Independentisme

Una història de l’independentisme català contemporani: el sobiranisme al si de Convergència (IV)

Quart capítol de la sèrie sobre la història de l’independentisme català tal com l’entenem avui. Les properes setmanes EL TEMPS publicarà reportatges i entrevistes que proven d’oferir una imatge acurada d’un moviment tan plural com canviant. Avui és el torn de l'independentisme que es configura al paraigua de CiU i l'explosió de partits de mitjan 2000.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La recentment desapareguda Unió Democràtica de Catalunya (UDC) encarna l’antecedent més clar de la pulsió nacionalista que donaria lloc al sobiranisme d’ordre que avui representa el Partit Demòcrata Europeu Català (PDeCAT). La UDC neix el primer terç del segle XX, en plena febre republicana al Principat, com una reacció al catolicisme integrista dels partits monàrquics espanyols.

L’evolució intel·lectual del catolicisme a Catalunya cristal·litza en la creació d’aquesta formació, l’activitat de la qual es veuria dificultada per la persecució religiosa dels anys de la guerra i, un cop consumada la victòria franquista, per la repressió. El líder històric del partit, Manuel Carrasco i Formiguera, fou executat a Burgos per les tropes revoltades, abans que es proscrigués la formació per la Ley de Responsabilidades Políticas del règim de Franco recentment instaurat.

La UDC maldà per subsistir al context políticament advers de la dictadura. Com en d’altres famílies polítiques del nacionalisme català, la universitat fou un focus de captació prou important per assegurar-ne el relleu. La seva relativa irrellevància al Principat es veia compensada per un ampli ventall de relacions internacionals al caliu de l’espectre polític democristià d’arreu. En aquest àmbit, pràcticament tota la militància s’hi trobava còmode, però les iniciatives d’oposició al règim dins de les fronteres de l’Estat espanyol topaven amb la resistència a establir aliances amb els comunistes. La ferida de la guerra era massa recent.

La creació de l’Assemblea de Catalunya, l’any 1971, implicaria una ruptura organitzativa entre dos sectors. L’un, liderat per Miquel Coll i Alentorn, que es va dedicar a cultivar les relacions amb formacions homòlogues del món; i l’altre, amb Marià Vila i d’Abadal —pare de l’ex-batlle de Vic— al capdavant, que es comprometria amb els referents unitaris de l’oposició antifranquista al Principat. Els comunistes tenien un lloc destacat entre aquests referents, i la seva presència fou un escull que partiria la Unió en dues ànimes i dues estructures independents.

Però UDC no va ser l’únic espai que congregaria el catolicisme progressista d’arrel nacionalista. Li faria la competència l’anomenat Grup Torras i Bages. Creat el 1942, es tractà d'un col·lectiu amb vocació catalanista, demòcrata i catòlic, en el qual, més tard, s’hi incorporarien l’historiador Jaume Vicens Vives i un aleshores desconegut Jordi Pujol, entre molts altres. És al caliu d’aquesta associació que es configura una secció activista que, un cop extingit el Torras i Bages, operaria a l’aixopluc de CC, unes sigles sense cap significat, malgrat que han estat atribuïdes erròniament. No volien dir ni Crist Catalunya, ni Cristians Catalans, ni Catòlics Catalans, explica la politòloga Àstrid Barrio al llibre El pal de paller (Pòrtic, 2001).

La destitució de l’aleshores director de La Vanguardia, Luis de Galinsoga, per la seva infame afirmació “todos los catalanes son una mierda”, pronunciada després d’una missa, és resultat d’una de les accions més sonades d’aquesta fornada d’activisme. Jordi Pujol fou una de les persones que promogué el boicot a la capçalera juntament amb el Front Nacional de Catalunya (FNC), la UDC i el Moviment Socialista de Catalunya (MSC), assolint-ne l’acomiadament. Anys més tard, dos d’aquests tres grups prendrien part en les converses per impulsar Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Des d’un bon inici, el nacionalisme català no marxista basculava entre la socialdemocràcia i la democràcia cristiana de la doctrina social de l’església catalana.

Pujol compliria condemna. La policia li va atribuir un paper dirigent en la interpretació col·lectiva del Cant de la Senyera en un concert homenatge, el 1960, al poeta Joan Maragall, al Palau de la Música. Aleshores, a l’interior de l'FNC ja hi covava una pulsió que donaria lloc al partit que assentaria les bases de l’independentisme modern: el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN).

