Els crítics

«M’alegro que hi hagi molta gent censurada, perquè quan estava jo sol ningú s’ho creia»

Albert Pla trenca un silenci discogràfic de set anys amb ‘Miedo’, una obra que signa amb el músic i productor Raül Fernández ‘Refree’. Format per 11 cançons que construeixen un relat sobre tota mena de pors, l’àlbum ens mostra un Pla en plena forma, amb peces rodones i perfectament vestides que ens conviden a un festí en què es poden explorar els racons més interessants d’un univers únic, inimitable

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Lacònic, però sempre disposat a dir coses, Albert Pla ens explica els detalls de Miedo, un disc en forma de banda sonora que dona el to a un espectacle actualment en gira, on es tornen a reunir música, teatre i visuals amb una planificació mil·limètrica que fa esclatar el talent escènic del cantautor de Sabadell, capaç de commoure, d’exaltar, de fer proclames i de sacsejar les podridures i contradiccions més perverses del món. Sense deixar mai de cantar-nos a cau d’orella, com si res.

—Les cançons de Miedo semblen formar un díptic amb les d’Anem al llit (2002). Com si fossin el revers gore d’aquell disc, que era de cançons de bressol per a nens.

—La idea inicial era fer un disc com aquell, però en castellà. Sempre he intentat fer cançons per a nens en castellà i mai me n’he sortit. Aquesta va ser la primera idea de Miedo, però se’ns va escapar absolutament de les mans.

—Seguint amb el paral·lelisme, quines pors són més crues, les que vivim de nens o les que patim com a adults?

—Quan ets gran vas a votar, imagina’t! Això vol dir que els adults estan cagats de por.

—Albert Pla vota?

—No, mai! Bé... un dia vaig intentar-ho i no me’n vaig sortir. Hi havia uns policies que no em van deixar. Van ser unes eleccions en les quals tots els polítics em deien que no anés a votar, i també m’ho deia la Guàrdia Civil, i també el rei. I, mira, vaig pensar que podria ser un moment interessant per anar a votar per primera i única vegada. Però no vaig poder!

—Aniria a votar si Catalunya fes un referèndum d’autodeterminació?

—Jo? Ni boig. Anar a votar aquell dia i no aconseguir-ho va ser una experiència molt bonica, i ja em dono per satisfet amb aquesta aportació que he fet a la societat.

—Si repassem els tres darrers espectacles, ens veiem fent un recorregut que passa per Manifestació, Guerra —ja amb Refree com a part del projecte— i la por de Miedo. Sembla la crònica d’uns temps complexos.

—Són tragèdies gregues. Tot desemboca en un desastre.

Albert Pla en un moment de l'espectacle 'Miedo'

—Fa pocs dies, va publicar a les xarxes socials un vídeo on es queixava de l’alarmant manca de llibertat d’expressió dels artistes. “Tothom es caga en tot, i en canvi jo pujo a l’escenari i no puc cagar-me en ningú”, deia. Albert Pla va ser un pioner en aquest tema, justament, en la censura. La prohibició de publicar Veintegenarios, ara fa dues dècades, va ser tot un cop per a la llibertat de creació i d’expressió.

—Sí, però és que a mi ja em van treure dues cançons del segon disc [Aquí s’acaba el que es donava, 1990]. Els catalans ja eren molt malparits en el tema censura. D’aquell disc, em van treure les dues caçons dels policies, que després vaig traduir en castellà. I vaig fer el videoclip i a TV3 també me’l van treure. I al disc No solo de rumba vive el hombre em van censurar “Carta al Rey Melchor”. Me n’alegro molt, que estigui passant això ara. Està molt bé que hi hagi molta gent censurada, perquè quan estava jo sol ningú s’ho creia. Benvinguts al club.

—S’imagina entrant a presó per una lletra?

—És ridícul. Jo crec que aquests que posen gent a la presó son gent que haurien d’estar a la presó, i que per no estar a la presó posen gent a la presó. No sé si m’entens.

—Perfectament. Els jutges haurien d’estar a la presó?

—Entre molts d’altres, com tots els polítics.

