L’escriptora Núria Cadenes s’endinsa en la vida de Tiberi Cèsar (segon emperador de Roma) des de temps, espais i personatges diferents. Sempre revolucionària en l’estructura, Cadenes retrata un personatge complex ja des de petit: “Tiberi té sis anys, gairebé set. Creix recte, com li correspon. A casa del pare. Les coses que entén i les que es guarda per a entendre més tard se li acumulen al fons dels ulls, tan tendres encara, tan estranyament severs. I aprèn les lliçons i escolta Neró quan conversa amb els amics, quan atén els clients, quan calla. Li agrada molt, moltíssim escoltar el pare, però encara li agrada més que el tregui de Roma dalt del cavall com fa de vegades, i contemplar el cel i els camps ben treballats des de l’alçada ondulant de l’animal, protegit per la barana dels braços que, per a Tiberi, encara són els més forts del món”.
Tiberi ja era un personatge destacat en una de les grans novel·les de l’època, el Jo, Claudi de Robert Graves (Ediciones B / Proa, 1998): “El meu oncle Tiberi —escriu Claudi— fou un dels Claudis dolents. (...) Era alt, de cabells negres, pell blanca, cos massís amb unes espatlles magnífiques, i de mans tan fortes que trencava una nou, o foradava una poma verda, amb el dit gros i l’índex. Si no hagués estat tan lent de moviments, hauria arribat a ser un campió de boxa; un cop, matà un company tot fent broma, amb els punys nus, no cuirassats amb els guants metàl·lics: d’un mer cop al costat del cap, li va trencar el crani. Caminava amb el coll una mica cap endavant i els ulls fixos a terra. Hauria estat bell de rostre si no l’hagués tingut tan marcat de grans, i si els ulls no li haguessin sortit tant, i si no hagués arrufat sempre les celles.”