16 històries de dignitat

"L’exili no només és una forma d’eludir la presó, també és una eina de denúncia"

Al cor del Bages hi ha Sallent, un poble d’uns 6.000 habitants que s’amaguen de la calor durant l’estiu. De passat tèxtil i de present industrial, al carrer Santa Llúcia hi ha l’Ateneu Popular Rocaus, que sempre ha estat significatiu. Ara ho és encara més. Ningú no imaginava, quan va començar a funcionar, que una de les seues impulsores es trobaria exiliada a Suïssa, ara, al 2018. Parlem d’Anna Gabriel, diputada durant la passada legislatura amb la CUP-Crida Constituent i acusada de desobediència pel jutge. A mitjan febrer, va preferir marxar a l’exili abans que declarar davant d’un tribunal que, segons el seu parer -i el de molts- actuava de forma il·legítima.

Entrevista gravada el 23 d’agost de 2018.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Pocs llocs representen de manera tan precisa la lluita d’Anna Gabriel. A l’Ateneu, les proclames de l’esquerra independentista es barregen amb cartells antifeixistes de la Guerra Civil, crides a la insubmissió dels anys noranta, imatges de castellers, símbols anarquistes, de lluita popular agrícola o el logotip de l’antiga Crida a la Solidaritat. L’Ateneu acull actes de la CUP, de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca o fins i tot del sindicat anarquista CGT. Allí ens esperen cinc membres de la família Gabriel. Sa mare, Maribel Sabaté, va ser regidora del PSUC al poble entre el 1983 i el 1987. No és estrany que la seua filla militara des de ben jove en les plataformes antifeixistes de la comarca. Al seu costat hi ha Joan Teran, parella de l’exiliada, també militant de la CUP. I amb ells, el seu germà David Gabriel, la seua cunyada Olga i amb la Berta, la «nebodíssima» d’Anna, encara adolescent però tan conscient com la resta dels qui li acompanyen. De fet, és ella la que menys parla i a qui més dura se li fa aquesta entrevista.

Vam demanar fer l’entrevista en algun lloc significatiu per a l’Anna Gabriel. Per què aquest ateneu?

Joan: Podríem haver anat també a l’escola pública.

Maribel: Però aquest lloc és encara més emblemàtic. Porta el nom d’Ateneu Popular Rocaus, el nom d’una masia -que va ser enderrocada- i on van matar els dos masovers que l’ocupaven, perquè deien que acollien els maquis. Va haver una filtració a la Guàrdia Civil i quan es van presentar a la casa, no van trobar els maquis, i van disparar els masovers per l’esquena. El casal es va inaugurar fa vuit anys i li vam posar el nom d’aquella masia, Rocaus, que es trobava aquí a Sallent.

Anna Gabriel, doncs, va estar implicada en aquella fundació.

Olga: Va ser-ne una de les principals impulsores.

Per què podrien haver triat també l’escola?

Maribel: Per a nosaltres l’escola pública és un referent. Allà van anar els meus fills. És una escola feta durant la República en uns terrenys de l’elèctrica sallentina que van ser donats. Va ser ubicada en un espai envoltat de jardins, on van plantar arbres. I és una escola que tothom valora, tant l’edifici com la projecció que va tenir en aquella època. I el pare de l’Agustí Gil Matamala en fou un dels primers directors.

Són 6.000 habitants a Sallent. De què viu el poble?

David: Històricament havia estat un poble miner i tèxtil.

Olga: Està al costat del riu Llobregat.

I ara mateix de què viu?

Olga: Mineria, comerç i serveis. També hi ha l’Stradivarius.

David: També té tres polígons industrials. Però és un poble que cada cop perd més habitants i això és un problema.

Durant quina època l’Anna Gabriel va ser-ne regidora?

Joan: Del 2003 al 2011.

David: Del 2003 al 2007 va estar al Govern amb Esquerra Republicana i PSC i del 2007 a 2011 a l’oposició.

Són del poble de tota la vida?

Joan: Ells sí. Jo sóc de Barcelona.

Quan va marxar l’Anna Gabriel a Barcelona?

