“Tots respirem el mateix aire”, diu la divisa. Tanmateix, fins a quin punt és així? Diversos estudis assenyalen que la classe social té una relació molt estreta amb la qualitat ambiental en què viuen les persones. A més pobresa, més possibilitat d’estar exposat a riscos mediambientals. És un fenomen que es dona als Estats Units, al Regne Unit, a Portugal o a casa nostra.
Bona mostra d’això la donen els veïns de Sant Adrià de Besòs, una ciutat limítrofa amb Barcelona que se situa en el número 306 de 459 al rànquing de municipis catalans de més de mil habitants segons la renda mitjana disponible (RMD): 19.903 euros anuals contra 23.324 de mitjana al Principat. Organitzats al voltant de la plataforma Aire Net, els veïns denuncien que a l’entorn de la zona del Fòrum i a tocar del barri de la Mina, un dels barris més empobrits de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, s’hi acumulen un gran nombre d’infraestructures contaminants. Les centrals tèrmiques d’Endesa i Gas Natural, la depuradora Edar del Besòs, la planta MetroFang de tractament de fangs i, sobretot, la incineradora Tersa.
Un estudi fet el 2017 per la Universitat Rovira i Virgili de Tarragonaadvertia que la planta incineradora propietat de l’Ajuntament de Barcelona i l’Àrea Metropolitana provocava que el nivell de dioxines —un contaminant cancerigen— a les proximitats de la instal·lació fos “fins a cinc cops més alt que en altres entorns similars”. Així, l’informe detallava que “el risc actual de càncer per la presència ambiental d’aquests nivells de dioxines a la zona és 2,3 vegades superior a allò que es considera admissible”. A conclusions similars arriba un informe fet per la Universitat Carlos IIIde Madrid, on es documenta que les persones que viuen prop d’incineradores tenen un risc més gran de patir càncers.
A banda d’això, els veïns associats a Aire Net denuncien també els alts nivells d’òxid de nitrogen (NOx), un dels mateixos contaminants que produeixen els cotxes, que suposa la concentració d’aquestes plantes. Protesten també perquè la situació provoca nivells insostenibles de males olors, sobretot a altes hores del vespre, i que penetra a les cases properes. Per sobre de tot, però, destaca la denúncia presentada a la fiscalia per aquests grups de veïns on argumenten que Tersa hauria estat incorrent en males pràctiques i “atemptant contra el medi ambient” pel fet de no utilitzar, sempre segons l’organització, els paràmetres d’incineració establerts per la llei.
El de Sant Adrià, doncs, és un cas paradigmàtic per representar la proporció inversa entre nivell de vida dels habitants i riscos ambientals als quals estan exposats. En certa manera, i fent uns càlculs aproximats, es podria extrapolar a altres municipis dels Països Catalans amb plantes incineradores de les mateixes característiques. És, per exemple, el cas de la incineradora de Mataró, al Maresme, on la renda mitjana disponible és de 20.362 euros anuals; la incineradora de residus especials de Constantí, al Tarragonès, amb una RMD de 18.651 euros o el de la incineradora de Calce, al Rosselló, amb una RMD de 19.918 euros anuals respecte a la mitjana francesa, que és de 20.150 euros.
La relació sembla més discutible, a primer cop d’ull, en els casos de la de Girona (RMD de 24.743) i Tarragona (RMD de 23.820). Tanmateix, la incineradora gironina està a 5,6 km del centre de la ciutat mentre que només la separen 2,3 km de Sarrià de Ter, que té una RMD per sota de la mitjana, 20.370 euros. Una cosa similar passa amb la de Tarragona, a 7 km del centre històric i només 2,1 km del centre de Constantí (RMD de 18.651 euros).
No hi ha plantes incineradores d’aquesta mena al País Valencià, però sí que n’hi ha una a les illes Balears, la que té TIRME a la zona de Son Reus, a Palma de Mallorca. Palma, amb una RMD de 22.851 euros, se situa per sobre dels 21.256 de mitjana del territori insular. Aquestes dades, però, com les de totes les altres ciutats esmentades fins ara, ofereixen unes aproximacions que serveixen per establir intuïcions a escala general. No obstant això, no poden ser considerades prou rellevants per determinar amb certesa les desigualtats abans exposades. No obstant això, la literatura existent sobre països com el Regne Unit, els Estats Units o Portugal, així com l’escrita sobre el Principat, permeten assenyalar que un aprofundiment en les dades esmentades indicaria l’existència d’injustícies ambientals als Països Catalans.
El cas català
Un dels estudis amb més profunditat fets sobre el tema de la justícia ambiental a Catalunya és el que realitzava l’ambientòleg Miquel Ortega Cerdà en la seva tesi doctoral presentada el 2011. Hi recull, entre altres variables, l’impacte de les instal·lacions contaminants i les de residus ambientals en relació amb les condicions socioeconòmiques dels indrets on estan ubicades. La conclusió general a la qual arriba permet, a partir de les dades que recull, afirmar que a Catalunya “clarament es donen alguns indicis d’injustícia ambiental”.
