com ix a Burriaharon, e de allí a Almizrà e al port de Biar, que parteix terme ab Billena; e així com va la serra de Biar entrò en la Mola e entrò en la mar, que parteix ab Bosot e ab Aygües». Bé, la línia Biar-Busot de què parla Joan Fuster a Nosaltres el valencians, una línia políticament efímera, puix que caducà en 1296, quan el nét de Jaume I, Jaume II, tornà a ensenyar les dents als castellans i ara mossegà de debò: conquerí el regne dit de Múrcia, terra de catalans aleshores, i annexionà tota la vall del Vinalopó, l’Alacantí i el Baix Segura al Regne de València. Políticament, la línia s’acabà, però continuà tenint vigència eclesiàstica fins a 1957, puix que fins a aquest any els límits marcats a Almisrà delimitaren les diòcesi de València i l’arxiprestat d’obediència murciana d’Oriola, esdevingut bisbat després de segles de disputes en 1564.
Una frontera controvertida
Per què Alfons de Castella i Lleó, en nom del seu pare Ferran III, s’entestà en posseir Xàtiva? La reclamació, val a dir-ho, no era debades. La regió que s’estenia des de la serra de Mariola a Dénia i des de la Safor a la Vila Joiosa era coneguda com al-Jabal «la Muntanya», i des del segle VIII constituïa el límit entre les circumscripcions de València, al nord-est, i Teodomir —o Tudmīr— al sud-oest, la qual rebé el nom del cap visigot que la governava quan arribaren els exèrcits islàmics en abril del 713. La capital de Teodomir fou Oriola fins al 825, que passà a Múrcia, ciutat de nova creació. Això, però, abans de la disgregació del califat de Còrdova (1009), l’aparició dels regnes de taifes, en el segle XI, i la invasió d’almoràvits primer i almohades després, en el segle XII. Precisament, en aquesta centúria els cristians del nord subscrigueren tractats per a assegurar-se àrees d’influència sobre el territori andalusí a conquerir en un futur. El primer pacte d’aquestes característiques fou el que signaren els ambaixadors del comte-príncep Ramon Berenguer IV de Barcelona i Aragó amb el rei Garcia VI de Pamplona (aleshores encara no es deia Navarra), l’1 de juliol de 1149 a Pamplona. En aquell tracte, clarament concebut contra la fatxenderia d’un altre Alfons i castellà, Alfons VII de Lleó i Castella (aleshores Lleó per davant de Castella), el comte català es comprometé a contraure matrimoni amb Blanca, la filla del pamplonès, i alhora a repartir-se tot allò que catalanoaragonesos i pamplonesos conquerissin des de Calataiud i Orpesa cap al sud. Alfons VII reaccionà: preferí ara Blanca la pamplonesa com a nora i alliberà l’aragonesa Peronella, la filla de Ramir II d’Aragó, que la tenia segrestada a la seva cort, i arran d’això es casaria amb el comte català i príncep sobirà d’Aragó. No necessitava Ramon Berenguer IV a Peronella per a regnar a l’Aragó, com tan erròniament s’ha esbombat, però accedí a casar-se amb ella. Aragó li havia esta cedit, a Ramon Berenguer IV, per Ramir II i els legítims hereus d’Alfons I «el Bataller», els ordes religiosos jerosolimitans. Després d’això Alfons VII pactà amb Ramon Berenguer IV, a Tudillén (Baños de Fitero, Navarra), el repartiment del regne pamplonès i al mateix temps, ja que estaven, el repartiment d’«Espanya» (27 de gener de 1151): a Ramon Berenguer IV li era reconeguda la influència i la futura conquesta de tot el Xarq (orient) d’Alandalús fins a Múrcia. Però —vaja!— això canvià anys més tard, quan a Cazola (20 de març de 1179), localitat castellana situada a la frontera d’Ariza (a l’actual província de Saragossa), Alfons VIII de Castella —ara Castella a soles— i Alfons I «el Cast» de Catalunya i Aragó signaren un altre tractat que corregia l’anterior: la total sobirania de Saragossa i també la futura de València, puix que els castellans reivindicaven drets, per al rei catalanoaragonès, però, a canvi, Múrcia restaria per a Castella.