Maribel: Tot just quan va fer els divuit anys [el 1993] i va entrar en la Universitat Autònoma per estudiar educació social. Va veure clar que ella no volia baixar i pujar cada dia. Es dedicava a estudiar de matí i a les tardes feia feina en una botiga de roba. Ella domina el francès per la nostra família d’Avinyó, on van arribar per poder fer feina. Un germà de la meva mare va marxar l’any 1958 cap a França. S’hi van quedar i la meva tieta va agafar la nacionalitat francesa, perquè d’aquesta manera podia ajudar més els seus fills. I d’aquí ve que quan l’Anna tenia 12 o 13 anys la vaig enviar allà perquè passés un estiu i pogués aprendre el francès. Allà va conèixer una família amb qui fèiem intercanvis i després, durant l’adolescència, va fer tants amics que ja no calia enviar-la, hi anava ella sola.

Més endavant, després d’educació social, va estudiar dret.

Joan: En aquell moment ja estava a l’Ajuntament, al Govern municipal, i veia que el secretari municipal sempre posava moltes dificultats, sempre al·legant motius jurídics. I va decidir estudiar dret sent membre del Govern municipal.

I quan es va interessar per la política?

Joan: Des de l’institut a Manresa. Sempre va estar en organitzacions antifeixistes, en col·lectius de solidaritat amb presos polítics, perquè en aquell moment també n’hi havia...

La seua transcendència pública arriba quan la fan diputada el 2015. Com es viu aquell moment?

Joan: Hi ha diferents fases. Primer, durant la campanya, en el primer moment tothom la valora molt positivament. Però després ve l’època del ‘no’ a Artur Mas. Ella adquireix notorietat pel seu carisma, per ser una gran oradora i per plantar cara a determinada gent no perquè a ella li donés la gana, sinó perquè ella representava una opció política. I això es paga amb campanyes dures, insults i difamacions. I llavors venien mitjans a Sallent a fer reportatges, a preguntar a les botigues, etc.

Maribel: De tota manera, la gent de Sallent ja la coneixia, com també al seu germà. Perquè el focus està sobre l’Anna, però jo sempre destaco que són els dos germans els que es fan independentistes quan venim d’una família que no ho era. Jo mateixa tampoc. Però a còpia que vas sentint el discurs i vas entenent les necessitats, te’n fas. Els dos germans, de família andalusa, van fer aquest canvi. Per això em molesten tant segons quins discursos i segons de quines persones vingudes del sud o d’altres llocs d’Espanya, que no entenguin aquest procés quan nosaltres l’hem viscut de tota la vida.

Interprete, pel que diu vostè, que la seua família que hi ha a altres punts de l’Estat mai no ha acabat d’entendre tot això.

Maribel: No. Els meus sogres van arribar aquí l’any 1945 amb dues criatures. I venen perquè en aquella època hi havia feina a la mina. I després, com tants altres, formem famílies i uns es queden aquí i uns altres allà.

Olga: Tornant al que deies, pel que fa a les conseqüències de la vida política de l’Anna, és que nosaltres gairebé no l’hem vist. Sempre la necessitaven i ella sempre accedia. I el poble, tot i que li agrada molt, era secundari quan la necessitaven en un altre lloc. I nosaltres la vèiem poc. Molt poc.

Ella, durant la seua etapa com a diputada, ja estava assentada a Barcelona, imagine.

Joan: Sí. Però ella sempre ha tingut un peu en cada lloc i sempre n’ha tingut un aquí. Quan li tocava torn a l’Ateneu, netejant, escombrant o fent el que calgués, ho feia.

Maribel: Ella sempre ha tingut ben clar quin és el seu poble, quines són les seves arrels, quina és la seva gent i quina és la seva lluita.

Olga: Una de les coses, penso, que sentimentalment hem viscut molt, és que al principi, quan sortia al Parlament, quan la veies allà, veies una dona lluitadora que era nostra, de la nostra família.

En quin moment va fer el salt a la política?

David: La seva manera de ser i el tipus de vida que feia ja la vinculava a la política. Sempre estava en entitats socials, en moviments, etc., tot era un camí natural.

Quina és la primera organització en què va militar?

Joan: La Plataforma Antifeixista, no? D’aquestes n’hi ha una pràcticament en cada poble.

Olga: Ella va començar en la de Manresa.

Joan: I també, sempre, en els col·lectius de festes populars de Sallent.

