Pseudomedicina

Nazis de bata blanca

El famós doctor Mengele no va ser un cas únic. Durant el règim nazi, diversos metges alemanys van experimentar amb restes anatòmiques de jueus empresonats i de malalts mentals i disminuïts psíquics que eren assassinats amb l’argument de l’eutanàsia. Aquelles col·leccions es van ignorar durant dècades, però recentment se n’han descobert restes a l’Institut Max Planck de Munic —antigament a Berlín— i a França, a la universitat d’Estrasburg.
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L'Institut Max Planck de Munic, tradicionalment contrari a estudiar l’origen de les seves col·leccions anatòmiques, sobretot la de cervells, ha decidit finalment descobrir les sòrdides històries que s’amaguen en el seu particular bagul de malsons. El mes de juny passat va acordar dedicar 1,5 milions d’euros a investigar si les restes que s’hi conserven com a objectes d’estudi provenen de nens i adults assassinats pels nazis amb l’excusa de l’eutanàsia, i amb la connivència dels metges que després n’estudiaven els cossos.
A l’Institut Max Planck les restes més sospitoses eren unes plaques de vidre —com enormes portaobjectes de microscopi— que protegeixen finíssim talls de cervell (preparacions de cervell) de la col·lecció Hallervorden. El nom d’aquest patrimoni prové del neuropatòleg Julius Hallervorden, que va col·laborar amb els metges nazis que duien a terme els assassinats de disminuïts psíquics i després va continuar la seva carrera sense entrebancs.
De plaques de vidre, n’hi ha milers i els investigadors de l’Institut Max Planck les han de comparar amb les fitxes d’uns 2.000 o 3.000 malalts. Però el Max Planck no és l’únic dels llocs on queden restes anatòmiques relacionades amb la ciència dels nazis. A la Universitat d’Estrasburg es van trobar el 2005 restes de 86 esquelets de jueus arribats de tot arreu a Natzweiler-Struthof, el camp de concentració més gran de la regió d’Alsàcia. Els va demanar un dels metges de la Facultat de Medicina d’Estrasburg, August Hirt, que volia “espècimens” de jueus procedents de diferents territoris. Les restes van ser enterrades en un cementeri jueu de Cronenburg el 2015, però aquest juliol la Universitat d’Estrasburg va reconèixer haver trobat 20 caixes més amb restes anatòmiques que cal analitzar.
 
Amb permís de Hitler
Moltes d’aquestes sinistres col·leccions es van constituir gràcies a la política d’eutanàsia que Adolf Hitler havia permès des de l’1 de setembre de 1939, amb una carta que autoritzava el sistema sanitari a fer servir la “mort misericordiosa” als incurables, després d’una campanya pública que criticava el cost (material) que representava, per a l’Estat alemany, el manteniment de malalts incurables. La carta de Hitler deia concretament: “El Reichsleiter Bouhler i el Dr. med. Brandt queden encarregats d’ampliar l’autoritat de certs metges per tal de permetre’ls concedir-los una mort misericordiosa a les persones que pateixen de malalties que es consideren incurables, després d’una valoració més humana i més acurada de la seva condició”.
Això donava pas a l’aplicació de l’eutanàsia a tota mena de malalts, i especialment als disminuïts psíquics i malalts mentals. Secretament, aquesta pràctica es va anomenar l’Aktion T4, perquè els encarregats de desenvolupar-la tenien els seus despatxos al carrer Tiergarten, número 4, de Berlín.
La mesura era indiscriminada, no estava centrada en cap grup ètnic ni religiós, i això va crear una oposició generalitzada que va fer aturar el programa l’agost de 1941 —si més no, oficialment. Aquesta aturada, però, es va produir quan ja s’havia aplicat —per a aquests casos— la cambra de gas, i havien estat assassinades 70.273 persones. Més endavant, com és sabut, l’ús de la cambra de gas es va estendre —la solució final— contra els jueus i va matar entre cinc i sis milions de persones.
La T4 va acabar oficialment, però l’eutanàsia activa contra aquells que els nazis qualificaven d’“inútils” va continuar amb el nom clau d’operació 14f13. Aquesta segona etapa va ser més cruel encara que la primera i es calcula que, fins al 1945, es van assassinar 150.000 persones més. Molts d’ells, xiquets de menys de 14 anys.
 
