Annals de l'independentisme

Una història de l’independentisme català contemporani: construint hegemonia (V)

Del resistencialisme antifranquista a ACTA, el Bloc d’Estudiants Independentistes (BEI) i l’Associació Catalana de Professionals (ACP), a través de les trobades nacionalistes de Max Cahner i Miquel Sellarès fins les jornades Nació XXI.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El Museu de Badalona acollí el passat dissabte 17 de febrer la jornada Nació XXI. Amb el subtítol “Mobilització i canvi polític”, l’alcaldessa de la ciutat, Dolors Sabater, juntament amb els primers regidors de Valls, Sant Vicenç dels Horts i Alaró, el vicepresident del Parlament, Josep Costa, i les politòlogues Tània Verge i Mariona Ferrer, amb el seu company de professió, Jordi Muñoz, van intercanviar parers entre ells i amb desenes d’assistents després de mesos frenètics per al sobiranisme. Es va parlar, i molt, de com desactivar el “bloc del 155” per evitar la “ulsterització de Catalunya” o de quines són les realitats urbanes i sociològiques on les opcions contràries a la independència calen més fons.

Fou una jornada carregada de memòria. El president de l’Associació Catalana de Professionals (ACP), David Poudevida, i la directora de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, Marta Rovira, la situaven al fil històric iniciat per les trobades nacionalistes organitzades a mitjan 80 i el pòsit associatiu que van deixar. L’ex-degà de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Salvador Cardús, utilitza la metàfora del tren per explicar la forma com aquests esdeveniments van articular una xarxa de contactes arreu del territori de la qual sorgirien iniciatives diverses.

Un tren les locomotores del qual van ser l’editor traspassat Max Cahner i el líder nacionalista Miquel Sellarès. Que, val a dir, fou en un context, aquell en què engegaren les jornades antecessores de Nació XXI, que no era precisament favorable.

L'advocat convergent Miquel Roca Junyent foun un dels assistens a les Jornades Nacionalistes de Vic el 1987.

Disputant l’hegemonia socialista

A Badalona, el director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), Vicenç Villatoro, recordava que als 80 el nacionalisme era vist com “un pensament anacrònic, antic, rural, carlí, trabucaire i, en el fons, estúpid”. Eren els anys de l’hegemonia intel·lectual de l’òrbita del partit socialista, organitzada al voltant de l’anomenat Col·legi de Filosofia, les cares visibles del qual eren prohoms de la talla del filòsof Eugenio Trías o l’historiador Josep Ramoneda. La periodista Pilar Rahola rememora a EL TEMPS que, aleshores, “el discurs de la modernitat, el del progrés i el de canvi de la societat el tenia, completament, l’esquerra no nacionalista”.

Cardús afirma que la centralitat d’aquell espai de debat s’explicava per l’altaveu que tribunes com El País els hi oferien. Aleshores, la capçalera fundada per Jesús de Polanco era considerada progressista i d’esquerres, i el nacionalisme no disposava de cap altre instrument de confrontació d’idees que pogués combatre amb un cert prestigi el Col·legi i les seves plataformes mediàtiques. Eren els anys de les dues bandes de la Plaça Sant Jaume: l’Ajuntament de Barcelona de Pasqual Maragall i la Generalitat de Jordi Pujol. En aquest ambient gens propici, el 20 i el 22 de febrer de 1987 se celebraven les I Jornades sobre el Nacionalisme Català a la Fi del Segle XX amb el patrocini de la Fundació Revista Catalunya i per iniciativa de Max Cahner.

Seria injust i faltaria a la veritat dir que allà s’inicia la batalla per la disputa de l’hegemonia cultural i intel·lectual al Principat. El nacionalisme català ja disposava de quadres i estructures com la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) des de finals dels 60, i figures del camp marxista i democristià ja havien invertit esforços per situar el catalanisme a l’alçada de les idees del seu temps en dècades pretèrites. En aquest mateix sentit, a principis dels 80, el departament de Teoria de la Comunicació de la Facultat de Ciències de la Informació de la UAB, amb Josep Gifreu al capdavant, ja havia començat a idear la translació de les polítiques nacionals de comunicació del NOMIC al context nostrat per a la creació d’un Espai Català de Comunicació. Però també és cert que a Vic, a les Jornades, s’hi teixirien complicitats que jugarien un paper determinant al catalanisme. No cal dir que, aquells anys, l’independentisme era una opció als marges.