David: I també en l’antic Ateneu Popular del poble, el Ferroca.

Maribel: Era un ateneu més anarquista, aquest.

David: I sobretot es poden rescatar accions interessants, com la d’ocupar un antic local que estava en desús al poble. Era de caire més reivindicatiu, obria les portes a insubmisos, per exemple. Però no era independentista, especialment.

David: Era més aviat punki.

Diuen que aquell casal era anarquista, però en aquest que estem ara també en trobem símbols.

Joan: També, també! Aquí participa Arran, la CUP, la PAH... La CGT no ho fa directament però sí que hi fa xerrades.

Maribel: També t’he de dir que a casa nostra sempre s’ha parlat de política.

Es nota...

Joan: Maribel va ser regidora del PSUC durant la segona legislatura municipal, del 1983 al 1987. L’avi era de la CNT i el besavi em sembla que també.

David: L’Anna de petita ja trepitjava l’Ajuntament per acompanyar la mare.

Maribel Sabaté, Joan Teran i David Gabriel / Ariana Nalda

Abans em parlaven de la campanya de desprestigi que va patir l’Anna Gabriel quan la CUP va impedir la investidura d’Artur Mas. Qui pensen que va alimentar més aquesta campanya?

David: A nivell de poble, els partidaris de l’Artur Mas.

Joan: Jo penso que procedia més de xarxes, premsa i opinadors que del carrer. Perquè al carrer ella es trobava sempre gent que li donava ànims i que li felicitava per ser valenta. La gent que li va dir coses dolentes la podríem comptar amb els dits de la mà. I els elogis venien tant del camp independentista com del no independentista.

Maribel: Quan la gent em demana per ella, sempre ho fa amb el sentiment que la troben a faltar. També és cert que respecto molt la gent que no m’ha dit res. I podria haver gent que em retreués el que ha fet la meva filla, però ningú no ho ha fet. Potser perquè tots saben quin tipus de família som. I perquè ella sempre s’ha expressat defensant millores socials per a tothom, sobretot per als treballadors, en contra de les grans riqueses... Això és tant de sentit comú que malgrat que hi hagi gent que no hi combregui, respecten el seu discurs.

Parlem de moments. Com van viure el dia que Anna Gabriel diu en el Parlament, en roda de premsa, que «o referèndum o referèndum»?

Joan: L’Anna mateixa, si mires els discursos al Parlament, i ho va dir durant tota la legislatura, ja alertava que aquell no era un procés de la llei a la llei, tal com es feia creure. Ni que tothom ens reconeixeria, ni que Europa ho acceptaria sense problema. I menys encara en un context com l’espanyol. Ella sempre va alertar que aquest procés comportaria repressió. En aquesta forma concreta? Hi ha moments en què caminem per Ginebra i diem «ostres, què fem aquí?» Però que la repressió seria despietada era imaginable. Allò va relacionat amb l’1 d’octubre. L’1 d’octubre va ser aquell moment entre sorprenent i emocionant.

Com recorden el 6 i el 7 de setembre?

Olga: Allò va ser la conseqüència del que ja s’havia dit.

David: Va haver una decepció quan els socialistes van abandonar el Parlament. Sabien que no guanyarien i van embolicar la troca.

Joan: El ple del 6 i 7 de setembre és quan vam saber que això anava seriosament després d’haver fet un abús del terme de «jornades històriques». S’aprovava la llei del referèndum. I es notava els dies posteriors, quan l’Estat començava a traure les urpes i escorcollaven impremtes, mitjans de comunicació, el 20 de setembre...

Com van viure aquell dia?

Maribel: Ho vam seguir des d’aquí, a través dels mitjans de comunicació. No és com viure-ho en persona.

Joan: Jo estava a Barcelona, a la seu de la CUP. Com t’he dit, ja es percebia com l’Estat treia les urpes i volia demostrar el seu poder. El 20 de setembre va ser això. El fet d’intentar entrar a la seu de la CUP tenia un significat de fons, que és que la gent pot controlar el que passa i pot aturar unes forces policials que intenten generar violència. Això va demostrar que el referèndum es podia fer i que si l’Estat volia impedir-lo havia de d’emprar la violència. I la va utilitzar, tot i que no va aconseguir impedir-lo.

