Afers mediàtics

Polítics i periodistes: una relació passional a prova de ‘canutazos’

La I Jornada de Periodisme Parlamentari, organitzada per la Unió de Periodistes Valencians en col·laboració amb les Corts, permet explorar la relació entre els professionals de la informació i els polítics. Dues taules redones copsen, per separat, l’opinió que els uns tenen dels altres.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quan un redactor i un polític passen a ser amics, el periodisme se’n va educadament per la porta. Aquesta és una de les conclusions compartides pels professionals de la informació i pels síndics participants a les I Jornades de Periodisme Parlamentari organitzades per la Unió de Periodistes, que presideix Noa de la Torre, en col·laboració amb les Corts valencianes. Un periodista i un polític poden tenir una relació amable, fins i tot d’afecte personal mutu, però tots dos han de saber protegir a cada moment el seu àmbit d’actuació. El primer, per tal de no caure en la propaganda ni en l’autocensura, i el segon, a fi de no confondre quina és la funció real del seu interlocutor: obtenir informació i fer-ne ús al seu mitjà de comunicació. Una relació intensa, doncs, en què cal salvaguardar l’interès propi.

Al capdavall es tracta d’un “joc de vanitats”, en paraules del portaveu socialista, Manolo Mata, “cosa que significa un drama tant per a la política com per al periodisme”. “És impossible que un periodista i un polític arriben a ser amics”, corrobora ell, “sempre tindran una relació complicada”. Mata, de fet, entén el periodisme com un “dret dels governats” i, des d’aquest punt de vista, pensa que els informadors han de ser-ne els “garants”. Troba que, als mitjans, “les grans pressions no els arriben dels partits polítics, sinó de les grans empreses”.

“Personalment, no tinc mala relació amb cap periodista”, sosté Fran Ferri, de Compromís. “Cada vegada n’hi ha més, però, en general, aborden les qüestions de manera massa superficial”, lamenta. En termes anglosaxons, Ferri afirma que “està molt bé parlar de politics”, de les estratègies de cada formació, “però caldria parlar més de la policy”, és a dir, de la política que es desenvolupa al si de les Corts. Un repte no gaire fàcil, tal com ha pogut constatar Antonio Estañ, síndic de Podem, en la seua primera legislatura a l’hemicicle: “Ja pots esforçar-te a incidir en el tema que siga, que finalment acabaràs parlant d’allò que els periodistes desitgen que parles”, admet amb un punt de resignació. Estañ, per cert, opina que les grans pressions no sols arriben de les empreses potents, sinó que també és exercida des dels governs a través d’un mecanisme molt efectiu anomenat “publicitat institucional”.

“Des de l’oposició, la relació amb els periodistes resulta més fàcil que no des del Govern”, ha pogut comprovar també Isabel Bonig, l’actual presidenta del Partit Popular de la Comunitat Valenciana (PPCV) i síndica parlamentària d’aquesta formació. “De qualsevol manera, un periodista ha de ser capaç de destriar les fonts vàlides de les tòxiques basant-se en l’ètica i la responsabilitat”, opina. “Donar la cara cada dia és complicadíssim, tot sovint te la trenquen, però sempre has de poder dormir amb la consciència tranquil·la”, subratlla Bonig, convençuda que la premsa és molt més dura amb el seu partit que no amb la resta.

“El 25 d’abril de l’any passat, quan vaig ser nomenada síndica i vaig haver de fer el primer canutazo, em tremolaven les cames i no m’eixien les paraules”, reconeix Mari Carmen Sánchez, de Ciutadans. Canutazo és aquella compareixença semiimprovisada que té lloc als passadissos de l’hemicicle i en què el polític de torn, en pocs segons, queda envoltat per una allau de micròfons i càmeres. “Jo percebia la premsa com l’enemic a abatre”, explica Sánchez, “però amb el pas del temps l’he percebuda com uns companys més”. I és que la convivència entre el periodista parlamentari i el polític és pràcticament diària, cohabiten moltes hores en el mateix espai físic. “Estem condemnats a entendre’ns”, sospira ella.

D'esquerra a dreta, Salvador Enguix, Ana Talens, Alicia Martí, Rosana Crespo i Marta Gozalbo. / Corts Valencianes

L’altra meitat de la parella

Salva Enguix i Ana Talens trepitgen de fa anys les Corts. Ell, com a delegat de La Vanguardia, i ella, com a redactora de Radio Valencia, de la cadena SER. Són els veterans d’una taula compartida amb Rosana Crespo, del diari Abc, i Marta Gozalbo, del digital Valencia Plaza, que s’han estrenat a la Cambra en aquesta legislatura. Com a moderadora actua Alícia Martí, de La Razón.

“Tot passa ací, tots els protagonistes passen per ací”, exposa Talens per tal de remarcar la importància del treball parlamentari. “La nostra feina consisteix a passejar molt i preguntar molt”, desdramatitza Crespo, “qualsevol canvi que es produisca en el procés de tramitació d’una llei important pot resultar noticiós”. Amb aquest material s’elabora una crònica que consta d’un espai reduït. Més extens, en qualsevol cas, que el minut pelat que té Talens per explicar quatre o cinc temes comprimits, amb la dificultat afegida d’adaptar el vocabulari de l’hemicicle. No hi ha proposicions no de llei ni projectes de llei, sinó, ras i curt, “iniciatives”.

“A les Corts no sols parles amb els diputats, sinó també amb els lletrats a fi d’esclarir dubtes, amb els gabinets de comunicació dels diversos grups parlamentaris, etcètera”, enumera Gozalbo, que hi passa vuit hores diàries a la recerca de temes… I de titulars. A un ritme diferent, Enguix posa èmfasi a cuidar les fonts. Perquè les fonts polítiques, tal com diu, “són diferents a totes les altres”. “Cal tenir més preparació i estar ben documentat sobre matèries molt diverses, però, sobretot, tenir en compte que el polític treballa en favor del seu partit o de la institució que representa”, destaca. “El periodisme polític ha de tendir a la interpretació, a explicar les claus de cada cosa”, defensa Enguix. “Si no, no ens diferenciarem, els uns dels altres”.

Un cúmul de passions que Bonig i Estañ, des de cada extrem de l’hemicicle, sintetitzen en una frase descoratjadora: “Vivim en una bombolla; en moltes ocasions, allò de què parlem ací els polítics i els periodistes no resulta interessant per a la majoria de la població”. Una frase dura però segurament real. Perquè aquesta parella de fet que són polítics i periodistes massa vegades no aconsegueixen veure més enllà de la seua relació d’amor-odi.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.