Marta té dos fills: una xiqueta de vuit anys i un de sis. A la gran li regalaren, quan no feia ni tres anys, un cd de Dani Miquel que contenia la cançó de la Maria no té por. Al poc, trobaren a la biblioteca del poble El llibre de les espantacriatures, obra de Francesc Gisbert i el mateix Dani Miquel amb il·lustracions de Riccardo Maniscalchi. Aquell volum de portada allargassada publicat per Andana fou un èxit a casa: hi havia la Quarantamaula, la Serp en Cabellera, l'Home del Sac... Durant molts mesos, va ser un dels llibres de capçalera a l'hora de gitar-se al llit. Quan la família es va assabentar que la companyia Disparatario havia fet una obra de teatre, corregueren a comprar-se les entrades. Perquè sí; perquè l'Home dels Nassos, la Cucafera o la Bubota ja eren com de casa. En una ocasió, Marta fins i tot aconseguí que la filla gran es disfressara de l'Encantada.
El Museu Valencià d'Etnologia ha estat fonamental en le recuperació d'aquest imaginari popular.
D'allò, però, ja fa un parell d'anys. Avui les criatures continuen sabent qui és la Quaranatamaula o la Cucafera i recorden la lletra de la cançó de Dani Miquel des del primer vers fins a l'últim. Des de fa uns anys, però, tots els intents de Marta perquè els seus fills es disfressen d'algun d'aquests personatges que han intentat inculcar-los a casa des de ben menuts, han caigut en sac foradat. Ho tenen clar: la gran vol vestir-se de Miércoles i el menut s'ha conxorxat amb el seu millor amic per tapar-se amb una d'aquelles màscares de Scream. Finalment, Marta ha donat la batalla per perduda. És David contra Goliat.
En realitat, Marta és un nom fictici. Podria ser qui escriu aquestes línies o podries ser tu mateixa. O el teu germà. O aquella amiga que fa deu anys va tindre una bessonada. Perquè són -som- moltes les persones que vam criar els nostres fills o filles tot intentant posar al seu abast espais lúdics i de coneixements propers al territori. En part, per l'estima a allò propi i genuí; en part, tractant de fugir d'una globalització que ens espenta a una homogeneïtzació despersonalitzadora.
A primera vista, les Espantacriatures ens oferien una alternativa propera, un substitut plausible per als dràcules, els Frankesteins i els zombis sangonosos que bamben pel carrer cada 31 d'octubre. Hem descobert, però, que també en això, els nostres fills i filles prefereixen volar solts. I que més que ser monstres valencians, per un dia, volen ser dràcules, Frankesteins i zombis sangonosos. Enguany, si vostè té una filla és molt probable, que haja acabat comprant una disfressa de Miércoles, el personatge de la família Addams. Reconeguem'ho: l'imaginari que surt de la indústria audiovisual nord-americana, amb la seua espectacular difusió planetària, és imbatible.
"Si ho plantegem en termes de competició, no ens enganyem: aquesta és una batalla perduda", reflexiona Amparo Pons, responsable de la biblioteca del Museu València d'Etnologia. D'aquest organisme depenent de la Diputació de València sorgeixen des de 2016 el gruix de les iniciatives institucionals dirigides a divulgar aquesta part de la cultura popular. Tot començà en adonar-se de la penetració que havia generat La Maria no té por, publicat per Andana i la cançó homònima, de Dani Miquel.
A l'Etno eren també bons coneixedors de la feina de recerca que l'investigador Víctor Labrado havia fet en els anys precedents. Fet i fet, el 2016 llançaren una proposta didàctica per treballar els monstres valencians. 'Espanta la por!', van anomenar la campanya. "L'èxit va ser tan gran que vam decidir ampliar-ho". Al capdavall, era la primera volta que una institució pública es preocupava per divulgar aquest patrimoni.
Amparo Pons (l'Etno): "Halloween ha sigut una oportunitat per als monstres valencians perquè, en realitat, estaven adormits".
