-Com definiria, a nivell històric, la relació que ha mantingut l’esquerra espanyola amb els nacionalismes no espanyols de l’Estat?
-Moltes de les coses que hem vist durant el debat d’investidura de Pedro Sánchez no s’entenen bé si no sabem que, durant el segle XIX, les cultures polítiques espanyoles tenien unes arrels colonials, lligades a l’antic imperi. Tant l’esquerra com la dreta espanyola van heretar aquesta cultura colonial centralista, de control i de domini de les perifèries. Això s’ha traduït en una sordesa, en una incapacitat per a escoltar les propostes, els missatges i les alternatives que es plantejaven des de la perifèria. Normalment la dreta és molt més imperialista, però l’esquerra espanyola també era força centralista, tal com es va veure a les Corts de Cadis, quan no van voler escoltar els americans, o tal com es va comprovar posteriorment durant la República, durant la Transició o fins i tot en l’actualitat. Alhora, les esquerres perifèriques sovint han sigut molt avantguardistes a l’hora de fer propostes i l’esquerra espanyola sempre ha anat al darrere, incorporant-se a aquesta inèrcia. Això va passar, per exemple, quan l’esquerra centralista va acceptar l’estat autonòmic, resultat d’una lluita per la sobirania que en aquell moment tenia l’objectiu autonòmic, al qual l’esquerra espanyola es va incorporar tard i de manera molt forçada. Això també ho vam veure amb la crisi del 2008 i a partir de la fractura que es va obrir el 2012, quan tant l’esquerra basca, com la catalana i la gallega van aprofundir en el confederalisme i en una democràcia més ancorada als territoris i amb diferents centres. L’esquerra espanyola mai no va incorporar aquesta idea als seus projectes, ni tan sols Esquerra Unida o Podem, i han anat de manera forçada darrere les esquerres d’altres territoris a l’hora de comprendre que, en el cas de l’Estat espanyol, descentralitzar també és democratitzar. I que no hi ha aprofundiment democràtic a l’Estat espanyol sense descentralització del poder. Avui veiem que l’esquerra espanyola, tant en el cas de la Llei d’amnistia com en altres plantejaments, està reconeixent aquest llegat federal, confederal i plurinacional que sempre s’ha negat a reconèixer i que sempre ha acabat reconeixent a última hora.
-Considera que la situació actual, amb les aliances que Pedro Sánchez ha hagut de fer amb altres partits nacionalistes i independentistes, respon a això que acaba de dir?
-Amb el llegat imperial, present sobretot en la dreta espanyola però també en l’esquerra davant els nacionalismes perifèrics o els projectes nacionalment alternatius a l’Estat espanyol, el paper del centreesquerra sempre ha sigut determinant: quan es recolza en la dreta es crea un gran bloc de poder oligàrquic a Espanya, però hi ha moments en què la crisi del règim fa que el centreesquerra bascule cap a altres territoris, tal com va ocórrer amb el cantonalisme, durant la Segona República, o durant el tardofranquisme, i no tant durant la Transició. El que veiem ara és que hi ha sectors del PSOE que entenen que, perquè hi puga haver un govern mínimament socialdemòcrata a l’Estat espanyol, s’han de recolzar en l’esquerra de les nacionalitats, perquè la dreta és totalment centralista, imperialista i neoliberal. Això ha provocat que el PSOE madure la idea que la democratització a l’Estat espanyol passa per les nacionalitats, tal com ve advertint Arnaldo Otegi des de fa molts anys: la democratització de l’Estat passa per l’esquerra sobiranista, perquè el sobiranisme, en el seu projecte, s’ancora a una democràcia de quilòmetre zero, apegada al territori, al feminisme, a l’ecologisme i a altres principis. I l’esquerra estatal s’ha de recolzar en aquest tipus de reivindicacions no tant per fer una revolució social com perquè hi haja un govern mínimament socialdemòcrata que respecte els drets humans i els principis més bàsics dels preceptes constitucionals. No hi ha altra possibilitat que l’esquerra estatal es recolze en les nacionalitats per a aprofundir en el procés democràtic.