Julius Hallervorden

 

«Com més, millor»
Julius Hallervorden era el cap del Departament de Neuropatologia de la Societat Kaiser-Wilhelm de Berlín. Ell estava en contacte amb el psiquiatre Hans Heinze, director de l’hospital de Görden, on arribaven sobretot nens i preadolescents amb disminucions psíquiques de molt diversa condició —des del que avui es podria considerar un Trastorn pel Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH) fins a trastorns produïts per malalties genètiques estranyes.
Heinze, un nazi convençut, li va proposar que fes servir els cadàvers dels nens a què s’aplicava l’eutanàsia per la via del T4 i Hallervorden va suggerir que li’n fessin arribar els cervells, allò que li feia més servei per a les seves recerques.
Tot i que, un cop acabada la guerra, Hallervorden es defensarà dient que ell mai va encarregar cap assassinat, va reconèixer sense gaires problemes que, quan li van demanar quants cervells volia, ell va respondre “com més, millor”.
Durant els judicis de Nuremberg, Hallervorden confessaria a un metge nord-americà expert en neuropsiquiatria que els va donar instruccions del que volia: “Els vaig donar fixadors, gerres i caixes i instruccions per extreure i fixar els cervells i ells me’ls feien arribar puntualment, com si fossin mobles. Hi havia un material meravellós entre aquests cervells, bellíssims defectuosos mentals, malformacions i malalties infantils. Jo vaig acceptar els cervells, per descomptat. D’on vingueren i com arribaven fins a mi no era assumpte meu”.
 
Comença la transparència
Ara l’Institut Max Planck s’ha obert a investigar les identitats de les restes col·leccionades per Hallervorden, però en un passat no va ser així. Hallervorden hi va estar treballant fins a 1962, quan l’Institut Max Planck se’n va anar a Munic. Fins i tot el seu prestigi va donar nom a una malaltia, la neurodegeneració associada a pantotenat-cinasa, que ha estat coneguda molt temps com a síndrome Hallervorden-Spatz.
Durant els anys vuitanta i noranta, el Max Planck va ignorar els senyals que evidenciaven l’origen de les restes de Hallervorden, sobretot cervells, i va negar que la seva procedència fossin els assassinats selectius de l’hospital Görden.
La primera investigació seriosa i a contracorrent sobre les col·leccions Hallervorden la va fer l’activista Götz Aly el 1984, tal com explicava un dels actuals directors de la recerca d’aquestes restes, Paul Weindling, en un article a Annals of Anatomy (Censing anatomical collections: the politics of removing specimens from german anatomical and medical collections 1988-92, Ann. Ana. 3 febrer 2012).
Després de clares evidències que alguns dels cervells conservats per Hallervorden provenien de l’eutanàsia de nens amb disminucions psíquiques, va aconseguir accedir als arxius de l’Institut Max Planck dos dies de maig del 1984. “Va identificar —diu Weindling— un grup de 33 nens, tots assassinats el 28 d’octubre de 1940” i va demanar l’eliminació de les restes “per respecte a les víctimes del nazisme”. Però aviat va començar a discutir-se si l’eliminació era prou respectuosa i si les víctimes no mereixien un enterrament. Les discussions es van allargar durant tots els anys vuitanta fins a començament dels noranta, amb una clara oposició del Govern de la República Federal a remenar el passat. Diverses universitats alemanyes van decidir estudiar tots els seus exemplars anatòmics i eliminar-los després. Aquesta opció va tenir una contestació ferma per part de la Universitat de Tubinga, la més activista en aquest cas, que va exigir la “identificació i la divulgació completa de la seva procedència” abans de l’eliminació.
Finalment es va decidir que s’enterressin però la xifra de casos no quedava clara i la “divulgació completa de la seva procedència” no es feia realment efectiva. El 1991 la xifra oficial va ser de 33 nens, però els crítics deien que només la col·lecció de Hallervorden pujava a 700. Weinding s’acostava més a la segona xifra, ja en aquell moment: “No hi va haver una llista composta emesa al públic (...) sobre les restes que es van enterrar al Waldfriedhof. L’historiador ha de reconstruir-la a partir de la documentació que ha facilitat el MPG [Societat Max Planck]. Una declaració del 25 de maig de 1990 era que l’enterrament consistia en: vuit víctimes de l’eutanàsia de la col·lecció Hallervorden juntament amb milers de diapositives de procedència desconeguda; des de Colònia, tres casos incerts; de Munic, 650 casos dels quals 162 van ser nens morts per eutanàsia a Haar i set persones executades. En general, es van eliminar 2.940 exemplars de la col·lecció Hallervorden allotjats a l’institut Edinger”.
Entre 2015 i 2016, investigadors del mateix Institut Max Planck van descobrir més preparatius cerebrals —talls de cervell conservats entre vidres— entre les seves col·leccions, restes que teòricament ja haurien d’haver estat declarades i enterrades: milers de mostres que ara es poden comparar amb les fitxes d’entre 2.000 i 3.000 pacients i identificar quins procedeixen de víctimes de l’eutanàsia.
 
