Catalunya

L’ANC després de Jordi Sànchez i viceversa

Els darrers mesos han estat frenètics a Catalunya. Si algú ha experimentat aquesta situació de manera especial, ha estat Jordi Sànchez. L’expresident de l’Assemblea Nacional Catalana va ser encarcerat el 16 d’octubre i des d’allí ha estat triat candidat a la investidura per ser president de la Generalitat de Catalunya després del ‘pas al costat’ de Carles Puigdemont. Ara, quan es compleixen sis anys del seu naixement, l’Assemblea afronta una renovació que encara no té candidats oficials per liderar-la. Si bé, tres persones aspiren declaradament a fer-ho. Parlem amb l’entorn de tots tres sobre Jordi Sànchez i del futur d’una de les entitats més influents en la política catalana.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El 17 de març se celebraran les eleccions al secretariat nacional de l’Assemblea Nacional Catalana. Tot i que les candidatures es tancaran durant el cap de setmana, són tres els noms que sonen amb més força per entrar en aquest secretariat per, posteriorment, presidir l’entitat. Parlem d’Adrià Alsina, actual cap de premsa de l’ANC; de David Minoves, president del CIEMEN; i de David Fernàndez, vicepresident del Cercle Català de Negocis. Tres candidats que es mouen entre la continuïtat del llegat de Jordi Sànchez i la renovació de l'entitat. També hi ha els rumors que Antonio Baños, exdiputat de la CUP, podria ser el quart candidat. Baños ha presentat la seua candidatura al secretariat, si bé no ha confirmat que vulga assolir la presidència de l'entitat.

Ni en les hipòtesis més hiperbòliques, Jordi Sànchez haguera pensat que, gairebé tres anys després de ser escollit president de l’ANC, la seua vida hauria canviat tant. Dels seus darrers anys al capdavant de l'independentisme civil, destaca la seua influència decisiva, segons molts testimonis, en la formació de la llista unitària de Junts pel Sí per a les eleccions del 27 de setembre. També el seu paper -molt discutit per alguns- en el famós ‘pas al costat’ d’Artur Mas després del pressing CUP. O la implicació de l’ANC presidida per ell mateix, imprescindible per fer realitat el referèndum de l’1 d’octubre. Sense oblidar, tampoc, les tres darreres diades de l’11 de setembre, cadascuna més multitudinària que l’anterior. O el seu ingrés en presó, des d’on va entrar en la llista de Junts per Catalunya, motiu pel qual va haver de deixar la presidència de l’Assemblea, tal com figura en els estatuts de l’entitat. També des de la presó va estar triat diputat per Barcelona. Era esperat, atès que ocupava el segon lloc a la llista, només precedit per Carles Puigdemont. Menys previsible era la seua candidatura a presidir la Generalitat després de dures negociacions entre les forces independentistes. Una candidatura que no comptava amb suficients suports i que des del Tribunal Suprem ja han anunciat que tractaran d'evitar.

El treball de Sànchez, però, també ha suscitat crítiques entre membres de l’Assemblea i persones destacades de l’independentisme català. Des que va iniciar la seua etapa com a president de l’ANC, molts han discutit les seues relacions «estretes» amb l’entorn d’Artur Mas, que li hauria ajudat a accedir a la presidència malgrat no ser el candidat més votat. Segons alguns, la tasca de Jordi Sànchez ha fet que l’ANC «anés de bracet amb els partits». Són paraules de Liz Castro, qui va estar a prop de presidir l’ANC el 2015 i el 2016, enfrontant-se precisament a Jordi Sànchez. Castro, escriptora i traductora de professió, justifica les seues paraules indicant que la llista de Junts pel Sí va ser afavorida per Sànchez «quan això anava en contra del que volia el secretariat de l’ANC: li van demanar fer una llista sense polítics i va tornar amb la llista feta».

Mentrestant, l’ANC mira cap al futur. Sànchez és respectat com a figura. No podia ser d’una altra manera, atès que el seu currículum com a activista ha donat fruits i que és un pres polític des de ja fa gairebé cinc mesos. Però l’ANC marxa per un altre camí. Caldrà veure si ho fa continuant el seu llegat o transformant-lo.

 

Relacions amb la política

Quan es parla amb l’entorn dels possibles candidats, es pot copsar amb senzillesa que allò que es discuteix dins de l’ANC són les relacions de l’entitat amb els partits polítics. Els estatuts deixen clar que per presentar la candidatura per presidir l’entitat «no s’han d’ocupar llocs de responsabilitat en àmbits polítics ni percebre retribució o sou de cap partit des de la presentació de la candidatura fins a la finalització del mandat». Tampoc no es poden «ostentar càrrecs orgànics nacionals» en cap formació. El que no impedeix al candidat ostentar la militància en algun partit.