L’historiador Joan B. Culla, a qui Max Cahner havia editat els seus primers llibres a través de l’editorial Curial, fou un dels ponents de les jornades. El text que llegiria Culla generà un gran impacte entre els assistents. Per telèfon rememora a aquest mitjà que poques hores abans de la conferència, amb els papers mecanografiats a la mà, se li acudí el títol que faria fortuna els propers anys: “Per un nacionalisme desacomplexat”. Joan B. Culla recorda també que Josep-Lluís Carod-Rovira citaria aquests mateixos mots en un Congrés d’ERC referint-lo a ell com l’autor. La d’aquests dos fou una de les amistats forjades en l’ecosistema creat per les trobades i els vincles que en sorgirien. De camí a Vic, de fet, es trobà amb Vicenç Villatoro al tren i iniciarien una conversa de la qual en sorgiria una estima que encara dura.

I del tren a un cotxe, la malla esdevenia més densa. De tornada, el desaparegut periodista Albert Viladot s’oferiria a dur a Joan B. Culla a Barcelona amb el seu Golf de color verd. Ells dos ja es coneixien per haver coincidit al circuït català de televisió espanyola i pel fet que Culla li havia dirigit la tesi que després es convertiria en llibre per l’editorial de Cahner. El cert és que la conversa d’aquest viatge fou molt fructífera: d’allà en sorgiria la idea d’intentar crear un grup que aixoplugués tot aquell talent jove que s’havia trobat i retrobat a les jornades sobre el nacionalisme català. I la Fundació ACTA seria la materialització de la proposta.

A les jornades també hi hagué presència valenciana, amb el magistrat Josep Lluís Albinyana.

Els recels del pujolisme

“Vam actualitzar un discurs que venia del resistencialisme antifranquista però que no s’havia estructurat, encara”, sosté Pilar Rahola, qui acabaria de directora d’ACTA. Rahola explica que l’entorn intel·lectual agrupat al Col·legi de Filosofia menystenia el nacionalisme assimilant-lo a una cosa rural i antimoderna, “o directament com una cosa de dretes, pujoliana i inservible per al futur”. Adjectius com “carrinclons” o “conservadors” i les sospites de ser gent que habitava fora del discurs de la modernitat eren habituals. Front a aquesta imatge estereotipada del nacionalista amb boina i barretina, més vinculada al ruralisme del segle XIX que a la mirada del segle XX, els seus detractors del Col·legi acaparaven la idea de ciutat. Amb la Fundació ACTA això s’esquerdava, quan un grup de gent diversa, jove, vinculada a l’entorn urbà però que també se sentien profundament nacionalistes entraren en escena.

L’historiador Josep Maria Solé i Sabaté, també part del col·lectiu, es mostra més taxatiu al recordar la disputa: “Els hi molestava que hi hagués gent que fos nacionalista i viatjada, que fóssim professors reconeguts, que parléssim idiomes i que anéssim a congressos pel món”.

Salvador Cardús recorda Max Cahner com un home de pensament estratègic, allunyat de la imatge de l’activista compulsiu: un home amb una visió de llarga jugada. L’any de les jornades coincidia amb l’assumpció de responsabilitat de Cahner al capdavant del diari Avui, que esdevindria una de les plataformes on aquesta nova generació d’intel·lectuals d’ACTA alçarien la seva veu. Una tasca que corria en paral·lel a la de Josep Gifreu per esgarrapar un compromís a Convergència amb un espai de comunicació dels Països Catalans. Però les relacions amb aquest partit mai no van ser fàcils: l’antagonisme d’aquests joves renovadors del nacionalisme amb el PSC no fou mai garantia de bona relació amb CiU.

D’una banda, assegura Joan B. Culla, l’ambigüitat amb què Max Cahner es referia a ACTA, com si fos el seu producte i li deguessin obediència, enraria la relació amb el pujolisme. Cahner representava una sensibilitat crítica amb la falta de claredat del nacionalisme convergent, però també Culla rebutjava ser considerat el subordinat de ningú: l’historiador i els seus companys d’associació van bregar de valent per preservar la seva autonomia.

