Aranès

"Qui té la llengua, té la clau"

El Tribunal Constitucional ha sentenciat en contra de considerar l’aranès llengua “preferent” a la Vall d’Aran, com defensava una llei del Parlament de Catalunya de 2010. Visitem Vielha i demanem a autoritats, polítiques, lingüistes, cantautores i veïns un diagnòstic de la salut d’una llengua que parlen 3.000 dels 10.000 ciutadans aranesos.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Des de la finestra del despatx que el síndic d’Aran, Carlos Barrera, ocupa al Conselh Generau d’Aran, es veu el monument a la llengua aranesa que el col·lectiu Lengua Viua va aixecar el 2008. A sota, hi ha una inscripció amb una frase de Frederic Mistral, l’únic escriptor en llengua occitana (dins la qual hi ha l’aranès) amb un premi Nobel de Literatura: “Qui ten era lengua, ten era clau” (Qui té la llengua, té la clau).

Aquesta cita la subscriurien, molt probablement, tant els defensors de l’aranès com els responsables de la sentència emesa fa dues setmanes pel Tribunal Constitucional (TC), que suspèn la consideració de “llengua preferent” per a l’aranès que li atorgava la Llei de l’Occità, aranès a l’Aran de 2010. La diferència seria que els aranesos pensen en la clau de la supervivència d’una llengua amb 3.000 parlants i els magistrats espanyols en la clau per al manteniment de la llengua realment preferent, la que, de fet, és més habitual en les relacions socials a l’Aran, l’espanyola.

La sentència del TC diu concretament que el caràcter preferent de l’aranès “viola l’equilibri amb les altres dues llengües oficials (català i castellà)”.

Carlos Barrera, Síndic d'Aran

El síndic d’Aran, Carlos Barrera, explica a EL TEMPS que “no hem tingut mai la percepció que aquesta protecció o aquesta intenció de protegir la nostra llengua pugui anar en detriment de la llengua castellana, que és la majoritària en l’ús a la Vall d’Aran, o de la catalana, que també està en un nivell de supervivència”.

Per a Barrera, la protecció era urgent. “Ès pràcticament un miracle —opina Barrera— que en un món tan globalitzat, amb la potència de les altres llengües, els mitjans de comunicació i la mobilitat de les persones, encara puguem dir que l’aranès és una llengua viva, utilitzada habitualment per un 30 per cent d’una població de 10.000 persones”.

Barrera creu que la sentència del TC és “nefasta i incomprensible” i l’emmarca “en l’afany de l’Estat espanyol d’absolut control sobre tot el que sigui el domini del mateix Estat; que coincideix amb un moment d’aplicació del 155, que està resultant demolidor amb tots aquells conflictes que tenia oberts l’Estat al TC”.

Sobre les conseqüències que pot tenir la sentència del TC, Barrera és més optimista: “La llei deia que l’aranès havia de ser la ‘llengua d’ús normal i preferent de les administracions públiques a l’Aran’ i ara quedarà que és la ‘llengua d’ús normal de les administracions públiques a l’Aran’”.

Segons Barrera, les implicacions seran mínimes: “Això ens permet a nosaltres continuar fent la política lingüística que estem fent des de la reinstauració del Conselh l’any 1991, que continuarem facilitant els llibres de text en aranès als col·legis i que continuarem fent tot el que hàgim de fer com a administració: per exemple, les relacions escrites amb la totalitat dels ajuntaments de l’Aran, i amb les entitats menors descentralitzades, des del Conselh es fan en aranès”.

D’altres partits polítics diferents del de Barrera (Convergència Democràtica de Catalunya) són coincidents en la denúncia, però dissenteixen sobre les conseqüències que pot arribar a tenir la sentència.

Unitat d’Aran (UA), l’equivalent del PSC a l’Aran, va fer un comunicat per mostrar el seu “desacord” amb la sentència i “considera que el terme ‘d’ús preferent’ no hauria de ser considerat en detriment de la resta de llengües oficials, que són clarament predominants, sinó al contrari: aquest terme haurà de ser un incentiu per a la llengua minoritzada”.

Cal recordar que el recurs contra la Llei de l’Occità, aranès en Aran la va presentar el president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, a pesar del suport dels partits socialistes aranès i català al text.

