És de matinada, però encara fosca nit en un punt indeterminat de l’Empordà, a una mitja hora de la frontera entre els Estats francès i espanyol. Desenes de cotxes aparquen on poden en un polígon industrial qualsevol. La resta, per tot un camí sense asfaltar, al bell mig de plantacions a tocar de l’AP-7. És fosc, tan fosc que es demana, als que salten la tanca de contenció dels laterals de l’autopista per tallar la via, que duguin amb ells armilles reflectants per evitar atropellaments. Hi ha nervis entre els manifestants, entre els pocs activistes de sempre i els que per primera vegada participen en una acció com aquesta. Però només entre ells. Per ara, el nerviosisme no es trasllada als conductors que estan aturats. La resta és prou sabuda. Aquell dia, 8 de novembre de 2017, amb una vaga general convocada, els Comitès de Defensa de la República (CDR) marcarien un punt d’inflexió.
I no és una afirmació feta a la babalà. Els CDR són capaços de sostenir durant hores talls en vies neuràlgiques per a l’entrada i sortida de mercaderies i persones al Principat de manera coordinada. I ho fan sense el suport de les grans centrals sindicals, que es mantenen al marge de la convocatòria. Són molt més que el reducte hiperactivista de sempre. I la seva vida associativa no acabà la jornada de l’1 d’octubre, quan la R de CDR volia dir Referèndum i no República. Potser és per tot això que se’ls situa al punt de mira de l’acció policial i judicial. Un informe del coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos els assenyala pel seu paper en el que ell veu com a “activitats coercitives”. Per aquelles mateixes dates transcendeix que els Mossos d’Esquadra també estan sobre la pista d’aquest magma associatiu sense cares visibles, i que el jutge del Suprem espanyol, Pablo Llarena, hi ha desplaçat el focus.
El cert és que l’olla ja feia setmanes que bullia a la premsa contra els prop de quatre-cents CDR principatins. Una recerca del Grup de Periodistes Ramon Barnils publicada recentment constata una seqüència en què els informes policials sobre els comitès irradien els mitjans i, d’allà, té efectes en la política. Es tracta d’una anàlisi del discurs mediàtic en termes quantitatius i qualitatius de les edicions digitals de les tres grans capçaleres generalistes, segons l’Estudi General de Mitjans: El País, El Mundo i l’ABC, sense perjudici d’incloure, també, referències a un bon reguitzell de diaris com ara La Razón o digitals com ara El Español, Crónica Global, OK Diario o El Confidencial. Un estudi comprès entre el 26 de setembre del 2017, amb la primera menció als CDR al trident que estudien, fins al dia 12 d’abril, quan la detinguda i suposada membre del CDR de Viladecans és alliberada i el jutge rebaixa les acusacions inicials de terrorisme als menys alarmants —i menys castigats— desordres públics.
La construcció semàntica de l’enemic interior s’origina en les mencions emfàtiques a la resistència dels informes policials de l’1 d’octubre. D’acord amb aquests documents, “un grup d’individus encaputxats de perfil antisistema” hauria plantat cara mitjançant “forts mecanismes de resistència” i “barricades”. Haurien actuat amb “gran virulència” i amb “actitud bel·ligerant i hostil” cap a la policia. Una actuació, la descrita, resultant d’una “planificació”. El trident d’El País, El Mundo i l’ABC s’encarregaria, setmanes i mesos més tard, d’amanir el fenomen una mica més, encara.
El País passa d’insistir en la vocació pacífica dels integrants dels comitès a parlar, directament, de “milícies”. A mesura que els mesos passen, les pàgines del diari s’escalfen i es descriu els CDR com l’“ala més vandàlica de l’independentisme” i “agitadors professionals”. I El Mundo no es queda enrere: segons aquest mitjà, els comitès són “les sigles sota les quals s’emparen els promotors d’accions de kale borroka que cada vegada amb més intensitat se succeeixen en territori català”, en referència als disturbis que grups de joves abertzales provocaven a mitjan anys 90 al País Basc. La comparativa no cessa: “Les maneres de la kale borroka, la implementació de la qual no és aliena al permanent tràfec per Catalunya de pedagogs bascos que acudeixen a il·lustrar els seus alumnes locals sobre les tècniques de guerrilla urbana l’eficàcia de la qual es va provar durant any als carrers i carrerons d’Euskadi”.
