L’11 de febrer de 1873, ara fa 150 anys, va ser proclamada la I República espanyola. Tot i la seua durada efímera, fins les acaballes de 1874 –quan es va restaurar la monarquia borbònica–, aquesta etapa política va reflectir les aspiracions d’una classe social, la burgesia, que buscava la seua consolidació en un poder en què resistien les classes més tradicionals. Fruit d’aquell context era el moviment cantonal, desenvolupat durant l’esmentat període republicà per part de la burgesia menys benestant, que va suposar tota una mobilització revolucionària que tenia com a gran finalitat la descentralització de l’Estat espanyol.
Què era, exactament, el cantonalisme? La tradició política republicana, ben visible en ciutats mediterrànies que havien vist evolucionar un dinamisme econòmic notable, bevia en bona part del juntisme desenvolupat a inicis del XIX, quan es van formar juntes a nivell local per a defensar les ciutats de la invasió napoleònica –primer– i per a garantir la vigència constitucional –després. La consolidació de les juntes, que funcionaven des de 1808, era paral·lela a la pèrdua de control per part del poder central. Aquesta dinàmica de poder descentralitzat s’aniria reiterant a cada revolució política del segle XIX fins crear una tradició que inspirava el republicanisme espanyol, majoritàriament federalista, i amb enorme presència a Catalunya i al País Valencià.
D’aquesta manera, el republicanisme es feia fort amb la formació de comitès locals, fins al punt que en la Revolució de 1868, coneguda com la Gloriosa, que va forçar l’exili d’Isabel II i va establir la monarquia constitucional d’Amadeu de Savoia, la major part d’aquests comitès guanyaven pes sobretot a les ciutats mediterrànies. Alhora, fruit de la inquietud descentralitzadora va ser la trobada dels republicans federalistes dels territoris que van integrar la corona catalanoaragonesa, quan al maig del 1869 signaven l’anomenat Pacte de Tortosa, triant la capital del Baix Ebre justament per situar-se al centre de l’antic regne i amb Valentí Almirall com a protagonista. L’objectiu era dissenyar una constitució per a una immediata república federal.
Durant les primeres eleccions municipals posteriors a la Gloriosa, els republicans s’havien imposat amb força guanyant 21 capitals provincials. Es creava una expectativa de canvi polític que tenia com a mite la federació. “El problema era que federació volia dir repartiment de terres per a uns, per a altres llibertats absolutes, i per a altres alguna cosa distinta. El concepte va entrar en contradicció, apel·lava a l’harmonia social i a la dignitat humana, amb premisses molt mobilitzadores però alhora poc precises”. Són paraules d’Ester Garcia Moscardó, de la Universitat de València, una de les investigadores més especialitzades en aquesta etapa.
Si a finals dels seixanta del segle XIX els termes república i federació eren indissociables, a inicis de la dècada següent això començaria a canviar. La crisi de la monarquia suggeria l’arribada irremeiable de la república, fet que es va donar amb la renúncia d’Amadeu de Savoia, i aquest context va propiciar que antics liberals progressistes es començaren a apropar al republicanisme. Un republicanisme, però, que ja no era federal, sinó centralista, inspirat en el model francès, i que comptava com a referent amb el ministre castellà Manuel Ruiz Zorrilla, cap de govern amb Amadeu I.
El moviment es dividia, i les parts es radicalitzaven. Francesc Pi i Margall, convertit en líder republicà després de la seua tornada de l’exili, era també la referència dels federalistes. Havia combatut el regnat d’Amadeu de Savoia i va ser qui, amb el primer president del Govern de la República Espanyola, Estanislau Figueras, es va encarregar de proposar a les Corts que decidiren si l’Estat espanyol s’havia d’organitzar, en termes territorials, sota una estructura federal o unitària. “Pi i Margall era federalista, però volia seguir una via legalista. Enfront tenia els republicans intransigents, partidaris de la via tradicional, és a dir, dels colps d’Estat”, argumenta Garcia Moscardó. La convocatòria de les eleccions republicanes, desacreditada per l’oposició, va fer que només s’hi presentaren els partidaris del federalisme, i la república federal acabaria sent proclamada el 8 de juny de 1873. Lluny d’unir sensibilitats, els intransigents van decidir que aquell era el moment de portar a la pràctica, sense més dilacions, la federació proclamada. Era l’hora del cantonalisme.
El moviment cantonal, en primer terme, va rebutjar les eleccions municipals convocades pel Govern republicà. L’estructura federal havia de permetre una organització que donara llibertat i autonomia als municipis. La ciutat de València va proclamar el seu cantó el 17 de juliol de 1873, cinc dies després que la pionera Cartagena. 180 municipis de la demarcació de València es van sumar al Cantó, que tenia el seu epicentre a la plaça de la Mare de Déu –rebatejada amb el nom de República Federal– i que tenia la Marsellesa com a himne. Constantí Llombart, referent de la Renaixença, va descriure en primera persona aquell període en la seua Crònica de la Revolució Cantonal, reeditada per 3i4 el 1973, coincidint amb el centenari republicà. La situació revolucionària va durar fins el 9 d’agost.
