Els crítics

El grup d’amics de ‘Lovesick’

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Al sofà de casa sempre són benvingudes les comèdies protagonitzades per un grup d’amics que et permeten desconnectar durant mitja hora. A diferència d’altres formats mixtos com la dramèdia, acostumen a ser propostes que tenen clar que el seu objectiu és fer-te riure amb situacions divertides i res més. Com a màxim, seguir les trames amoroses dels personatges. Però les comèdies d’amics viuen un moment difícil. Després d’anys en què sempre n’hi havia hagut una de referència a la televisió nord-americana, actualment el gènere sembla estancat. De Friends vam passar a How I Met Your Mother i d’aquí a The Big Bang Theory, però aquesta ja fa deu anys que està en emissió i el relleu no arriba. La nova generació de sitcoms d’amics no s’està produint i la majoria d’intents de recuperar la fórmula acaben cancel·lats a la primera temporada. És en aquest context de cansament que la britànica Lovesick (originalment anomenada Scrotal Recall en Channel 4 i que va canviar el nom a Netflix) va ser rebuda amb els braços oberts per un servidor malgrat que el seu mèrit es redueixi a recórrer llocs comuns que hem vist en altres sèries. Al centre, hi tenim en Dylan, un noi sensible que busca l’amor (que podria ser en Ross, en Ted o en Leonard) i que es veu en la situació d’haver de trucar a totes les noies amb què ha tingut relacions sexuals per advertir-les que podria haver-los contagiat amb clamídia... una infecció que li diagnostiquen al primer episodi. 

També tenim una relació amorosa d’ara sí i ara amb el personatge femení més destacat de la sèrie, que en aquest cas és l’Evie (però podria ser la Rachel, la Robin o la Penny). el clàssic amic que vol lligar amb totes i que aquí es diu Luke (però podria ser en Joey o en Barney), etc. Per simplificar-ho podríem definir Lovesick com una versió gamberra de How I Met Your Mother (de la mateixa manera que Coupling va ser en el seu dia una versió gamberra de Friends). El punt de partida és idèntic, un personatge enamoradís que busca l’amor, i una narració estructurada a través d’un flashback en cada episodi. Tant en Ted com en Dylan expliquen batalletes, i tots dos ens indueixen a pensar que en aquestes històries trobarem informació per saber amb qui acabaran sent feliços (i si serà el seu interès amorós principal o alguna de les altres candidates). Tots dos fan servir una excusa de guió per iniciar el relat: en Ted feia servir explicacions als seus fills del futur i en Dylan la trucada que ha de fer a les exparelles.

 Ara que ja hem establert que Lovesick no és una sèrie innovadora, sinó una derivació de fórmules i arquetips que tenen una llarga tradició, la pregunta és si val la pena, i la resposta és: sí, molt, és una bona sèrie. Que una ficció es basi en elements que funcionen no és garantia de res. Al contrari, moltes de les sitcoms d’amics que han intentat fer-se un lloc a la graella han fet servir elements semblants, però no han quallat. L’execució és important, i a Lovesick tot encaixa: un grup d’actors amb talent còmic, una dinàmica ajustada entre els personatges, guions que saben trobar situacions divertides i una bona dosificació de la història d’amor principal. La primera temporada va ser per emmarcar i, encara que a la segona es va tornar més convencional, va continuar fent riure. A la tercera, i última, la màgia s’ha trencat, fonamentalment perquè han resolt massa d’hora la trama principal, i així  ha malmès la fórmula que feia funcionar la sèrie. Però, fins i tot assumint que el tram final és millorable, Lovesick es trobarà a faltar. Era una sitcom d’amics que divertia. I això, avui, és excepcional.

Lovesick
Creador: Tom Edge
Repartiment: Johnny Flynn, Antonia Thomas, 
Daniel Ings.
Temporades: 3
Canal: Netflix

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.