Un Guantánamo a Espanya

Imaginen que s'han oblidat el DNI. I, de sobte, un agent de seguretat els atura i els demana identificar-se. La manca de documentació només els causarà una multa administrativa. No hi haurà ni detenció ni tampoc cap mena d'empresonament. Aquell moment de manca de memòria només haurà causat mal a la butxaca. Els efectes, tanmateix, no seran els mateixos en cas que el color de pell no siga blanc. Si tens el rostre tenyit d'un altre, el teu destí estarà marcat: seràs empresonat en un Centre d'Internament d'Estrangers (CIE). A una de les garjoles racistes de l'Estat. Uns forats negres, no exclusius del territori espanyol, que el periodista Toni Martínez retrata a CIE, el Guantánamo español (UOC, 2016).

La història d'un hipotètic immigrant, d'una persona declarada il·legal només per no gaudir d'un paper, tal com relata el llibre, serà un autèntic infern a l'interior del CIE. «No ens deixen anar al lavabo durant les nou hores que estem tancats. Ens diuen: orina en una botella», serà només un de la multitud d'humiliacions que haurà de suportar una persona internada. «Com tornes a cridar-nos, baixe amb la pistola, i et pegue un tret. El meu torn s'acaba a les vuit, me'n vaig a casa i ningú sabrà que he estat jo qui t'ha matat», és una altra de les amenaces d'un policia que recull el llibre.

Tot i les morts a Madrid i l'ombra d'irregularitats al centre de Màlaga, Zona Franca (Barcelona) i Sapadors (València) s'han convertit en les icones dels vuit CIE de l'Estat espanyol. O, si més no, així ho indica l'obra de Martínez. Si bé a Barcelona aquestes instal·lacions han estat tacades de sang per la mort de diverses persones, a València les denúncies s'han centrat en nombrosos casos de tortures i també de plagues de tota índole que han afectat els centres. I tot, quan molts dels interns no saben per què estan empresonats, ni entenen l'idioma, ni tampoc coneixen quant de temps estaran a aquestes presons. Com quan al CIE de Madrid Samba Martine va morir per no poder tractar-se els problemes de sida que patia. Les dones, pel masclisme imperant, acaben sent el grup més vulnerable d'aquest centre.

Mentrestant, però, la justícia no pot fer res en aquests centres que gestiona el Ministeri d'Interior. Malgrat ser els encarregats d'evitar tot tipus de tractes vexatoris més enllà del mateix empresonament, la combinació amb les tasques de jutges d'instrucció impedeix el control. També la seua mateixa opacitat. «Són centres de patiment, no només per la privació de la llibertat, sinó per les mateixes condicions dels interns», afirma un dels tres jutges del CIE d'Aluche (Màlaga) Ramiro García de Dios en aquest llibre-reportatge.

Després de la pressió d'organitzacions com ara CIES NO i d'informes d'ONG i organisme europeus que denuncien aquesta violació dels drets humans, el Govern espanyol va impulsar un reglament per suposadament regular aquests forats negres. Tanmateix, la nova legislació va convertir-se en l'argumentació perfecta per traure benefici econòmic. A imatge i semblança de com les normes de la política europea d'immigració han estat un negoci redó, la privatització de certs serveis dels CIE va beneficiar Clece, filial de l'imperi de Florentino Pérez encarregada de la neteja, Albie del càtering i Servemed dels serveis socials i mèdics.

Amb tot, ha estat Air Europa i Swiftair qui més profit han tret amb els denominats vols de la vergonya. No debades, el final d'aquest relat de terror acaba en el país d'origen de cada persona. Allí són deportats després de passar pel CIE. Sedats, sense tindre en compte la situació social, familiar i econòmica de cada persona, fracturant famílies. El trist final d'unes persones convertides «per al Ministeri d'Interior en un número, en una estadística que el Ministeri d'Interior de torn pot esgrimir davant Frontex». Són els Guantánamo de l'Estat espanyol.