Política

L’extrema dreta que ve: així actua el Front Nacional a la Catalunya Nord

L’activista Pere Manzanares i el sociòleg Gautier Sabrià, tots dos nord-catalans, analitzen la formació Front Nacional a la Catalunya Nord, present a les comarques catalano-franceses des de fa tres dècades. Així actua la formació ultradretana, agermanada amb Vox, al nord de la Jonquera.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La irrupció de Vox a Andalusia ha canviat, cap per avall, l’escenari polític estatal. A l’espera de la formalització d’un pacte entre Partit Popular, Ciutadans i el partit de Santiago Abascal a Andalusia, el futur electoral imminent es contempla amb més incògnites de les que hi havia abans del 2 de desembre. L’arribada de Vox, amb 12 escons al Parlament andalús, no era prevista -almenys amb aquesta intensitat- per les enquestes. No es descarta, doncs, que la formació ultradretana entre a les cambres representatives del País Valencià i de les Illes Balears -on presenten marca pròpia, Actúa Baleares- i, en conseqüència, els números donen per desbancar els actuals governs d’esquerres el pròxim 26 de maig.

A l’Estat espanyol, Vox ha adquirit transcendència en un context molt singular. La situació catalana ha reformulat les estratègies electorals dels principals partits, limitant el seu discurs en atacs contra l’independentisme català. Una tàctica que se’ls ha girat en contra, atès que n’ha tret rèdits la formació més visceral en aquest sentit. La manca d’hipoteques i contradiccions polítiques en Vox, ja que és una formació nounada; la seua participació com a acusació particular al Tribunal Suprem contra els assenyalats pel referèndum de l’1 d’octubre i l’efecte contagi de l’extrema dreta a Europa, present i creixent des de fa més d’una dècada, són alguns factors que han jugat a favor de Vox. També, segons molts, les quotes de què s’han beneficiat en molts mitjans de comunicació, que en molts casos els han cedit cadires i micròfons quan encara no havien assolit representació parlamentària, tot i els nombrosos intents des del 2014.

Siga com siga, Vox ja forma part de l’escenari polític de l’Estat espanyol. I a França, la formació de Marine Le Pen, el Front Nacional, li dona suport explícit al partit d’Abascal. Amb un discurs euroescèptic i contrari a la immigració, el Front Nacional va ser la força més votada al seu país en les eleccions europees de 2014. En les presidencials de 2017, van ser els segons més votats, derrotats per un emergent Emmanuel Macron. En les de 2002, el llavors líder ultradretà del partit, Jean-Marie Le Pen, va donar la sorpresa esdevenint, també, segona força. És per això que l’escenari francès és ben distint de l’espanyol i que les circumstàncies de creixement de la ultradreta, tant en el temps com en els fets, han estat del tot diferents. Però les actuacions del Front Nacional a la Catalunya Nord, on són la força més votada, serveixen, segur, com a laboratori d’idees per a Vox.

Orígens

El Front Nacional es va constituir a França l’any 1972 al voltant d’una figura indiscutible: Jean-Marie Le Pen. L’origen del partit estava en el moviment ultradretà Occident, totalment marginal, molt actiu durant la Guerra d’Algèria (1954-1962), que va lluitar -sense èxit- perquè França mantinguera la colònia. “En aquest sentit, crec que el més interessant és que els moments on l’FN ha tingut més impacte a la Catalunya Nord sempre ha estat resultat de decisions de la direcció del partit”, diu el sociòleg Gautier Sabrià. “Ràpidament van veure la Catalunya Nord com un territori on podien traure bons resultats. Així, el 1985 s’envià a Perpinyà el Pierre Sergent, antic militar i un dels caps de l’OAS, Organisation de l’Armee Secrète, organització terrorista que lluitava perquè l’Algèria continués sent territori francès, i ràpidament va derivar en resultats electorals”. Tal com recorda Sabrià, Pierre Sergent va ser elegit el 1986 conseller regional i el 1988 va ser el primer candidat d’extrema dreta en segona volta a les municipals de Perpinyà. “Sergent no tenia cap vincle personal amb la Catalunya Nord, però la seva figura de membre de l’OAS sedueix un electorat clau de l’FN al territori, els pied-noirs”, ciutadans d’origen francès que van abandonar Algèria després de la independència d’aquest país, assolida el 1962. Bona part d’aquests ciutadans es van assentar a la Catalunya Nord, com també a Menorca o a Alacant. Segons l’activista nacionalista Pere Manzanares, fundador de La Bressola i de Ràdio Arrels i implicat en la normalització de la llengua i la cultura catalana a la Catalunya Nord, a més de la presència de pied-noirs, la concentració de jubilats al mediterrani francès, “entre Perpinyà i Niça”, converteix aquests territoris en “més conservadors i sensibles al discurs lepenista”.