David Minoves (Barcelona, 1969) és soci de l’ANC des de la seua fundació. Presideix el CIEMEN, Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques, i també és coordinador tècnic del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, una associació municipalista que gestiona recursos d’ajuda humanitària i cooperació al desenvolupament dels ajuntaments catalans. Ha estat militant durant 31 anys d’Esquerra Republicana, tot i que no té cap responsabilitat en la direcció des de fa sis anys. I des de l’any passat, ni tan sols n'és militant.

Dels tres possibles candidats a presidir l’Assemblea, Minoves és qui té un passat partidista més clar. Alhora, però, el seu entorn veu clar que l’ANC, pel que fa als vincles amb els partits, «ha perdut la transversalitat durant els últims temps». Aquestes fonts entenen que l’ANC ha de representar tot el sobiranisme. Posen en evidència, en aquest sentit, la inclusió de cinc membres del secretariat sortint de l’ANC –Jordi Sànchez, Francesca Ferreres, Alícia Casals, Assumpció Castellví i Pere Grau– i de gent de l’equip tècnic –la gerent Núria Guillaumes– de l’entitat en la llista de Junts per Catalunya i ningú en la resta de llistes sobiranistes. I consideren que la independència de l'ANC pel que fa als partits ha de servir «més per exigir passes en el sentit dels objectius i les fites que per criticar». «Jo vaig trobar a faltar que l’ANC impulsara amb les forces republicanes un full de ruta compartit», diu una persona propera a Minoves.

I no només això. En l'entorn de Minoves també entenen que l'ANC ha d'estar al costat dels moviments que estan sorgint per donar suport a la república: CDRs (Comitès de Defensa de la República), Universitats per la RepúblicaADICs (Assemblees de Treballadors i Treballadores en Defensa de les Institucions Catalanes) i «amb altres actors que ajudin a ampliar la base per assolir una nova majoria que faci possible fer efectiu el mandat de l’1 d’octubre»

Les mateixes persones indiquen que si el president del CIEMEN finalment és candidat i escollit, apostarà per renovar l’Assemblea per tal de construir una agenda estratègica que vagi més enllà del curt termini. Expliquen, també, que «ara hi ha els qui viuen amb el miratge que ja tenim la República i només cal que els electes i les institucions la implementin, o els qui creiem que tot i la victòria de l’1 d’octubre ens cal ser més i assolir una nova correlació de forces favorable per preparar un nou embat i assolir una república real». Clarament, aposten per la segona opció.

A hores d'ara, segons expliquen des de l'entorn d'aquest candidat, la repressió està condicionant moltes coses. «Com que ens han colpejat i escapçat els lideratges, estem en una fase antirrepressiva, però sense el contingut polític que caldria. I creiem que el que falta és acordar una agenda compartida entre els diversos actors cap a l’assoliment de la república. Tot ha d’anar més enllà de la investidura, i el sobiranisme ha de plantejar una estratègia a llarg termini on hi tinguin paper les institucions, per al Govern legítim de fora i les entitats», diu una d’aquestes fonts properes a Minoves.

David Minoves

Un altre dels més que possibles candidats és l’enginyer David Fernàndez. Amb 45 anys, és vicepresident del Cercle Català de Negocis i no té militància política al darrere. De fet, aquesta és una de les coses que propugna el seu entorn. Va entrar en l’ANC el 2013 i va ser un dels impulsors de la Plataforma pel Dret a Decidir de Sant Martí, «la tercera de Catalunya i l’embrió del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, l’únic ens que va incorporar el món dels comuns, en aquell moment anomenat Procés Constituent», reivindiquen persones que assistiren a la presentació de la seua candidatura, que es va celebrar dimecres a la territorial de Sant Martí.

Els partidaris de Fernàndez consideren que l’ANC «ha de continuar sent el pal de paller del moviment independentista i ser fidel al seu objectiu fundacional: aconseguir la independència de Catalunya». Qüestionen la mobilització constant que està protagonitzant, amb una freqüència molt elevada, l’Assemblea. «La gent està una mica farta: hem de fer accions que ens apropin a fer efectiva la República catalana. Aquest objectiu, el de construir la República actuant en positiu, sembla que l’hem oblidat i que ara l’objectiu sigui manifestar-nos, queixar-nos, actuar en negatiu», entén una de les fonts.

