França

La ràbia dels ciutadans

A França, el moviment de protesta dels ‘armilles grogues’ domina els carrers. El caràcter anàrquic és el que fa tan perillosa aquesta resistència contra el president Macron que Marine Le Pen mira de capitalitzar, com tots els descontents que colpegen el Govern de París.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

S’esperava de feia molt de temps. Realment s’havia provocat, en part amb por. La protesta. Perquè tot el que havia tingut lloc fins llavors era massa avorrit. La resistència sota Emmanuel Macron es va perdre com si ell ni tan sols existís. No paga la pena parlar de la resistència durant les reformes del mercat laboral a la tardor de 2017. Les vagues per la construcció del ferrocarril nacional a la primavera, massa fluixes. Era de suposar que encara quedava molt a venir, amb més vehemència i més massiu.

Ara, pel que sembla, la protesta ja és aquí. La rue, potser l’oposició més temuda de quasi tots els governants a París, ha tornat. Centenars de milers de francesos protestaven fa dos caps de setmana arreu del país, i els bloquejos continuen. Els enfadats porten armilles reflectants grogues, els gilets jaunes, fan segudes o ocupen els accessos a les autopistes. Es planten davant d’ajuntaments i criden: “Macron, démission!”. Ho exigeixen.

Els qui han estat esperant des de fa mesos aquest escenari se n’alegren. Són els sospitosos habituals que ara, fregant-se les mans, esperen finalment poder aprofitar el descontentament, fins i tot l’odi. Al capdavant, com sempre, Marine Le Pen. La cap del Rassemblement National (el nom de pura burla, “unió nacional”), descriu els alçaments com un “èxit del poble francès”. D’acord amb el que ella interpreta, els francesos s’han resistit contra la injustícia de ser desfavorits com “els estrangers” a la seva pròpia casa.

I després també hi ha Laurent Wauquiez, president del partit tradicional de centredreta, Les Républicains, no menys populista, qui ràpidament se solidaritza amb els protestants en el seu districte electoral: “És el nostre deure estar al seu costat”. Els enrabiats també van rebre els ànims de l’activista d’esquerra radical Jean-Luc Mélenchon, líder de la França Insubmisa, el quart candidat més votat en les darreres eleccions franceses. En la campanya electoral fins i tot es definia com un defensor del canvi energètic.

Fins aquí, les reaccions d’una oposició cegament venjativa. Però què passa en realitat al país? Qui surt als carrers i contra què? El problema va més lluny. I és molt greu. Aquí no es va espatllar cap tren del descontentament, aquí regnen la impotència i la desorientació que en la seva mescla difusa no podrien ser més explosives. Perquè el que va començar més aviat en silenci fa unes setmanes com a protesta contra les ecotaxes i els impostos de combustible creixents s’ha convertit en un moviment “de baix a dalt” i radical, i que no coneix objectius clars, però en sent un de molt precís: l’enuig dels francesos, i s’atribueix a gairebé tot. Als preus de la gasolina en augment i el poder adquisitiu estancat, als impostos, les taxes i l’atur i “als de dalt”, que potser han de respondre per tot.

La protesta va començar amb una dona anomenada Jacline Mouraud. La bretona va publicar un vídeo en què recrimina al Govern voler pelar els qui ja són pobres. No s’atura gaire amb els creixents preus de gasolina, per a ella el Govern és culpable de totes les misèries, sobretot les de la població rural. I per a ella les esteles de condensació del cel són signes d’una conspiració política. Milions de francesos van veure el vídeo.

El que aquesta protesta té de peculiar és que no l’encapçala ningú, cap partit, ni sindicat, ni lobby. S’estén per les xarxes socials, s’organitza més malament que bé. Hi ha ferits, a tot arreu. Entre ells hi ha protestants, policies i no-participants. Fins ara, dos morts. És el tret anàrquic d’aquesta resistència el que la fa perillosa. Els participants, els mitjans, que normalment fan servir una democràcia representativa per a la resistència social, estan eliminats.

Amb persones que volen alguna cosa de concreta es pot negociar. Amb persones enfadades no. Per això el Govern també sembla molt confús. El primer ministre Édouard Philippe va ser qui va causar la millor impressió, amb la seva manera lacònica va dir que la intenció no és canviar la direcció: “aquest país té molta experiència amb ziga-zagues, penso que ens beneficiem de tot si romanem en el pla que ens hem proposat.” A diferència de Macron, no el veuen com un arrogant.

 Aquests dies torna a passar factura el fet que Emmanuel Macron sembla tenir una fama horrible, almenys entre els qui no es consideren de l’elit start-up. Per què, si no, les seves cites més notables semblen tesis exemplars del darwinisme social? D’aquesta manera,  ell mateix s’ho posa difícil d’aprofitar també la part de la societat que se sent abandonada. En tot cas, encara està una mica allunyat de “l’epopeia democràtica” que vol relatar amb la seva presidència.

Es vol inculcar aquesta “epopeia”, però també als armilles grogues rebels la frase de l’historiador Thomas Carlyle: “La democràcia és abandonar l’esperança de trobar herois que ens governin i estar satisfets de conformar-nos amb els propis errors”.

 

Traducció de Mar Sanfèlix

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.