A qui haja passat alguna volta per Vilafranca, a la comarca dels Ports, és molt possible que li haja cridat l'atenció la plaça de bous que dona la benvinguda només entrar a l'avinguda Castelló. Fou construïda poc abans de la guerra civil, promoguda per la incipient burgesia industrial del municipi i alçada amb la força del treball de molts veïns. Per les seues dimensions és la tercera més gran de la demarcació de Castelló.
No és l'única peculiaritat. Just enfront d'on s'erigeix el recinte taurí s'obre un carrer ample de cases idèntiques, algunes de les quals amb un jardí exterior que en res no tenen a veure amb l'arquitectura tradicional de l'interior de Castelló. Més bé correspondrien a Manchester o qualsevol altra urbs industriosa britànica. Foren construïdes a la dècada dels setanta, per donar cabuda a les noves famílies que es formaven al caliu del bon moment que vivia Marie Claire.
Res a Vilafranca no s'explica sense el tèxtil i, sobretot, sense aquesta empresa. La indústria de fabricació de calces, nascuda l'any 1907, ha estat el motor econòmic del municipi, però també de les comarques dels Ports i de l'Alt Maestrat durant el darrer segle. La seua àrea d'influència s'ha estès als municipis veïns de Terol.
A les darreries de la dècada dels vuitanta va arribar a tindre 700 treballadors i treballadores. I això no és poca cosa en un territori amb la densitat de població més baixa de tot el País Valencià.
Marie Claire ha estat en aquestes comarques el que la Ford ha estat per a la Ribera o l'Horta.
Per això l'anunci de l'imminent tancament de la planta de Vilafranca, traslladat aquest dimarts pels propietaris de la marca a la plantilla, és un colp duríssim per a Vilafranca però també per a tot l'interior nord de Castelló. Cap empresa no té el pes específic que ha tingut aquesta companyia. Ni per ocupació ni per projecció exterior.
Dos-cents catorze treballadors se n'aniran al carrer (altres 70 en les oficines de València i Castelló). Els intents de reflotar la companyia amb abundants injeccions de diners per part de la Generalitat Valenciana no han servit per a res. L'amenaça de tancament fa temps que planava sobre la plantilla, que ha vist com l'empresa, controlada des de l'abril de 2021, per la firma logística Think Textil, llanguia durant l'última dècada.
Qualsevol tancament d'una empresa és un drama, però la liquidació d'una companyia com Marie Claire, en una àrea rural en risc greu de despoblament, té tota una altra dimensió. I esdevé, probablement, un punt d'inflexió per al precari teixit industrial de l'interior de Castelló.
Història d'un miracle
Perquè la de Marie Claire ha estat, sobretot, la història d'un miracle. Perquè miracle és que en aquest municipi d'interior, a 1.125 metres d'altitud, d'hiverns llargs i severs, una agricultura de subsistència i a més de 80 quilòmetres de la ciutat de Castelló nasquera, a la dècada dels trenta del segle XX, una potent indústria tèxtil.
Tot té, tanmateix, una explicació i cal buscar-la en un ofici força peculiar: els tractants d'animals, és a dir, les persones que es dedicaven a comercialitzar animals de càrrega. Segons explica Josep Monferrer en el seu monumental llibre Vilafranca, identitat física, comarcal i toponímica d'un poble industrial dels Ports a la perifèria del Nord del País Valencià, els tractants van fer el seu particular agost durant la I Guerra Mundial. Aquell fou un conflicte en què els vehicles de motor encara van tindre una presència residual. Als exèrcits els van caldre molts cavalls, egües i matxos i els tractants vilafranquins els en proveïren. Amb aquells guanys bèl·lics, es consolidaren xicotets tallers al municipi.