“El món pujolista i el mateix Pujol ens miraven amb recel”, recorda Culla, qui afirma que els socialistes estaven encantats que hi hagués intel·lectuals afins mentre a Convergència deien d’ells: “Que es treguin el carnet!”. Es preguntaven si se’n podien refiar. Pilar Rahola considera que a Pujol li incomodava la competència en la vertebració d’un discurs patriòtic.

“Va ser sempre una relació complicada. Una relació en la qual molt sovint ens va tolerar més que no pas ens va voler”, diu la periodista. A ACTA dinaven un cop al mes amb Jordi Pujol, i en aquests dinars li criticaven les polítiques culturals i lingüístiques o la seva ambigüitat. “Va ser una relació convulsa”, conclou Rahola.

L'històric dirigent d'ERC, Heribert Barrera, també hi fou present, a Vic el 1987.

Els primers relleus

Les trobades iniciades per Max Cahner foren continuades per Miquel Sellarès, que un any després de les primeres jornades de Vic esdevindria director de la revista Debat Nacionalista. Deu anys abans, Sellarès havia promogut i presidit la Fundació Centre de Documentació Política. En aquesta nova fase, explica ell mateix, s’aprofundí en la recerca de nova sàvia. Des de l’aparell promotor de les jornades s’intentava copsar la línia política d’aquelles persones menors de 40 que escriguessin i fessin conferències aleshores. Si tenien “un plantejament nacional clar”, diu Sellarès, els implicaven a unes trobades que es van realitzar durant més de dues dècades. Unes trobades que duraven tot un cap de setmana, nits incloses, i on s’hi promovia la relació entre gent moltes vegades desconeguda.

Cada any les jornades es feien a un lloc diferent de les illes, el País Valencià, el Principat o la Catalunya Nord, i s’intentava que entre el 25% i el 30% dels assistents fossin de la població on s’havien programat. Així, explica Miquel Sellarès, es potenciaven els nuclis culturals, associatius, intel·lectuals i periodístics de cada municipi. De passada, procuraven que les revistes que ell dirigia fossin als centres culturals de la localitat.

En paral·lel, recorda Salvador Cardús, juntament amb Max Cahner s’organitzà un grup de col·laboradors on hi havia Josep Gifreu, Isidor Marí i altres figures intel·lectuals, per publicar columnes a diaris locals i comarcals. Així, l’arrelament al territori en aquesta dinàmica de tren enunciada al principi del reportatge avançava arreu a través d’aquests circuits associatius creats.

Però el 1993, amb la decisió de Pilar Rahola d’encapçalar la candidatura d’ERC al Congrés, la Fundació ACTA començaria la davallada. Joan B. Culla sosté que això va disparar les alarmes del món convergent i va fer entrar el grup en una crisi de la qual no podria recuperar-se’n. Un any després desapareixeria donant pas a nous agents. Uns agents, val a dir, que donaven moltes de les qüestions per les quals havien bregat els seus successors per superades.

El sociolingüista eivissenc, Isidor Marí, sostingué la representació de les illes a la jornada impulsada per Max Cahner.

Del BEI a l’ACP

L’any 1993 també fou l’any en què el Bloc d’Estudiants Independentistes (BEI) obtingué un terç dels 150 claustrals als comicis de la Universitat de Barcelona (UB). Aquest sindicat estudiantil nascut el 1988, un any després de les jornades de Vic, era hereu de l’Assemblea d’Estudiants Independentistes d’Universitat (AEIU), l’aposta sectorial dels Independentistes dels Països Catalans (IPC), una escissió del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN). Però en la dècada dels 90, amb l’independentisme revolucionari desfet, el BEI acabaria esdevenint un punt de trobada de diferents sensibilitats sobiranistes, incloses les JERC, que acabarien fent-se hegemòniques en l’àmbit de l’ensenyament superior.

Persones de la talla de David Miró, subdirector del diari Ara, Albert Balanzà, director de l’Independent de Gràcia, o Marta Torres, part del secretariat de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), van compartir militància al nucli del BEI de la carrera de filologia catalana.