El relleu de Sergent el va prendre Louis Aliot. Natural de Tolosa, “tampoc no tenia relacions amb la Catalunya Nord abans d’instal·lar-s’hi”, continua Sabrià. “Aliot va ser enviat per Jean-Marie Le Pen a la Catalunya Nord quan els joves del Front Nacional teixien relacions amb joves d’ultradreta, skinheads i neonazis. Per evitar que es radicalitzés massa el jovent, Le Pen va calmar la situació enviant l’Aliot, un perfil nou en la galàxia de l’extrema dreta, advocat i doctor en Dret, sense un passat massa radical”. Aliot va acabar sent la parella sentimental de Marine Le Pen, filla de Jean-Marie i actual líder de la formació. Va ser triat dues vegades regidor de l’oposició a Perpinyà, el 2008 i el 2014, i va ser escollit eurodiputat el 2014 i diputat a l’Assemblea francesa el 2017 pel departament dels Pirineus Orientals. “Per resumir, els moments de més èxit electoral de l’FN a la Catalunya Nord són el resultat d’una decisió central del partit amb l’objectiu estratègic de guanyar l’Ajuntament de Perpinyà”, cosa que no s’ha aconseguit, malgrat que han estat a prop.

Evolució i actualitat

Sergent i Aliot simbolitzen, tal com diu Gautier Sabrià, l’evolució del Front Nacional a la Catalunya Nord i a França. “L’un com l’altre representen dues èpoques distintes del partit i, llavors, dues estratègies comunicatives” desenvolupades per la família Le Pen. “El pare va parlar de ‘dimonització’ del seu partit per part dels mitjans de comunicació”, mentre que la filla “va crear la ‘desdimonització’, esborrant tot el passat negatiu de la formació i donant-li una imatge més neutra. Pierre Sergent i Louis Aliot personifiquen bé, l’un i l’altre, aquest dos conceptes”, conclou el sociòleg. Perquè el primer era “un antic militar que va participar en diverses guerres colonials, una figura de passat i més aviat autoritària”. El segon seria “un dels artesans de la modernització del partit, impulsor d’un canvi d’imatge amb el desig de trencar amb la política, comunicació i imatge de Le Pen pare”.

Amb domicili al petit poble de Millars (Rosselló), Louis Aliot és, alhora, company sentimental de Marine Le Pen, i tractarà novament d’esdevenir alcalde de Perpinyà. Segons Manzanares, durant el darrer estiu apuntava a liderar la llista del Front Nacional a les eleccions europees, que es presenta amb la marca Rassemblement National. “Però va anunciar que hi desistia per llançar-se de valent a la conquesta de Perpinyà, on té possibilitats reals de guanyar”. Manzanares explica que Aliot es podria veure beneficiat pel “desencís generat per Macron, per les divisions personals dins l’equip de l’actual batlle Joan-Marc Pujol -que forma part del partit centredretà Els Republicans-, per l’absència de lideratge dins de l’esquerra i la seva feblesa a Perpinyà i per l’abstenció electoral”, resultat de “la pèrdua de credibilitat dels partits tradicionals i del que deixarà la crisi de les armilles grogues”.

L’evolució del Front Nacional es demostra en la transversalitat del seu electorat. Fins i tot, tal com relata Manzanares, hi ha immigrants de segona generació que acostumen a votar la formació xenòfoba. “Globalment, els immigrants han patit durant la primera generació. La integració no ha donat prou resultats i la segona generació, amb dificultats socials, culturals i amb una crisi identitària, han desenvolupat prou recels amb França i els partits tradicionals com per deixar-se seduir per un discurs d’extrema dreta”. Tot quan, segons el mateix activista, “Aliot centra la major part del seu discurs contra els immigrants, les mesures preses per Europa, l’establishment que representen els partits tradicionals i la impotència dels responsables polítics per reduir l’atur i la pobresa. Aliot i el seu partit se centren més a anar a la contra que a proposar solucions detallades”.