En el mateix comunicat, després del seu posicionament sobre la sentència, UA passa a reclamar, “una vegada més, el desplegament del conjunt d’aquestes lleis (d’Aran i de l’aranès) per part de la Generalitat de Catalunya, que estan sense aplicar des de 2015 i 2010, respectivament” i fa “incidència en la manca de finançament que l’aranès rep de la Generalitat, que actualment compta amb un pressupost de 60.000 € anuals”.

L'exdiputada de la CUP Mireia Boya 

 

L’aranesa Mireia Boya, de la CUP, opina, per a EL TEMPS, que és “una altra aberració jurídica contra Catalunya i contra qualsevol cosa que vulgui dir ser una mica diferent d’aquesta sagrada unitat d’Espanya”. La més coneguda de les polítiques araneses —especialment després de la seva declaració al Tribunal Suprem— considera que “és inadmissible un atac contra una llengua que parlen habitualment entre 1.500 i 2.000 persones”. Un atac contra una llengua tan fràgil, opina Boya “és l’assassinat d’una llengua”.

Sobre la incidència real de la sentència, Boya no és tan optimista com el síndic. “L’únic que tenia l’aranès era la immersió lingüística i que les institucions en fessin un ús preferent, perquè al carrer la situació és molt dolenta. Si perdem això, en pocs anys pot arribar a desaparèixer completament”.

Si les institucions no mantenen l’ús de la llengua, al final l’aranès “quedarà relegat a un àmbit molt familiar, d’aquells que ja la parlen ara, i s’anirà morint a poc a poc”.

L’única opció per a la supervivència de l’aranès, segons aquesta exdiputada cupaire, “és que hi hagi un pacte institucional, un pacte social amb totes les entitats i associacions a favor de la llengua, Lengua viua, que desobeeixin clarament aquesta sentència: el Conselh i els ajuntaments han de continuar fent el que feien fins ara, utilitzar l’aranès. Qualsevol altra cosa serà còmplice de matar la llengua”.

Mireia Boya ja no serà al Parlament de Catalunya la pròxima legislatura però la representació aranesa no quedarà deserta: Anna Geli, periodista i esportista (va ser membre de l’equip espanyol d’esquí alpí al Campionat del món del 2000), ha obtingut un escó amb el grup de Junts per Catalunya.

La diputada aranesa de Junts per Catalunya, Anna Geli

Geli recorda que “la Xarxa Europea per la Igualtat Lingüística (ELEN) ja li ha dit a Espanya que està incomplint el seu propi deure amb les llengües minoritàries, per aquest cas de l’aranès”.

Opina, a més, que “l’aranès no està en vies d’extinció però gairebé i aquesta sentència pot ser una altra ferida” al seu fràgil equilibri.

Al contrari que Unitat d’Aran, Geli destaca la tasca que la Generalitat ha tingut en la protecció de l’aranès: “Qui ens ha ajudat a mantenir l’aranès ha estat Catalunya i la Generalitat i amb aquesta sentència es pot veure quina és la sensibilitat que té un Govern respecte a la llengua aranesa i la que tenen uns altres”.

L’Institut d’Estudis Aranesi és l’organisme que és autoritat sobre la varietat aranesa de l’occità i ha d’aconsellar les institucions autonòmiques i araneses sobre una llengua, l’occitana, que no té una Acadèmia única reconeguda per tot l’àmbit lingüístic.

Júsep Lois Sans, president de l'Institut d'Estudis Aranesi /ANNA TUR

Júsep Lois Sans és el president d’aquest Institut d’Estudis i Acadèmia de l’aranès. Ell opina que la sentència del TC és “dramàtica, dolenta, perniciosa per a l’aranès i per a les circumstàncies en què vivim en aquests moment.” Amb les circumstàncies que viu l’Aran, Sans fa referència a un fenomen migratori que ha fet créixer moltíssim la població en vint anys (“Als anys 90 érem 6.000 i ara som 10.000”) i això ha girat la situació de la llengua com un mitjó.

“Hi ha hagut un moviment migratori molt elevat. A l’Aran actualment hi ha un 30 per cent d’immigració extracomunitària. De 10.000 persones que som, unes 3.000 són procedents del Magrib, Romania o Amèrica Llatina, un percentatge molt elevat”. Però, a més, l’Aran perd aranesos que emigren i rep també emigració espanyola: “A més de la immigració, els fills de la terra se’n van a estudiar o a treballar i uns altres venen de fora a treballar, sobretot en el sector del turisme. Globalment, doncs, estem parlant d’un 50 per cent de població que ha immigrat”.

