Govern

Tornar a la ‘República’?

Més "Front Patriòtic" o tornar a l'eix esquerra-dreta per eixamplar la base? Aquesta és la qüestió. De moment, aquest diumenge l'ANC ha pressionat per formar govern amb l'objectiu d'implementar la República Catalana a una manifestació multitudinària. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“República Ara”. Aquest és el lema de la manifestació convocada en solitari per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) exigint que es ratifiqui “el compromís que es va defensar l’1 d’octubre i que es va tornar a guanyar el 21 de desembre”, així com “la constitució d’un govern republicà”. El que, donada la correlació de forces, implica una entesa entre Junts per Catalunya (JxCAT) i ERC, amb la possible participació de la CUP.

Els dirigents de l'ANC, de fet, han incidit en aquest missatge, el d'avançar cap a la República Catalana, durant la concentració multitudinària que s'ha celebrat aquest diumenge a Barcelona. “Ja no som ni ens sentim ciutadans del Regne d'Espanya. Som i ens sentim ciutadans de la República Catalana. I, per això exigim la seua implementació”, ha proclamat el vicepresident de l'entitat sobiranista, Agustí Alcoberro, després de lamentar que encara no s'hagi format govern i reclamar la seua constitució per “fer efectiva” la República. “Que cony està passant que no se'ns està dient?”, ha afirmat de manera contundent Jordi Pairó, del secretariat de l'ANC. A l'acte, ha destacat la presència de Carme Forcadell, actualment diputada d'ERC i expresidenta de l'entitat independentista. 

Per impulsar la República Catalana, no hi ha cap altra fórmula que sume majoria independentista. La marxa s'ha realitzat un dia després que Carles Puigdemont anunciés que JxCAT es transformaria en un partit, però també l’endemà que Òmnium Cultural, l’altra gran entitat sobiranista, faci una crida a treballar amb sectors no independentistes. 

Plantejar aquesta opció al Parlament ha provocat reaccions airades entre un segment de l’independentisme. Un article del portaveu d’ERC al Congrés espanyol, Joan Tardà, va desfermar l’ira tuitaire des que demanava entendre’s amb el PSC i els Comuns per provar d’eixamplar la base i trencar el consens de l’anomenat “bloc del 155”. L’antic líder del mateix partit, Josep Lluís Carod-Rovira, feia una reflexió a Crític mesos abans amb l’inequívoc títol “N’hem de ser més”. Tot apunta que la resolució d’Òmnium, d’una manera o una altra, va per aquí.

Ara bé, l’ombra de l’anomenat Pacte del Majestic entre populars i convergents i els altibaixos del segon tripartit planen sobre aquesta polarització en l’eix nacional revifada i multiplicada. Però és una estratègia intel·ligent provar de reeditar un front patriòtic?

Una mica d’història

La politòloga Astrid Barrio explica a EL TEMPS que l’acord de 1996 entre el PP i CiU generaria anticossos a bona part de la federació nacionalista. Al sector de Miquel Roca, que encarnava l’ànima pragmàtica del partit, ja li anava bé, però d’altres quadres van patir grans contradiccions, recorda Barrio. Segons la politòloga, aquesta entesa va deixar camp per córrer al PSC per plantar cara al camp de batalla natural dels convergents: el nacionalisme. Ja aleshores s’havien adonat que l’única manera de governar la Generalitat passava per assumir un cert discurs catalanista.

El periodista i editor Eduard Voltas apuntava en un reportatge anterior que la dualitat entre les dues bandes de la plaça Sant Jaume, l’Ajuntament de Barcelona en mans del PSC i la Generalitat en mans de CiU, es trencaria quan ERC apostà pel Pacte del Tinell entre republicans, socialistes i ICV-EUiA. Carod-Rovira afirmava en una entrevista que el catalanisme conservador, encarnat en CiU, sempre havia tingut una relació privilegiada amb Madrid. Per a ell, assegura, apostar per l’estatut era una forma de dur PSC i ICV-EUiA cap a un consens de progrés en l’autogovern al qual la primera força de l’oposició, la Convergència d’Artur Mas, no s’hi podria negar. Així comença la dinàmica de subhasta que Astrid Barrio i el també politòleg Juan Rodríguez-Teruel refereixen en un treball acadèmic.

CiU vol disputar a ERC el monopoli d’aquest sobiranisme renovat —quan no és cap secret que els republicans advoquen per la independència— i així es deixaria pel camí, en aquesta competició electoral, a bona part del seu electorat, poc propens a aquesta pulsió. D’aquesta manera, la polarització que avui es discuteix acabaria materialitzant-se.

Una recerca empírica de la politòloga Eloisa del Pino Matute per a Agenda Pública constatava que els nivells de malestar respecte l’ordenament territorial espanyol es troben a nivells semblants a diferents autonomies i en la mitjana estatal l’útlima dècada. Quelcom que constataria que el detonant d’això seria més la crisi econòmica global que els càlculs electorals del PP a l’hora d’impugnar l’estatut votat i ratificat en referèndum. Però a Catalunya la desafecció pot ser explotada en favor dels postulats independentistes per l’hegemonia intel·lectual i cultural que basteixen un grup tan relativament petit com ben situat.

L’artefacte electoral de Junts pel Sí, que congregaria Convergència Democràtica i ERC i els romanents independentistes d’Unió Democràtica o PSC, entre d’altres grups més petits, té les seves arrels en l’aposta de l’anomenat Front Patriòtic, definit ja a mitjan 80 quan el sobiranisme era marginal. En certa forma, la idea de constitució de govern republicà que enuncia l’ANC a la manifestació remet a tot plegat.

Sobre la possibilitat de tendir ponts entre ERC, els Comuns i el PSC, que remet a l’artefacte del tripartit, Astrid Barrio és escèptica que això acabi penalitzant electoralment al que hi aposti. “Jo crec que se sobredimensiona la reacció que pugui tenir l’electorat davant d’un acord que trenqui l’eix sobiranista”, sosté la politòloga. Si el desacord continua entre el bloc sobiranista tindrem l’ocasió de comprovar si s’equivoca o no.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.