Els fets van tenir lloc a finals d’aquest agost. Tres activistes feministes emmascarades van pujar a l’escenari enmig d’un concert de festa major a la Seu d’Urgell i van cremar una fotografia del copríncep d’Andorra, el bisbe Josep-Enric Vives, bisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra. Uns dies després, l’acció fou reivindicada per jovent d’Arran com una manera de protesta a favor de la despenalització de l’avortament. Quan se’n va saber l’autoria, les principals forces conservadores d’Andorra havien criticat públicament l’acció d’aquesta organització, alhora que mostraven el seu suport incondicional a la figura del copríncep.
La protesta d’Arran a la festa major ha estat la protesta més visible —i també la més mediàtica— de les realitzades darrerament a favor de la despenalització de l’avortament a Andorra. El coprincipat ha viscut una escalada de mobilitzacions en aquest sentit, de dones que reclamen poder avortar a Andorra de forma segura i lliure, sense haver de viatjar, com passa ara, a hospitals de Barcelona o de Tolosa. El debat, en aquest sentit, sempre ha estat present i apareix cíclicament a l’escena pública. Aquesta volta, però, ho fa esperonat per l’onada feminista que Europa i el món experimenten d’un temps ençà. La proximitat de les eleccions, el pròxim mes de març, quan els conservadors dels Demòcrates per Andorra es jugaran la continuïtat, també contribueix al rebombori.
“És hora d’acabar amb aquest estat de coses. Que les dones no puguem avortar lliurement a Andorra ens situa, com a dones, en una posició de desprotecció”, diu Vanessa Mendoza Cortés, presidenta de l’associació Stop Violències, que darrerament ha encapçalat el moviment proavortista. Aquesta entitat organitza, de fa tres anys, activitats al voltant del Dia Internacional per la Despenalització de l’Avortament (28 de setembre). Aquest any decidiren, a més, enllestir una marxa pels carrers d’Andorra la Vella per visibilitzar la seua protesta. La consigna “lleveu els rosaris dels nostres ovaris” va escandalitzar a més d’un i més d’una. “El que a Catalunya seria vist com un feminisme light, ací és interpretat com kale borroka”, explica Mendoza Cortés, qui va residir a Barcelona fins l’any 2015 i és psicòloga social i especialista en violències de gènere.
En l’actualitat la interrupció voluntària de l’embaràs està prohibida a Andorra en tots els supòsits. Ni tan sols en el cas de violació, de malformació del fetus o risc per a la salut de la mare, no hi és permès. Això situa el coprincipat en el mateix calaix que Hondures, Haití o Senegal. A Europa, només Malta, té una legislació tan restrictiva com l’andorrana. La molt catòlica Irlanda va aprovar el maig passat en referèndum modificar la seua constitució per permetre l’avortament lliure. “Això que passa ací és un anacronisme històric, tant si ho mires des de fora com des de dins”, es lamenta Elisa Muxella, presidenta de l’Institut de Drets Humans d’Andorra.
Un ADN catòlic
Les raons que expliquen la particular situació que pateixen les dones andorranes cal buscar-la en la gènesi mateixa d’aquest Estat de 80.000 habitants. Andorra és una democràcia parlamentària que té com a caps d’Estat dos coprínceps: l’un és el president electe de França —en l’actualitat Emmanuel Macron— ; l’altre, el bisbe de la Seu d’Urgell —responsabilitat que ara ocupa Josep-Enric Vives—. Aquesta estructura té els seus orígens en els pariatges. Aquests pariatges estableixen, fa 700 anys, l’existència de dos propietaris, dos senyors que tenen la sobirania sobre el territori de forma igualitària i indivisa, que exerceixen a través de sengles veguers, els seus representants sobre el terreny. No és fins la segona meitat del segle XX que aquesta estructura comença a modificar-se i modernitzar-se, bé que sempre mantenint el sistema de coprincipat compartit. Tota l’estructura institucional andorrana, doncs, té els seus orígens en l’època feudal, circumstància que determina fortament la seua personalitat i el seu tarannà conservador fins als nostres dies.
L’any 1993 s’aprova una Constitució, un text que modernitza l’estructura administrativa, si bé manté l’estructura del coprincipat. La carta magna “reconeix el dret a la vida i la protegeix plenament en les seues diverses fases”, un redactat que, en última instància, s’alinea amb els postulats anomenats “pro-vida” que defensa l’Església catòlica. “En la redacció de la Constitució hi ha una total col·lusió d’interessos entre l’Església i l’Estat que en última instància perjudica les dones. Andorra és catòlica, apostòlica i romana”, es lamenta Vanessa Mendoza Cortés, de Stop Violències. És més, el codi penal considera que interrompre un embaràs és un “delicte contra la vida prenatal” i imposa penes d’arrest per a les dones que el duguen a terme. Els facultatius que el practiquen poden ser castigats amb penes de presó de tres mesos a tres anys i inhabilitació per un període de temps de fins a cinc anys.