És evident que el discurs contra els immigrants ha fet forat a Andalusia. Poblacions com la d’El Ejido, famosa -entre altres coses- pels seus hivernacles i per la revolta racista de la població autòctona a inicis de segle contra els immigrants, han votat majoritàriament Vox. La protecció de les fronteres i la duresa contra els immigrants irregulars és un discurs estès a tot l’Estat espanyol per la formació d’Abascal. Segons Gautier Sabrià, a França el relat és similar. Contra els immigrants, “el discurs estatal es calca a la Catalunya Nord. Per exemple, fa un parell d’anys havien fet una campanya a Perpinyà sobre l’anomenada “kebatització” de l’avinguda de l’Estació de Perpinyà, en referència al nombre d’aquest tipus de restaurants en la zona. Ben segur que no era un debat gastronòmic, sinó una manera indirecta de denunciar la immigració postcolonial. El mateix passa quan s’impulsen projectes de creació de mesquites a la Catalunya Nord: l’FN sempre es mobilitza denunciant una “islamització” progressiva del país que els permet jugar en dos terrenys: atacar els migrants sense utilitzar cap missatge explícitament xenòfob i també aprofitar-se de l’emoció i la paranoia que van generar els atacs terroristes de París, Niça, Barcelona o Cambrils”. A més, “atacar la migració post-colonial del Magreb és també una manera de tocar la fibra d’un electorat històric i potent de l’FN a la Catalunya Nord”: els esmentats pied-noirs”. Tal com descriu Sabrià, “al final, els de Le Pen són els únics que juguen amb aquesta memòria colonial”.

Jacobinisme extrem, catalanitat estratègica

Un dels trets que afavoreix el relat de Vox és que el seu discurs és idèntic arreu de l’Estat espanyol. A França, aquesta uniformitat és més senzilla i natural, atesa la realitat política del país. És per això que el Front Nacional no té un discurs distint a la Catalunya Nord respecte a la resta de l’Estat francès. “Em costaria definir propostes contretes fetes per a la Catalunya Nord: el discurs de l’FN és prou homogeni arreu de l’Estat”, argumenta el sociòleg. Fins i tot, l’esmentat Louis Aliot “no està massa sovint a Perpinyà i com a regidor és dels més absents: sembla més present a París”, diu Sabrià. “Apareix pels mitjans locals fent més declaracions des de fora que des de la Catalunya Nord”.

No són estranyes, en aquest sentit, els comentaris de Marine Le Pen, recordades per Pere Manzanares, “afirmant que no reconeixia la cultura catalana com a pròpia de l’Estat francès”. La seua aposta per un Estat fort i jacobí encaixa amb aquest menyspreu. En canvi, segons l’activista, “hi ha històricament un corrent tradicionalista de provincialisme dins l’extrema dreta francesa -a Bretanya, Provença i la Catalunya Nord-, pel que les fronteres no són sempre clares”. Manzanares assenyala que Aliot, número u del Front Nacional a la Catalunya Nord i parella de Marine Le Pen, “no es fica mai públicament en aquest tema per oportunisme, perquè sap perfectament que la problemàtica catalana és un tema sensible i que bona part del seu electorat podria rebutjar posicions anticatalanes”.

Segons Gautier Sabrià, la qüestió del tractament de la catalanitat per part del Front Nacional és un tema que cal contextualitzar. “L’FN no té èxit electoral en zones com la Bretanya, Còrsega o el territori basc d’Iparralde. Sí que en té a Occitània i a la costa del sud-est, tot i que allà sedueix un públic més burgés a través d’un discurs més radical de cara als estrangers i més conservador. A la Catalunya Nord han de conquerir un públic desafavorit socialment i econòmica. Recordem que aquest és un dels territoris amb més pobresa, atur i desigualtat social de l’Estat. I les classes dominants de la Catalunya Nord no tenen, al meu parer, massa interès en l’FN”.

En termes estrictament identitaris, el sociòleg fa una reflexió sobre l’evolució de la formació de Le Pen quant a la catalanitat del sud-est de l’Estat. “L’FN no es troba a gust amb les minories culturals de l’Estat que no quadren amb el seu discurs patriòtic francès. En els primers passos a la Catalunya Nord de Louis Aliot, ell deixava totalment de costat el tema de la catalanitat en el seu discurs. Els seus resultats eren més aviat bons, però un canvi d’estratègia va consolidar la seva figura a casa nostra. M’explicava l’Aliot mateix que, després d’un cert temps, s’havia adonat que era impossible aconseguir un paper polític a la Catalunya Nord sense mencionar la identitat catalana i que un cop havia integrat aquest factor, la seva carrera política havia canviat. Al documental A la dreta i més enllà, de TV3, veiem l’Aliot envoltat de banderes catalanes parlant ‘dels catalans’ per anomenar els ciutadans de Perpinyà. Això sembla antinòmic amb la línia política del partit”.