“Nosaltres vam canviar la política: apareixem amb el BEI i guanyem, vam néixer triomfant”, rememora Marta Rovira, directora de la Fundació del Congrés de Cultura Catalana i co-organitzadora de la jornada Nació XXI. Per ella i molts altres, la generació de la Fundació ACTA havien estat els seus mestres, però també els periodistes i docents Quim Monzó, Jordi Vendrell, Joan Manel Tresserres, Enric Marín o Ramon Barnils. Per al també periodista i editor Eduard Voltas, el BEI és l’espai i el moment en què una generació sencera afirma que cal actualitzar l’independentisme en el fons i en la forma. I és que cal recordar que aquells anys era una posició associada a la pancarta i al còctel molòtov.

“Qui vulgui fer una història de la modernització de l’independentisme sense tenir en compte el factor BEI és com voler fer-la sense tenir en compte el factor Carod”, diu Voltas en referència a l’aposta del tripartit per part d’ERC, que considera el punt en què el binomi entre nacionalistes i socialistes es trenca per esdevenir més complex.

Marta Rovira considera la seva generació “més normal, nacionalment parlant”. Els seus antecessors van ser els teòrics del que ells posarien pràctica.

Així, quan el BEI fou la primera força a les facultats, utilitzaria la seva capacitat coactiva per bastir la Xarxa Vives de rectors dels centres universitaris dels territoris de parla catalana, es prepararien per a l’assalt d’un bon reguitzell d’estructures existents i per a impulsar nous referents. El llibre La generació de la independència (Gregal, 2017) de l’historiador Francesc Marco-Palau il·lustra amb molt de rigor l’èpica i les fites assolides aquells anys.

De la voluntat de mantenir el vincle un cop acabats els estudis universitaris en sorgirà l’ACP, i amb ella, es consolidarà la relació que alguns al BEI ja havien establert amb la xarxa associativa promoguda per Miquel Sellarès participant dels sopars organitzats per la revista de Debat Nacionalista, després dita Debat Nacional. D’aquesta manera, tot estava a punt per empènyer el catalanisme cap al sobiranisme.

El filòleg i sociolingüista, Vicent Pitarch, seria a Vic reivindicant amb la seva presència la unitat de la llengua. 

Construint una hegemonia independentista

Sellarès veu les trobades que ell organitzà com una cursa de relleus. Pel líder independentista, sense relleus no hi ha sortida possible pel seu projecte polític. La defunció de la Fundació ACTA no fou un problema des que el pòsit associatiu que el catalanisme creà, amb el sorgiment d’iniciatives com el BEI i l’ACP, però també la Crida a la Solidaritat, i l’encreuament promogut a les trobades, van garantir que la cursa seguís. El mateix Miquel Sellarès reconeix que hi va haver anys en què les jornades no tenien la intensitat de temps pretèrits, però l’excusa s’ho valia, per a ells.

Des d’aquest magma independentista es promou la revifalla d’Òmnium Cultural, que Sellarès recorda “ple de teranyines” i “ancorat al passat”. La presidència a l’ens del filòsof Jordi Porta, de perfil inequívocament sobiranista, es deuria a l’acció conjunta de l’ACP i altra tropa crescuda a l’aixopluc de les jornades nacionalistes. I la llista segueix des d’altres fronts: l’impuls de la candidatura de Joan Laporta al Barça, el replantejament d’un 11 de setembre percebut aleshores com quelcom militant i excloent, l’enfortiment de les trobades mitjançant l’Opinió Catalana, la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) o l’aliança amb els “salamandres” per crear el Grup de Periodistes Ramon Barnils en són només alguns exemples.

Normalitat. Treure l’independentisme dels marges, empenyent-lo a la centralitat. Aquestes són les paraules clau. En l’àmbit de l’edició, experiències com les revistes Descobrir Catalunya o la franquícia en català Time Out impulsades per Eduard Voltas són bones mostres. “L’argument de venda havia de ser el producte. Mai no vam dir: ‘és una publicació en català’”, recorda l’editor. I d’on sorgia aquesta reflexió? “A trobades com les que organitzava Sellarès: on hi escoltàvem a Gifreu, Tresserras o a Marín. Ells tres donaven cos teòric a la nostra activitat empresarial”, conclou Voltas. De la teoria de la generació d’ACTA a la pràctica de la generació d’ACP. De les primeres jornades sobre el nacionalisme a la fi del segle XX a la jornada Nació XXI. Tres dècades i molts viatges de tren i de cotxe pel mig, i molts vincles, desavinences i amistats per construir una hegemonia.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.