De tradició tèxtil sempre n'havia existit, a la comarca dels Ports.Morella havia estat, històricament, una referència llanera a la Corona Catalanoaragonesa. A la dècada dels vint del segle XX, les indústries tèxtils de Morella i Vilafranca, però, seguiren camins divergents. Mentre la primera experimentava la decadència i posterior tancament de la Fàbrica Giner, la segona veia créixer la dimensió d'uns tallers que esdevindrien fàbriques. Per a Morella, la clausura de la Fàbrica Giner fou l'inici d'un ocàs que es va perllongar fins ben entrar el segle XX. Per a Vilafranca, en canvi, la consolidació de les xicotetes indústries esdevindria el punt d'arrencada d'una etapa de prosperitat. Si Morella, amb les seues imponents muralles era Roma, Vilafranca, amb aquell fervor fabril, era Milà
L'origen de l'actual Marie Claire cal buscar-lo en l'any 1907. Celestino Aznar Tena, un d'aquells tractants d'animals, en fou l'iniciador i la seua esposa, Francisca Íñigo, la instigadora. A Barcelona va comprar la maquinària per començar a fabricar les primeres calces, tasca de la qual s'encarregaven una quinzena d'operàries. En els seus viatges, el mateix Celestino s'encarregava de vendre el producte resultant. El període de pre-guerra fou un temps propici en el poble per al sector tèxtil. Es produïen calces, però també mantes, flassades, calçotets, mitjons i bufandes. Vilafranca comptava aleshores 3.564 habitants.
El de Vilafranca no era, al capdavall, un procés tan diferent del que experimentaven altres comarques, com ara l'Alcoià o la Vall d'Albaida, amb la particularitat que als Ports les condicions naturals i les comunicacions resultaven prou més adverses. Mentre molts municipis de mida més xicoteta s'abocaven al conreu de la terra, a Vilafranca es començava a consolidar una cultura fabril i una incipient burgesia.
Vilafranca va esdevindre durant el segle XX en un cas atípic, a Castelló, de poble industrial.
I si bé el període d'autarquia no va ser fàcil, algunes d'aquelles empreses aconseguiren consolidar-se. La fàbrica dels Aznar en fou una, com també la de l'industrial Julio Monfort, que arribaria a tenir mig miler de treballadors a la dècada dels cinquanta. L'ús intensiu de mà d'obra amb salaris molt ajustats, caracteritzà aquell apogeu i fonamentà les bases d'un negoci competitiu.
L'èxit dels Aznar residí també en la seua capacitat d'incorporar, a partir de meitat de la dècada dels cinquanta, la innovació en els productes: d'una banda, la substitució del cotó pel niló; d'altra banda, la creació, l'any 1960, de la marca Marie Claire, un nom exuberant i sofisticat per a unes calces fetes entre muntanyes. "Marie Claire, Marie Claire, un panty para cada mujer" fou la cantarella que arribà a moltes llars, just quan a Espanya s'obria camí la societat de consum. Encara avui moltes persones creuen que Marie Claire és, en realitat, una firma forana. Res, però, més lluny de la realitat.
L'Alcoi del nord
Fou el punt d'arrencada d'uns anys gloriosos per a la companyia i per al municipi. Mentre la fàbrica de Julio Monfort defallia, la dels Aznar encadenava ampliacions i la incorporació de mà d'obra esdevindria massiva. La simbiosi entre poble i indústria fou total a partir d'aleshores. Els horaris de les famílies o el calendari festiu (les festes patronals passaren de setembre a agost a petició de l'empresa) i inclús el desenvolupament urbanístic quedà determinat per les necessitats de 'la Fàbrica', com tothom s'hi ha referit sempre. La dependència s'anà estrenyent, amb tots els pros i contres que això comportava.
A la Fàbrica treballava el gruix de la massa laboral de Vilafranca, però també de Portell, Castellfort, Anglesola, Cantavella, Ares, Benassal,... Incorporar-se a la plantilla significava, en la major part dels casos, una assegurança de vida. A la Fàbrica s'entrava en l'adolescència i se'n sortia amb 65 anys. A finals dels vuitanta, les instal·lacions de Vilafranca arribaren a donar feina a 700 treballadors, fins al punt que, en alguns moments, va tindre problemes per manca de mà d'obra. Vilafranca va esdevenir una mena de xicotet Alcoi, amb la diferència que ací era una única companyia la que feia girar la roda. Era, en definitiva, un exotisme.