L’ANC ha estat la convocant de nombroses manifestacions. La pròxima serà el diumenge per defensar la restitució del Govern anterior a l’aplicació del 155 i per protestar contra «l’espectacle de les últimes setmanes entre els partits», en referència a les negociacions que s’han anat complicant. En aquest sentit, gent propera a l’enginyer té la sensació «que no només estem a la defensiva, sinó que gairebé estem en mode supervivència: com si haguéssim de fer coses per sentir que estem vius». Els partidaris de la candidatura del vicepresident del CCN anhelen «la recuperació de l’alegria i el somriure» i fer protestes «que vagin més enllà de la mobilització física, que siguin efectives en el sentit de fer efectiva la República, donar-li sentit i contingut, de comportar-nos com un Estat de facto». L’Assemblea, per a ells, està adreçada a ser un contrapoder, a fer política sense ser un partit, a forçar els partits perquè treballen pels interessos del país, i no pels seus propis interessos.

David Fernàndez, a l'esquerra del tot de la imatge, en la presentació de la seua candidatura el passat dimecres.

Adrià Alsina és l’altre dels tres possibles candidats per presidir l’ANC si són triats abans per entrar en el Secretariat Nacional. Segons fonts del seu entorn, presents en l’acte de presentació de la candidatura el passat dimarts en la territorial de la Sagrada Família, Alsina es col·loca a mig camí entre el continuisme i la ruptura amb el mandat de Jordi Sànchez. I destaquen, sobretot, la necessitat de reforçar la independència de l’entitat davant els partits. En canvi, fonts d’unes altres candidatures passades a presidir l'ANC el consideren proper al nucli dur de Sànchez. Alsina, nascut el 1982 a Barcelona, és cap de premsa de l’ANC, politòleg i periodista de formació. Va militar en Esquerra Republicana durant la seua època universitària, entre 2003 i 2006. Entre 2004 i 2005, aproximadament, va presidir la secció local de Sant Gervasi amb aquest partit. Ha viscut i treballat molts anys fora de Catalunya. De fet, es va fer soci de l’ANC des de Hong Kong quan va ser fundada. I des de Washington va organitzar dues mobilitzacions de l’11S: tant la gran manifestació de 2012 com la cadena humana del 2013.

Els partidaris d’Alsina als que ha tingut accés EL TEMPS consideren que l’ANC és «l’única institució potent per fiscalitzar allò que diuen i fan els partits», sense menysprear el seu poder mobilitzador. Reconeixen que «part de la ciutadania i alguns socis demanen una ANC desvinculada i independent dels partits, mentre que uns altres es pregunten si això de fiscalitzar els partits és cert, si és un pla mestre, si és una astúcia o només una cortina de fum». A hores d’ara, l’ANC exerceix, amb més o menys encert, la fiscalització. Un exemple és l’esmentada manifestació del diumenge dia 11, que se celebrarà per protestar contra la falta d’acord per formar govern i també per l’incompliment de les promeses dels partits que van guanyar les eleccions i que ara no poden fer efectives, entre més coses, per les limitacions imposades des dels tribunals. L’entorn d’Alsina justifica que «van ser els partits els qui van redactar els programes», però «és possible que l’ANC hagués pogut fer en aquell moment aquesta funció de fiscalització», d’alertar de la impossibilitat de les propostes. Siga com siga, la gent propera a l’encara cap de premsa de l’entitat entén que «l’any passat anàvem al 100% amb tots els partits i aquest any ja no és el cas. La ciutadania ens demana que siguem molt més exigents amb una generació de polítics que, almenys els últims mesos, no han estat a l’alçada».

Adrià Alsina

Qui esgota els seus dies per finalitzar la presidència de facto de l’entitat, Agustí Alcoberro, explica a aquest setmanari que «els partits independentistes hauran de perseguir la recuperació de la legitimitat democràtica trencada amb el 155 i avançar de manera clara cap a la república». En una crítica a la situació política actual, Alcoberro insisteix que els objectius de l’ANC sempre han estat aquests. I són els que justificarien la manifestació de diumenge.

 

El llegat de Jordi Sànchez

Com s’ha dit, les relacions amb els partits és allò que més es discuteix al si de l’ANC i una de les coses que preocupen als seus possibles candidats. Una excandidata, la ja referida Liz Castro, partidària d’una desvinculació total de l’entitat amb els partits, defensa el paper de la primera presidenta de l'ANC, Carme Forcadell, qui, diu, «mai no va seguir les directrius de cap partit ni tampoc les d’Artur Mas». Com a exemple, Liz rescata el de la manifestació de la diada de 2012, quan Mas li hauria demanat a Forcadell canviar el lema de la marxa: «Catalunya, nou Estat d’Europa». La posterior presidenta del Parlament i actual diputada per ERC s’hi va negar.

Liz Castro amb Jordi Sànchez en un acte a Ripoll.