De manera paral·lela, a Alcoi s’havia desenvolupat la revolució del petroli, esdeveniment que havia motivat la proclamació del Cantó Valencià i que es va desenvolupar davant l’oportunitat que els seus protagonistes tenien –almenys així ho interpretaven– de fer triomfar la revolució social en un context aparentment favorable, com era el de la proclamació de la República Federal. Alcoi, ciutat industrialitzada i capital de la reivindicació obrera, pretenia ser també la capital d’una revolució que s’expandira per tot l’Estat. El tarannà obrer de la revolució alcoiana distava del de la burgesia menys afavorida, que havia propiciat el cantonalisme, però ambdós moviments van coincidir en el temps i fins a cert punt es van retroalimentar, i van posar en crisi la República espanyola. Al Baix Segura es van arribar a formar juntes revolucionàries a Oriola, Guardamar i Torrevella que comptaven amb cert suport social, tot i que la catedràtica de la Universitat d’Alacant, Rosana Gutiérrez, interpreta que aquest fet va ser possible per la proximitat d’aquestes localitats amb Cartagena.
Sí que va ser més transcendent el Cantó proclamat a Alacant el 20 de juliol de 1873, tot i que més efímer que el de València, que va haver de ser sufocat a força de bombes. Alacant, que comptava amb una tradició política que havia enfortit el republicanisme moderat de l’alta burgesia –no el federal, defensat per la burgesia amb menys recursos–, tenia, això sí, bona part del federalisme integrat en les companyies de la Milícia local, que van aprofitar l’arribada d’un buc procedent del Cantó Cartaginès per a proclamar el Cantó d’Alacant. La marxa dels cartaginesos va anar seguida de la caiguda del Cantó només tres dies més tard de la proclamació, clarament discutida pel referent polític de la ciutat, Eleuteri Maisonnave, qui va mirar d’evitar el bombardeig de la ciutat provocat pels cantonalistes de Cartagena a finals de setembre de 1873.
De la mateixa manera que Cartagena va voler contribuir a la consolidació del cantonalisme a Alacant, València va voler establir-lo a Castelló de la Plana, però va xocar amb l’oposició dels pobles del voltant, on predominava el carlisme. Aquest moviment reaccionari va dissuadir també la revolució cantonal al Principat, on es va intentar proclamar l’Estat Català dins la República Federal Espanyola a començaments de març de 1873 a iniciativa –entre d’altres– de Baldomer Lostau, un dels dirigents del Partit Republicà Democràtic Federal, i que comptava amb el suport dels principals càrrecs polítics catalans: l’alcalde de Barcelona, el governador civil i el president de la Diputació.
Aquell Estat Català incloïa també les Illes Balears, però la proclamació es va desconvocar després que Estanislau Figueras i Pi i Margall es comprometeren amb la dissolució de l’exèrcit espanyol a Catalunya, que tantes desgràcies havia provocat amb els reclutaments forçats i amb la repressió sistemàtica. La institució armada havia de ser substituïda per un cos de voluntaris que defensaren la República i que, lluny de promoure el cantonalisme, van haver de fer front al carlisme, agitat en plena guerra civil, que ja havia lluitat contra la monarquia constitucional d’Amadeu de Savoia i que es conjurava ara contra el republicanisme. Tal com explica Josep Pich, catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, el carlisme va poder ocupar bona part de Catalunya gràcies a la desestructuració de l’exèrcit. El republicanisme català, per contra, tenia en la I República espanyola una oportunitat per a evolucionar i, per tant, tenia en aquest sistema –en la seua versió més federal– un bé a preservar i en el qual centrar els esforços.
A les Illes, el predomini agrícola, acompanyat d’un moviment obrer existent però amb força limitada i de la immigració constant –fonamentalment a Amèrica–, a la qual instaven les crisis econòmiques que tant afectaven els territoris insulars, van afeblir les possibilitats de l’èxit cantonal, tot i que aquest moviment va ser promocionat per una publicació mallorquina ben explícita: El canton balear, periódico republicano federal intransigente. Dirigida per Fèlix Mateu Domeray, es va enfrontar al republicanisme unitari propugnant assemblees populars, però sempre des d’una posició minoritària i perseguida, tal com relata el catedràtic Sebastià Serra Busquets, catedràtic de la Universitat de les Illes Balears. La por a una incursió procedent des de Cartagena, tal com va ocórrer a Alacant; el context econòmic desfavorable i la força del republicanisme institucional, dominant a Mallorca, Menorca i Eivissa, va contenir aquesta alternativa revolucionària.
Al remat, el cantonalisme va sorgir davant la convicció que calia federalitzar l’Estat des de baix i davant la desconfiança que aquest procés fora desenvolupat des de Madrid. A la capital espanyola, per cert, la insurrecció cantonal no es va poder imposar. Ester Garcia Moscardó es pregunta “què hauria passat” en cas contrari. Aquest moviment no va qüestionar la integritat de l’Estat, però sí que va establir un precedent seriós contra la seua centralització intrínseca. La descentralització es pretenia des de baix, des de la més estricta autonomia municipal, i per tant ni els monàrquics, ni els republicans identificats amb l’ordre institucional ni, per tant, el conjunt de l’establishment no ho podien consentir. Com sempre, la repressió va sufocar les revoltes.