Ella com va viure l’1 d’octubre?

Maribel: Va venir aquí a votar. Ella sempre ha estat empadronada aquí. Va venir a primera hora i l’acompanyaven uns amics. Va votar i va estar una estona més.

Olga: Fins al migdia, aproximadament. Va atendre la premsa per a una entrevista.

A Sallent es va viure tranquil·lament la jornada?

David: Sí, però sempre amb la tensió que podien venir d’altres llocs i carregar.

Joan: Un dels llocs on la policia va actuar molt violentament va ser a Sant Joan de Vilatorrada, aquí a prop.

Olga: També a Fonollosa, un poble d’un miler d’habitants, al Bages. Va ser horrible.

David: Hi van anar vuitanta policies.

Joan: Van agafar la carretera amunt i van anar parant per diferents pobles.

Olga: Aquí vam estar pendents que arribessin perquè els va faltar molt poc. Si això no s’hagués aturat al migdia, haguessin vingut segur.

Joan: No sabem quins criteris van seguir perquè van anar a les grans ciutats i també a pobles petits.

Com recorden el 3 d’octubre, dia de la vaga?

Olga: A Manresa va ser molt emotiu.

Maribel: Ens vam concentrar a Manresa i va ser una resposta esplèndida.

Olga: Quan vam passar davant la Guàrdia Civil amb les mans en l’aire i en silenci...

David: Hi havia la Guàrdia Civil uniformada a la caserna preparada per sortir i nosaltres passàvem per davant amb les mans aixecades. I ens miraven. Vam estar a Manresa.

Olga: El 3 d’octubre vam fer pel matí una marxa per Sallent per fer veure a la gent que era un dia en què calia fer-nos veure. Va ser molt bonic, alguns van anar a tallar la carretera. Hi havia famílies amb fills que no sabien com contribuir i s’hi van sumar.

El 3 d’octubre l’Anna Gabriel també era a Manresa?

Joan: No, era a Barcelona. L’octubre el vam passar pràcticament a Barcelona.

Com van viure el dia 10 d’octubre? El dia de la declaració suspesa.

Maribel: Jo vaig ser a Barcelona pendent de la pantalla de l’Arc del Triomf. Hi ha imatges que guardarem sempre a la ment i aquesta n’és una. Quan van dir que tot es retardava, tots ens miràvem. Quan de cop i volta ens deien que allò se suspenia... Era tot un desconcert.

Ella s’ho esperava?

Joan: No. El grup parlamentari havia preparat una intervenció coral en diferents idiomes. I van haver de canviar-ho a última hora perquè fes ella una altra intervenció. Se’ns va informar tard i malament de la decisió. D’altra banda, aquesta va ser la tònica de tota la legislatura i del procés: Esquerra i Convergència decidint pel seu compte i comunicant-ho més tard.

Olga: I continua sent així.

Què van sentir el dia 16 d’octubre, quan encarceren els ‘Jordis’?

Joan: Que la cosa anava seriosament, de manera definitiva.

L’Anna Gabriel temia en aquell moment que la pogueren assenyalar?

Joan: Des del discurs del Rei del 3 d’octubre ja se sap de què va el tema i l’Anna ho analitza així.

Com es va viure el dia 27 d’octubre?

Maribel: Jo tornava a ser a Barcelona, perquè cada vegada que he pogut baixar ho he fet. Hi anàvem quatre companys. I quan anava pel carrer -atapeït de gent- arribant a la Plaça de Sant Jaume, jo mirava la gent tan contenta i els hi deia: «digueu-me com podeu estar tan contents: m’agradaria estar com vosaltres.» I un senyor em contestà: «mira, noia. Viu d’aquesta manera com jo: saltant i gaudint, perquè aquest moment és únic i potser mai no el podràs viure». Quan vam arribar a cop d’empentes a la plaça de Sant Jaume només hi havia la pantalla. Al Palau de la Generalitat no hi havia ningú. Tampoc a l’edifici de l’Ajuntament. Si quan pujava anava trista, quan arribo allà encara més. Quan vaig dir a l’Anna que estàvem a Barcelona, ens va dir que agafàrem el cotxe i anàrem cap a casa. «No us entretingueu amb ningú pel carrer. Aneu a casa». Aquestes van ser les paraules.