Del pragmatisme al sobiranisme

L’alpinista i ex-membre del seu Consell Nacional, Emili Civis, encarna part de l’independentisme de primera hora a CDC. Inicià la seva militància als Col·lectius d’Obrers en Lluita (COLL), un dels membres de la família del socialisme d’alliberament nacional on es va configurar el secessionisme tal com el coneixem avui. Però, cansat de la vocació marginal que veia en aquell espai polític, va acabar prenent-ne distància. “Sempre ens trobàvem a la plaça Universitat i sempre n'érem quatre. I jo deia: 'això no funciona perquè sempre som els mateixos'”, recorda l’històric militant. Civis considerava, ja en aquells anys, que l’independentisme no podia limitar-se a pregonar una revolució obrera: creia que calia una aproximació transversal.

En paral·lel a aquelles inquietuds, els primers 70 van ser els anys en els quals es van donar els contactes per constituir un espai polític que encara havia de néixer i que tindria un paper hegemònic a la política catalana les properes dècades. Amb l’activisme del CC, Jordi Pujol havia adquirit prou rellevància com per congregar un bon número d’adeptes al voltant de la seva figura. Aleshores, Pujol defensava una visió comunitarista que subsumia els individus a una comunitat nacional: la catalana. Des d’aquesta perspectiva, la derrota del 1939 fou una derrota de tots els catalans, refereix Àstrid Barrio a la seva aportació a El pal de paller.

Aquesta visió col·lectivista quedaria palesa, també, en la voluntat de fer CDC forta a l’espai del centreesquerra, en sintonia amb la doctrina social de l’església que professava Pujol. Sens perjudici d’incorporar altres famílies polítiques com la dels liberals organitzats a Esquerra Democràtica de Catalunya (EDC) de Ramon Trias Fargas. Amb les primeres eleccions democràtiques, no es tardaria a clarificar l’espai dels socialistes amb el posicionament del Partit Socialista de Catalunya - Reagrupament (PSC-R), liderat per Josep Pallach, un dels sectors cridats a integrar CDC. Així, ja amb el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) resultant de la confluència de les tres forces que es disputaven l’espai, Convergència esdevindria una opció atractiva per al centrisme. Un centrisme reforçat per la federació amb UDC. La desintegració de la Unión de Centro Democrático (UCD) va precipitar la integració dels seus membres a alguna de les dues formacions de la recentment nascuda Convergència i Unió (CiU). Miquel Roca, qui encarnava l’ànima més moderada de la federació nacionalista, ja havia afirmat el 1982 que “a Catalunya, l’espai reformista o centrista l’ocupem nosaltres”. I el dels centristes no seria l’únic que se sentiria cridat a apuntalar CiU com el partit hegemònic. Històrics militants del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) com ara l’ex-alcalde de Balaguer (Noguera), Gregorio Gallego, o líders veïnals com l’egarenc Antonio Florido també van fer seva la proposta de la federació. El partit considerat el pal de paller del catalanisme es faria amb el control de la Generalitat per les properes dues dècades.

L’Emili Civis s’incorpora a CiU els primers 80, després que Banca Catalana, impulsada per Jordi Pujol, financés la seva expedició a l’Everest. Aquesta entitat financera jugà un paper clau a l'hora de propulsar institucions com ara l’Associació Rosa Sensat, un col·lectiu que pren el nom d’una pedagoga que va tenir un paper en la socialització del sobiranisme. L’esfondrament d’aquest banc provocaria una crisi que, lluny d’esquerdar la llegenda del seu fundador, generaria un conflicte amb l’Estat que li permitria mostrar múscul, la primavera de 1984. Malgrat les acusacions d’enriquiment il·lícit, milers de persones aclamaren Pujol quan es presentà la querella contra la seva entitat.

Persones com l’Emili veien en la federació nacionalista una eina amb què amplificar i socialitzar el discurs independentista. És una afirmació molt estesa entre antics militants la de “per assolir la independència primer calia governar”. I el cert és que els 80 i els 90 van ser anys de petites conquestes. Civis, per exemple, va centrar-se en l’impuls de federacions esportives pròpies al món des de la secretaria d’esports on treballava. Des del partit es va bregar molt pels mitjans públics de qualitat i en català i per la immersió lingüística: tot un seguit d’institucions que contribuirïen a apuntalar un sentiment de pertinença a la col·lectivitat nacional que Pujol defensava. Segons l’Emili Civis, en aquells anys les enquestes internes a Convergència mostraven que l’independentisme era majoria. Tot i que, val a dir, “l’ara no toca” de Jordi Pujol i l’oposició oberta de Miquel Roca a situar-se en aquesta posició política invisibilitzava la pulsió sobiranista. Un dels grups que tingueren un paper clau en mostrar-la inequívocament van ser les Joventuts Nacionalistes de Catalunya (JNC).