L’ABC també s’apunta a aquesta comparació amb titulars tan poc subtils com “els ‘borrokes’ dels CDR incendien els carrers”, “l’independentisme entrega els carrers als comitès violents sota la influència de la CUP” o “dels ‘somriures’ a la ‘kale borroka’: el ‘procés’ entra en una nova fase de violència”. I així fins a 134 peces en comparació de les 61 d’El Mundo i les 84 d’El País. I d’aquí, als poders executiu i legislatiu. De vegades, en aquesta cobertura, l’origen de la informació no queda del tot clar. EL TEMPS ha parlat amb l’integrant d’un dels primers CDR a aparèixer, que mostra a qui escriu aquestes línies com un periodista d’El Mundo el va contactar per la seva condició de “líder” dels comitès. Un dia després el seu nom apareixia en un article d’El País, malgrat no ser referit, fins on ell sap, en cap dels informes policials que s’han fet públics sobre els CDR. Els dos redactors estan establerts a Madrid i ell no és cap cara coneguda, cosa que fa pensar en possibles filtracions interessades d’investigacions en curs.
El ministre de l’Interior espanyol, Juan Ignacio Zoido, qüestiona que l’independentisme català pugui ser titllat de moviment pacífic. “No sé on era el moviment separatista que deien que eren pacífics i no anaven contra ningú”, digué Zoido poc després de la detenció de Carles Puigdemont a Alemanya, quan es van produir incidents als carrers prop de la delegació del Govern de l’Estat. Al cap d’uns dies, Ciutadans, els socialistes i el PP presentarien una proposta de resolució que exigia una iniciativa al Parlament principatí que condemnés la violència de les concentracions “convocades per l’ANC, Òmnium Cultural” i els CDR. “La violència mai no pot ser considerada un instrument legítim de reivindicació i no existeix cap justificació per als seus autors”, es llegia en el redactat de la proposta.
A principis d’abril, els discursos subjacents als informes policials i de la fiscalia s’expliciten en la premsa i alguns electes que empenyen formen un tot compacte. És aleshores quan el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, assegura que combatrà “amb tots els mitjans judicials i policials al seu abast” el que considera l’acció “violenta i intimidatòria” dels CDR. Al cap d’una setmana, amb l’arrest d’una integrant del CDR de Viladecans, culmina la construcció de la fera ferotge que amenaça la pau i la convivència a casa nostra. Unes acusacions, cal recordar, que van rebaixar-se del terrorisme a desordres públics.
‘Anarco’ i ‘ecoterrorisme’
No és la primera vegada que una seqüència semblant basteix la idea que entre nosaltres hi ha persones que, tot i que sempre saluden, estan en disposició de fer perillar els fonaments mateixos de les nostres democràcies. Una matinada de desembre de 2014, centenars d’agents dels Mossos d’Esquadra van iniciar la primera fase d’una operació contra el moviment anarquista català. Aquest cop, les sigles sota les quals s’emparava l’enemic interior eren les del GAC, els Grups Anarquistes Coordinats, sorgits com un grup de discussió amb un compte de correu públic i tot.
En un article a La Directa del periodista Jesús Rodríguez es detalla com, a finals d’octubre de 2012, l’agent al capdavant de la Unitat Central d’Anàlisi d’Estratègies d’Organitzacions (UCAEO), el sergent Daniel Casals, va jugar un paper clau en la teorització del que es denomina “anarquisme insurreccionalista”. De la ponència de Casals en el marc de les Jornades sobre intel·ligència davant la radicalització, sorgiria un subgrup de la UCAEO pretesament especialitzat en aquest segment ideològic. Els informes d’aquesta subunitat ja apuntaven als GAC com a organització terrorista, vinculant-los al complex d’àmbit internacional anomenat Federació Anarquista Informal - Front Revolucionari Internacional (FAI-FRI).
Però la resolució de l’Audiència Nacional implicà un fort revés a la policia autonòmica. Amb la interlocutòria d’arxiu de fa tot just any de la primera fase de l’anomenada Operació Pandora, una de les dues dissenyades pels serveis d’informació dels Mossos, s’afirmava que no havia estat possible trobar indicis suficients contra les persones imputades per dur a terme activitats pròpies de grups terroristes. Cal recordar que set de les 11 persones detingudes van ser empresonades preventivament. Després del viacrucis, la jutgessa Carmen Lamela arribà a escriure que, en tres anys d’indagacions, l’única cosa que s’hauria pogut demostrar és que els processats es relacionaven amb persones d’ideologia anarquista.
