Embat judicial

Del terrorisme a la rebel·lió: la campanya contra l’independentisme

La Fiscalia de l’Audiència espanyola ja ha assenyalat els CDR. Alhora, Ciutadans suggereix la il·legalització d’Òmnium Cultural i aprofita per comparar-la amb la Fundació Francisco Franco. Són els dos darrers exemples. Però la campanya contra les entitats que representen l’independentisme civil ve de llarg. I tot apunta que tindrà efectes.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En un anunci emès durant la vesprada del diumenge, la Fiscalia de l’Audiència espanyola assenyalava amb decisió els Comitès de Defensa de la República. L’escrit, amb no poca intencionalitat, titllava d’«intolerables» les actuacions que «venen desenvolupant» els «autodenominats» CDR. «Promotors d’actes vandàlics», els Comitès «posen en perill no només la pau pública i l’ordre constitucional, sinó la mateixa essència del sistema democràtic que els Fiscals estem obligats a defensar». «No pot obviar-se el fet», continuava el document, «que amb les seues actuacions el que es pretén és la subversió de l’ordre constitucional, emparant i enaltint amb violència persones investigades judicialment pels més greus delictes que poden donar-se en un Estat Social i Democràtic de Dret com és la rebel·lió». El comunicat concloïa assenyalant la possibilitat que els darrers esdeveniments pogueren constituir «delictes de rebel·lió, malversació i altres».

Es tracta d’un argument que segueix el criteri d’un dels primers polítics que es va expressar deliberadament contra els CDR. El socialista valencià José Luís Ábalos els va comparar amb la kale borroka. Una assimilació que també va comprar Javier Maroto, del Partit Popular. Albert Rivera, líder de Ciutadans, es referia als CDR com «comandos separatistes violents». Alhora, el secretari general de Ciudadanos, José Manuel Villegas, a propòsit de la demanda del PSOE per il·legalitzar la Fundació Francisco Franco, es mostrava partidari de plantejar la il·leglització de les entitats «que van en contra dels valors constitucionals», entre les quals hi hauria «associacions separatistes».

Tot, però, ve d’abans. No fa encara un mes que el digital El Confidencial va filtrar una sèrie de noms de persones vinculades a l’organització En Peu de Pau, nascuda per garantir la resposta «pacífica i no violenta» des de la lluita civil. En la llista hi havia des de membres relacionats amb la UNESCO -com l’Eduard Vallory-, la filòsofa Marina Garcés o el director de Fundipau Jordi Armadans fins el vicepresident d’Òmnium Cultural Marcel Mauri, el diputat d’Esquerra Republicana Rubén Wasensberg, els exdiputats de la CUP David Fernàndez i Antonio Baños o persones relacionades amb l’Assemblea Nacional Catalana, Intersindical CSC, els CDR o estibadors sindicalistes. Tots ells estarien sent investigats.

Són fets recents. Però mostren, si més no, que la intenció de perseguir l’independentisme organitzat des de la legalitat està més present que mai. Dels cartells on s’exigia la il·legalització dels partits independentistes en les darreres manifestacions unionistes a Barcelona s’ha passat a posar sobre la taula un debat que, segur, s’intensificarà.

La il·legalització de partits polítics ja va ser garantida per una Llei Orgànica el 2002 que, en el seu article 9, implantava aquesta possibilitat «quan la seua activitat vulnere els principis democràtics i perseguesca deteriorar o destruir el règim de llibertats o impossibilitar el sistema democràtic». Com a condició, però, hi havia una sèrie de conductes com ara la justificació d’atemptats, la legitimació de la violència, el suport al terrorisme o practicar qualsevol d’aquestes activitats, a més d’incloure en les llistes electorals persones condemnades per terrorisme que no rebutgen públicament aquests mitjans».

La llei, de juny de 2002, era la materialització d’un relat que s’havia consolidat entre la opinió pública espanyola. I servia també per il·legalitzar no només partits, sinó també entitats i organitzacions considerades part del partit perseguit. Això va servir per acabar, per exemple, també l’any 2002, amb Segi. Segons el jutge Baltasar Garzón, estava «acreditat que l’estratègia seguida pels responsables de Segi va estar perfectament emparada i coordinada per Herri Batasuna, Euskal Herritarrok i Batasuna, que havien prestat ajuda i cobertura a Jarrai-Haika-Segi per a la realització d’actes i activitats il·lícites».