Amb la col·laboració del Servei de Formació del Professorat de la Generalitat, la Subdirecció General del Llibre, l'Escola d'Art Superior de Disseny de València i el Servei d'Assistència i Recursos Culturals de la Diputació, el projecte s'amplià a escoles, biblioteques públiques i museus locals. Un any després, iniciaren una col·lecció de llibres, cada any dedicada a un personatge. El primer fou la Tarasca. El 2019a, amb la col·laboració de l'Escola d'Art Superior de Disseny de València, van crear tutorials per aprendre a fer les disfresses de cadascun dels monstres valencians.
"No té sentit plantejar aquesta qüestió en termes de competitivitat -reflexiona Amparo Pons-. Cal plantejar-ho en altres termes: Halloween ha sigut una oportunitat per als monstres valencians perquè, en realitat, estaven adormits".
Francesc Gisbert: "Si fa deu anys hagueres preguntat qui són els gambosins, ningú no t'hauria respost".
"Halloween té tot l'espai conquerit. L'objectiu no és que els monstres valencians substituïsquen Halloween; l'objectiu és que convisquen", indica Francesc Gisbert, un dels indispensables per comprendre el treball d'arqueologia oral que s'ha fet per recuperar aquella mitologia popular de criatures fantàstiques que estava amagada en el túnel del temps. "Enric Valor -recorda Gisbert- va posar els fonaments de la recuperació d'una tradició oral a qui ningú concedia importància. Després vingué l'antologia Llegendes valencianes, de Víctor Labrado i estudis com Llegendes del Sud, de Joan Borja". Gisbert feu la seua particular contribució amb Màgia per a un poble i moltes recopilacions de rondalles. Després vindria l'exitosa La Maria no té por.
"Quan nosaltres vam començar tot aquest patrimoni estava absolutament oblidat. Si fa deu anys hagueres preguntat qui són els gambosins, ningú no t'hauria respost", explica. Avui, una de les mascotes de la Colla d'À Punt, per exemple, es diu Butoni.
"Les famílies i les escoles s'esforcen a difondre tots aquests materials, però davant nostre tenim una societat que camina en un altre sentit. És normal que els nanos, encara que coneguen els mostres valencianes, s'estimen més disfressar-se d'algun personatge vinculat a Halloween o procedent de l'imaginari americà. Al capdavall, volen formar part de la comunitat i la comunitat els espenta cap a això", reflexiona Almudena Francés, una narradora amb molta experiència en traslladar els xiquets -però també els adults- a espais imaginaris.
La seua experiència és que, allà on es plantegen projectes tangibles, la canalla acaba fent seu el personatge. A Planes, al Comtat, un professor de la localitat embolica de fa alguns anys els xiquets i xiquetes per buscar l'Encantada en una bassa del poble. A Ontinyent, on resideix Francés, fa dotze anys que organitzen, cada 31 de desembre, la festa de benvinguda a l'Home dels Nassos, aquell que "té tants nassos com dies té l'any". "La batalla (envers l'imaginari de Halloween) està perduda, però és digna de ser lluitada. I, a més, pot ser divertida!", afegeix. Francesc Cabañés, de l'Etno, afegeix: "En aquest tema es poden fer paral·lelismes amb la llengua: les enquestes diuen que creix el coneixement però no l'ús. Doncs ací ens passa un poc igual".
Amparo Pons, de l'Etno, a l'igual que Francés, està convençuda que aquestes són campanyes per treballar a nivell micro, amb bona cosa de dedicació i molta constància. Admet, igualment, que difícilment aquestes campanyes impulsades des d'institucions públiques poden contrarestar la potència de la cultura popular nord-americana. "Però -afegeix-, mai no hauríem pensat que la campanya d'Espanta la Por agafaria la dimensió que ha agafat". Hi ha museus d'altres parts de l'Estat que, de fet, ja s'han interessat a replicar-la. "No hem guanyat Halloween, ni ho farem mai -reflexiona Amparo Pons-. Però tu saps si ens ho passem bé?". De por, ens ho passem!