Ciutats Sense Por

Ciutats o nació? Els reptes globals de l’esquerra transformadora des dels municipis

La iniciativa Ciutats Sense Por suposa una aportació significativa als debats de l’esquerra global. Una proposta d’origen barceloní i que interpel·la, també, el moment polític català.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Fa mesos que se sent un run run entre part de l’esquerra transformadora europea i americana —a banda i banda del continent— i fins l’africana, xinesa i de l’Orient Pròxim. Un brunzit d’arrels profundes, que va des del concepte de dret a la ciutat d’Henri Lefebvre fins l’experiència de les Candidatures d’Unitat Popular o el moviment estatunidenc Jackson, passant per les idees del municipalisme llibertari de Murray Bookchin. Amb un esperit semblant al de les contracimeres que la mobilització de Seattle del 1999 desencadenà, dels Fòrums Socials i els moviments com el 15M, Occupy Wall Street o Nuit debout, l’any passat es trobaven a Barcelona activistes i representants locals a la trobada Ciutats Sense Por organitzada per Barcelona en Comú, el partit que governa l’Ajuntament de la capital catalana. Gairebé com una solució de continuïtat de tota una generació que s’emmirallava amb els zapatistes, que viatjà de Praga a Gènova els últims 90 i els primers 2000 per molestar els caps d’estat i els càrrecs del Banc Mundial o el Fons Monetari Internacional, i que s’havia fet un fart de discutir a Porto Alegre o Florència, o al caliu dels centres socials ocupats de mitja Europa i als qui el santoral soviètic o la iconografia esquerranosa tradicional i les seves formes els hi generava urticaria.

Dilluns passat el New Yorker publicava un reportatge sobre l’experiència barcelonina, hereva de moltes de les vivències que la filòsofa Marina Garcés relata a Ciutat Princesa. I és que no es pot entendre Barcelona en Comú si no és a través d’experiències com Miles de Viviendas, l’Espai Social Magdalenes o la Promoció d’Habitatge Realment Públic. Com tampoc no es pot entendre el sorgiment de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca si no és per tot això i V de Vivienda, i un clima polític en què el moviment veïnal de tota la vida es troba amb alguns dels impulsors del cooperativisme i l’economia social al municipi, part del moviment feminista o col•lectius en defensa dels drets econòmics, socials i culturals a la ciutat. A Barcelona fa dècades que hi bull una activitat que no hi ha bandera ni sigla que la pugui encabir. I avui, un cop que s’ha consumat l’assalt a la institució d’alguns dels promotors d’aquests moviments, iniciatives com la Mesura de Govern per una Democratització de la Cura fan confluir bona part de les reflexions dels col•lectius esmentats en polítiques públiques que s’erigeixen com veritables experiments de transformació social. Experiments, amb aquest com exemple, on les cooperatives i la mirada feminista hi tenen un paper. Malgrat, cal dir-ho, la relació amb tots aquests espais no estigui exempta de reticències i polèmiques.

Més enllà de Ciutats Sense Por, una xarxa que el mes de juliol es trobava a Nova York i Varsòvia, el consistori barceloní s’aliava fa un parell de mesos amb el Barcelona Centre for International Affairs (CIDOB) per investigar i documentar experiències i polítiques urbanes amb les quals explorar fórmules amb què fer efectiu el “dret a la ciutat”. Una aposta que intersecciona amb la pertinença i l’allotjar iniciatives com Ciutats i Governs Locals Units, Metropolis o la proposta Ciutats Educadores, i amb la recentment anunciada Biennal del Pensament, Ciutat Oberta, una idea que du unes quantes de les protagonistes dels debats de l’esquerra transformadora global (una majoria de dones) per fer-les dialogar amb col•lectius determinats de la capital catalana. Una mena de 15M de gran envergadura i amb suport institucional.

Tot això en un moment en què a Catalunya domina el debat independentista, i on no pocs sectors de l’anticapitalisme, amb la CUP al capdavant, s’han situat de ple en el debat nacional a favor de la ruptura amb l’Estat espanyol i pel sorgiment d’un de nou. Fa unes setmanes explicàvem amb Moisés Pérez i Xavier Puig la revifalla de l’esquerra independentista, i de com en el lapse d’una mica més d’un quart de segle, sobretot fora de grans nuclis urbans, aquest segment polític havia acabat integrant moltes de les pulsions transformadores del Principat per a la consecució d’una independència i un socialisme a la catalana. Una tendència, val a dir, que contradiu les dels seus homòlegs europeus —deixant de banda els moviments d’alliberament nacional d’esquerres—, que veuen en el municipalisme un instrument de contrapoder amb què disputar el replegament identitari dels estats nació a escala supraestatal, i pensen en termes continentals i mundials pel que fa a aliances. Amb tots els matisos i cometes que calgui, sabent que no pocs a l’espai que ocupa la CUP poden fer lectures molt semblants, malgrat les seves veus quedin soterrades sota l’estrèpit del moment polític i la visibilitat de la candidatura al Parlament.