-No hi ha dubte que si el PSOE s’ha recolzat en partits nacionalistes i independentistes ha sigut per interès i per necessitat, però pensa que aquesta idea que vostè planteja en algun moment pot ser assumida pel PSOE i per l’esquerra espanyola, ni que siga mínimament?
-A la política és real tot allò que es pot practicar. El PSOE, que es forma com a aparell d’Estat a partir de la Transició, sempre va tindre dues funcions. La primera va ser connectar l’oligarquia espanyola amb les classes populars. I la segona va ser connectar el sud de la península, més agrícola i empobrit, amb el centre. Aquesta tasca ja no funciona, perquè el PSOE ja no és un partit amb poder meridional, però pel que fa a la primera cal recordar que el PSOE té el suport de la Unió Europea, de l’OTAN, de la Comissió Europea i de molts poders fàctics per a incorporar, per la via institucional, les diferents tensions antisistèmiques que sorgeixen arreu de l’Estat. Per tant, no sé si el PSOE fa aquestes aliances de manera convençuda, seguint criteris morals, però sí que sabem que té encomanada aquesta missió com a aparell d’Estat: una missió basada a arreplegar tota la política disruptiva per a neutralitzar-la una vegada s’ha incorporat a les institucions.
-Pel que fa a l’herència colonial de la política espanyola, la veu reflectida en aquest moment?
-Continue creient que el PSOE, el PP i en certa manera el conjunt de l’esquerra espanyola han heretat aquesta postura centralista que prioritza salvar el centre i les lleis de caràcter estatal davant tota una sèrie de demandes sorgides des de la perifèria i que tenen a veure amb les democràcies locals, amb la democràcia participativa, amb la defensa territorial o amb la protecció cultural. Això ho podíem traslladar fa poc més d’un segle al nord d’Àfrica o a l’Amèrica llatina, i ara ho podem traslladar a la península: hi ha una visió centralista que procedeix de l’herència colonial i que es pot veure, perfectament, en els atacs contra el català que es viuen actualment, molt més agressius que durant els anys noranta. Això té també a veure amb la postura que el PSOE va adoptar el 2017 i amb els elements centralistes que hi ha a la política del PSOE, d’anul·lació de les propostes de la perifèria i de desarticulació dels processos democràtics, tal com va ser l’1 d’octubre o tot el que ha passat a Catalunya els últims anys. Crec que aquest caràcter centralista continua en el PSOE, però també en Sumar, en el Partit Comunista o en Podem. Que ara pot sorgir una verdadera aliança confederal, en el sentit pur de la paraula, en el sentit d’un diàleg entre iguals? Això està per construir. Fins ara, l’esquerra espanyola ha tingut l’objectiu de subsumir-ho tot dins d’una lògica estatal.
-Si l’esquerra espanyola, encara que de manera excepcional, ha sigut capaç d’entendre’s amb els nacionalismes perifèrics, pensa que l’esquerra espanyola podrà, en algun moment, reconduir el tarannà centralista que sempre ha tingut?
