La manca d’autoestima de bona part del País Valencià, i fins i tot l’autoodi tantes vegades referenciat i constatat, té part del seu origen en un desarrelament generalitzat. Hi ha, per contra, algunes famílies que mantenen, cuiden i transmeten el seu vincle amb el passat. Aquest és l’eix central del llibre Arrelats, famílies valencianes amb història, de Juli Capilla, que va treballar en la revista EL TEMPS durant anys, ha fet a proposta de l’editorial empordanesa Sidillà.
Tal com cita l’autor a la introducció del llibre, fent servir paraules del catedràtic medievalista Ferran Garcia-Oliver, a diferència de la Catalunya Vella, la que s’ubica a l’est del Llobregat, “al País Valencià la renovació intermitent de les famílies no es va aturar mai. No crec que hi haja cap família que es puga remuntar al segle XVI, perquè abans és pura il·lusió de l’esperit”.
És partint d’aquesta realitat que Capilla, que va rebre l’encàrrec editorial, va mirar de descobrir les reminiscències que queden dels repobladors que van fundar el Regne de València, en la seua gran majoria catalans d’origen, i “les xicotetes minories que posteriorment s’han anat integrant a la valencianitat, fins i tot amb el Decret de Nova Planta en marxa”.
En aquest sentit hi ha minories integrades al país en una data concreta i coneguda. És el cas dels genovesos que van repoblar Tabarca en l’últim terç del segle XVIII i que van adquirir el català com a llengua pròpia només van arribar a Alacant, ciutat en què van desembarcar després de ser rescatats de l’illa quasi homònima –Tabarka– ubicada en aigües tunisianes i que havia sigut conquerida pel rei d’aquest país nord-africà. També és singular el cas del Carxe murcià, aïllat de l’administració valenciana però que parla català gràcies a l’arribada de treballadors del Vinalopó Mitjà –sobretot de la localitat pròxima del Pinós– al segle XIX per a treballar les terres.
L’arrelament econòmic
L’autor, que ha parlat amb persones d’aquests territoris i de molts altres, no volia fer un llibre de grans nissagues, sinó de persones que “tingueren una història a contar i un arrelament al territori, a l’economia i a la llengua”. És així com ha descobert, per exemple, la família Fuster Pérez, de Benidorm (Marina Baixa), que li ha trencat molts tòpics preestablerts sobre la ciutat dels gratacels. “M’ha sorprès gratament que molts pobles valencians xicotets en el seu moment, com ara Benidorm o Altea, després d’experimentar un canvi brutal tinguen famílies que conserven l’arrelament al territori, a la llengua i a la cultura”.
El mateix ha descobert a Elx (Baix Vinalopó), on la cultura de l’aigua, malgrat les restriccions de l’administració, s’ha mantingut generació rere generació en les pedanies que conformen el Camp. “Ells saben què costa l’aigua i la saben aprofitar, i hi ha malestar amb les imposicions burocràtiques contra els llauradors, que perjudiquen l’autoabastiment i que obliguen moltes persones a sobreviure amb formes de vida antigues sense estar dins de la normativa, però que els permeten mantenir la tradició econòmica”.
Capilla també viatja a pobles valencians ubicats més al nord, com ara Quatretonda. En aquesta localitat de la Vall d’Albaida va ser descobert el vincle mantingut amb el municipi de Benavent del Segrià. Gràcies a la iniciativa d’entitats com ara Acció Cultural o el Col·lectiu Dorresment de Quatretonda els veïns d’aquest poble van viatjar a la localitat lleidatana. Allà van descobrir que la toponímia –la gran major part dels habitants de Quatretonda tenen com a cognom Benavent– no era l’única coincidència, en tant que es van adonar que parlaven el mateix idioma.
Més enllà de la qüestió nominal, l’autor descobreix que hi ha molts pobles que volen tornar a les arrels recuperant un model econòmic descuidat durant molt de temps. És el cas de Jesús Pobre, a la Marina Alta, on moltes famílies, sense deixar de valorar el turisme com a principal font d’ingressos, “han fet un esforç per recuperar la pansa, el raïm o el blat per a incentivar, també, l’economia de quilòmetre zero”.
Les dificultats
Però tots aquests descobriments, agradables i reconfortants, també fan constatar la realitat delicada de molts dels pobles visitats. Especialment en termes lingüístics, i per tant també en termes identitaris. No només a Tabarca o al Carxe, on l’aïllament meridional se suma a les conseqüències del turisme, al despoblament i a una sèrie de factors que trenquen amb la transmissió generacional. “També pateixen aquestes realitats al Maestrat o als Ports, on la sagnia pel despoblament és brutal”, apunta Capilla, que va visitar localitats com Vilafrancatot just abans que s’anunciara el tancament de la fàbrica de Marie Claire. “Si no hi ha polítiques constructives i serioses de proveir de serveis els pobles en general tindrem un problema encara més greu”.
El llibre consta de 12 capítols que expliquen aquestes realitats. El treball, segons l’autor, és inaugural, perquè té pensat fer-ne un altre per a aprofundir en la qüestió. “S’ha mostrat com les minories s’han integrat fàcilment a la valencianitat, però ara ja no sabem què passarà. Tots, arreu del domini lingüístic, estem en el mateix vaixell, i hem de confiar en els nuclis de resistència per a, com a mínim, contrarestar la situació”.
