Música

L'occità marca el ritme

La malmesa llengua occitana ha trobat en la música un espai viu i dinàmic, capaç de superar les barreres estrictament tradicionals. Hi ha folk i música tradicional però també rock, punk i experiments electroacústics. Els Lou Seriol, des d’un racó, dels Alps acaben de presentar nou disc, titulat precisament 'Occitan'

 
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La cantautora aranesa Alidé Sans explicava fa uns mesos a EL TEMPS que hi havia un circuit de música occitana molt consolidat i potent, amb un panorama molt divers de gèneres i intèrprets que, malauradament, feien poques escales a l’Aran i menys encara a Catalunya, el País Valencià o les Illes. L’àmbit lingüístic català viu totalment d’esquena a un panorama musical molt ric i sovint centrat —com es veu per les seves reivindicacions i les seves cançons— en la cultura i les reivindicacions del sud dels Pirineus —i sobretot del Principat.

 

Els Alps occitans

Paradoxalment, un dels territoris més fèrtils per a la producció musical italiana és un dels racons més petits de l’extensa Occitània —que s’estén des de les costes atlàntiques de la Gascunya fins a la Provença i, encara, una part dels Alps sota administració italiana. És d’aquesta àrea, coneguda com les Valls Occitanes (Valadas Occitanas en occità) que han sortit alguns dels grups que més animen el panorama musical en aquesta llengua.

Lou Dalfin

El més conegut, i ja un clàssic entre els grups occitans, és Lou Dalfin, una formació de 1982 amb la voluntat expressa de renovar la música tradicional i que encara roda d’escenari en escenari. Amb un estil molt festiu i molta professionalitat en els intèrprets, Lou Dalfin porta 36 anys a la carretera i 1.300 concerts. El més recent va ser el passat 13 d’octubre al festival “Le vie dei Canti” de Gènova, el Festival de la Música i Cultura de la Tradició Oral de la capital, i el seu últim disc, Musica Endemica (2016), incloïa un èxit sobre el qual van enregistrar el seu primer vídeo: ‘Los taxis de Barcelona.

L’origen de Lou Dalfin es troba precisament a les Valls Occitanes —el que els italians anomenen Valls Piemonteses—, a la província de Cuneo, i concretament a la de Vall de Varacha (Varaita en italià), on el poble més gran no arriba als 3.000 habitants. Allà, el 1976, Sergio Berardo, un esperit rocker, es troba un instrument tradicional de la zona i comença una aventura que acabarà sis anys més tard amb la creació de Lou Dalfin. El grup, després d’arrencades i parèntesis, va trobar el seu estil entre el folk, el rock i l’ska, amb el que Berardo anomena ballo-canzone (ball-cançó), “cançons de ballar, balls d’escoltar”, una combinació que ha rebut el reconeixement del públic i la crítica. El 2004 Lou Dalfin va guanyar la Targa Tenco, el premi més prestigiós de la música italiana, en l’apartat de llengües minoritàries, amb el disc L’òste del diau.

Des de les Valls Occitanes arriba una de les combinacions més fresques i roqueres de la nova música occitana. Lou Seriol, amb un punt punk i molta energia, és dels grups que omplen estadis i comparteixen escenaris amb grups amb molta tirada, com els Massilia Sound System, un grup de ska que canta en occità i en francès, amb tres cantants i un so més techno que els Lou Seriol.

Nascut a la Val d’Estura, una altra de les valls de la província italiana de Cuneo, Lou Seriol acumula 26 anys d’experiència i cinc discos. L’últim va eixir del forn el passat 19 d’octubre i es diu, precisament, Occitan. Tenen un directe potent, bona connexió amb el públic i lletres que sovint fan crítica social o reivindicació nacional. El cantant, Stefano Degioanni, un armari enèrgic i dinàmic, sovint puja a l’escenari amb símbols independentistes catalans.

 

Provença

Un altre dels focus més dinàmics en la bullent escena occitana es troba Marsella. Rep l’herència d’un grup polifònic de molt èxit, Lo cor de la Plana, el virtuosisme dels quals els va portar a l’Olympia de París, el Carnegie Hall i la Royal Opera House de Londres. Alguns dels seus membres, com Denis Sampieri o Rodin Kaufmann, formen ara part del Fem Collectiu, una agrupació nascuda el 2014 que treballa per la “promoció i el desenvolupament de les expressions culturals” del territori, amb la voluntat d’“acompanyar els projectes d’experimentació, de creació artística i intel·lectual”. A banda d’artistes, associacions i persones a títol individual, Fem Collectiu treballa amb dos segells discogràfics Pantaís Recòrds i Drone Sweet Drone i l’associació marsellesa Misé babilha. N’hi ha projectes en occità i francès i també experimentació electroacústica. Entre aquests hi ha el nou grup de Sampieri i Kaufmann, amb dos músics més: Uéi!, que enguany ha editat Soleu d’argent (Pantaís Records, 2018) i que combina la polifonia a capella amb una música electrònica hereva del rock progressiu.

Denis Sampieri, que també havia estat guitarrista en el grup Raspigou, va descobrir la cultura occitana tard, el 2001, i llavors s’hi va endinsar de ple: en va aprendre la llengua i va ingressar a Lo cor de la Plana.