L’independentisme sense complexos

Les últimes setmanes, als moments culminants del que s’ha convingut a anomenar procès, consignes històriques de l’independentisme revolucionari han tornat a fer fortuna. Així, hom ha pogut sentir militants del PDeCAT cridar “fora les forces d’ocupació” o “llibertat presos polítics” al costat d’algú d’Endavant (OSAN). El cert és que uns quants activistes independentistes provinents de l’espai de l’esquerra marxista van jugar un rol clau en la creació i consolidació de les JNC el 1976. EL TEMPS ha conegut casos de persones que prefereixen mantenir-se en l’anonimat i que, abans d’entrar a formar part d’aquestes joventuts, van militar en col·lectius com ara els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC), el Moviment Comunista Català (MCC), el Moviment d’Unificació Marxista (MUM), les primeres Candidatures d’Unitat Popular pel Socialisme (CUPS) o van prendre part en la fundació de Nacionalistes d’Esquerra (NE).

Com a l’Emili Civis, asseguren aquestes fonts, va ser una lectura estratègica el que els va dur a ingressar a la incipient organització juvenil. Raimon Gusi, per exemple, que arribaria a presidir les JNC, abans va ocupar la secretaria general de les Joventuts del Front Nacional de Catalunya (JFNC), la matriu històrica de la qual sorgiria bona part de l’independentisme de combat. Aquests trasbassos contribuirïen a reforçar les tesis rupturistes des d’un prisma nacional, però també cal dir que, abans que es donessin, quan les JNC encara eren les Joventuts de CDC (JCDC), el jovent que aquells anys militava en la formació nacionalista va aconseguir, l’abril de 1978, que els estatuts del partit incorporessin el dret a l’autodeterminació. De fet, el logotip del que després serien les JNC, el de l’estelada onejant, s’aprovaria en el V Congrés de les JCDC arribant a emprar el terme “alliberament nacional” en els primers escrits de la seva revista. Una claredat que no tenia ressò al seu referent electoral: Convergència Democràtica de Catalunya.

Les persones que aquells anys militaven en les recent fundades JNC, els primers 80, recorden que, aleshores, la paraula “independència” estava proscrita als documents de la formació nacionalista. Per expressar-ho, s’utilitzaven eufemismes com “plenitud nacional” o “sobirania nacional”. L’arxiconeguda cultura del pactisme convergent estava estesa també dins de l’organització, on s’hi apaigaven els ànims dels joves a través de la concessió de prevendes. Però amb el III Congrés de les JNC, celebrat el juliol de 1984 a la localitat de Coma-Ruga, ubicada al municipi del Vendrell (Baix Penedès), una direcció inequívocament independentista va emergir amb el ja esmentat Raimon Gusi i Enric Picó al capdavant. Això topava de ple amb els plans de Miquel Roca, gens favorable a que els sectors més independentistes del partit es deixessin veure i immers, aquells anys, en l’anomenat Partit Reformista Democràtic (PRD) amb el qual Convergència pretenia bastir un referent estatal. Amb un Pujol completament identificat i immers en la Generalitat, Roca va tenir via lliure per provar de fer-se amb el control de CiU.

L’Emili Civis considera que, amb el conflicte entre Miquel Roca i Jordi Pujol, amb qui s’aliniarien els independentistes, també els de les JNC, es clarificaria la postura del bloc més propens al sobiranisme. Per a Civis, la derrota de Roca aplanaria el terreny perquè els quadres més sobiranistes prenguessin posicions a la federació nacionalista. La marxa de Pujol, l’arribada d’Artur Mas o el progrés intern de militants formats al caliu de les joventuts de CDC com l’actual president, Carles Puigdemont, permetrien aixecar la proscripció que la terminologia independentista patia a la federació.