—Els fets semblen enderiats a donar sentit a la frase “Si volem que tot segueixi igual, és necessari canviar-ho tot”. Per molt que cada cert temps vingui la revolució, passa la fogonada i tot segueix igual.

— Sí. Com que tenim aquesta cultura de líder i d’herències de sang, sempre acaba sortint un pimpollo carismàtic, guapo i fort que ho esguerra tot i aniquila la revolució. La gent es pensa que els líders polítics són entrenadors de futbol: paios que fan treballar l’equip, amb tàctica, sacrifici i mà dura, amb disciplina i unió. I apa, kumbaià, i vinga tots junts!

—Qui mana, sempre vol que la gent pensi poc...

—No, és que la gent pensa poc. No els han ensenyat a pensar. Estan tot el dia mirant la tele. I llegint el diari! Si estàs tot el dia fent aquestes coses, o escoltant la ràdio, és lògic que estiguis completament desinformat. Quan tens una conversa amb un amic li has de fer un exorcisme: “tele que has posseït el meu amic, surt!”. Totes les converses que pots tenir amb la gent són del que han sentit aquí i allà, tot són coses de tema social, que cada vegada és més invasiu... Abans, la vida era “Penso, per tant existeixo”. Ara és “Em veuen, per tant existeixo”.

Albert Pla en un moment de l'espectacle 'Miedo'

—Tal com està el panorama, veu una solució a la situació política actual?

—És que m’importa un pito. És ben fàcil: si ara volguessin asfaltar l’Everest, entre que donen la concessió, que comencen l’obra, que els posen a la presó perquè la concessió ha estat mal feta i que troben problemes geogràfics... quan arribin al cim de l’Everest jo ja l’hauré palmat. Per tant, que fotin el que vulguin.

—A la primera cançó del disc, “Entierro”, un nen és enterrat viu i diu: “que fort ploren els vius que no escolten ni als morts”. No sé si s’adona que molta gent en farà una lectura que dona molt de si, en els moments que vivim.

—Sí, les cançons se t’escapen de les mans. Només puc dir que és una qüestió de sensacions. Però per a mi és molt més simple: se t’acut una cosa i la fas, l’escrius.

—Però què sent, quan la fa?

—Em sento molt feliç. Jo visc d’això, i he aconseguit fer que el meu ofici sigui retenir les tonteries que se m’acuden. Tothom en pensa, de bestieses, però no tothom en fa un estoc ben ordenat, com si haguessis de completar un puzle.

—Recorda com és el moment en què dona per acabada una cançó, just quan diu “ja la tinc”? O no hi ha moment?

—Recordo que hi ha cançons que et fa molta ràbia haver-les acabat. Quan fas una cançó, sobretot aquelles que són llargues, no m’agrada gens donar-les per acabades, perquè quan fa dos o tres anys que l’estic fent m’agrada pensar-hi de tant en tant. Ni vull acabar-la, ni ensenyar-la. És una cosa molt personal. Gaudeixes pensant en allò, com quan et fas una palla.

—Parlant d’aparicions i ocurrències, es va fer cèlebre l’article que va enviar a diversos mitjans, just en ple punt àlgid del procés [21 de setembre de 2017], on denunciava que “Ya nadie está para canciones, y más con la que nos está cayendo a los catalanes que también nos sentimos españoles. Tengo el corazón partío, me duele el alma, no entiendo nada”. Una broma espectacular.

—Sí, va ser una aposta entre amics. Volia fer alguna cosa que em publiquessin tots els diaris. I mira, la van publicar...

—Darrerament n’ha fet diverses com aquella. En vídeos que s’han fet virals, en comentaris a xarxes. És la manera d’aconseguir que es parli d’un, més enllà de l’obra artística?

—Això de les manifestacions artístiques... fas coses en què et passes tres o quatre anys i que no les escolta ningú. Després, agafes un telèfon, dius quatre tonteries i passa tot això. Tothom t’escolta, de cop.

Miedo
Albert Pla i Raül Refree
Altafonte, 2018
Cançó d’autor

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.