 

Del relat a la legalitat

«Pero todo eso, allí, en el País Vasco, o mejor dicho aquí, en el pedazo español llamado Vasconia, hay gente que hace de ese capricho cuestión de principios y lo lleva a sus últimas consecuencias, y sus últimas consecuencias son las de admitir la violencia como medio de lograrlo. O sea, que quieren que eso sea así, por las buenas o por las malas. Sobre todo, cuando no lo logran por las buenas, aceptan las malas, y entonces ya no hay manera de saber, por las buenas, lo que la gente quiere. Ibarretxe, claro está, habla de referéndum, o sea, de las buenas, de las urnas y los votos. Pero es que, mientras exista terrorismo, es decir, mientras no se extirpen las maneras violentas y criminales, no sabremos lo que dicen las urnas. El miedo las hace engañosas».

Era un article publicat pel traspassat columnista Jaime Campmany (1925-2005) al diari Abc el setembre de 2002. És un breu resum del discurs que havia convençut la població. Mentre hi haguera violència, no hi havia manera possible d’establir un diàleg al País Basc per trobar una solució estrictament política al conflicte.

Sense violència al davant, el debat es torna a obrir. Un dels primers a fer-ho va ser el vicesecretari de comunicació del Partit Popular, Pablo Casado. A títol personal, es va mostrar partidari d’incloure en la llei de partits la il·legalització dels partits independentistes. Abans, el diari Abc, en un editorial publicat el darrer mes d’agost exigia l’Estat «no fluixejar a l’hora d’aplicar la llei de partits als aprenents de la violència urbana proetarra». Es referia al grup Arran després d’una acció contra un bus turístic a Barcelona. I ho relacionava, no sense intenció, amb la CUP. «Si incita a la violència contra interessos socials, polítics i econòmics, la resposta legal es troba en la llei de Partits Polítics i en el Codi Penal». L’editorial acusava els cupaires de seguir «una dinàmica pública» reflex «d’una suma d’actes de persecució i d’invitació a la violència incompatibles amb la democràcia». Vox va fer cas d’aquest article per demanar, el 3 de novembre, tot just dels primers encarceraments de consellers de la Generalitat de Catalunya i dels primers exilis, la il·legalització de PDeCAT, Esquerra Republicana i la CUP. Una sol·licitud que no ha estat atesa. De moment.

En l’editorial del rotatiu La Razón del 2 d’abril es parlava dels CDR com un grup «d’extrema esquerra, independentista, mimèticament batasuno en la indumentària, antisistema i, a més, admirador de la revolució chavista». És la primera frase d’un article en què s’acusa el PDeCAT i l’antiga Convergència d’una aliança antinatural i en què dóna la raó a l’advertiment de la Fiscalia anteriorment esmentat. «Era inevitable», sentenciava. Inevitable per considerar que els CDR exerceixen la violència. Un argument alimentat per les interlocutòries judicials que han servit per, de moment, empresonar deu persones i provocar sis exilis. Uns documents perfectament paral·lels a les investigacions de la Guàrdia Civil en què, per exemple, registren 315 actes de «violència o agressió», entre els quals hi hauria 193 talls de carreteres i 122 episodis amb assetjament o violència contra les forces policials de l’Estat. En el mateix escrit, la benemèrita assenyala la «finalitat cismàtica» que aquestes accions haurien tingut contra l’Estat. De la mateixa manera, a finals de desembre, un informe de la Guàrdia Civil enviat al jutge Pablo Llarena obria la porta a considerar sedicioses totes les diades celebrades des de 2013.

Els actes del 20 de setembre, comparats per Pablo Llarena amb una presa d’ostatges mitjançant trets a l’aire, no encaixen ben bé amb la realitat, però sí amb un relat en què es vol evidenciar una violència que justifique accions judicials i polítiques. És clar que abans d’aconseguir un objectiu polític per la via legal, l’Estat s’ha de veure reforçat per l’opinió pública. L’objectiu és inabastable si no hi ha una persuasió prèvia. Des de part de la premsa i dels escrits judicials es parla de violència sense embuts. Els tres partits constitucionalistes s’expressen en els mateixos termes. Si abans el terrorisme era el motiu per assolir objectius polítics a través de la via legal, ara s’assenyala la voluntat d’arribar a objectius polítics il·legítims a través d’una violència, almenys, qüestionable, atès que sovint només existeix en les comparacions establertes en les interlocutòries judicials.

Ateses les circumstàncies i els precedents, es fa difícil pensar que l’Estat no reforçarà aquest argument per dinamitar l’independentisme organitzat. De moment, pel que fa als CDR, la justícia ja ha entrat en joc. I les intencions perquè això abaste partits i entitats cíviques ja han estat expressades.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.