Kate Shea Baird, politòloga i part de l'executiva de Barcelona en Comú des del passat novembre, l’espai que ha impulsat la trobada municipalista global Ciutats Sense Por, explica que la iniciativa és una xarxa política complementària a les institucions. En la iniciativa en qüestió s’hi enquadren, no només candidatures, si no moviments socials diversos o plataformes municipalistes, no sectorials, que treballen en clau de ciutat sense aspiracions electorals, com els napolitans Zero81/Massa Critica. Itàlia du uns quants anys d’avantatge a Catalunya pel que fa a tradicions heterodoxes de l’esquerra, que en bona part allà es congreguen al voltant del que s’ha convingut a anomenar post-operaisme, d’entre el qual destaca la figura de Toni Negri. Un prisma que el degà de la facultat en què es van formar alguns dels principals quadres de Podemos vincula a Pablo Iglesias, qui, per cert, el va entrevistar.

Es considera la Hidra Cooperativa i la Fundación de los Comunes com part del magma heterodox que opcions com les esmentades representen. Nuria Alabao, doctora en antropologia i vinculada al segon col·lectiu, ha estat treballant també a alguns dels espais precursors del que avui representa l’espai dels Comuns a Barcelona. Per a ella, el que està en joc no és tant una unió de ciutats com una unió de lluites i moviments socials. “Aquí és on radica la veritable oportunitat, molt més que no pensar-ho des de la institucionalitat del municipi”, argumenta. Alabao ha polemitzat amb l’apropiació del significant pàtria o nació com a eina de mobilització social de les classes populars, com ho fa en aquest article publicat a Crític a quatre mans amb Emmanuel Rodríguez, també a la Fundación de los Comunes i al Instituto para la Democracia y el Municipalismo. Mentre l’independentisme ja fa una pila d’anys que clama per una “reconstrucció nacional” (com a mínim el que es creu la idea de Països Catalans) i apostes com la CUP veuen en el municipalisme una via per assolir-ho, bona part de les iniciatives que s’articulen al voltant de Ciutats Sense Por obvien aquesta dimensió, i fins i tot antagonitzen amb la pròpia idea d’estat-nació. Malgrat, com recorda Kate Shea Baird, el confederalisme democràtic kurd i el ja esmentat moviment Jackson, des del nacionalisme negre, articulen una aposta nacional però antiestatalista. Una postura en què alguns sectors de l’esquerra independentista s’hi senten còmodes.

El debat ve de lluny i també té arrels prou fondes. I no necessàriament a l’esquerra anticapitalista. La generació del col•lectiu ACTA, promogut per Joan B. Culla, Pilar Rahola, Salvador Cardús o Vicenç Villatoro, entre d’altres, neix, segons els seus propis protagonistes, com una resposta a una intel•lectualitat socialista que exalta allò urbà, la ciutat, front el nacionalisme, que aleshores assimila a quelcom trabucaire i anacrònic. A bona part de l’Europa Occidental dir-se nacionalista té una connotació negativa, mentre que a Catalunya no ha governat mai cap partit que no abracés alguna forma de catalanisme. Si bé és cert que l’independentisme català no és percebut extramurs com una postura reaccionària i excloent, en bona part, la seva política d’aliances per la banda anticapitalista s’ha concretat amb altres opcions revolucionàries de nacions sense estat, com l’esquerra abertzale o el moviment kurd, amb comptades excepcions.

Ciutats Sense Por obre el prisma i fa extensibles els vincles a localitats tan allunyades com Hong Kong i Ciutat del Cap, a grups amb i sense representació institucional, respectivament i com exemples. Un marc d’aliances global i efectiu que ja no és només el resultat de trobades periòdiques com les dels Fòrums Socials, si no un espai de coordinació que compta amb el suport d’ajuntaments sencers. Caldrà veure si aquestes dues línies troben punts d’intersecció. Kate Shea Baird, per començar, considera que la proximitat dels municipis vers la ciutadania és un eix compartit. Quelcom que també es defensa des de la hipòtesi de les sobiranies, sorgida al paraigua de l’independentisme anticapitalista. Els anys diran si hi ha un terreny comú sobre el qual bastir una proposta integradora, però, per ara, els municipalismes catalans caminen en paral•lel.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.