Però no tot són crítiques des dels qui aposten per la renovació de l’entitat. Des de l’entorn de David Minoves reconeixen que «Jordi Sànchez ha musculat la capacitat mobilitzadora de l’ANC, i el fet que l’hagin empresonat per liderar aquestes mobilitzacions és un indici clar de la seva efectivitat». Si bé, lamenten, «la manca de treball estratègic no ha sumat nous sectors socials al sobiranisme». En canvi, els partidaris de David Fernàndez interpreten que «Jordi Sànchez tenia un perfil polític molt marcat. La inèrcia política del moment i les ganes de fer-ho bé el van fer estar massa a prop de les dinàmiques dels partits», cosa que hauria impedit l’ANC exercir el contrapoder polític que molts li atorguen. «Durant l’última etapa, hauríem d’haver estat més influents», diuen. Ells mateixos matisen, però, que no volen transmetre la idea que s’ha de criticar Jordi Sànchez. De la seua etapa com a president, els propers a Fernàndez valoren especialment el paper de Jordi Sànchez en un moment clau: el pas al costat d’Artur Mas. «Aquest va ser el punt culminant del seu mandat. En aquell moment va adquirir un punt de protagonisme de mediació i d’acompanyament molt positiu».

Els pròxims a Adrià Alsina destaquen, sobretot, el paper de Sánchez en la convocatòria del referèndum. «Va saber posar-lo sobre la taula quan tocava i va saber pressionar els partits perquè arribessin a acords». A més, pensen que «si Sànchez no hagués entrat a la presó, la segona quinzena de l’octubre hauria estat distinta. Segurament, algunes persones a la cúpula s’haguessin trobat menys soles».

Hi ha encara més valoracions. Agustí Alcoberro destaca també el paper de Sànchez en el referèndum. «Durant aquest mandat, l’Assemblea aprovà en una consulta interna la proposta de fer un referèndum d’autodeterminació que es va fer quan la proposta no figurava al full de ruta de l’ANC ni de Junts pel Sí». A més, l’actual president en funcions també assenyala que l’Assemblea, «que aquest diumenge farà sis anys que va néixer, es proposava com a objectiu la proclamació de la República Catalana». Un fet que s’ha produït, malgrat tot el que ha vingut després. Alcoberro, d’altra banda, no vol prendre partit per cap candidat dels que a hores d’ara sembla que es presentaran.

Agustí Alcoberro al costat de Marcel Mauri (Òmnium) en un acte recent / Efe

 

Una presidència incògnita

La situació ha fet tants girs que, a hores d’ara, el candidat a ser investit president de la Generalitat de Catalunya al Parlament és Jordi Sànchez. Un fet, però, sobre el qual s'han expressat els tribunals espanyols per impedir-ho. I que encara no comptava amb el consens suficient entre els partits independentistes. Esquerra ho va acceptar, però la CUP, fins al moment, s'hi havia negat. No acceptaven el full de ruta. El consideraven massa autonomista. L'entorn de les persones que poden presidir l'ANC, però, s'expressen sobre la decisió d'investir Sànchez.

Des de l’entorn de Minoves interpreten que la força de la candidatura de Jordi Sànchez és «posar la democràcia espanyola davant del mirall, i evidenciar que és de baixa qualitat si l’impedeix exercir i el manté a la presó». Els partidaris de David Fernàndez veuen la proposta «amb pragmatisme». «Si miro de ser realista, els polítics haurien de ser conseqüents amb les seves propostes. S’han comès errors importants i és bo assumir-los. Si som conscients que estem on estem, hem d’actuar amb conseqüència. I per a mi això és assumir que tenim dos ens: la comunitat autònoma de Catalunya i la República Catalana. Cada ens podrà fer unes coses totalment diferents de l’altre. Creiem-nos que hem proclamat una república i actuem en conseqüència. Hem de tenir sentit d’Estat», diu una de les fonts favorables a la candidatura del vicepresident del CCN.

Per últim, els propers a Adrià Alsina reconeixen que «no ens va agradar que Puigdemont renunciés ni tampoc l’espectacle dels últims mesos. Veurem si realment és possible aquesta investidura: és un altre joc de malabars per demostrar que l’Estat s’assembla poc a una democràcia? Podria ser, però sí que ens agradaria que fossin més clars en aquests termes. Perquè al final», pensa una d’aquestes fonts, «el que hem sentit és que Puigdemont era l’única opció, després ho és Jordi Sànchez i després potser serà una altra persona. No ens agradaria que la figura de Jordi Sànchez s’utilitzi com a moneda de canvi per generar, una vegada més, esperances no justificades», conclouen.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.