Els efectes d’aquesta immigració són patents en els estudis sociolingüístics de la Vall d’Aran: “A mitjan anys vuitanta —explica Sans—, aquí hi havia un 60 per cent d’ús habitual de l’aranès; un 10 per cent del català i un 30 per cent del castellà. Al cap de vint anys el resultat era que l’ús habitual de l’aranès és del 30 per cent; el castellà, el 60 per cent i el català continua en el 10 per cent. Per tant l’explicació de qui s’està menjant a qui està aviat feta”.

No sembla que l’ús preferent de l’aranès hagi perjudicat gaire el castellà.

Per això Sans explica que la “preferència” de l’aranès no implicava res més que la protecció de la llengua més feble: “L’únic que suposava la preferència és que en una situació d’igualtat, en una situació de llengües en contacte com la que es produeix a l’Aran, n’hi ha una que ha de rebre una atenció prioritària i se l’ha de privilegiar. La cosa més lògica és que la llengua privilegiada per l’administració sigui la que té més dificultats de sobreviure. Per això se li dona el privilegi: perquè si no se li dóna, està condemnada a morir en quatre dies”.

 

El miracle aranès

Si tenim en compte la situació general de la llengua mare de l’aranès, l’occità, que a l’Estat francès està trinxat; la inexistència de mitjans de comunicació en aranès i els efectes d’una important immigració en un àmbit tan reduït com la Vall d’Aran, és gairebé inexplicable que l’aranès hagi sobreviscut al segle XX. Més encara quan l’aranès s’ha mantingut viu, precisament, per l’aïllament de la Vall. “Aquesta llengua —explica Sans a EL TEMPS— es conserva històricament en aquest territori perquè hi ha unes muntanyes que mantenen un país aïllat, pobre, amb unes relacions tímides amb l’exterior. A pesar d’un incipient turisme des de començament del segle passat, no és fins la segona meitat del segle passat que hi ha un moviment important de persones i de llengua”.

L’obertura arribaria amb el port de la Bonaigua, de 1924, però només parcialment, perquè l’hivern tornava a tancar aquest pas, i sobretot, el 1948, amb el Túnel de Viella.

Històricament, la Vall havia tingut més bon contacte amb el nord. Com explica Sans, la comunicació “difícil” era amb el sud, amb Catalunya. En canvi, el Garona, el riu que forma la Vall, baixa cap a Bordeus. “Malgrat això —matisa Sans— els governants aranesos van preferir sempre la relació amb Catalunya i des del segle XIV hi ha mostres que, en els moments de conflicte, els aranesos es posaven al voltant de Catalunya. Les raons són una mena de sintonia psicològica —perquè aquí no hi havia hagut feudalisme— i perquè van preferir tenir el poder lluny. Els aranesos es van estimar més tenir el poder lluny, a Barcelona, que no pas aquí al costat a Sant Bertran de Comenge —que està a mitja hora. Això permetia als aranesos una autonomia més important”.

Tan difícils eren les comunicacions amb el sud, afegeix Sans que, “encara als anys trenta o quaranta del segle XX”, els delegats del Govern de Catalunya residien a Les [més a prop de la frontera francesa nord que duu a Sant Bertran de Comenge], perquè era la població on s’arribava abans venint de Catalunya. La raó és que es passava per dins de França. El camí a Barcelona per les muntanyes entre l’Aran i la Ribagorça o el Pallars podia trigar quatre o cinc dies, mentre que el viatge a Barcelona per França escurçava el trajecte en un parell de dies.

El contacte amb Occitània, doncs, és natural. En canvi, la situació de l’occità és molt diferent dins del territori administrativament francès.

La filla del president de l’Institut d’Estudis Aranesi, Alidé, explica una de les paradoxes més destacades de la cultura occitana. Alidé Sans és una cantautora d’èxit, no només a Catalunya sinó també a Occitània, on ha fet concerts des de Bordeus fins al Piemont. Bona part del 120 concerts que ha fet en els últims tres anys han estat al sud de França. Reconeix que el panorama musical en occità és molt més viu del que pot semblar des de Catalunya, on es programen pocs grups en aquesta llengua. Malgrat això, la situació lingüística de l’Aran és l’enveja de molts músics coneguts de l’Alidé: “Hi ha molts occitans que consideren la Vall d’Aran com el paradís de la llengua occitana perquè aquí la llengua és oficial. El fet que puguis parlar a les institucions en aranès i que s’ensenyi a l’escola és increïble per a ells”.