Era el de Cazola, el signat pel seu avi, el tractat que Jaume I tenia al cap i que pretenia respectar. Però les coses havien canviat bastant en 1244 respecte del 1179; seixanta-cinc anys a l’edat mitjana no passaven debades. Castella havia canviat, la Corona catalanoaragonesa també i Alandalús, sense almohades, doncs també. L’imperi de l’amīr al-mu’minīn de Marràqueix se n’havia anat en orris i al Xarc-alandaús havia aparegut un poder independent a Múrcia, des d’agost de 1228, i a València, des de gener de 1229. A Múrcia, un líder militar autòcton, Abū ‘Abd Al·lāh Muhammad ibn Hūd prengué el poder, amb la intenció de fer-lo extensiu a tota Alandalús. El ra’is de Xàtiva, Yahyà ibn ‘Īsà, i també el d’Alzira, Abū ‘Abd Al·lāh ibn Mardanīx, reconegueren l’emir de Múrcia i no el que s’entronitzà a València, Abū Jumayl Zayyān ibn Mardanīx. Zayyān (pronunciat Zaèn en àrab dialectal andalusí) mai no fou reconegut a Alzira i Xàtiva. Així, doncs, en certa manera l’infant Alfons, apel·lant al tractat de 1179, tenia raons a argüir per fer-se amb Xàtiva, perquè l’emirat murcià dels Banū Hūd arribava en 1244 fins al Xúquer. Ara bé, el tractat de Cazola era ben precís i assenyalava els límits d’una corona i l’altra entre el port de Biar i el promontori de Calp, per la qual cosa la raó era del costat català.
Sobre tot això discutiren a Almisrà i, finalment, arribaren a un compromís, a un acord momentani, per a salvar els mobles i no embrancar-se en una disputa que cap dels dos interlocutors no desitjava. A Alfons, Alfons X des de 1252, no li agradava com restà la frontera i ajudà tot el que pogué el rebel andalusí al-Azraq contra Jaume I. El rei català tampoc quedà —diguem-ne— molt pagat, però s’aguantà. Hi hagué un estira i arronsa continu a la frontera i l’amenaça de guerra no s’esvaí. El tractat d’Almisrà confirmà una pau precària que es mantingué fins a 1296, quan Jaume II veié l’oportunitat d’acabar el que havia iniciat el seu avi, que conquerí Múrcia en 1265-1266, rebel·lada contra els castellans, i la cedí gratis et amore al seu gendre castellà. Sí, finalment, Alfons X es casà amb la infant Violant, filla de Jaume I.
On era Almisrà?
I passaren anys i panys i del record d’Almisrà que en restà? Un esment erudit que no acabava de ser identificat. Els andalusins desaparegueren, finalment, de la geografia de la vall de Biar, de l’Alcoià i de la capçalera del riu Vinalopó i el vell castell d’Almisrà caigué en desús i s’abandonà. El vell topònim s’esvaí, només ressuscitat per l’erudició història que no acabava de situar-lo. Així, en el segle XVI, l’aragonès Bernardino Gómez Miedes, autor de la De vita et rebus gestis Iacobi primi regis Aragonum cognomento «Expugnatoris» libri XX (1582) pensà haver-lo trobat a Almansa, mentre que el també aragonès, Jerónimo Zurita, als seus Anales de la Corona de Aragón (1562-1580), el situà a Alzira. I així discutien els historiadors, fins que en 1887 l’erudit denier Roc Chabàs localitzà el topònim a Biar, proper a Beneixama, i Francesc Figueras Pacheco, al volum dedicat a la Província d’Alacant de la Geografía general del Reino de Valencia (1920) dirigida per Francesc Carreras i Candi, apuntà la possibilitat que Almisrà fos el Camp de Mirra. Un mestre d’aquesta localitat, Joaquim Cartagena Aldeguer, defensà en un opuscle publicat en 1925, Notas de Campo de Mirra, que Almisrà, efectivament era el Camp de Mirra o, com l’anomenen els seus habitants, el Campet.
