A l’últim llibre del poeta Enric Casasses, Marramaus (Empúries, 2023), l’inclassificable viatge per les seues lectures i els seus pensaments, hi ha un capítol dedicat a Grans esperances de Charles Dickens (Edicions 62, 2008). Casasses (que opta ací per no posar majúscules a autors i obres) ofereix la traducció alternativa a Josep Carner d’alguns paràgrafs de la novel·la, com aquest que “sembla quasi d’algun novel·lista català d’abans de la guerra”:
“La senyora Joe era una mestressa de casa netíssima, però tenia una art exquisida de fer la seva netedat més malavinent i inacceptable que la mateixa brutor. La netedat és la gran cosa després de la pietat; i hi ha gent que aconsegueixen allò mateix amb llur religió”.
Casasses diu que “per anar bé (...) s’hauria de retraduir (aprofitant les parts que sí i refent les altres):
“La dona d’en Joe era una mestressa de casa netíssima, però tenia una art exquisida de fer que la seva netedat mos més malavinent i inacceptable que la mateixa brutor. La netedat i la devoció són cosines germanes; i hi ha gent que fa el mateix amb la religió”.
Per reblar el clau, Casasses afegeix: “Afegim-hi encara un puntet petit i importantíssim: la traducció de great expectations per ‘grans esperances’ és molt imperfecta, però no n’hem trobat —ningú— cap de millor, i és que expectations més que ‘esperances’ són ‘expectatives’, que és un mot que sembla que no tingui prou ganxo; la primera edició de la traducció catalana se’n surt amb elegància arnericana amb el títol parafràstic de les grans esperances de pip, però a les edicions subsegüents els editors han preferit la solució fàcil de les grans esperances, com s’hi han resignat també el fracès, el portuguès, el castellà i l’italià”.
Què esperàvem?