“La justícia és la millor arma de la democràcia”

-Senyor Stern, vostè va abandonar Alemanya fa 80 anys i va emigrar als EUA. Quan va tornar al seu país per primera vegada després de la guerra?

A principis dels anys seixanta, a Munic, amb una beca de Fulbright. Llavors era assistent de professor de filologia alemanya a Ohio.

-Molts emigrants i supervivents de l’Holocaust no han tornat mai a Alemanya perquè el record sobre el que va passar els ha perseguit molt...

Sé que fins i tot alguns ja no van voler comprar més productes alemanys, ni un Volkswagen, per exemple. Ho comprenc i entenc perfectament. Tanmateix, jo vaig seguir un altre camí.

-Els seus pares, el seu germà i la seva germana van morir en l’Holocaust. I vostè se’n va anar al país dels assassins?

El punt d’inflexió va arribar durant els estudis universitaris. Al principi vaig estudiar filologia romànica, però els professors m’aconsellaven que fes filologia germànica. Evidentment els meus parents nord-americans pensaven que no era el camí correcte per a algú afectat per l’Holocaust. D’altra banda, però, hauria sigut una automutilació arrencar-me aquest talent, per dir-ho així. En altres paraules: hauria rematat la feina dels nazis que em volien expulsar d’Alemanya i de la cultura alemanya.

-Una decisió molt racional.

Sí, jo ja sabia les conseqüències: me les hauria de tenir molt amb alemanys, a vegades de manera alarmant, tal com després va resultar, i altres d’una manera més agradable.

-Fa uns anys es va descobrir un document cinematogràfic que mostra com el 1942 es van ajuntar els jueus de Hildesheim a una plaça i, a continuació, els van deportar al gueto de Varsòvia i els van matar. Els seus pares també es poden distingir en aquest film. Què remouen en vostè aquestes imatges?

-No l’he vist, no vaig voler. Hi ha moments de la meva vida que he de suprimir. El meu lema sempre és “orienta’t cap al futur”. Veure aquelles imatges seria una càrrega a la qual no em vull exposar. Però li vaig demanar a la meva dona que la mirés.

-Els seus pares el van enviar quan tenia 15 anys amb el seu oncle a Amèrica del Nord. Per què no el van acompanyar almenys els seus germans?

El meu oncle era un home respectat a St. Louis, on vivia, però va perdre el seu treball de forner i pastisser amb la Gran Depressió. Ja li va costar molt reunir l’import de l’aval necessari per a mi i fins i tot va fer trampes: els diners que havia de presentar, li’ls va prestar el sindicat i alguns amics.

-Aleshores, no hi havia suficients diners per als seus germans...

Stern: Així és. Com que era el fill major em van enviar als Estats Units, amb el deure de trobar un americà ric que avalés la resta de la família...

-Però no ho va aconseguir.

Sí i no. Vaig preguntar a molta gent rica, però sempre en va. Un dia quan feia autoestop em vaig trobar amb un home que conduïa un cotxe fascinant. Vaig orientar la conversació a la situació dels meus pares, no del tot per casualitat. I, de sobte, és una història increïble, l’home va dir: “aleshores, vostè necessita una garantia que la seva família no serà una càrrega per als Estats Units. Bé, jo ho podria fer”. Encara ho recordo molt bé, baixàvem de pressa el Boulevard Delmar a St. Louis. Hauria pogut abraçar aquell home.

-Llavors la salvació semblava que estava a dos pams.

Això vaig pensar jo, sí. Un advocat elegit per la comunitat jueva també estava disposat a certificar aquest aval. Però malauradament va entrar en joc un descuit enorme: l’advocat es va seure allí amb un muntó de formularis i va preguntar al futur donant sobre el seu treball. L’home va dir: “soc jugador”. I després d’una petita pausa, va afegir: “amb molt d’èxit”. Després d’això, aquell advocat, que aparentment passava de totes les coses terrenals, va dir: “bé, ja no fa falta que continuem. Les normes assenyalen que ha de ser un ciutadà dels Estats Units seriós.”

-Com va lidiar amb aquella situació?

-Va ser com si em fulminés un raig i encara vaig preguntar si no es podia declarar com si fos un venedor. L’advocat va contestar indignat: “vostè vol enganyar els Estats Units?” El meu home estava tan ofès que, silenciosament, va agafar la porta i va abandonar la sala. Realment només haurien faltat uns quants minuts més i la meva família s’hauria pogut salvar.

-Sap alguna cosa de concreta sobre el posterior destí dels seus pares i germans després de la deportació al gueto de Varsòvia?