De resultes d’aquesta prohibició, moltes dones es veuen obligades a desplaçar-se i fer-se intervenir a Barcelona o a Tolosa. L’any passat 107 dones andorranes van viatjar a Catalunya per posar fi a l’embaràs. “La proximitat d’altres centres hospitalaris no pot ser l’excusa per mantenir l’actual statu quo —es lamenta Vanessa Mendoza Cortés, de Stop Violències—. Haver d’avortar d’aquesta manera és estigmatitzant. No és com anar a operar-se del cor. L’operació de cor no està criminalitzada, ni se l’ha de pagar l’usuari, ni ha de trucar al centre sanitari i buscar a les palpentes perquè l’atenguin. Qui s’opera del cor, va amb companyia professional, no se salta la llei, no ha de patir vergonya i, a més, no li cal tenir calés”. En definitiva, l’actual interdicció converteix en clandestí un dret fonamental de les dones. “La prohibició contravé la Declaració Universal dels Drets Humans i atempta contra els drets reproductius i de salut sexual de les dones”, assegura Elisa Muxella. De fet, el Comitè per a l’eliminació de la discriminació contra la dona, organisme dependent de l’ONU, l’any 2014, va censurar Andorra i va reclamar-li el reconeixement legal de l’avortament almenys en cas de malformació, violació o perill per a la dona. “Projectem una imatge de país modern i cosmopolita, però en alguns aspectes sembla que estiguem a l’època feudal”, es lamenta Mendoza Cortés. “Cal que l’Estat i l’Església se separin, perquè no és acceptable que la religió interfereixi en els drets bàsics”, adverteix Antònia Escoda, d’Acció Feminista, un col·lectiu de creació recent.
Entre l’ONU i la mitra
Aquest anacronisme, tanmateix, no fa cara de resoldre’s en el curt termini. El bisbe Joan-Enric Vives ha deixat clar en més d’una ocasió que en cas que el Parlament posara fi a aquest precepte constitucional, plegaria com a copríncep. El debat, doncs, s’ha situat en termes de dilema: avortament o coprincipat. I tant els Demòcrates per Andorra (partit en el Govern) com els Liberals han fet seu un discurs que mena els andorrans cap a una tessitura delicada. Per a Antònia Escoda “es vol vendre la imatge que, si es legalitza l’avortament, hi haurà un daltabaix terrible, el caos més absolut i que es posarà en perill l’estabilitat del país perquè el copríncep acabaria abdicant”. Per a aquesta representant d’Acció Feminista, “el que en realitat es troba a faltar és voluntat política” per agafar el bou per les banyes.
Recorda que, amb anterioritat, ja es va aprovar la llei de matrimoni civil, que permet casar-se a persones homosexuals, i la llei del divorci, dos textos que contravenen la doctrina catòlica. Aleshores aquestes dues lleis es van aprovar només amb la ratificació del copríncep francès, ja que així està permès en la legislació andorrana. “Per què ara no fan el mateix?”, es pregunta la representant d’Acció Feminista, qui lamenta que els partits utilitzen la posició del bisbe com a coartada per no moure fitxa.
Com Escoda, Rosa Gili, síndica del Partit Socialdemòcrata, creu que s’està situant els andorrans davant d’un fals dilema. En aquesta matèria, segons ella, els Demòcrates d’Andorra, s’apliquen “l’autocensura”. Recorda, per exemple, el cas del rei Balduí de Bèlgica, qui es va declarar “incapaç” durant 36 hores per no haver de sancionar la llei que legalitzava la interrupció de l’embaràs en aquest país. “Es pot despenalitzar l’avortament sense que això implique un canvi en el model d’Estat —assegura, rotunda—. El dilema no és avortament o coprincipat. No. El que cal és buscar la fórmula per compatibilitzar una cosa i l’altra perquè fins ara, en un país petit com el nostre, ens ha anat bé amb aquest model d’Estat”.
El Govern andorrà, però, no està disposat a obrir aquest meló i continua instal·lat en la lògica del blanc o negre. Ho va deixar ben clar el seu cap, el conservador Antoni Martí en el Debat d’Orientació Política al Parlament el passat 17 de setembre. “No és possible despenalitzar l’avortament i mantenir el coprincipat parlamentari”, va assegurar en seu parlamentària. Segons Martí, el coprincipat és fruit “d’un acte de sobirania popular en què les andorranes i els andorrans van decidir que aquesta seria la forma de govern del país”, i per tant “és fals” pretendre que “Andorra és menys democràtica perquè manté una determinada redacció de la Constitució”.
“No pot ser que els drets bàsics i fonamentals de les dones a disposar del seu cos estiguin condicionats per posicions neoconservadores, d’extrema dreta, de creences religioses, de falta de cintura política o bé d’interessos electorals”, replica la socialdemòcrata Rosa Gili, per a qui l’actual situació resulta un anacronisme. “Andorra està instal·lat en una mena de fonamentalisme religiós”, afegeix Vanessa Mendoza Cortés. “A Andorra l’avortament no és una qüestió tabú, no és un país bàrbar, ni masclista, ni de torturadors”, replicava la setmana passada en el Consell General (parlament) el ministre d’Afers Socials, Justícia i Interior, Xavier Espot, durant una interpel·lació dels socialdemòcrates.
En clau de gènere
Des dels col·lectius feministes d’aquest país de 80.000 habitants troben a faltar una política més decidida a favor de les dones i lamenten que, encara avui, tot allò vinculat amb la salut sexual i els drets reproductius resulte incòmode per als responsables públics. Per entendre l’actual estat de coses no s’ha de perdre de vista que no fou fins la dècada dels 70 que les dones van poder votar en igualtat de condicions que els homes. La llei per a l’erradicació de la violència de gènere i la violència domèstica no fou aprovada fins 2015. De serveis de planificació familiar, el servei públic sanitari no en té. “En comparació de Catalunya, el sistema d’atenció a les dones està en les beceroles. No hi ha, per exemple, polítiques integrals d’educació sexual i encara hi ha limitacions en l’atenció a la violència masclista”, assegura Vanessa Mendoza Cortés. A Stop Violències atenen dones que no troben suport en la xarxa pública. Per al 12 i 13 d’octubre organitzaren les segones jornades pels drets sexuals i reproductius de la dona, on es parlarà de diversitat sexual, violència obstètrica i menstruació, entre altres temes. “A Andorra està tot per fer en aquesta matèria. L’heteropatriarcat ho impregna tot”, diu la responsable de Stop Violències.