August Hirt

 

 
Els racons foscos d’Estrasburg
El cas de la universitat d’Estrasburg va romandre en la foscor encara més temps. Tot i que era coneguda l’activitat d’August Hirt, el metge que havia encarregat esquelets de jueus de tot arreu, la universitat va negar cap resta provinent de camps de concentració fins a 2005. Aquell any el metge i historiador Raphael Toledano va localitzar, en una sala tancada amb clau de l’Institut de Medicina Legal de la Universitat, un cadàver amb un número tatuat a la pell. Després de fer públic l’escàndol, es va permetre a Toledano examinar les restes. Segons explicava el setmanari L’Observateur, la setmana passada, hi va trobar restes “de 86 homes i dones, morts a Struthof”. De les autòpsies de Toledano L’Observateur en destacava les conclusions: “Primera constació: a Auschwitz s’havien elegit deportats que tinguessin bona salut. (...) La dona número 15, autopsiada per Camille Simonin, la forense en cap, és també ‘de constitució robusta’; la dona número 16 és ‘força corpulenta i en bon estat de nutrició’, amb ‘una pel·lícula adiposa ben desenvolupada atenent als 3 centímetres que presenta al nivell de la paret abdominal i les cuixes’”.
Els cadàvers dels homes apareixien amb els testicles drets seccionats i “restes de productes esterilitzants”. Segons Toledano “probablement un altre experiment de Hirt”. L’investigador ha aconseguit també testimonis de com van ser assassinades a la cambra de gas algunes de les persones que es conservaven, parcialment, en capses i pots a la Universitat d’Estrasburg.
Aquest any s’han trobat més restes. Vint capses més etiquetades per August Hirt amb ossos i preparacions per al microscopi. Però també tesis doctorals que pretenien reforçar els pressupòsits nazis de supremacia de la raça ària.
El inductor d’aquesta recerca embogida, August Hirt, va fugir a Alemanya el 1945 i es va suïcidar. Molts altres metges van ser d’aquella Reichsuniversität —la Universitat d’Estrasburg sota l’ocupació— van ser jutjats per haver treballat i experimentat amb deportats però van ser amnistiats als anys cinquanta.
El silenci antic sobre la recerca nazi ja s’ha trencat, però encara queden molts racons foscos en les universitats que van ser controlades pels nazis de bata blanca.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.