Durant la campanya de les municipals franceses de 2014, continua Sabrià, “l’Aliot també va gastar un nou lema: ‘Catalans d’accord, Français d’abord’. ‘Catalans, d’acord. Primer, francesos’”. Era poc abans de la consulta del 9N al Principat i aquest esdeveniment, assegura el sociòleg, “va tenir incidència en la campanya. La premsa local va demanar als polítics destacats de la Catalunya Nord pronunciar-s’hi, i la majoria van tenir un discurs poc clar, estripats entre la necessitat de mostrar suport a la identitat catalana i la tradició política republicana francesa, que no es troba gens a gust amb el tema de la independència. En canvi, l’FN va tenir un discurs més estratègic: van considerar la consulta com un afer exterior. Grosso modo, la seva lògica era dir ‘nosaltres no interferirem en la política dels nostres veïns i, per tant, esperem que, passi el que passi, els veïns no interferiran mai en la política nord-catalana’. Una manera”, diu Sabrià, “de no atacar gens la identitat catalana per no molestar una part dels seus votants, i també una manera d’exaltar el discurs sobiranista francès per satisfer el conjunt del seu electorat”. La mostra més clara d'Aliot en aquest sentit va ser el seu rebuig a l'empresonament dels líders independentistes catalans.

A la recerca del triomf

Un posicionament estratègic, atès que l’objectiu del Front Nacional a la Catalunya Nord “és el mateix que arreu de l’Estat francès”, assegura Pere Manzanares: “arrelar-se als territoris i obtenir càrrecs electes en municipis, consells departamentals i regionals, perquè fins ara només podien prosperar en eleccions europees, degut a la proporcionalitat; i a les presidencials amb les figures dels Le Pen, pare i filla”.

Sabrià hi coincideix. “L’FN té un objectiu clar: aconseguir governar viles importants de l’Estat, i Perpinyà és el seu objectiu clau”. Els motius? “Des de 1959, la mateixa família política -vinculada a Els Republicans- governa Perpinyà. El 2014, Perpinyà es va convertir en la possible primera vila gran governada pel Front Nacional”, atès que Aliot va guanyar la primera volta de les municipals, sent el primer triomf de l’FN en una vila de més de 100.000 habitants -Perpinyà en té 120.000. Per tot això, “una bona part de la població veu l’Aliot com el candidat que pot trencar amb aquesta situació”, més encara tenint en compte el fracàs reiterat del Partit Socialista a la capital de la Catalunya Nord. “Fins ara, el ‘front republicà’ -el fet de votar en segona volta contra l’extrema dreta- ha funcionat. Però els resultats de l’FN pugen cada cop més a la capital rossellonesa. Durarà encara aquest ‘front republicà’?”, es pregunta el sociòleg. El que és segur és que Louis Aliot serà candidat a les properes municipals a Perpinyà, que se celebraran el 2020.

Sabrià interpreta que el suport que rep l¡FN en les eleccions no és ben bé ideològic, sinó més aviat “de desafiament global”. Això explicaria que el Front Nacional no tinga cap ajuntament i siga el més votat en eleccions a nivell estatal i europeu. “Un exemple el trobem al municipi d’Elna, que van elegir batlle comunista entre el 2001 i el 2014 però van votar majoritàriament pel Front Nacional a les eleccions estatals, que va ser el partit amb més suports a la primera volta el 2002, el 2012 i el 2017”. Fruit d’aquest vot “no-ideològic” és la discreció de l’FN al carrer durant els períodes no electorals.

Els escenaris de l’Estat francès i de l’espanyol, com es veu, son totalment distints. Un dels qui més ha treballat en la política a ambdós territoris, Manuel Valls, ja es va mullar per demanar al Partit Popular i  Ciutadans -aquesta darrera formació li dona suport per assolir l’alcaldia de Barcelona en les properes eleccions municipals- que no pactaren amb Vox a Andalusia, atès que és el mirall del Front Nacional francès, partit al qual s’ha enfrontat en reiterades ocasions. Si en el cas francès hi ha un “front republicà” que ha contingut l’accés de l’extrema dreta a les institucions de poder, l’intent de Valls per traslladar aquest front a Espanya -que seria “constitucional”- no ha funcionat. L’imminent pacte a Andalusia és la primera mostra que el centre-dreta espanyol ha aprofitat la primera oportunitat per aliar-se amb l’extrema dreta. Una aliança que Els Republicans sempre han rebutjat. Les diferències, per tant, són immenses. Caldrà veure, malgrat això, fins quin punt Vox emula les estratègies del Front Nacional per créixer políticament.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.