Vols sentir el pòdcast en una altra plataforma? Fes clic aquí per accedir als enllaços d'Spotify, Apple Pòdcasts, Google Pòdcasts o iVoox.
Tots tres eren agents de la Guàrdia Urbana de Barcelona: en Pedro i la Rosa, parella; la Rosa i l’Albert, amants. I el maig de 2017 el van trobar mort. El cos d’en Pedro, calcinat, dins un cotxe, prop del pantà de Foix. Al judici, acusacions creuades. Ella acusava l’amant d’haver matat la parella per gelosia. Ell l’acusava a ella de ser l’autora del crim i d’haver-lo pressionat per ajudar-la a desfer-se del cadàver. La fiscalia els va acabar sentenciant a tots dos: culpables de l’assassinat amb traïdoria, d’haver traçat un pla premeditat i haver-lo executat.
Podria ser ben bé la trama d’un top vendes de novel·la negra, però no ho és. O no ho era. El judici ja fou mediàtic el 2020. Les declaracions dels acusats omplien titulars de les seccions de successos i algú es va adonar del valor narratiu del crim, que superava el llindar de l’actualitat. Se’n va publicar un llibre (Solo tú me tendrás, de Toni Muñoz) i, el gener de l’any passat, Carles Porta va dedicar quatre capítols del seu programa Crims a “El crim de la Guàrdia Urbana”. La bola havia començat a rodar.
Després de l’èxit de la docusèrie de Porta, Netflix va anunciar que produiria una minisèrie inspirada en el cas. I fa unes setmanes va arribar el moment: s’estrenaven, alhora, El cuerpo en llamas, la sèrie ficcionada, i el documental Las cintas de Rosa Peral, que tornarien a posar el crim al punt de mira de l’opinió pública. I com ells, i amb ells, tothom se sumaria a aquesta persecució de l’audiència: una allau d’articles, vídeos, posts, llibres, tertúlies i entrevistes inundarien els mitjans. Fins i tot els públics, en prime time: Ricard Ustrell entrevistaria en directe i en exclusiva Rosa Peral des de la presó a El Matí de Catalunya Ràdio (decisió per la qual rebria crítiques de companys i oients).
Un crim narrativament interessant
Deontològicament, s’han travessat línies vermelles, amb l’explotació mediàtica d’aquest crim? D’un assassinat recent, amb menors involucrats? N’hem parlat amb Ivan Gómez, advocat, doctor en Filosofia del dret i professor de cinema, televisió i mitjans a la Universitat Ramon Llull. L’Ivan, a més, coneix el cas de prop. El seu pare va ser l’advocat del subinspector de la policia en un judici anterior en què va estar involucrada la Rosa, que es coneix popularment com “la pornovenjança”.
Tot i que a primer cop d’ull l’atenció mediàtica sembla excessiva, aquest crim té components narratius que el fan especialment atractiu per a un programa de televisió, per a un documental o una sèrie, explica Gómez. “Rosa Peral és un personatge bastant interessant si l’investigues una mica i el converteixes en un personatge de ficció”, assegura. I el fet que el crim es planifiqués entre la parella i que hi hagi interrogants el fan encara més temptador.
Rosa Peral com una femme fatale
Albert López és tan culpable de l’assassinat com Rosa Peral. A ell l’han sentenciat a vint anys de presó i a ella, a vint-i-cinc per l’agreujant de parentiu. Més enllà d’això, l’autoria és compartida. Malgrat tot, a la ficció i a la no-ficció, ella és sempre la protagonista i ell, un personatge secundari. De la Rosa, se n’expliquen els amics i els amants, com si el públic, jurat popular postsentència, hagués de deliberar, també, sobre el seu currículum sexual.
“Potser hi ha un component relativament sexista, en la manera d’enfocar el crim”, sospesa Gómez. Tanmateix, afegeix que això també té a veure amb el tipus de productes de ficció: “Ella és una encarnació moderna d’una femme fatale, la dona fatal que convenç l’home perquè cometi el crim per ella, mitjançant el seu poder de seducció. Això és molt cinematogràfic, molt de cinema negre, tant clàssic com contemporani.”
Als guionistes els cal un punt de vista, i el crim passional, explicat a través de la Rosa, enganxa. “Necessites un personatge central i tothom decideix situar Rosa Peral al centre de la ficció, perquè és molt més comercial que qualsevol altra opció”.
Dret a la informació o a la intimitat?
Legalment, productes com Crims o com la nova sèrie de Netflix s’emparen en el fet que el dret a la informació preval al dret a la intimitat o a la privacitat, però sembla que la voluntat d’alguns d’aquests productes no sigui merament informativa. Gómez, però, recorda que la majoria de les produccions s’han dut a terme quan els fets ja tenien recorregut judicial. Els expedients judicials són públics —si no es decreta el secret de sumari— i les sentències també; per tant, es poden fer servir per a un documental, un reportatge o una sèrie de televisió com les que s’han estrenat.
A més, com que els protagonistes eren funcionaris públics, membres dels cossos de seguretat, no són persones completament anònimes, i es pot justificar que siguin més perseguits informativament. “Els criminals, pel fet de ser-ho, no perden tots els seus drets, però sí que tenim més possibilitat de poder parlar d’ells, de qui són i de què han fet”, diu l’advocat.