A Bad Arolsen hi ha un arxiu enorme del servei de recerca internacional, potser es podria trobar documentació allí. Però, sincerament, no tinc el valor d’anar-hi a veure. Era un soldat valent, però hi ha coses que bloquejarien el futur d’algú, i jo ho sé, ja tinc 96 anys.

-La manera de tractar amb la història ha canviat a Alemanya des de la guerra. L’Holocaust ara es troba en el centre d’una àmplia cultura de la memòria. Però ara estem vivint l’ascens d’un partit populista i radical de dretes que no vol saber res més sobre aquest passat. Què significa això per a vostè?

L’ascens de partits feixistes a Europa em fa por. Pel que sembla el problema dels immigrants és un plat del dia per a aquesta gent. Hi ha hagut moltes revoltes i atacs que preocupen la gent. Fins i tot alguns dels meus amics d’Alemanya diuen: “En un país segur hem passat a ser de sobte insegurs.” Si ara apareix una personalitat dirigent que aprofita aquest ambient la situació podria tornar ser molt perillosa.

-Quan el cap de l’AfD Alexander Gauland diu que Hitler i els nazis són “només merda de pardal en la història alemanya que ha tingut gran èxit durant milers d’anys”...

Quan ho vaig escoltar vaig pensar: gramaticalment recorda d’alguna manera al nostre president...

-I què diu vostè sobre el contingut d’aquesta frase?

Si hagués estat en la meva classe d’història, li hauria donat una qualificació no gaire bona.

-No és vostè massa amable? Gauland resta importància als crims del nacionalsocialisme i juga amb el record de “l’imperi mil·lenari” dels nazis.

L’al·lusió és clara, evidentment. Jugar amb associacions sempre ha estat una marca d’aquesta arma perillosa anomenada propaganda. Però al mateix temps aquí es fa notar una trista ignorància. Entre aquesta història alemanya suposadament tan exitosa també destaca, per exemple, la Guerra dels Trenta Anys o la Primera Guerra Mundial, que va costar la vida a quatre milions de persones. Per tornar a evocar la meva classe d’història: “seu, insuficient, senyor Gauland”, diria jo.

-Però a Alemanya hi ha molta gent que encara pensa que el record dels crims del nacionalsocialisme és molest.

La llavor per a adoptar una dita així sempre ha estat present, fins i tot ho vaig notar ja durant la primera visita que vaig fer després de la guerra. Aleshores em vaig retrobar amb un antic company de jocs, i em va dir just per saludar-me: “em preguntaràs què he fet durant la guerra. Bé, vull dir-te que tot el que has escoltat són exageracions i accions aïllades. Per cert, jo vaig ser de la secció armada de les SS”. Vaig acabar de seguida amb la conversació.

-En el seu cas aquesta reacció és comprensible. Però com ha de tractar la gent avui dia aquestes provocacions com la declaració de Gauland? Cal ignorar-les simplement?

En una democràcia les millors armes són la justícia, l’autenticitat i l’objecció. I una objecció que no ha d’influir només en intel·lectuals, sinó en els ciutadans mitjans. Podríem dir que no va ser així, que el nazisme no és un esdeveniment aïllat en la història alemanya, hi ha hagut moltes catàstrofes en els últims segles. Això significa que cal contestar-li, que no hem de deixar en suspens aquest comentari.

-Què opina vostè de l’argument que qualsevol resposta a aquesta tonteria encara li donaria més importància?

Sé que molts pensen que cal deixar que tots aquests demagogs parlen i prou. Però aquesta ja va ser l’opinió errònia dels partits liberals i de centre a principis dels anys trenta, quan els nazis ascendien lentament. Penso que una discussió imparcial i exhaustiva amb aquest cridaner i demagog hauria causat molt a Adolf Hitler. Com a demòcrates no tenim cap altra arma que no sigui el desemmascarament.

-A allò que vostè ha dit que hi ha hagut moltes catàstrofes en la història alemanya, no només el nazisme, algú li podria contestar que així també relativitza el nazisme, en el sentit dels nous populistes.

No, no poso en dubte l’excepcionalitat dels assassinats en massa a tot un grup ètnic, els jueus. Només dic que també hi ha hagut altres èpoques que no corresponen a la imatge d’una “història alemanya exitosa”. L’Holocaust, de fet, tenia uns llargs antecedents: ja en les ciutats alemanyes de l’Edat Mitjana hi havia pogroms horribles contra els jueus.

-Vostè ha parlat de passada del “nostre president”, i amb el seu alemany impecable igual que abans. Es refereix a Donald Trump?

Cert. Des de fa 80 anys el meu país és els EUA. Però de tant en tant avui dia he de qüestionar el meu patriotisme quan veig en què s’ha convertit el nostre país.