La tesi conclou que si s’observen les indústries estudiades de manera agregada, o de manera específica les del sector químic, es pot constatar que les proporcions de població amb una renda mitjana situada als segments de renda més baixos són més elevats en les zones d’influència d’aquestes instal·lacions. Aquesta tendència, diu, és especialment rellevant en el radi de dos quilòmetres al voltant dels equipaments. A més, posa de manifest que estudis fets al Regne Unit o als Estats Units conclouen que aquesta tendència s’accentua en les zones amb més d’una instal·lació d’aquesta mena al seu radi d’influència.
Un altre estudi, aquest fet pel llicenciat en Ciències Ambientals per la UABLluís Salvador Roca, determina que “en l’àrea d’impacte de les instal·lacions de gestió de residus, el percentatge de població que no té estudis superiors és de 17 a 24 punts percentuals més gran que el de la resta de Catalunya”.
El treball de Salvador Roca arriba a la conclusió que hi ha una correlació inversa entre existència de plantes o dipòsits de gestió de residus urbans, industrials o ramaders, i els nivells de renda i d’estudis superiors de les poblacions que en reben els impactes. A més, determina que les poblacions que reben l’impacte de les plantes de gestió de residus urbans i ramaders també presenten un nombre més alt de persones de més de 65 anys, fet que no es dona en el cas de les plantes de gestió de residus industrials. La tesi doctoral d’Ortega Cerdà, que amplia l’estudi a totes les indústries agregades al Registre Europeu d’Emissions de substàncies contaminants, determina que “no s’han trobat indicis de possibles injustícies ambientals”. Malgrat això, matisa que només en l’apartat d’indústries agroindustrials i ramaderes “es poden observar tendències creixents (...) però no ha estat possible estudiar en detall aquest fet”.
Ortega descarta també que a Catalunya les situacions d’injustícia ambiental s’accentuïn per a aquelles persones d’origen no comunitari, a diferència del que demostren estudis similars fets als Estats Units, on hispans i afrodescendents figuren entre els principals damnificats. Tanmateix, pel que fa a les zones amb instal·lacions de residus ramaders alerta “una molt lleugera tendència que suggereix que la població sota l’àmbit d’influència d’aquestes instal·lacions és proporcionalment més gran en municipis amb proporcions de població no comunitària alta”. Detalla, però, que no s’ha pogut estudiar si aquestes persones s’han instal·lat a la zona després de la construcció de la infraestructura o ja hi eren abans.
Finalment, la tesi referencia també el factor gènere sobre el qual lamenta que no s’han pogut trobar prou dades per aprofundir-hi. Tanmateix, detalla que les dones tenen taxes de dependència del transport públic superiors a la mitjana. Per tant, explica, el col·lectiu “es veu especialment perjudicat (conjuntament amb ancians i nens) per un model de mobilitat que prioritzi el transport individual motoritzat”. Així doncs, diu l’estudi, les persones socialitzades com a dones es veuen perjudicades per un agent contaminador del qual no fan ús en la mateixa mesura que les persones socialitzades com a homes.
Motius
A banda d’això, hi ha estudis internacionals que han intentat aprofundir en les causes que fan que s’arribi a aquestes situacions. És el cas del realitzat per la investigadora de l’Institut Universitari de Lisboa, Maria Luisa Lima. Ella determina que la localització de més alts percentatges de persones pobres a les zones d’influència es pot donar després de la fixació de les indústries, però també la tria de la localització d’aquestes és sensible a les desigualtats socials preexistents.
Així, argumenta que “les persones pobres estan menys informades sobre els riscos que corren”. En part, diu, perquè tenen un índex més baix d’estudis superiors, però també perquè, habitualment, aquestes comunitats “tenen una menor capacitat de mobilització social” i per tant presenten menys resistència. Aquest fet es veu accentuat, segons Lima, per “l’esperança de més llocs de treball en zones que sovint tenen problemes d’atur”.
Lima adverteix també de la importància de les dinàmiques del mercat. “Les indústries contaminants, per una qüestió d’eficiència econòmica, poden triar ubicar-se en zones degradades socialment, en tant que els terrenys són més econòmics”. Altrament, un cop implantades, “el valor dels terrenys circumdants baixa i atreu persones amb menys recursos econòmics”, tot i que avisa que aquesta darrera afirmació té menys pes a l’hora d’explicar el fenomen que la primera.
Finalment, exposa que les enquestes determinen que la percepció general és que els riscos ambientals afecten a tothom per igual i que això afavoreix la persistència de les desigualtats ambientals. Les dades, però, demostren que rics i pobres no respiren el mateix aire o, com a mínim, no amb la mateixa qualitat.