El Campet? Bé, així es diu, a la vall de Biar. I el gentilici és «camputs». Vaja! De tota la vida ha estat així. En 1821, juntament amb la Canyada, es constituí en municipi; oficialment, en castellà, El Campo. El 24 d’abril de 1843 se separà de la Canyada i en 1849, per art d’encantament que ningú sap explicar, de sobte aparegué el «de Mirra», que —atenció!— malgrat les aparences no té res a veure amb Almisrà. El vell topònim restà fossilitzat en la documentació medieval, que no ha vist la llum fins a temps relativament recents. En altres llocs on l’algaravia —l’àrab andalusí— perdurà més anys el topònim restà ben viu en la forma Almiserà, Almisdrà o Miserà, que trobem a Almiserà (la Safor) i també a Pego, l’Atzúvia, la Vall de Gallinera, Planes, la Vall de Gallinera, Oriola (Sant Bertomeu d’Almisdrà) i Mallorca.
Almisrà o al-misra‘a (en àrab dialectal, com el pronunciaven els autòctons), al-masra‘a en àrab clàssic, que vol dir, senzillament «el camp». Bé, misteri resolt. Tanmateix, cabuts!, encara hi ha qui, farcit de burrera, encara nega l’evidència i s’entesta a escriure Almizra (amb z i accentuació plana). Bé, ja s’ho faran. Altrament, ho sent (ho dic per la comparsa Cristians d’Almirra, que desfilen a les Festes de Moros i Cristians de la localitat), però Almirra mai no ha existit, és un mot totalment apòcrif, concebut a partir del també espuri de Mirra.
Així, doncs, al Campet, o al Camp, per història, hom podria afegir «d’Almisrà», però seria convenient prescindir del «de Mirra», totalment ahistòric però oficialitzat en l’actualitat. Caldria ―dic jo― al seu Ajuntament fer un pensament i corregir una espifiada que fa massa que perdura. Mireu, en una visita pastoral, el 19 d’agost de 1758, l’arquebisbe de València visità personalment l’ermita de Sant Bertomeu i qui féu la relació del viatge escrigué: «visitó personalment la hermita (sic) sita en la partida llamada del Campo, término de la misma villa (Biar)». Heu llegit bé: el Campo. No cal dir res més.
El poble del Tractat
Al Camp, l’antiga Almisrà, els seus habitants commemoren des de 1976 aquella negociació que acabà amb la la signatura del tractat entre Jaume I i l’infant Alfons de Castella i Lleó. Al Camp de la vall de Biar, o sia, a la comarca de l’Alcoià. Ai llas, un nou problema! La Generalitat Valenciana, la institució sorgida de l’Estatutet de 1982 inclogué en 1987 Biar i totes les seues antigues aldees a la comarca de l’Alt Vinalopó, la de Villena i Saix, de parla castellana, i així figura —ai llas!— en els mapes comarcals oficials. Bé, al País Valencià, les comarques encara avui són una reivindicació no aconseguida. La Generalitat de l’Estatutet continua estovant-nos amb la divisió provincial decimonònica, espanyola i centralista, que trinxà el país. Ara bé, des del Camp proclamen que són l’Alcoià i amb raó, i així figura als cartells del Tractat des del principi.
La celebració de l’esdeveniment històric, el Tractat, nasqué amb motiu de la commemoració del setè centenari de la mort de Jaume I, en 1976. S’aprofità un text teatral, en castellà, escrit pel veí de Biar Francesc González Mollà (1906-1987), que s’estrenà el 7 de novembre. L’home, carter de professió, s’atreví a escriure una obra de teatre sobre els fets de l’any 1244 amb tota la bona fe del món, però de qualitat molt discutible. No obstant això, aquest text fou representat fins a 1981. També en 1976 s’inaugurà un monument al Tractat, amb llegenda en castellà, de l’escultor camput Vicent Ferrero. A partir de 1982 canvià el text a escenificar, ara bilingüe (castellà-català), escrit pel fester alcoià Salvador Domènech Llorens (1929-1991), autor de les ambaixades de Crevillent, Elx, l’Olleria i el Camp. Un text que necessità d’una revisió exhaustiva en la part escrita en català, realitzada en 1994 pels professors Josep Guia i Maria Conca, els quals afegiren dues noves escenes al text original. L’obra de Domènech, bilingüe, continua sorprenent encara avui dia per l’ús d’un castellà tibat, tot emulant la variació diacrònica medieval, el de l’infant Alfons —el protagonista de debò— i la host castellana, que contrasta amb el català d’espardenya emprat per Jaume I i els seus cavallers.