Aquest no és un cas únic entre els músics occitans. Alguns, amb molta experiència a l’esquena, s’hi han incorporat tard però amb caràcter. És el cas de Rodolfo Brun, de Torí (Itàlia), però amb arrels a les Valls Occitanes. Fill d’una pianista i un musicòleg s’ha dedicat tota la vida a la música. El 2001 va conèixer diverses tribus nadiues de l’Amèrica Llatina i, en tornar a Itàlia per motius de salut, va decidir aprendre l’occità. Tres anys després, el 2011, editava un disc en aquesta llengua, a l’estil dels cantautors acústics: Perlas de Veire.  

Goulamas'k

De Puègserguièr, al Llenguadoc (a prop de Narbona i Besiers), arriba una altra proposta festiva, trencadora i radical, que té l’ska com a llengua principal i l’occità i el francès com a vehicles d’expressió. Goulamas’k és ara un grup experimentat ­—el 2019 farà vint anys— que és una versió tavernària i dura d’Obrint Pas. Els de Goulamas’k saben integrar com pocs els instruments tradicionals en l’ska. L’últim disc d’aquests animals d’escenari és Resisténcia i una de les seves cançons més conegudes "Skatalunya".

Al marge de la nova fornada de grups entre l’ska i el reggae, tant a la Provença com a les altres regions occitanes, queden alguns cantautors, entre els quals destaca per la veu, les lletres i l’originalitat de les composicions l’Arnaud Cance. Natural de Rodés (Avairon), aquest músic s’acosta a formes musicals tradicionals per capgirar-les i fer-les contemporànies, com un avantguardista amb els peus ficats en terra medieval.

Gascunya

Un tercer focus musical de l’Occitània es troba a Gascunya, amb epicentre a Pau. Els protagonistes principals d’aquest fenomen són els membres del grup Artús (abans conegut com Familha Artús) i conciliadors del rock progressiu amb diversos instruments tradicionals i l’electroacústica. Aquesta barreja dona a la seva música un aire medieval —sovint fosc i inquietant— i tanmateix enèrgic i contemporani. Ells en diuen “música radical gascona” i d’altres el bategen com a nou rock ètnic.

Artús

En qualsevol cas el grup format pels tres germans Boudin (Roman, Matèu i Tomàs) i el bateria Pairbon porta acumulats 17 anys de formació, ha publicat quatre discs —Òmi (2003), Òrb (2007), Drac (2010) i Artús (2013)— i ha esdevingut el centre d’un seguit de projectes satèl·lits que produeix el segell Hart Brut, una companyia creada el 2012 per promoure i difondre els projectes artístics, culturals i pedagògics dels membres d’Artús. Molts dels seus autors, per tant, tenen un so més o menys tan experimental com la família Artús i gairebé sempre “electroacústic”.

Al caliu de Hart Brut han nascut, per exemple, tres projectes d’un dels germans, en Romain Boudain. Un és 1 Primate, la nova proposta d’aquest membre d’Artús, que aquí experimenta amb un instrument de la seva invenció, el Torrom Borrom, una mena de roda electroacústica de pales i una guitarra elèctrica. En solitari, Romain és autor d’un àlbum inquietant i oníric Bestiari. I el mateix Romain Boudain forma part d’un altre projecte, més proper a la world music i un pèl menys fosc, anomenat Feiz Noz Moc’h. El primer disc portava el nom del grup i aquest 2018 acaba de presentar un nou àlbum titulat Atau Atav. Aquesta formació explora també la combinació de la tradició occitana amb música escocesa i celta.

 

Cocanha

El segell dels Artús produeix també l’últim disc d’un grup molt més vitalista i serè, Cocanha: un grup de tres dones amb complicades composicions polifòniques i una instrumentació tradicional molt sòbria i innovadora basada exclusivament en la percussió. Les veus ocupen sempre el primer pla de la música de Cocanha mentre les percussions les acompanyen discretament. Les Cocanha, que tenen la seva residència oficial a Tolosa de Llenguadoc, són el grup occità que últimament més ha visitat Catalunya. A banda dels aranesos Alidé i Pauline Courtial: van actuar el 6 d’octubre a la Fira Mediterrània de Manresa i actuaran al Festival Periferia d’Osca (Aragó) el proper 27 d’octubre.

Amb Hart Brut, precisament, Cocanha va enregistrar l’any passa I és?, una deliciosa mostra de l’occità més dolç i proper. Imprescindible per als amants dels cors i les polifonies.

Vath d’Aran

L’aranesa Alidé Sans i el tolosà Paulin Courtial formen un duo que té l’avantatge de tenir un peu a Catalunya i un a Occitània. Després de la presentació del seu últim disc, a finals de març, al Festival Pyrenades de Salardú (l’únic a l’Aran), el duo ha fet 14 concerts a Catalunya, dos al País Valencià, dos a les Illes i 17 a Occitània, una equilibrada combinació d’actuacions al nord i sud dels Pirineus. A finals de juny, el duo també va anar a presentar el seu estil íntim i vitalista a l’Smithsonian Folklife Festival (Washington D.C.), on Catalunya era el país convidat.

Alidé Sans

La proposta de Sans triomfa amb unes lletres treballades, arrelades a la natura i la senzillesa, i les excel·lències de la guitarra de Courtial, acústica i propera. L’últim àlbum d’Alidé demostra que l’aranesa va més enllà del terreny dels cantautors, connecta amb la world music i gaudeix d’una llibertat creativa envejable.

L’altra part del duo, Paulin Courtial també forma part d’una de les novetats elèctriques més contundents de l’últim exercici. Courtial X Kogane és una aposta pel power rock, amb una formació superbàsica de guitarra, bateria i dues veus ­—prou i de sobres per una oferta amb poques concessions. Però que demana a crits que l’escoltin.

Com tota la música occitana del moment.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.