Els crítics

13 raons més

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La segona temporada de 13 Reasons Why (venen spoilers) ha tingut molts problemes en intentar allargar una sèrie que tenia un camí molt definit i tancat a la primera temporada. El més dolorós han estat les incoherències. I és que, en l’afany de crear noves capes dels personatges per continuar sorprenent els espectadors, a alguns se’ls ha posat en contradicció. El cas més clar és el de Hannah: el seu discurs a la primera temporada no encaixa amb el fet que es descobreixi que havia estat una bully, i s’arrisca a malmetre l’essència del personatge. L’altre problema ha estat l’absència de les cintes, que havien estat el motor per fer avançar la trama i hi donaven una estructura molt cohesionada. Encara que s’han intentat substituir amb les declaracions del judici i les fotografies, ha estat insuficient per obtenir un efecte similar. La narració ha perdut direcció i pocs episodis han estat dramàticament rodons. Finalment, i com era previsible, en allargar la ficció la sèrie s’ha fet poc creïble. Passen massa coses (perquè els guionistes volen tractar temes molts diversos) als mateixos personatges, i tot en el mateix petit univers de l’institut. La sèrie ha acumulat molts fets tràgics, i es fa difícil creure que puguin succeir tots en el mateix espai llevat que considerem Liberty High com un escenari fictici on explorar temes socials.

I és que, malgrat tots els problemes, la sèrie continua sent interessant per la voluntat ferma de tractar temes difícils que poden formar part de la vida de molts adolescents i que d’altres sèries (en particular les nord-americanes) eviten tractar. Es pot estar d’acord o no amb la manera com es tracten, però no es pot negar que la sèrie posa sobre la taula temes espinosos i que és una bona eina perquè adolescents i pares conversin sobre assumptes difícils d’abordar. La intenció és tan clara que fins i tot hi ha una escena on es fa una referència a aquesta postura, quan el director de l’institut creu que no s’hauria de parlar del suïcidi de la Hannah (representant les veus adultes en contra de la sèrie) i en Clay respon que és millor parlar-ne que fer veure que no està passant. Al mateix temps, la ficció també ha demostrat haver escoltat les crítiques de la passada temporada, i ha deixat clar en algunes ocasions que el suïcidi no és la solució. En paral·lel, s’han fet advertiments sobre el contingut de la sèrie i s’ha habilitat un web de suport. Amb aquesta cobertura, 13 Reasons Why ha continuat tractant qüestions delicades, aprofundint sobretot en la cultura masclista i les agressions sexuals.

Així, s’ha mostrat com la víctima d’una violació com ara la Jessica no vol denunciar els fets per por de ser sotmesa a un examen de la seva vida privada. Aquest examen (fet a mitges entre els mitjans de comunicació i els advocats de l’agressor) és una manera de treure credibilitat a la víctima, com queda clar en el cas de la Hannah. La victòria d’en Bryce i la seva actitud relaxada en la festa del final representa una derrota del sistema judicial (que connecta amb casos recents) i un cop a l’estómac de l’espectador que esperava justícia. En la mateixa línia, els problemes a l’institut persisteixen. Malgrat el compromís perquè no tornés a passar (vegeu l’escena entre el director i el Sr. Porter) a l’últim episodi som testimonis d’una de les escenes més dures vistes fins ara a la sèrie. Aquesta escena ens porta al final de temporada. Un final molt valent perquè, encara que en Tyler no acabi duent a terme els seus plans (fer-ho hauria estat massa arriscat pel possible efecte imitació), lligar la cultura de les armes amb la seva decisió ja és un discurs molt arriscat per a la televisió nord-americana. Només per això 13 Reasons Why justifica la seva continuïtat: malgrat els problemes, la incomoditat que genera és necessària.
 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.