Per contra, Alidé veu amb tristesa que els músics occitans no passen mai per l’Aran i la programació cultural en aquesta llengua és molt pobra, comparada amb l’oferta que es crea al sud de França: “Hi ha un circuit de música occitana —diu Alidé— que està molt bé. Hi ha molts músics occitans i molt bons, com Goulamas’k —un grup molt festiu—, Cocanha —un trio de noies amb molta percussió—, Arnaud Cance —un cantautor amb una veu molt maca— i els mítics Lou Dalfin. A pesar d’això, molt pocs venen a Catalunya. I a l’Aran no ve ningú d’ells ni hi ha cap circuit que els permeti passar”.

Segons Alidé, l’oferta a l’Aran es redueix a “l’últim cap de setmana de juliol, quan hi ha la Cursa Aran per sa lengua de Lengua Viua”. Cada any la festa s’acaba amb l’actuació del mateix grup. L’Alidé se’n dol d’aquesta situació i té un projecte per iniciar un festival que porti altres veus a l’Aran.

La sentència del TC, per això, amenaça, segons Alidé, aquell avantatge que els occitans envegen de l’Aran. La protecció que potser ha permès que la llengua sigui viva, a pesar de les mesures modestes de l’Aran, l’onada immigratòria i la repercussió del turisme.

 

Risc d’allaus

José Luciano és un gallec que porta a la Vall d’Aran des de 1989, gairebé trenta anys. Explica a EL TEMPS que no parla aranès, que entén alguna cosa però no gaire perquè no ha treballat amb ells: “Sempre he treballat amb empreses de gallecs i no hi he tingut gaire contacte”. Diu que té una filla de vint anys i que ella parla aranès, castellà, gallec i francès, que no ha tingut cap problema a aprendre’l a escola. “És bo saber parlar tantes llengües com puguis. Però jo no n’he après. M’agradaria”, diu Luciano.

José Luciano és gallec i porta trenta anys a l'Aran

Abans de venir a Vielha, José Luciano va ser a Mallorca. Diu que mai no ha tingut cap problema per la llengua. Ni a l’hora de fer papers amb l’administració aranesa ni mai. Recorda que, de petit, ja havia sentit parlar de la Vall d’Aran a la seva Galícia natal. “I de com molts gallecs venien a treballar. Aquí, i a les mines de Vilaller, a l’altre costat del túnel”.

La nova immigració ve amb el turisme i és de caràcter temporal. Javier és madrileny i diu que ha vingut a fer “la temporada” a l’estació de Baqueira Beret. Això vol dir treballar de cambrer des de desembre a abril, afirma. Ha sentit parlar de la sentència del Tribunal Constitucional i li sembla “fatal”. Javier, que té uns 18 o 20 anys, expressa amb vehemència la seva postura: “S’han de respectar i preservar totes les llengües. Espanya —afegeix— no és tota igual com volen ells sinó com cada persona que la forma”. Demana, si us plau, que quedi molt clar que defensa i està a favor de la llengua aranesa i en contra del Tribunal Constitucional.

 

L'Àlex defensa la protecció de l'aranès

L’Àlex té uns 20 anys i admet parlar amb EL TEMPS sota els porxos de l’Ajuntament de Vielha, que aixopluguen els vianants de “la neu humida que cau sense parar”. Com molts vianants, l’Àlex dubta què respondre quan li demanen si és aranès. Després explica que va nàixer a Manresa (Bages) però que la seva família és aranesa i de petit ja va venir a viure a l’Aran.

Quan va arribar, diu, el van posar en una “aula d’acollida d’aranès”, el primer pas per fer la integració lingüística més suau per als nouvinguts. Però a diferència d’altres nens de cultures diferents, a l’Àlex la seva àvia sempre li havia parlat en aranès i també el seu pare li combinava l’aranès i el català des de petit.

L’Àlex és partidari que la llengua mantingui el caràcter de preferent “sobretot a l’escola” però també a les administracions, i en les seves comunicacions entre elles, “perquè, si no, la llengua quedaria obsoleta” i s’ha de protegir perquè és “el nostre patrimoni”.

La neu continua caient sobre la Vall d’Aran. Ja fa dos dies seguits. És “molt humida”, diuen, i el risc d’allaus està en el nivell 4 d’una escala de 5.

El ministre de Cultura, Íñigo Méndez de Vigo, diu, des del Congrés dels Diputats, que “l’únic perill per a l’aranès és el risc d’allaus”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.