Maribel Sabaté, mare d'Anna Gabriel / Ariana Nalda

Joan: Clar, perquè quan comença el desplegament policial a inicis de setembre ja comencen els incontrolats feixistes de tota la vida a amenaçar pels carrers. I després del 3 d’octubre això va in crescendo. El mateix 27 d’octubre van sortir pel carrer. El sentiment a partir del 3 d’octubre és variat i contradictori. D’una banda vens de la il·lusió de l’1 d’octubre. D’altra banda veus que no ho tenen gaire clar els del Govern, més aviat al contrari. I finalment veus l’Estat que va a totes amb policia, jutges i incontrolats.

Maribel: Només calia veure els membres del Govern el 27 d’octubre al Parlament: volien cantar i no els hi sortia la veu. Aquella foto era ben bé un esforç d’estar allà i de mostrar una serenitat quan tots sabien el que els hi cauria a sobre.

Llavors, no tenien cap confiança en aquella declaració.

Joan: No ho sé. No tots teníem la mateixa informació. Arribaven informacions i sensacions contradictòries.

Maribel: A Barcelona i als pobles tot es veu de manera distinta. Allà tenien el vaixell dels piolins. Als pobles hi ha molta tranquil·litat. Tothom es refia de tothom, fins i tot del veí del costat que saps que pensa distint políticament.

Olga: Durant tots aquests dies, tots estàvem al poble i el lloc en què ens trobàvem durant aquestes dates era l’Ateneu. En aquests moments t’abraces, ho celebres, després ho descelebres... Molts sentiments alhora.

Quan va rebre Anna Gabriel la notificació judicial?

Joan: No li va arribar mai. Durant la campanya del 21D l’Estat filtra a través de mitjans de comunicació que ella i altres diputades seran citades a declarar passades les eleccions.

David: La llista era de 47 persones assenyalades. Després la reduïren a 23, però el seu nom sempre hi era.

Ella estava citada per declarar el 21 de febrer i tres dies abans transcendeix que està a Suïssa.

Joan: El 21 era dimecres i dissabte a la nit El Periòdico anuncia que està a Suïssa.

Quan es planteja ella l’exili?

Maribel: Després de les eleccions.

Joan: Comença a pensar en això quan apareix a la llista. I és òbviament quan pensa en totes les opcions: anar a judici o a l’exili. I ho pensa fins l’últim moment. Valorava si havia d’anar a declarar o no.

El seu cas potser és el més singular. Sobre Anna Gabriel no van caure acusacions de rebel·lió ni de sedició. Ella marxa per no reconèixer el jutge, per por a la presó, o per totes dues qüestions alhora?

Joan: L’exili s’explica, bàsicament, per la impossibilitat de portar una vida social amb les llibertats i condicions normals. I per altra banda, per la possibilitat que aquest exili sigui una eina per continuar amb aquesta denúncia. Per tant, l’exili s’explica en clau personal i col·lectiva. I els motius d’aquest exili són vàlids el 21 de febrer, dia en què estava citada per anar a declarar; i també avui. Perquè no sabem si hauria entrat en presó ni tampoc si el 23 de març, quan Pablo Llarena fa la interlocutòria de processament i li atribueix només, de moment, càrrecs de desobediència, ho fa perquè sap que està a Suïssa i el senyor Llarena es vol estalviar una altra negativa judicial com les que ja havia patit d'altres països. D’altra banda, els càrrecs poden canviar en qualsevol moment. Però com et dic, l’exili no només s’explica com una forma d’eludir la presó, sinó també com una eina de denúncia.

L’opció de Suïssa com a exili la va triar ella per primera vegada. Per què?

Joan: Va ser una valoració individual i col·lectiva, feta també com a CUP, i que respon a la voluntat d’obrir un altre front. Suïssa és un país que està fora de la Unió Europea i Ginebra en particular allotja múltiples organitzacions internacionals no governamentals. Alhora, Suïssa és un país que empra sistemàticament l’eina del referèndum. Suïssa està plena d’exiliats que venen d’arreu.