És complicat afirmar quins són, exactament, els processos des de dins que van fer que un partit compromès amb la governabilitat d’Espanya —tant com per pactar amb el PSOE de Felipe González i el Partit Popular (PP) de José María Aznar— virés a un rupturisme que avui se situa, en bona part, en les tesis més confrontatives de l’independentisme revolucionari. La politòloga Àstrid Barrio planteja en un treball de 2016 signat amb Juan Rodríguez-Teruel la hipòtesi de la subhasta. Un cop que CiU va perdre el poder amb l’arribada del tripartit i, amb un paper important de l’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) de Josep Lluis Carod-Rovira, s’advoca per la reforma de l’Estatut, s’inicia una dinàmica de competència per constatar qui és més nacionalista. Per a Barrio, i segons les dades recollides en aquest estudi, la radicalització dels dirigents seria prèvia a la radicalització de l’electorat. Així, la rivalitat entre CiU i ERC podria haver facilitat l’ascens dels sectors més independentistes, bona part d’ells formats a les JNC. Tot i que convé no menystenir l’arribada al partit de persones provinents de formacions netament sobiranistes que propugnaven un independentisme transversal.

La transversalitat

La dissolució del Partit per la Independència (PI), una escissió d’ERC liderada per Àngel Colom i Pilar Rahola, va culminar amb l’ingrés del mateix Colom com a militant de CiU. I l’estripada de carnets entre els sectors més independentistes del partit republicà a compte del segon tripartit, va assentar les bases del sorgiment d’una amalgama d’agrupacions, amb o sense vocació electoral, que van contribuir a diversificar i a eixamplar el sobiranisme.

D’aquella renovada efervescència en sorgiria el corrent intern i ara grup amb entitat pròpia Reagrupament, liderat per l’ex-alcalde de Puigcerdà (Baixa Cerdanya) Joan Carretero, procedent d'ERC. S'oposava, durant aquells anys, a la reedició d’un altre tripartit. La portaveu del col·lectiu, Rut Carandell, explica a EL TEMPS que Reagrupament sorgeix, primer, amb l’objectiu de dirigir ERC. Però després configura un marc propi i dissenya propostes de regeneració democràtica: una “nova política” avant la lettre. Carandell recorda que, aleshores, se’ls acusava de “no ser prou d’esquerres” i de ser “massa poc possibilistes”. Fa vuit anys, el mot “transversal” comença a prendre volada en boca de la militància d’aquesta associació, que, coherent amb els seus principis, ha arribat a anar en coalició amb la CUP a localitats com ara Girona, formar governs amb ERC a Vilassar de Mar i a ingressar al PDeCAT en moments com l’actual.

Carandell recorda que va entrar a ERC amb 18 anys per “la crida nacional” de Carod-Rovira, i va fer seus referents històrics del partit com ara Heribert Barrera. A la primera reunió a la qual va assistir va coincidir amb el citat Àngel Colom.

L’expulsió de Joan Carretero a rel de la publicació d’un article crític amb la seva formació va precipitar la sortida d’ERC i la creació d’un col·lectiu on s’hi integrarien persones provinents d’altres espais i formacions. Des de Reagrupament s’ha promogut la doble militància i els acords amb ERC —malgrat desavinences passades— i amb Convergència. Carandell explica que, avui, la seva aposta se centra, sobretot, a enfortir el PDeCAT, “en un moment en què ERC ja ha fet el seu procés de renovació interna”. També sent que Junts pel Sí (JxSí), el paraigua electoral amb què les forces sobiranistes van guanyar les eleccions al Parlament de 2015, és la culminació d’aquesta aposta per un partit transversal.

Però cinc anys abans, el 2010, Solidaritat Catalana per la Independència (SI) va provar d’explorar una fórmula semblant, tot i que, al contrari que JxSí, prescindint de les dues grans formacions nacionalistes, CiU i ERC. SI estava integrada pel partit de l’ex-president del Barça, Joan Laporta, Democràcia Catalana, pel Partit Republicà Català (PRC) o el PSAN, entre d’altres. Amb una aposta com SI, en primera instància, i JxSí, després, culminava l’aspiració de construir un front patriòtic, que ja defensava una part de l’independentisme revolucionari a finals dels 60 i principis dels 70. I és que, amb el bé de Déu d’escissions que va patir, el sobiranisme s’ha diversificat i, des de la matriu marxista, s’ha combinat amb altres corrents del nacionalisme, no necessàriament independentistes, i ha ocupat un espectre ideològic cada cop més ampli. Això inclou la desfederació d'UDC i CDC i el trencament dels segons entre Demòcrates i el Moviment Lliures. Sense aquesta diversificació, molt possiblement no hauríem presenciat uns esdeveniments com els que es van viure ahir al Parlament català, quan 70 diputats de 135 (tot i que inseriren papereta 82) votaren a favor de proclamar la República Catalana. No cal dir que, d'aquests 70, molts formen part de la formació hereva de Convergència: el PDeCAT.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.