Els crítics

Les races de Caín de Yoknapatawpha

Edicions de 1984 amplia el catàleg en la col·lecció “Mirmanda” d’obres del premi Nobel William Faulkner amb ‘Llum d’agost’, una novel·la relativament continguda des del punt de vista formal però que conté una història molt poderosa, contada amb el punt de cruesa i de commoció consubstancial a la narrativa de l’autor nord-americà.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quan William Faulkner (New Albany, Mississipí, 1897 - Oxford, Mississipí, 1962) publica Light in august, el 1932, ja té en les prestatgeries un parell com a mínim d’obres mestres, El soroll i la fúria (1929) i Santuari (1931), a més d’una magistral novel·la breu, Mentre agonitzo, de 1930.  Amb posterioritat, eixamplarà la seua catedral literària amb una altra novel·la incontestable, Absalom, Absalom! (1936) i un bon grapat de novel·les i relats breus, segurament inferiors a les obres citades però en molts casos de gran volada, que situen l’obra del nord-americà entre les més influents i significatives del segle XX. 

Light in august, traduïda en primera instància al català per Manuel de Pedrolo (Llum d’agost, Edicions 62, 1965) i recuperada ara per Edicions de 1984, amb una expressiva i meritòria traducció d’Esther Tallada, podria considerar-se una novel·la de cruïlla, un artefacte que frega els cims de la narrativa faulkneriana, sense acabar de coronar-los, però que se situa en un graó immediatament superior a bona part de la seua producció, incloent-hi la valuosa trilogia dels Snopes, El llogaret, La ciutat i La mansió, novel·les publicades en origen entre 1940 i 1957 i editades en català recentment en la col·lecció d’Edicions de 1984. Cal entendre bé l’anterior afirmació: parlant de Faulkner, aproximar-se a algunes de les seues millors obres situa Llum d’agost, englobada dins de la saga del comtat imaginari de Yoknapatawpha, entre les novel·les amb rèdits literaris incontestables. 

Formalment, es tracta d’una novel·la menys experimental, més continguda que alguns dels seus títols més celebrats, tal vegada una de les més assequibles del seu autor. O, si voleu, relativament aprehensibles. Faulkner no juga en aquesta novel·la a creuar diàlegs d’escenes diferents, a deixar fluir obtusos corrents de consciència de sintaxi impossible o a passejar narradors aparentment impracticables com Benjy, el xiquet retardat mental d’El soroll i la fúria

Tampoc no hi trobareu, tanmateix, excessives concessions al lector: hi ha salts temporals continus, diverses trames que l’escriptor va agafant i deixant a conveniència, històries noves en el tram final del llibre que arrodoneixen el relat i un munt de detalls psicològics i contextuals que s’han de seguir amb atenció, per no caure del tren en marxa. Per no parlar de les llargues i sinuoses frases, magistralment trenades, que poques escoles d’escriptura recomanarien avui.

Llum d’agost
William Faulkner

Traducció d’Esther Tallada
Edicions de 1984
Barcelona, 2018
Novel·la, 541 pàgines

En tot cas, el que fa de Llum d’agost una molt bona novel·la de Faulkner, amb tot el que això implica, és la potència de la història. De fons, com en tota la seua producció, el sud dels Estats Units de principis del segle XX, amarat de fanatisme, ignorància i odi racial, valors de persistent vigència arreu del món. Relat que també s’enlaira amb la construcció dels personatges: la Lena Grove, la jove embarassada que fa un grapat de quilòmetres a peu buscant el pare de la criatura —trama inaugural de la novel·la—, o el reverend torturat Gal Hightower, un dels perfils psicològics més complexos i interessants del llibre, passant per la resta de principals i secundaris, com ara la dama blanca antiesclavista Joana Burden. Per sobre de tots, tanmateix, emergeix el personatge nuclear, Joe Christmas, un vagabund d’aparença caucàsica però sang afroamericana, uns orígens que amaga per no ser tractat com un empestat. Un individu amb una biografia demolidora i una ment perforada pel desarrelament, algú que no és capaç de trobar el seu lloc entre els blancs però tampoc entre els negres. 

Un fill bastard de les races de Caín, segons la interpretació bíblica que atribuïa la raça negra a un marcador de la maledicció divina llançada sobre els descendents del plançó rebel, sanguinari i fratricida d’Adam i Eva. Una lectura interessada de les sagrades escriptures que servia per deshumanitzar els negres i justificar l’esclavisme dels baptistes i uns altres grups cristians.

La condició de mestís de Christmas transcendirà i serà acusat de l’assassinat de Burden, detonant narratiu que serveix a Faulkner per dibuixar l’ambient racista del comtat, ofegós i angoixant. “¿Un judici just? A la merda, un judici just! ¿Que li va oferir cap judici just, ell, a la blanca que va assassinar?”, exclama una veu anònima entre la gentada. La mateixa turba, explica Faulkner, que més que atribuir el crim a un negre, l’imputa a “la Raça Negra”.

Al voltant d’aquesta circumstància s’articulen una sèrie d’històries que contenen la capacitat de colpir i commocionar de les millors novel·les de l’autor, acumulant capes amb una solvència extraordinària, com ara quan, cap al final de la novel·la, fa un viatge en el temps encara més llarg que quan conta els antecedents de Christmas per explicar el tarannà del progenitor de Hightower a propòsit dels espectres particulars del reverend: “Els fantasmes eren el seu pare, la seva mare i una negra que ja era gran. El pare havia estat reverend sense església i soldat sense enemic, i en veient la derrota havia combinat totes dues coses i s’havia fet metge i cirurgià”.

Tal vegada no és la novel·la més enlluernadora de l’autor, però és plenament digna del seu talent literari sobrenatural.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.