Organitzar un acte costa temps i diners. Més encara quan has de traslladar diversos centenars de persones des de València a Madrid, omplir una de les sales del recinte d'IFEMA i fer veure que alguna cosa de ben grossa ha passat. Això és el que fa vuit mesos que organitzaven en la sala de màquines de l'Associació Valenciana d'Empresaris (AVE) amb motiu del setè acte empresarial pel corredor mediterrani. La data que triaren, ja fa molts mesos, fou el 16 de novembre. Probablement, ni podien imaginar que aquell dia hi hauria, al Congrés dels Diputats, el ple del debat d'investidura de Pedro Sánchez i que, consegüentment, tot l'interès mediàtic i polític estaria posat a la carrera de San Jerónimo.
La casualitat ha volgut, però, que un acte i l'altre coincidiren en el temps. El calendari, a voltes, té aquests capricis i res no es pot fer, més que assumir la fatal coincidència i, consegüentment, gestionar l'enuig.
Al capdavall, fa la impressió que els i les valencianes estem condemnats a una mena d'irrellevància a perpetuïtat. També aquesta setmana, i concretament aquest dissabte, es compleixen sis anys de la gran manifestació convocada per la Plataforma per un finançament just que va recórrer els carrers de València. Fou el novembre de 2017. Dos anys feia que el Botànic s'havia instal·lat en la Generalitat. Dos anys, també, en què les peticions per abordar la reforma havien caigut en sac foradat. La coartada de qui aleshores era president del govern espanyol, el popular Mariano Rajoy, fou el procés català. Això del finançament, amb els carrers de Catalunya alçats en peu de guerra, no tocava, segons la Moncloa.
Catalunya ha desllorigat en uns pocs mesos de negociació unes reivindicacions que el País Valencià fa anys que branda.
La resposta valenciana fou muntar un 'pollo', com va dir l'aleshores vicepresidenta Mónica Oltra. L'assistència de la manifestació a València fou força multitudinària, en part perquè els sindicats van mobilitzar la seua gent. Hi estigueren també els empresaris, la societat civil i tots els partits polítics... excepte el Partit Popular. L'endemà, cap mitjà d'àmbit espanyol d'entre els més rellevants, no es feu ressò en un lloc destacatde la reivindicació valenciana. Enmig de la cridòria catalana, el 'pollo' s'escoltava amb sordina més enllà de Motilla del Palancar.
Aquell acte estava cridat a ser un punt d'inflexió en l'estratègia reivindicativa del Botànic. Alguns, fins i tot van traçar paral·lelismes entre la València de 2017 i la Barcelona de 2010 que sortí al carrer massivament per protestar per la sentència del Tribunal Constitucional que amputava l'Estatut, una retallada que fou la guspira per tot el que s'esdevindria després. L'espurna valenciana, però, es quedà bambolejant per l'aire.
En bona part, perquè a finals de maig de 2018 l'exercici de funambulisme parlamentari en forma de moció de censura contra Mariano Rajoy prosperà i la Moncloa passà a ser ocupada per Pedro Sánchez. Cert és que el Botànic mai no deixà d'insistir en la qüestió a Madrid, però modulà la mobilització de la societat civil a la què anteriorment havia esperonat. La principal fita del tàndem Puig-Soler fou convertir el tema de l'infrafinançament valencià en un paradigma inqüestionable. No és un assoliment menor, si es té en compte
El Botànic va aconseguir que tothom admetera l'infrafinançament valencià. Fou una gran fita, però un botí molt menor.
que el 2015, quan el PP fou desallotjat de la Generalitat, els valencians havíem conreat una imatge de balafiadors professionals. Si avui tothom, al Consell de Política Fiscal i Financera, accepta la peculiaritat valenciana és perquè l'equip de la Conselleria d'Hisenda va fer, entre 2015 i 2023, molta pedagogia.
Aquest reconeixement és, però, un botí molt menor si es compara amb l'objectiu que es pretenia assolir. Gairebé ridícul. I denigrant fou el simulacre de la ministra María Jesús Montero per dissenyar i acordar un criteri de població ajustada que permetera avançar en l'àmbit tècnic, a la vista que el vessant polític estava taponada. Es dilataren els terminis en reiterades ocasions i mai no es va donar resposta als informes que les autonomies enviaren al Ministeri, per a desesperació dels responsables de la hisenda valenciana. Potser, com reiteraven des de la conselleria, Montero no era Montoro, però li tenia una retirada.
El 23J ho ha revolucionat tot. Els acords de Pedro Sánchez amb els partits independentistes catalans -i, més concretament, el contret amb ERC- ha somogut el quietisme que, en aquesta matèria, s'havia imposat la Moncloa. Tot allò que abans del 23J era titllat d'impossible esdevé ara viable. La condonació d'una part del deute ha deixat de ser un tabú i s'obre una xicoteta esquerda que fa pensar en la possibilitat d'una revisió del model de finançament.
La Generalitat faria bé en aprofitar la conjuntura per escabussar-se en el tema, sense complexos. Hauria, també, d'alçar la veu per recordar l'infrafinançament sistèmic que ha patit. Perquè la condonació del 20% calculat per al cas català -i extensible a la resta d'autonomies- és el reconeixement de les deficiències estructurals d'un model que fou dissenyat en temps de vaques grosses, però s'aplicà en un context de vaques magres. Un model, a més, que el ministre Montoro retocà en perjudici de les autonomies. Fou, doncs, un escanyament generalitzat que, en el cas valencià, s'agreujà encara més per la manera com, originàriament, es calculà el volum de les competències transferides.
Hi ha, doncs, molta feina per fer. El País Valencià és, a hores d'ara, l'autonomia que més interès hauria de tindre en encetar aquest meló. Oposar-s'hi simplement perquè l'instigador ha estat Catalunya pot tenir sentit tàctic però no estratègic. La frustració valenciana, després d'anys d'insistència, és lògica. Catalunya ha desllorigat en uns pocs mesos de negociació unes reivindicacions que el País Valencià fa anys que branda. I ho han aconseguit, els partits independentistes, amb un dels seus pitjors resultats en unes eleccions generals. Catorze diputats d'estricta obediència catalana tenen ERC i Junts al parlament espanyol, per dos que en té Compromís. Vet aquí la diferència.