El periodista Roger Vilalta, membre del Grup Barnils, analitzà en calent la cobertura mediàtica dels principals mitjans catalans quan es va produir la primera tongada de detencions contra part de l’anarquisme català. El diari Ara, per exemple, referí “terrorisme anarquista”, sense cometes, reproduint un discurs que s’havia cuinat mesos abans a l’edifici Egara dels Mossos d’Esquadra a Sabadell. Cal dir que van ser molt pocs els mitjans que van mostrar reserves a l’hora de fer circular un lèxic determinat que mostrava els arrestats com una amenaça potencial per a la societat. Un cop més, es feia palès el salt dels informes policials a la premsa, però sense massa ressò entre els representants polítics. No semblava que aquest fenomen tragués la son a la ciutadania, precisament.
Per ser justos, cal reconèixer que aquest tipus de constructes recents no són una exclusiva de l’Estat espanyol. El novembre de 2008, enguany farà una dècada, a Tarnac, un poblet del departament francès de la Corrèze, un centenar d’agents de la policia francesa van dur a terme una operació antiterrorista contra 15 dels seus veïns. Feia mesos que estaven sota la vigilància de la Direcció General de Seguretat Interior (DGSI) francesa, des que l’FBI va trametre’ls la informació que havien estat vistos a Nova York amb un grup d’anarquistes considerats perillosos per al Govern dels EUA. El magistrat Thierry Fragnoli va arribar a dir que el grup integrava una cèl·lula que d’un moment a l’altre podia atemptar i matar. La ministra de l’Interior d’aquells anys, quan Nicolas Sarkozy encara governava, Michèle Alliot-Marie, assegurava que els arrestats provenien del “moviment anarcoautònom”. Afirmacions que no pocs mitjans van reproduir.
Però el cert és que, altre cop, els fets no van acompanyar el relat. De l’acusació inicial d’estar implicats en el sabotatge de les catenàries de diferents vies de ferrocarril a l’absolució dictada fa poques setmanes ha passat una dècada de calvari judicial. No és sobrer recordar que un dels “crims” que se’ls imputava era el d’estar darrere de la redacció de l’opuscle L’insurrection qui vient (“La insurrecció que ve”), una obra que donava continuïtat al grup de filòsofs Tiqqun i que establia les bases de la idea de viure en el comunisme propagant l’anarquia. De convertir la pròpia forma de vida en un obstacle per a la reproducció de l’ecosistema hostil del poder, que s’arrapa a la nostra pell. L’agost de 2015 queia la qualificació de terrorisme, i el 12 d’abril d’enguany la sala del catorzè tribunal penal de París tombava les imputacions penals romanents. “L’apel·latiu de ‘Grup Tarnac’ era una ficció”, es llegia en una sentència que donava poc marge a ambigüitats.
Aquestes són operacions de 2018, 2014 i 2008. Però el cert és que aquest tipus de procediments que impliquen policia, periodistes i electes tenen prou recorregut en democràcies consolidades com els EUA. El 2004, l’aleshores director de l’FBI, John E. Lewis, apuntava al concepte d’ecoterrorisme com una forma de terrorisme domèstic. Els anys 90 i principis del 2000 van ser els anys en què es van visibilitzar grups com el Front d’Alliberament Animal (ALF per les seves sigles en anglès), una organització que va reivindicar la comissió d’atemptats amb explosius contra laboratoris on es practicava la vivisecció o escorxadors. Discursos com aquest, convenientment amplificats per certs mitjans, serien el pretext perquè agents de la National Public Order Intelligence Unit de la policia metropolitana de Londres com Mark Kennedy acabessin infiltrats al moviment ecologista i al nounat altermundialisme. La seva història va ser molt sonada, un cop es va descobrir i explicar.
No consta que en tots els anys que va passar infiltrat caigués cap amenaça terrorista imminent, però sí que vam gaudir una bona temporada, gràcies a la premsa d’aleshores, d’un bon reguitzell de ficcions de terror sobre enemics interiors. Gènere que, val a dir, encara ara té el seu públic.