Coses que passaven a Alemanya

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quan veiem que l’exministre franquista José Utrera Molina és enterrat al so del Cara al Sol; que una tuitaire és condemnada per reproduir vells acudits sobre la mort de l’almirall Luis Carrero Blanco, que la Fundación Nacional Francisco Franco rep ajudes públiques i manté segrestat els arxius del Dictador, que el Valle de los Caídos continua sent un espai de glorificació del règim o que els jutges entorpeixen la desfranquització dels carrers d’Alacant, ens consolem o irem afirmant que “això a Alemanya no passaria”.  Creiem de bona fe, que Alemanya, vençuda i passat el malson del nazisme va esdevenir des de llavors un antídot contra la desmemòria i la pervivència del règim nazi, amb les lleis actuals que prohibeixen la simbologia i la glorificació del III Reich, i la ideologia que el sustentava. De fet, avui Alemanya –i particularment Berlin– és plena d’espais de memòria, de plaques que recorden els deportats i assassinats als camps d’extermini, de camps visitables, d’exposicions sobre la persecució, de memorials sobre el període més funest de la seva història.

El problema és que oblidem que això no va anar ben bé així des del principi. Darrerament he vist la pel·lícula Der Staat gegen Fritz Bauer (El cas Fritz Bauer), de 2015, i  Im Labyrinth des Schweigens (La conspiració del silenci) de 2014, que retraten perfectament la lluita judicial contra els molts criminals nazis –singularment els responsables del tenebrós camp d’ Auschwitz, que continuaven campant a la República Federal Alemanya, en llocs de responsabilitat de l’administració, les forces de seguretat o el món empresarial o bé eren segurs i protegits a l’exili, com el cas d’Adolf Eichmann. En concret, i com retraten ambdues pel·lícules, el conegut com a procés d’Auschwitz no va començar fins 1963. És a dir, 18 anys després de la capitulació del III Reich i del suïcidi d’Adolf Hitler). I ho va fer contra molts dels dirigents polítics i judicials de la nova Alemanya. 

L’Alemanya del canceller Adenauer, un demòcrata honorable, va preferir l’oblit. Va preferir considerar les víctimes dels camps, els jueus supervivents, uns incordiants que només volien reobrir velles ferides. Va preferir sintetitzar la història a la seva manera. Els principals jerarques nazis havien estat jutjats a Nuremberg pels vencedors i la resta d’alemanya eren, per tant, innocents. Molts dels joves de l’Alemanya del “miracle econòmic” o havien fet la guerra o l’havien fet els seus pares, o bé havien estat membres del partit nazi. La tossuderia d’aquells fiscals –jueus, rojos, homosexuals, com el mateix fiscal general Bauer, que complia totes tres condicions– era un atac a les essències de la nació. A més, per acabar-ho d’adobar, la Guerra Freda era propícia per la desmemòria: els enemics eren els comunistes, i tot s’hi valia, amb l’aquiescència dels americans.

De tota manera, Alemanya va canviar. Avui dia sí que seria impossible continuar la desmemòria, i l’oblit. Coses com les que ens indignen no passen ni passarien. Cal fer molta feina. De moment el Parlament de Catalunya ha anul·lat la legitimitat dels judicis sumaríssims franquistes. Un primer pas. Ara bé, no podem oblidar una cosa que explica pràcticament tot el que passa a l’Espanya de 2017: Franco va guanyar la guerra.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Joan Safont
Joan Safont

Periodista i escriptor.