-Per descomptat. En el cas de l’Estat espanyol, l’eix federal-centralista no té res a veure amb l’eix esquerra-dreta. Hi ha una esquerra descentralitzadora i una dreta descentralitzadora, de la mateixa manera que hi ha una esquerra centralista i una dreta centralista. Aquesta era la tensió entre els Trastàmara i els Borbons: els reis catòlics eren reis de pacte feudal i els Borbons constituïen una monarquia centralista. Aquesta tensió és transversal, d’esquerra a dreta. El del Majestic va ser un pacte entre les dretes de José María Aznar i Jordi Pujol. El dictador Miguel Primo de Rivera també va pactar amb la dreta catalana de Francesc Cambó. El que vull dir és que les aliances entre el centre i les perifèries han interpel·lat tant les esquerres com les dretes. El cert és que la deriva del liberalisme a tot Europa, la crisi dels valors europeus que estem vivint des de fa una dècada, ha fet que el projecte liberal del PP caiga i s’esgote. Per això sorgeix una dreta antiliberal, antimoderna i antiracional, que és Vox, i que ha impedit el desenvolupament normal de les aliances del PP dins l’Estat espanyol, perquè si està Vox el PP ja no pot pactar amb el PNB o amb Junts. Evidentment, tothom sap que Vox desapareixerà, perquè ja ha deixat de ser útil a les classes oligàrquiques de l’Estat espanyol, i el PP haurà de reconfigurar l’aliança de les dretes. De fet, ara mateix, i ho dic després d’haver observat el debat d’investidura, diria que la tendència a mitjà termini serà una reconfiguració del pacte de les elits. Veiem que al País Basc Íñigo Urkullu està proposant, des de fa uns mesos, un nou pacte territorial, i a Catalunya Carles Puigdemont emergeix novament a través de Junts. Hi ha, d’altra banda, líders autonòmics de la dreta espanyola com Isabel Díaz Ayuso o Juanma Moreno marcant el pas i erigint-se en una veu que vol ser escoltada arreu de l’Estat. I això, amb el que hem vist al debat d’investidura, ens pot fer pensar que l’esquerra espanyola, malgrat tot, està esgotada. Esgotadíssima. El projecte i la força de l’esquerra, que està tocat, farà que les dretes es reconfiguren a través de nous pactes territorials.
-Per què diu que l’esquerra està esgotada, quan tot just ha aconseguit continuar al Govern espanyol contra tot pronòstic?
-Crec que el primer govern del PSOE amb l’altra esquerra espanyola es va poder desenvolupar en un context electoral favorable. Però ara, quatre anys després, l’envestida de les dretes ha sigut molt forta. I avui, tot i que el Govern espanyol s’ha pogut mantenir de manera miraculosa, hi ha una presència de la dreta molt forta als carrers, i la història ens diu que un govern d’esquerres no pot fer canvis sense un clima adequat als carrers. Només cal veure què va passar amb els compromisos electorals que tenien el PSOE i Podem: el clima social de la dreta ha impedit la derogació de la Llei Mordassa i ha propiciat una reforma laboral que molts consideraven insuficient. Això, avui, encara és més evident: la majoria parlamentària és molt justa i no hi ha un clima social als carrers que done suport a un govern que no ha aprofundit en les lògiques del repartiment econòmic, en intentar acabar amb els símptomes de pobresa extrema que s’estan donant, amb els problemes de vivenda... L’esquerra no només ha de comptar amb els elements institucionals, sinó que necessita de l’empenta del carrer per a aprofundir en aquestes demandes. Ho hem vist amb el tema de la vivenda: s’ha fracassat en les polítiques d’accés. Això vol dir que l’esquerra governa amb dificultats, amb feblesa, i això és molt contradictori, perquè et permet governar, però no aprofundir en les ambicions de caràcter social. La tendència, per tant, és que anirem veient un 15-M de dretes, una fàbrica de construcció de nous relats i de nous lideratges, de pràctiques contestatàries, i tot fa pensar que això anirà a més.
-De la mateixa manera que el 15-M va funcionar com un element fonamental a l’hora de desacreditar des del carrer les polítiques del Govern Rajoy i les pràctiques de la Troika o del sistema bancari?
-Efectivament. Els fenòmens socials tenen una cristal·lització institucional que és deutora del procés social. Si la cristal·lització institucional no acompanya els moviments socials, no els cuida, no els protegeix i no els amplia, no té suport als carrers per a encarar una envestida mediàtica i social de la dreta contra la legislació en vivenda i altres qüestions. I això es deriva d’un tipus d’esquerra que es reforça institucionalment però que s’allunya dels moviments socials, tal com li va passar a Podem i tal com el PSOE ha acabat replicant. Perquè recordem que el PSOE, durant l’última dècada, ha passat de ser un partit de masses, de bases militants als pobles, a ser un fenomen mediàtic que gira al voltant de la figura de Pedro Sánchez. El PSOE també ha assumit aquesta política mediàtica basada en un lideratge que prescindeix d’una base social que sempre ha tingut i l’ha enfortit. Això ens porta a una legislació i a un tipus de govern realment feble, allunyat dels processos socials que li han permès l’accés a les institucions.