Maribel: A mi m’agradaria dir que aquell no va ser un acte de por ni de covardia. En vam estar parlant. Ella havia visitat presons i deia que el que no volia era ser humiliada ni que la fessin abjurar de coses que per a ella són principis bàsics des que era molt jove. «No vull passar per una presó franquista i no tenir la garantia d’un judici just. Em veig més defensant la causa des de fora», deia. I el temps ha demostrat que en part tenia raó. No vull dir que tots haguessin de fer aquest pas. I vaig sempre que puc a Lledoners. Em commou la situació dels presos. Però això ha demostrat que realment des de fora la nostra veu és una potència que tenim.

Com és la vida de l’Anna Gabriel a Ginebra?

Joan: Relativament normal, tenint en compte que no pot tornar a casa. Ella s’ha espavilat.

David: Rep moltes visites.

Té relació amb la Marta Rovira?

Joan: Sí.

Cada quant la visiten?

Joan: Jo intento anar-hi cada quinze dies.

Maribel: Jo, com a mare, puc dir que Ginebra no està molt lluny. Hem anat un parell de vegades amb la meva neta i quan estàs allà estàs contenta. Però a l’hora de tornar se’t fa un nus. Sempre és un esforç tornar, no saber si la tornaré a veure i saber que si ella hi torna la portaran a Madrid. Aquest pensament sempre hi és. No sé quan tornaré a anar-hi. Abans que acabi l’any, segurament. Després ve el mal temps i segons què ja em costa més.

Anna Gabriel, com han dit, era de les poques que esperava, d’alguna manera, arribar a aquesta situació. Ningú no ho pronosticava.

Maribel: Tan greu tampoc ho veia jo. Vols dir, Anna? Li preguntava. Sempre li deia que ella no havia estat consellera, no tenia cap poder executiu, només valorava que s’havia de fer el referèndum  Però no va tenir decisió. Jo no ho esperava.

Quin ha estat el suport més satisfactori que han rebut durant aquest temps?

David: Sobretot dos actes que hem fet a nivell de poble. Un de més petit en una sala polivalent. Després, el cap de setmana en què vam celebrar el seu aniversari. Es va implicar gent d’arreu del país, que van vindre de molts llocs. Hem vist com a família tot el que ella ha donat.

I quin ha estat el moment més satisfactori durant aquest temps?

Maribel: Per a mi, conèixer la gent que l’ha ajudat a Suïssa. Els seus advocats, la gent que l’ha obert les portes de casa, tota aquesta gent.

Joan: Suïssa no és la Unió Europea, té una sèrie de permisos de residència amb complicacions i hi ha gent que li ha ajudat molt. I l’Olivier Peter, el seu advocat suís, n’ha estat un.

Olga: Tenim la garantia que si es queda sola ell l’acollirà.

Ella té el suport dels ciutadans suïssos?

Joan: L’Anna no ha generat gran debat. Ella va fer moltes entrevistes quan va arribar i va generar expectació. Però la posició del Govern suís va ser tan clara des del primer moment que hi ha hagut una repercussió mediàtica i hi ha una certa incredulitat. Que un Estat com Espanya pugui gestionar d’aquesta manera conflictes polítics... Presó i exili per organitzar un referèndum... És absurd. Com ho és el comportament de la diplomàcia espanyola. O el del Ministeri d’Interior, que va oferir a Suïssa entrar al Consell de Seguretat de l’ONU i Suïssa en forma part des de fa 10 anys. Hi ha una certa incredulitat, també indiferència, però molta solidaritat.

Maribel: Ella diu que està tranquil·la, més ara a Suïssa que l’últim temps a Barcelona.

David: Nosaltres només hi hem estat una vegada. No teníem pressa. Era logística familiar. Volem anar menys cops durant períodes més llargs, estar-hi vuit o deu dies. I hem fet una vida familiar que mai no havíem fet. Quan cuinàvem li deia: «a casa teva no sabia on eren els estris de cuina i ara sí que ho sé». Abans ens trobàvem de tant en tant. I ara, per primer cop, he conegut els racons de casa seva a Ginebra estant.

Maribel: I vull que destaqueu sobretot el paper de Berta, la neboda. Seria important. Quan anem allà, les vegades que s’han trobat, s’han quedat soles, a part de tot el grup. A mi sempre em deixen a la vorera. S’estimen totes dues. Ella ja anava pel seu compte a casa de la tieta.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.