L’escenificació del Tractat ha comptat amb la col·laboració musical de la compositora Matilde Salvador (1918-2017), autora de l’Obertura que introdueix l’obra teatral. El Tractat, encapçalat per la figura del president del patronat organitzador i actor que representa Jaume I des de temps immemorials, Romà Francès, atragué de ben antuvi l’atenció d’intel·lectuals i artistes valencians, que han col·laborat en la difusió de l’obra, fins i tot participant-hi activament. Tot i les mancances literàries i els prejudicis ideològics, val a dir-ho, del text de Domènech, la representació anual ha permès divulgar la figura històrica de Jaume I entre un gran públic més enllà dels estrictes límits del Camp. En 1982, quan s’estrenà la versió encara —diguem-ne— en cartell, l’ús del valencià en un espai teatral era una novetat il·lusionant després de dècades d’obscurantisme franquista. Això significà un revulsiu que ajudà a popularitzar els actes del Tractat, que no ha renunciat mai a emprar els símbols propis i genuïns del País Valencià. Així, la senyera, sense cap afegitó blau que la denigri, voleia amb orgull a la vila d’Almisrà cada 25 d’agost, acompanyada en l’acte final d’homenatge a Jaume I amb els acords patriòtics de la Muixeranga. Només per això ja paga la pena anar-hi. Al Camp d’Almisrà, cada 25 d’agost, ens trobem amb un país desacomplexat, que respecta el seu passat i l’exhibeix cofoi. Per a qui no l’haja vist, sempre és grat gaudir de la història pròpia, la de la comunitat nacional que s’expressa en bell catalanesc, convertida en senyal d’identitat d’un poble. Altrament, l’activitat dels organitzadors del Tractat no es circumscriu només a la representació de l’acord de 1244. En tots aquest anys, des de 1976, hi ha hagut una veritable tasca de divulgació de la figura de Jaume I, amb publicacions de tota mena. Fins i tot, en el 2008, com a commemoració del vuitè centenari del naixement del gran rei que afegí Mallorca i Valencia a la catalanitat, s’estrenà l’obra El naixement de Jaume I, obra de qui ara us parla, publicada per l’Institut d’Estudis Catalans, i primera representació que eixí dels carrers del Camp per a ser representada també a Cocentaina i València.
El Tractat, el d’Almisrà de 1244, fou resultat d’una mena de «taula de diàleg» avant la lettre, sí. Una taula ―diguem-ne― reeixida, perquè els dos interlocutors representaven dos regnes, dos estats en condicions d’igualtat, no de subordinació de l’un a l’altre, ben diferent a la pantomima muntada per la política convencional d’avui dia, la dels autonomistes sense escrúpols, pidolaires, a la cerca d’una hegemonia regionalista estèril, i l’espanyolisme sorneguer i cínic, el de la repressió amb un somriure impúdic. A Almisrà ―vegeu!― fou diferent. Els castellans ―els espanyols― volien engolir-se Xàtiva i Alzira, però no ho aconseguiren. S’arribà a un pacte que, de moment, refredava la tensió i la conquesta d’allò que seria el Regne de València pogué concloure l’any següent. L’encaixada de mans resultant, reflectida a l’escut municipal del Camp de Mirra, no fou en va. Cosa ben diferent a unes altres encaixades, ben estultes, del mesell que va a Madrid a acotar el cap davant l’amo.