Entre 1930 i 1986 Vilafranca va perdre el 20% de la població. La comarca dels Ports, el 65%.
Marie Claire va esdevindre, alhora, un potent antídot contra el despoblament. Vilafranca, com la resta de municipis dels Ports, va perdre població durant el segle XX, però ho va fer en una molt menor intensitat. L'any 1986 comptabilitzava 2.839 habitants. Era un 20% menys que el 1930. És una xifra important, sí, però xicoteta en comparació amb el retrocés del 65% que va experimentar el conjunt dels Ports durant el mateix període. La regressió a Morella va ser del 46%.
Fet i fet va convertir Marie Claire en la principal productora de calces de l'Estat a partir de la dècada dels setanta i fins principis dels 2000. La marca creuà els Pirineus i es féu present a Europa.
L'amenaça que ve de l'est
Les coses, tanmateix, començaren a trontollar amb l'entrada de la Xina a l'Organització Mundial del Comerç, l'any 2001. La globalització, a Marie Claire, se li ha ennuegat, senzillament. Els productes fets a Vilafranca (a més de calces, es feien calcetins, calçotets...) han anat perdent progressivament competitivitat, circumstància que, unida a unes errònies decisions estratègiques, han empentat la companyia cap al precipici. Altres circumstàncies exteriors, com ara una nevada que va esfondrar el soste d'una part de la Fàbrica o la pujada del preu del gas i de les matèries primeres, no han fet més que accelerar el procés. A gos flac, tot són puces.
Els 21 milions d'euros que ha injectat la Generalitat no han servit per salvar l'empresa. El cas és semblant al de Ferry's.
Ni les massives comandes de mascaretes per part de la Generalitat durant la pandèmia, ni els 21 milions de diners públics injectats a través d'un fons específic creat per l'Institut Valencià de Finances han salvat la firma, que acumula un volum de deute que els actuals propietaris consideren inassumible.
El cas de Marie Claire s’assembla força al d’una altra firma tèxtil emblemàtica, Ferry’s, liquidada l’any 2007 després d’un penós procés de fallida. També en aquest cas la Generalitat Valenciana, aleshores en mans del PP, va esmerçar-hi 20 milions d'euros. Tot plegat, la prova de les dificultats que la indústria manufacturera valenciana té per adaptar-se al segle XXI.
Al capdavall, la persistència de Marie Claire era una anomalia, a la vista de l’aprimament que ha viscut el sector tèxtil d’ençà de l’entrada de la Xina als mercats internacionals. Només en els cinc anys posteriors a l’entrada del gegant asiàtic a l’OMC, al País Valencià tancaren 360 empreses tèxtils i es van destruir 7.100 llocs de feina.
Les quasi tres-centes persones que fins ara treballaven a Marie Claire se sumaran probablement a aquesta sagnia. Si un miracle d’última hora no ho impedeix, l’empresa fundada a Vilafranca el 1907, passarà a la història. Seguirà el camí d’altres firmes emblemàtiques valencianes, com Manterol, Paduana, Reig Martí o la mateixa Ferry’s.
La consternació és enorme a Vilafranca. Com si un enorme meteorit hagués impactat en el municipi. No serà el primer ni l´últim municipi valencià que, d’un dia per l’altre, veu clausurar el seu puntal econòmic. El cas de la Vall d’Uixó i la sabatera Segarra o els Alts Forns a Sagunt són l’exemple que hi ha vida després d’un trauma industrial d’aquestes dimensions. Cal, però, encertar quins fils cal tibar, sobretot perquè a la ruralitat tot és sempre més complicat. Si no s’encerta, el futur de Vilafranca i dels Ports, una comarca de 6.893 habitants, serà més negre.