-Sent vergonya per la política de Trump?

Sí, és com un malson. És increïble quantes persones estan disposades a seguir avui dia aquest dictador temptador arreu del món.

-Quan es va convertir el Günther Stern emigrant alemany en un americà convençut?

Va passar molt ràpidament. Quan els EUA van entrar en la guerra van buscar joves que parlessin l’idioma dels nostres enemics. Em vaig registrar i vaig anar al Camp Ritchie a Maryland, un campament d’entrenament del servei d’intel·ligència militar. Allí vaig aconseguir la nacionalitat nord-americana després d’algunes setmanes.

-I com va utilitzar els seus coneixements d’alemany?

Entre les nostres tasques estava elaborar pamflets de propaganda que es van tirar al front a Europa. Molts d’aquests pamflets es van redactar pels representants, evidentment, molt intel·ligents de l’Escola de Frankfurt que llavors vivien a Amèrica del Nord. Aquests textos no eren per als simples Landser. La nostra feina era només reescriure els pamflets de tal manera que arribaren de veritat als destinataris.

-També una forma de propaganda.

Sí, però amb una bona finalitat.

-I vostè com va entrar en contacte amb la guerra?

 Al Camp Ritchie ens van ensenyar sobretot com havíem d’interrogar presoners de guerra alemanys. I això és el que després havíem de fer darrere del front. No com a Guantánamo. Amenaçar els presoners o, fins i tot, torturar-los estava estrictament prohibit. 

-I s’hi va atenir?

Sí, amb una excepció. De tant en tant amenaçàvem els presoners alemanys dient-los que entregaríem als aliats soviètics. No va ocórrer, per cert, però era una amenaça molt eficaç. En el següent transcurs de la guerra, em vaig vestir a França amb un uniforme soviètic i em vaig instal·lar en una tenda d’interrogatoris on es va muntar un rètol, “oficial d’enllaç soviètic”. Em vaig pegar a la solapa algunes condecoracions soviètiques i vaig dur a terme els meus interrogatoris com a comissari Krukow.

-No ho van descobrir?

Poques vegades, mesclava algunes paraules russes en alemany i normalment em tractaven amb molt de respecte.

-Quan va venir a Europa?

El 1944. Tres dies després de la invasió a Normandia va aterrar també el nostre equip. Els combats ja s’havien acabat en gran part, però malgrat tot jo tenia por. No suportava veure sang; no era una bona qualitat per a un soldat, com vostè es pot imaginar. Però l’arribada a Normandia em va llevar de colp aquesta hipersensibilitat. Veure cadàvers mutilats a dreta i esquerra del camí em va curar, si es pot dir així.

-Però vostè mateix no havia de lluitar?

Stern: No gaire. Rebíem qüestionaris de les unitats que lluitaven que volien assabentar-se de tot el possible sobre la magnitud i l’armament de l’enemic. Una pregunta important tractava, per exemple, sobre si era possible una guerra del gas, que sempre se sospitava dels alemanys. I, per tant, llavors vaig preguntar un gran grup de presoners: “quants de vosaltres encara porten màscares de gas? Quants de vosaltres han hagut de provar els seus equips protectors en una càmera de gas?” Ho van contestar tan pocs que vaig poder informar al comandament de l’exèrcit que potser els alemanys estaven preparats defensivament per a una guerra del gas, però que semblava que no estava planejat utilitzar gas de guerra. Era una informació important.

-Llavors vostè tenia 23 anys i es trobava davant de soldats alemanys de la mateixa edat que, a més, parlaven el seu idioma...

Si soc sincer, alguns no el parlaven tan bé com jo.

-No va ser una sensació estranya haver de considerar aquells joves alemanys com enemics?

No, en absolut. A nosaltres, els emigrants a l’exèrcit, ens animava un únic pensament: volíem protegir i salvar la nostra antiga pàtria i les nostres famílies, si encara vivien, d’altres persecucions. Era una idea que molts tenien.

-En finalitzar la guerra què sabia vostè del destí dels seus pares i germans?

Només que els havien deportat. Encara vaig rebre una última carta d’ells des de Varsòvia.

-Quan es va assabentar de l’Holocaust?

El 1946, quan ja havia tornat als EUA.

-Això vol dir que quan va arribar a Normandia encara no sabia que en aquell moment ja s’havien assassinat milions de jueus, entre ells també la seva família?

Stern: No.

-Però vostè sospitava que havia passat alguna cosa horrible.

És clar que sí! Però eren pors que ens atacaven de nit, sobretot. No teníem cap certesa. Només esperança. Però, com be sabem, és enganyosa.

-Senyor Stern, li agraïm que hagi accedit a fer aquesta entrevista.