Els crítics

La vida de pel·lícula de la patinadora més odiada del món

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La línia que separa l’èxit del fracàs sol ser molt difusa, una joguina fràgil en mans d’adults àvids de sang i d’espectacle, sempre tan delerosos de recrear-se en les misèries de la vida dels altres, per molt que aquests altres siguin éssers tocats per la vara capriciosa de la divinitat. I d’això va aquesta meravella fílmica anomenada Yo, Tonya: de les misèries, d’ella i les de tots nosaltres. La misèria que la va engendrar, que la va veure néixer i créixer, que la va acotxar en una família espaordidorament desestructurada, que la va educar en valors de dubtosa qualitat, foragitant qualsevol espurna d’igualtat de gènere, de no violència, d’acceptar-se a un mateix i d’assumir els reptes que es tenen. La misèria d’un món on l’èxit és l’única fi possible, al preu que sigui, on les revenges i la gelosia són el motor que mou els impulsos d’una societat de competidors. La misèria, també, de no tenir futur, de venir d’un passat voluble, de liquidar el present amb la voracitat i la rapidesa amb què devorem el fum d’una cigarreta. 

Fent revolts entre la comèdia més agraïda i el drama més esfereïdor —sense perdre mai el pols a l’aberració que suposa trobar l’espurna més divertida a una història que, en realitat, no fa riure gens—, és on el director Craig Gillespie (Lars y una chica de verdad, Noche de miedo) aixeca una trepidant obra d’art a partir de la història real de Tonya Harding, la patinadora que es va fer mundialment famosa per veure’s involucrada en un dels escàndols més sonats de l’esport: l’atac que va patir Nancy Kerrigan poc abans dels Jocs Olímpics d’hivern de Lillehammer de 1994. Un assalt matusser i a traïció, que va fer perillar la presència de Kerrigan a la cita olímpica i que va ocupar mesos de morbositat televisiva, i va convertir els protagonistes de l’afer en freaks d’un circ fulletonesc, d’instints primaríssims i de pulsions dels baixos fons. Material cinèfil de primera per fer-ne una pel·lícula. Era, només, qüestió de temps. 

I, Tonya
Direcció: Craig Gillespie
Títol d’estrena: Yo, Tonya
Estats Units, 2017
Durada: 121 minuts
Guió: Steven Rogers

Repartiment: Margot Robbie, Sebastian Stan, 
Allison Janney, Bobby Cannavale, Caitlin Carver, 
Paul Walter Hauser
Música: Peter Nashel
Gènere: Drama. Comèdia negra. Biopic.

El que no era tan previsible és que l’obra resultant escapés del lloc comú de la nafra melodramàtica i fos un monument d’agraïda fruïció, tan rodona com per no parar de riure. Gillespie retrata no només el succés, sinó que ens presenta l’abans i l’evolució d’uns personatges que faran realitat allò que semblaria un guió desaforat de sèrie B. Una Tonya prodigi —interpretada amb una credibilitat que deixa esbalaït per Margot Robbie—, que amb quatre anys guanya el seu primer campionat i que acaba convertint-se en la primera patinadora estatunidenca a completar un salt de triple àxel en competició, l’any 1991. Una mare odiosa, malparlada i maltractadora que la vexava en la intimitat i en públic —un monstre robapantalles interpretat per Allison Janney, directa a l’Oscar. Un marit inútil i violent, egocèntric sense fonament —també excel·lent Sebastian Stan—, a qui li falta un bull o dos, i que comanda les regnes d’una caiguda en desgràcia. I sense oblidar la desvergonyida oda als pallussos que acostumen a ser els artífexs del despropòsit, ja sigui entre l’hampa més xarona o en les més diverses martingales de la quotidianitat, interpretat amb un punt de realisme —inquietant— per Paul Walter Hauser. 

Amb aquest gruix d’elements i amb l’advertiment inicial que tot està basat en els testimonis salvatgement reals i desconcertants dels protagonistes, Yo, Tonya aconsegueix enganxar-nos a la pantalla sense que parpellegem, fresca i divertida, fent sonar la música com a part de la coreografia d’un cinema que arriba a lloc. Mostrant l’ascens i la caiguda, o viceversa, d’una esportista singular i malgirbada, que va voler canviar la seva vida al mateix temps que canviava la manera com el patinatge era vist per tothom. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.